Datasets:

projecte-aina

/

vilasum

like 0

L’economista català Xavier Sala i Martín ha respost per Twitter al governador del Banc d’Espanya, Luis María Linde, que havia apuntat que la independència de Catalunya podria derivar en un ‘corralito’ i que els bancs catalans marxarien a Espanya. ‘Si els bancs catalans passen a ser espanyols, com pot ser que es quedin fora de l’euro i sense finançament? O l’una cosa o l’altra’, ha dit Sala i Martín. També es pregunta si Linde formula ell mateix aquestes declaracions, que qualifica de ‘incongruents’, o bé rep ordres de Mariano Rajoy. Per acabar, recorda que el Banc d’Espanya va sotmetre Bankia a un test d’estrès i va concloure que era una entitat ‘sana’. Vegeu els sis piulets ordenats cronològicament: 1. El governador del Banco de España, Luis Maria Linde, diu que si Catalunya marxa, els bancs Catalans aniran a Espanya. — Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) September 21, 2015 2. Linde també diu que si Catalunya marxa, els bancs catalans quedaran fora de l’euro i no tindran finançament del BCE i risc de corralito. — Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) September 21, 2015 3. Ara bé, si els bancs catalans passen a ser espanyols, com pot ser que es quedin fora de l’euro i sense finançament? O una cosa o l’altra. — Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) September 21, 2015 4. Un es pregunta si el Sr Linde ha pensat abans de fer les seves incongruents declaracions o simplement ha llegit el que li mana Rajoy. — Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) September 21, 2015 5. Per cert, el Banco de España va fer “stress tests” i va dir que Bankia estava sana i que podíem comprar accions sense problema. — Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) September 21, 2015 6. Jo em pregunto si vull seguir a un país on el govern pot obligar institucions independents com el BdE a condicionar el vot de la gent!!! — Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) September 21, 2015

Sala i Martín desmunta les amenaces del Banc d’Espanya en cas d’independència

Josep Maria Montaner (Barcelona, 1954) és doctor en arquitectura i catedràtic de teoria de l’arquitectura a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. El 2015 va deixar les aules i va afegir-se al projecte de Barcelona en Comú. Amb la victòria electoral d’Ada Colau, es va convertir en regidor d’Habitatge, unes de les àrees més crítiques de l’ajuntament. En el primer any de mandat, la situació ha empitjorat, el preu del lloguer a Barcelona ha crescut de més d’un 5% i s’acosta als màxims del 2008. Parlem amb ell sobre un dels problemes més preocupants de Barcelona. —El preu del lloguer a Barcelona arriba a les cotes del 2008, just abans que esclatés la bombolla. —Sí, és veritat, i de llavors ençà les rendes mitjanes no han augmentat, sinó que han tendit a baixar. A moltes famílies el lloguer, 700 o 800 euros mensuals, se’ls menja gairebé tot el sou. Això no ho poden assumir ni els joves, ni les famílies monoparentals ni, és clar, els pensionistes. —Dieu que ‘la qüestió de l’habitatge és irresoluble en el sistema de mercat capitalista’. No hi ha solució? —Dins el capitalisme el problema de l’habitatge no es pot resoldre. El sistema es basa en la propietat del sòl, per tant, en el domini. Als països amb un estat del benestar fort, no s’hi ha resolt el problema, però s’ha pogut mitigar. Per exemple, Viena té el 50% d’habitatges de lloguer assequible. No és la solució definitiva, però hem d’aspirar que el dret a l’habitatge es compleixi al màxim. Hem de prendre mesures per a evitar la gentrificació i l’expulsió de la gent. És cert que totes van sempre a contracorrent i darrere dels moviments que fa el sector immobiliari, però hem d’intentar de fer de contrapunt. —I què penseu fer per lluitar contra els augments de preu? Hi ha cap solució? —La més sòlida seria disposar de més habitatge assequible, però a la ciutat en tenim poc: no arriba al 2%. Provarem de duplicar-lo amb el pla de l’habitatge 2017-2025, però és un procés lent. Podem fer moltes coses: rehabilitar, aconseguir pisos buits, construir, signar convenis amb el sector privat, però no tindrem les bases per a assolir el 15% d’habitatge assequible –mitjana europea– fins d’aquí a un parell d’anys. Parlem de tota una maquinària: disposar de sòl, inversió i projectes. —Quan es podria assolir aquest 15%? —No seria ni d’aquí a deu anys. Potser el 2030. —De quants habitatges parlem? —Uns 100.000. Dins el període del nostre pla, en podríem tenir uns 20.000 de gestió pública. La resta s’haurien d’aconseguir per mitjà d’uns altres mecanismes. De totes maneres, assequible no vol dir necessàriament de propietat pública: són lloguers un 20% per sota del preu del mercat per raons múltiples: ONG, ajudes explícites o implícites, etc. —I des d’on partim? —Ara tenim 11.000 pisos de gestió pública o del tercer sector. A més, n’hi ha 9.000 que reben una ajuda econòmica per a pagar el lloguer. —Teniu cap mesura d’efecte immediat sobre el mercat? —L’única mesura que pot tenir efecte immediat és una certa regulació dels preus del lloguer, com passa en unes altres ciutats europees, com ara París o Berlín. Però això un ajuntament no ho pot fer. A la Generalitat, de fet, el govern central tampoc no li ho permetria, però ho pot intentar. Tot i això, no té la intenció de fer-ho ara que és urgent. —I què penseu fer? —Catalunya Sí que es Pot, la CUP i l’ajuntament lluitem perquè la nova versió de la llei contra l’emergència residencial inclogui mínimament el concepte de lloguer abusiu, com fan les constitucions de Suïssa o els Països Baixos. —Però el nom no fa la cosa. De què serveix parlar de lloguer abusiu? —Això ens obre la porta a regular. Anar directament sobre els increments i evitar que no passi d’un tant per cent. A París, per exemple, el límit és del 20%. D’aquesta manera, es defensa el dret del llogater, perquè quan se li acaba el contracte no li n’augmentin el preu abusivament. —I què us responen? —Hi posen reticències, fins i tot legals. Tant CDC com ERC no hi estan d’acord. Nosaltres considerem que és urgent perquè si el Tribunal Constitucional torna a retallar aquesta llei, ho farà encara que no s’hi inclogui. —Alguns experts temen que sigui una limitació permanent i perjudiqui el mercat. —Seria temporal, sens dubte. Si tinguéssim la llei seria revisable, quatre anys o cinc, i a veure què passa. Es considera una llei d’emergència. No hi ha cap solució perfecta, màgica i definitiva. París té aquestes mesures i allà encara hi ha problema d’habitatge. Tu pots defensar la cohesió social, frenar l’expulsió de la gent, que hi hagi diversitat als barris, pots marcar una sèrie d’objectius, però si ets al món capitalista les regles del joc no et van a favor. —I si no hi ha llei per a limitar els preus, què fareu? —Si no tenim el control de preus, hi ha una mesura, que ja anem treballant, que clarifica i dissuadeix el mercat: tenir uns preus de referència oficials i acordats. Això implica que tant els propietaris com els llogaters tenen uns preus de referència per localització, superfície i estat del pis. —Una referència no vinculant? —Sense llei no pot ser-ho. —Com es marquen els preus? —A Barcelona es faria per barris. Es poden fer servir les dades de l’Incasòl, els portals immobiliaris o l’Associació de Promotors de Catalunya (APC), però s’han de recollir i treballar, de manera que aconseguim uns preus oficials. No condiciona de manera legal, però si des d’un punt de vista d’informació. És un primer pas que sí que podem fer. París, abans de poder instaurar limitacions, ja tenia uns preus de referència. —Hi ha punts d’acord amb la Generalitat? —A posar ordre al mercat immobiliari, hi estem d’acord la Generalitat, l’ajuntament i fins i tot, en certa mesura, el món immobiliari. Necessitem unes regles del joc que aclareixin els drets dels llogaters i els propietaris. Unes regles clares beneficien tothom. Un mercat on domina el qui és més espavilat i té menys escrúpols no és sostenible. Hem de dignificar el lloguer, perquè, tal com canvia la situació, serà la solució de molts sectors. De fet, ja ho és per a un 30% dels barcelonins. I augmentarà. —A què és degut l’augment? —El principal factor per a nosaltres és el turisme. El monocultiu del turisme és el que ha fet que aquests últims anys s’hagin perdut pisos de primera residència per convertir-se en pisos turístics o hotels. Els pisos disponibles s’han reduït i això expulsa la població. —Diuen que l’economia es va recuperant. —L’economia ha reprès una mica el vol, però molt poc, i no en benefici de totes les classes socials. La desocupació s’ha reduït mínimament. Els factors són més aviat externs. El 40% de les compres d’immobles a Barcelona ja són d’inversió. Tot i que és més de compra-venda, també implica que hi hagi inversors amb expectatives de treure molts beneficis del lloguer. Hi ha una bombolla. A més, hi ha una població flotant de gent que s’està una època a Barcelona per feina, estudis o unes altres raons, que té molts més recursos que no la població local. Si anem al Meeting Point, estan contents perquè el mercat es mou, però per a gran part de les classes socials de Barcelona és negatiu. —L’ajuntament no hauria de fer res per aturar-ho? —No tenim cap mesura única, ni política ni màgica. En el cas de la compra, tenim el dret de tempteig i retracte. Hem pogut aturar alguna operació de compra-venda, perquè són edificis que s’havien aconseguit a partir d’execucions hipotecàries i amb tràmits legals llargs. És una possibilitat, però només ens permet d’actuar amb comptagotes, perquè no es pot comprar tot. Seria molt millor si poguéssim comprar a un preu inferior al de mercat. —Els pisos buits són un altre gran maldecap. —Tenim un problema de poca oferta i molta demanda. Sabem que hi ha pisos buits. Disponibles, per posar directament al mercat, possiblement n’hi ha pocs, un percentatge baix. Tanmateix, volem esbrinar-ne el nombre concret i les condicions. Per això hem impulsat un cens. —Teniu un nombre aproximat d’habitatges buits? —Entre 31.000 i 88.000 (l’última dada de l’INE). —La discrepància entre xifres és enorme. —Sí, més del doble. Com diu el nostre gerent és com una piscina d’aigua remoguda, gens clara, però la piscina té aigua. —Com es fa el cens? —Fins ara s’havia fet creuant dades del padró, del cadastre, de l’institut d’estadística o les factures de l’aigua. A més, ara els inspectors i tècnics van al pis a confirmar si els indicis són certs i fan un cens de solars buits. Si l’habitatge no s’utilitza, un altre equip es posa en contacte amb els propietaris per esbrinar-ne el motiu. Amb les inspeccions oculars també podem aconseguir més dades: si l’edifici té patologies, si l’escala té ascensor, etc. —El cens és el pas previ a obtenir la cessió d’algun d’aquests pisos? —Sí, nosaltres hem fet una previsió que uns 4.000 pisos podrien passar a la borsa de lloguer municipal aquests anys vinents. En canvi d’això, els propietaris reben tota mena d’avantatges. Es paga el lloguer immediatament, fins i tot si costa de trobar llogater. Es cobreixen rehabilitacions fins a 15.000 euros. Es garanteix el pagament del lloguer dels nous llogaters i el propietari no se n’ha de preocupar perquè l’ajuntament fa d’interlocutor. També es fa un descompte del 50% de l’IBI. —Per què es promou el lloguer social i no el ple domini? —Totes les solucions tenen qualitats i la propietat dóna una certa seguretat. Nosaltres defensem que l’habitatge de protecció oficial ha de ser sempre de propietat pública, per molt que la persona tingui el dret d’ús per setanta-cinc o noranta anys. Entenem que en el context actual la gent es desplaça més i que hi ha sectors que no es poden permetre de pagar un pis en propietat. L’opció del lloguer social és la més raonable, tal com passa a la resta d’Europa.

Josep Maria Montaner: ‘Dins el capitalisme el problema de l’habitatge no es pot resoldre’

El director d’Obres Públiques, Transport i Mobilitat de la Generalitat, Carlos Domingo, ha avançat als representants del taxi i dels vehicles de transport amb conductor (VTC) la proposta de regulació per al sector en una reunió a dues bandes. L’esborrany del decret llei presenta com a principal novetat l’obligació per als VTC de contractar els clients amb 15 minuts d’anticipació, almenys, cosa que diferenciarà aquest servei del que presta el taxi. La norma també prohibeix a aquests conductors que captin clients mentre circulen i els obliga a fer-ho en garatges o aparcaments. A més, imposa una antiguitat màxima de deu anys als seus vehicles. A Barcelona, la proposta inicial també era de 15 minuts, però el govern va accedir a allargar-ho a una hora per pressions dels taxistes, cosa que va motivar la retirada d’Uber i Cabify. En un comunicat, la conselleria d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori explica que el decret llei afecta només els trajectes interurbans i trasllada als ajuntaments la regulació específica en cada municipi, als quals dóna la possibilitat d’endurir la norma si ho consideren necessari. La proposta del govern valencià no ha agradat a ningú. Els portaveus del taxi diuen que n’estan decebuts. Consideren que ha fet curt i recorden que reclamaven una pre-contractació per als VTC de 12 hores i no de 15 minuts. Tampoc no ha agradat gens a Unauto, la patronal dels VTC, que adverteix que la regulació del Consell portarà a l’eliminació de les llicències a València i a Alacant i caldrà despatxar cinc-cents treballadors directes o indirectes des de les plataformes Uber i Cabify.

El govern valencià proposa quinze minuts d’antelació per a contractar un VTC

‘Ens volen fer fora’, ‘Dret a l’habitatge, no a l’especulació’. Algunes pancartes pengen de la façana de l’edifici del carrer d’Entença 151, situat en una de les cruïlles de la presó Model. A l’edifici hi ha dotze pisos, nou d’habitats. L’anunci del tancament de la presó ha canviat la vida dels llogaters. A quatre famílies, el propietari ja els ha notificat que no els renovaria el contracte de lloguer i hauran d’anar-se’n durant els mesos vinents. Tret d’un sol llogater de renda antiga, els altres esperen rebre l’avís aviat, perquè se’ls acaba el contracte entre el 2017 i el 2018. ‘Les presons fan baixar el preu del sòl’, explica José Mantilla, antropòleg urbà i integrant de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU). ‘Fins ara –diu– aquesta zona s’havia escapat del procés especulatiu sobre el preu de l’habitatge que es viu a tota la ciutat.’ Segons ell, és previsible que hi hagi un canvi en el paisatge urbà: els qui no puguin encarar la pujada del preu del lloguer hauran d’anar-se’n del barri i hi arribaran nous llogaters amb més poder adquisitiu. Les botigues també hi canviaran, d’acord amb les necessitats de consum dels nous veïns. Segons Jaime Palomera, portaveu del Sindicat de Llogaters, el problema no és la renovació d’equipaments al barri: ‘A tota la ciutat es compren i es venen blocs sencers a curt termini amb finalitats especulatives’, recorda. Per ell, el problema d’arrel és l’actual legislació –modificada l’any 2013–, que fixa una durada dels contractes de lloguer de tres anys i no estableix cap límit al preu dels lloguers. Tanmateix, Palomera creu que cal fer força col·lectivament: ‘Cada vegada hi ha més gent que veu que organitzant-se pot trobar alguna garantia que es faci efectiu el dret d’habitatge.’ És el cas d’Entença 151. Els veïns organitzen reunions setmanals en què participen tots els llogaters. També formen part de la Xarxa d’Habitatge de l’Eixample Esquerra i estan en contacte amb el Sindicat de Llogaters, que els ha ofert assessorament legal i els ha posat en contacte amb veïns d’uns altres barris que han passat per experiències similars. ‘Hi ha una xarxa emergent de blocs en lluita’, diu. Les víctimes de l’especulació L’Olga viu en un pis del carrer d’Entença 151 des de l’any 2014, però l’1 d’agost l’haurà de deixar contra la seva voluntat. Fa gairebé tres mesos, una setmana després de l’anunci del tancament definitiu de la presó Model, va rebre un burofax en què l’informaven que el seu contracte de lloguer no seria renovat i que hauria de deixar el pis. ‘Quan reps la notícia et quedes en blanc, no entens res’, explica. I afegeix que l’administrador de la finca ha amagat informació als veïns i els ha donat missatges contradictoris per confondre’ls. Quan van aclarir la situació, els estadants van decidir d’organitzar-se. ‘Hem de pressionar perquè les institucions ens ajudin o haurem de marxar, però on marxem?’ L’Olga va néixer a Veneçuela i viu amb la seva parella en un pis de trenta metres quadrats. El d’ell és l’únic sou estable que entra a la llar, ella només troba feines esporàdiques amb contractes d’obra i servei. La finca no té ascensor i els veïns es queixen de la manca de manteniment. Pel pis paguen 400 euros, però ara el preu del lloguer a la zona ha augmentat fins a superar el miler. ‘Si ens fan fora, no podem pagar un pis –explica l’Olga–. Et sents impotent, desorientat, no saps què fer. Sense casa no tinc futur.’ En Juan fa trenta-sis anys que viu en aquest pis i cobra una pensió de 600 euros. Té un contracte de renda antiga, indefinit, i paga 335 euros cada mes. És l’únic veí nascut a l’estat espanyol i l’únic que té un contracte indefinit. Explica que quan va arribar, venint del País Basc, cobrava un sou de 30.000 pessetes –el salari mínim– i en gastava un terç en el lloguer. ‘Si ara em fessin fora no podria viure a Barcelona, no puc pagar més de 300 o 400 euros el mes’, explica. Ell tampoc no té un entorn familiar al qual pugui acudir. Explica que la pressió immobiliària va arribar després de l’anunci del tancament de la Model: ‘Abans ningú no havia rebut cap burofax.’ Els pisos del carrer d’Entença 151 són propietat d’una única família, que negocia la venda de totes les cases del bloc amb Renta Corporación. Els veïns no saben del cert si l’edifici ja ha estat venut o no, perquè no reben cap resposta clara de l’administrador de la finca. ‘M’estimo més tenir de veïns els presos que no pas un fons voltor; si més no, ells no em fan fora de casa’, diu en Juan. ‘Si un veí gran com jo es queda sol al bloc, com que no poden rescindir el contracte, els inversors et fan la vida impossible’, afegeix. Es considera una víctima potencial d’assetjament immobiliari. Per aquest motiu s’ha unit a tots els veïns en la campanya per evitar que hagin d’anar-se’n l’edifici: ‘Perquè sé que sol no podré fer res.’ De moment, les portes dels tres pisos inhabitats del bloc ja han estat segellades amb plaques metàl·liques. Els veïns expliquen que, segons el propietari, és una mesura per a evitar l’entrada d’ocupes, però no saben com interpretar-ho. Per superar aquesta situació, els llogaters s’han posat en contacte amb diverses instàncies de l’Ajuntament de Barcelona, però el resultat, ara com ara, no ha estat satisfactori. ‘L’ajuntament té eines per a frenar l’especulació immobiliària, però no hi ha voluntat política de fer-ho’, diu en Juan. Els llogaters de l’immoble reclamen a l’ajuntament que faci d’intermediari i trobi una sortida negociada a la situació. ‘De moment, ens sentim desatesos per l’ajuntament’, diu una altra veïna, la Iman. Té dos infants. El gran, de cinc anys, estudia en una escola primària del barri i la petita, d’un any, no ha pogut ocupar cap de les places de les escoles bressol públiques de la zona. D’ençà que va arribar del Marroc, fa dotze anys, la Iman ha viscut sempre en aquest pis, amb el seu marit. Ell és l’únic que treballa i paguen un lloguer de 500 euros. Encara no han rebut cap burofax. Se’ls acaba el contracte al novembre i la Iman té coll avall que el missatge els arribarà. Però diu, amb contundència: ‘Si volen que marxem ens hauran d’arrossegar pels cabells.’ En total, al bloc hi viuen nou infants. Tots estudien i fan vida al barri. Segons la Iman, la inestabilitat de no saber si hi continuaran residint els afecta més que als adults: ‘Pels nens, deixar la casa és com emigrar a un altre país.’ A excepció d’en Juan, tots els llogaters són immigrants i la majoria no tenen parents a la ciutat per acudir-hi en cas de perdre la casa. La Iman explica que fa uns mesos que va començar a arribar, diàriament, gent que venia a veure els pisos buits, però les visites es van interrompre quan les portes van ser segellades. Diu que fa mesos que hi ha rumors sobre la venda dels pisos, però l’administrador no els n’ha volgut donar cap resposta clara. ‘Quan es va convocar la trobada de la xarxa de l’habitatge del barri vaig veure clar que hi havíem d’anar –explica–: no ens podem quedar quiets veient com ens fan fora de casa.’ ‘Per trobar un pis necessites un aval, un contracte fix… D’on ho traiem, tot això?’, es demana. La Iman remarca també que els immigrants tenen dificultats afegides a l’hora de trobar pis. ‘M’he trobat amb propietaris que no acceptaven llogaters marroquins’, explica. En cas de deixar casa seva –diu–, hauria de demanar un pis de protecció oficial. Tanmateix, diu: ‘Quan vaig acudir a l’ajuntament em van informar que la llista d’espera és d’un any.’ Amb aquest futur tan incert, la Iman no pensa fer res més sinó això que fa ara: ‘Continuar defensant el nostre dret d’habitatge.’

Entença 151, veïns en perill d’expulsió

Quatre eurodiputats catalans han participat avui en una manifestació a Roma per a reivindicar la Unió Europea en el seu seixantè aniversari. En declaracions a l’ACN, Jordi Solé (ERC), Ernest Urtasun (ICV), Javi López (PSC) i Francesc Gambús (independent, ex d’Unió) han defensat el paper de Catalunya en el procés d’integració europeu. Solé ha assegurat que l’europeisme ha de plantar cara als populismes euroescèptics per a reivindicar els valors europeus. Ha defensat una Unió més federal que permeti afrontar els reptes interns i externs: ‘Reivindicar més Europa i una Europa políticament més forta és absolutament complementari a voler formar part del projecte de la manera més directa possible, esdevenint la República catalana’, ha afegit. ‘Avui reivindicar Europa significa voler-la canviar de dalt a baix’, ha afegit Urtasun. Ha afirmat que la UE necessita un gir de cent vuitanta graus i posar en marxa una alternativa a les polítiques actuals, i ha destacat que Catalunya ha de jugar un paper de motor de la construcció europea i que és una veu molt important a tenir en compte. López ha advertit que amb el procés independentista Catalunya viu una etapa més introspectiva, i ha reivindicat que el Principat té eines i bagatge suficient per a poder continuar tenint pes a la UE. Ha reclamat una Europa més justa, amb una dimensió social més forta, més influent de cara a l’exterior i més eficaç a l’hora d’abordar els problemes. ‘Catalunya sempre ha encaixat en el procés de construcció europea, sempre ha volgut ser un actor en el procés de construcció europea, estar en la primera línia en la mesura de les seves possibilitats’, ha coincidit Gambús. Ha exemplificat el projecte europeu com una mostra per l’estat espanyol i per Catalunya de com es construeixen espais comuns.

Eurodiputats catalans defensen el paper de Catalunya a la UE

L’Eurocambra ha reconegut Juan Guaidó com a president interí legítim de Veneçuela vuit dies després de la seva autoproclamació el passat 23 de gener. Amb 439 vots a favor, 104 en contra i 88 abstencions la resolució pactada pel Partit Popular Europeu, els socialistes, liberals i conservadors ha estat aprovada aquest dijous al migdia a Brussel·les. El text, que compta amb el suport de més del 60% de la cambra, expressa el reconeixement explícit a Guaidó i dóna suport al seu full de ruta. A més, l’Eurocambra reclama als estats membre de la Unió Europea que també reconeguin a Guaidó fins que es convoquin noves eleccions presidencials lliures, transparents i creïbles per tal de restaurar la democràcia.

El Parlament Europeu reconeix Guaidó com a ‘president interí legítim’

JXCat ha presentat al·legacions al Tribunal Constitucional espanyol (TC) perquè rebutgi el recurs del govern espanyol contra la investidura de Carles Puigdemont. El TC encara no s’ha pronunciat sobre l’admissió a tràmit del recurs de l’executiu de Rajoy, però ja va rebutjar les al·legacions de JxCat i del mateix Puigdemont sobre les mesures cautelars que va dictar el 27 de gener que van condicionar la candidatura del president a que fos presencial i amb autorització judicial. En l’escrit, signat per l’advocat de Puigdemont Jaume-Alonso Cuevillas, s’exposa que es vulnera l’article 23 de la constitució espanyola –sobre el dret de participació política– amb una ‘impugnació preventiva fonamentada en situacions hipotètiques i basada en meres presumpcions’. A més, considera que si el TC admet a tràmit el recurs del govern espanyol s’estaria extralimitant en les seves funcions de control de la constitucionalitat. També argumenta que Puigdemont pot ser elegit president i que no hi ha cap causa que justifiqui la impugnació de la seva candidatura, que en el cas d’admetre a tràmit el recurs seria improcedent la suspensió cautelar de la candidatura i adverteix que no es pot restringir el dret de sufragi sense una sentència condemnatòria ferma, atès que això vulnera l’article 3 del protocol I del Conveni Europeu dels Drets Humans.

JxCat presenta al·legacions al TC perquè rebutgi el recurs del govern espanyol contra la investidura de Puigdemont

L’escriptora Irene Solà ha guanyat el quart premi Llibres Anagrama amb la novel·la curta Canto jo i la muntanya balla. Solà és una jove escriptora nascuda a Malla, Osona, el 1990. Va començar escrivint poesia i en l’àmbit de la narrativa es va donar a conèixer l’any passat amb Els dics (premi Documenta, l’Altra Editorial). Aquesta segona novel·la es publicarà el mes de maig en català i castellà alhora. El veredicte ha agafat Irene Solà enmig d’un viatge pel sud-est asiàtic. Des del Vietnam, l’escriptora ha explicat que la novel·la conta una història que s’esdevé en un tros de muntanya i s’explica des de la perspectiva de moltes veus, les que viuen i ocupen aquest tros de paisatge. Veus humanes algunes i d’altres que no ho són: les veus de les bèsties, dels núvols, dels bolets, de les plantes, de la terra i de la mateixa muntanya. Veus dels que hi són i d’alguns que ja no hi són, però que hi habiten, morts i fantasmes del lloc i de les seves llegendes, les dones d’aigua. El lloc se situa al Prepirineu, entre Camprodon i Prats de Molló. Diu Irene Solà que en la història hi ha dos fets traumàtics que marquen el lloc, un és la mort d’un pagès poeta, abatut per un llamp, i l’altre, que s’esdevé vint anys després, és la mort del seu fill, arran d’un accident de caça. I el títol, Canto jo i la muntanya balla, diu l’autora, remet a aquesta idea de novel·la coral, de moltes veus, i de la puixança, l’energia, que empenyen aquestes veus cap endavant, davant la brutalitat que genera la muntanya. I el títol és el vers d’un poema escrit per en Domènec, el pagès poeta, i que conté allò que vol ser la novel·la: la polifonia de veus que habiten el lloc i que fan una cançó que és la que fa ballar la muntanya. També es refereix a l’autoria que mou els fils i fa moure la muntanya. ‘Doncs és el poder de la paraula, de la literatura, que fa ballar la muntanya’, diu Solà. El follet que estreny el pit Mita Casacuberta, membre del jurat juntament amb Imma Monsó, Sergi Pàmies i Guillem Gisbert, ha destacat de l’obra: ‘És una gran novel·la. A mi em va passar que tot i la distància que hi poses quan llegeixes els originals, la primera frase d’aquesta novel·la em va xuclar cap a un món literari i ja no en vaig sortir fins a acabar el llibre. Aquesta primera frase prové de dos personatges no humans, són dos núvols que parlen en femení, que porten la panxa plena i descarreguen en un bosc, d’un lloc de muntanya.’ Continua Casacuberta: ‘I veus que la muntanya és un espai on passen coses que tenen a veure amb el bé i el mal. I veus com Irene Solà, a través d’un llenguatge poètic, parla del mal. El mal com a part de la condició humana i universal. La poesia és al centre de la novel·la. I cal destacar-ne la manera que té d’emprar la llengua. És una obra on ressona la millor Rodoreda, la de La mort i la primavera i la millor Víctor Català; i que empra el joc, l’experimentació i la ironia per fugir del fals ruralisme que va encaixonar les obres de Víctor Català i d’altres.’ Irene Solà ha dit que Víctor Català és una de les autores que té llegides i que té a prop sempre, i que enmig de la redacció de la novel·la se li van despertar moltes ganes de llegir Canigó de Verdaguer. L’impacte de la novel·la en Mita Casacuberta ha estat ben explícit, quan ha explicat un fet familiar i personal per mirar de descriure: ‘Aquesta novel·la m’ha permès fer un viatge cap al meu paisatge i els meus records d’infantesa. Jo sóc d’Olot i provinc del món rural. Quan era petita, a mi encara m’explicaven contes a la vora del foc i el meu pare em parlava de la presència del follet. Deia que era com una mena d’ocell que se li posava a sobre el pit i l’ofegava. Llegint Canto jo i la muntanya balla he pogut notar i entendre el que el meu pare m’explicava del follet.’ I ha conclòs: ‘Irene Solà domina el llenguatge, hi juga, experimenta i ens permet, a cadascun de nosaltres, fer també una exploració cap a la complexitat del món, on el mal és ben integrat en la vida.’

Irene Solà guanya el premi Llibres Anagrama amb la novel·la ‘Canto jo i la muntanya balla’

El govern espanyol ha fet tancar la delegació de la Generalitat a Brussel·les i ha enviat tots els treballadors ‘a casa fins a nova ordre’ mitjançant un burofax. En l’escrit, enviat des del ministeri d’Afers Estrangers, i fet arribar a la delegació a través de l’ambaixada espanyola a Bèlgica, es recorda que la seu roman sota la ‘tutela’ del govern espanyol. Poc abans, els treballadors havien rebut l’ordre del govern espanyol perquè impedissin la reunió prevista entre el president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, i el de la Generalitat, Carles Puigdemont a les oficines de la delegació. Fa un mes de les eleccions del 21-D en què va guanyar l’independentisme, però l’article 155 es continua aplicant i la Moncloa ha fet saber al personal de la delegació de Brussel·les que resta sota les seves ordres i que aquesta reunió, en què Torrent i Puigdemont han de parlar de la investidura, no es pot dur a terme. La trobada amb Puigdemont s’havia de fer a les onze del matí i una hora més tard Torrent s’havia de reunir amb Toni Comín, Lluís Puig, Meritxell Serret i Clara Ponsatí. El portaveu de Carles Puigdemont, Joan Maria Piqué, ha explicat en declaracions als mitjans que el president del parlament ha cercat un lloc alternatiu per a la reunió. Serà a la seu de l’European Free Alliance, a Brussel·les mateix, a les dotze del migdia. Segons Piqué, no hi ha cap motiu per a impedir la trobada entre Puigdemont i Torrent a la seu de la Generalitat. També ha recordat al govern espanyol que la reunió és en territori belga i no espanyol. En aquest sentit, ha avançat que estudiaran totes ‘les implicacions legals’ que pugui tenir aquesta decisió. Torrent ja ha hagut de pagar-se els vols de la seva butxaca perquè els partits unionistes van amenaçar-lo que si ho pagava la institució podria considerar-se malversació de fons públics. Fonts de la presidència del parlament han explicat que Torrent vol defensar els drets de tots els 135 diputats electes, inclosos els que hi ha a l’exili i a la presó, i tenir-hi un diàleg ‘franc, continuat i tranquil’. A més, Torrent abordarà amb Puigdemont i els consellers Toni Comín, Lluís Puig, Meritxell Serret i Clara Ponsatí la situació política prèvia a la investidura de Puigdemont.

El govern espanyol tanca la delegació de la Generalitat a Brussel·les i envia els treballadors a casa ‘fins a nova ordre’

El Mallorca ha tornat a Primera Divisió després de remuntar l’eliminatòria d’ascens contra el Deportivo de la Corunya. L’equip de Vicente Moreno va perdre a Riazor 2 a 0, però a Son Moix, els vermells van guanyar 3 a 0 amb gols de Budimir, Sevilla i Prats. Feia sis anys que el Mallorca no jugava a la màxima categoria. De fet, l’any passat ho feia a Segona B. La remuntada va fer esclatar de joia i èxtasi les graderies de Son Moix. Després del xiulet final l’afició va saltar al camp per a celebrar amb els jugadors l’ascens. La gespa es va convertir en una immensa taca vermella vibrant. A Primera! 👏 pic.twitter.com/NNk5g8c7mo — Talking LaLiga (@TalkingLaLiga) 23 de juny de 2019 El Mallorca va baixar a Segona el 2013 després de jugar quinze anys a Primera. Aquells van ser els anys més gloriosos del club que va guanyar una copa del rei i una Supercopa espanyola. A més a més, va participar a Champions League i en una final de la recopa d’Europa. 🍾 ¡El orgullo es máximo! 🎉 ¡En el vestuario fue una explosión de alegría!#JuntsSomMillors #SomeIMallorca pic.twitter.com/pfzm0VU9Gq — RCD Mallorca (@RCD_Mallorca) June 24, 2019

El Mallorca torna a Primera Divisió després de sis anys

El fiscal general de l’estat espanyol, José Manuel Maza, ha presentat una querella contra el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, contra tots els consellers del govern, contra la presidenta del parlament, Carme Forcadell, i contra els membres de la mesa que no són unionistes. Els acusa de rebel·lió, de sedició i de malversació per la proclamació de la República Catalana. El delicte de rebel·lió implica penes de fins a trenta anys de presó i requereix que la declaració d’independència vagi acompanyada de violència. Però fins i tot el redactor de l’article sobre la rebel·lió en la reforma del codi penal del 1995, el socialista Diego López Garrido, havia dit amb claredat que en aquest cas no es podia aplicar. En canvi, el fiscal José Manuel Maza diu que considera que el govern i el parlament van fer ús d’un instrument de gran violència: els catalans que volien votar. D’entrada, la querella justifica la imputació d’un suposat delicte de rebel·lió en el fet que es mantingués la resistència durant la jornada de l’1-O i també en l’actuació del govern durant aquests últims dos anys. Diu el fiscal que la ‘violència’ que requereix l’acusació de rebel·lió ‘no exigeix que s’esgrimeixin armes, ni combat, ni violències greus contra les persones’. La fiscalia basa aquesta premissa en la jurisprudència del Tribunal Suprem sobre el cop d’estat del 23-F. ‘Els rebels no poden assegurar mai que el seu alçament serà incruent, sense víctimes i sense vessament de sang’, arriba a dir. Ho explica així: ‘La violència que requereix el tipus no exigeix que s’esgrimeixin armes, ni combat, ni violències greus contra les persones, circumstàncies que es configuren com a agreujants en l’article 473.2 del codi penal. De fet, referida al delicte de rebel·lió militar del codi de justícia militar derogat o en ocasió del cop d’estat esdevingut el 23 de febrer del 1981, el TS va arribar a estimar que es podia dur a terme “de manera incruenta”, sense perjudici de “destacar que el que es projecta i convé com a incruent esdevé violent i bel·licós tan bon punt s’ofereix resistència o oposició als plans dels rebels, els quals mai no poden asseverar –perquè els humans no poden predir el futur– que el seu alçament, amb tota seguretat, serà incruent, sense víctimes i sense vessament de sang (STS del 22 d’abril del 1983). Per això, s’ha afirmat doctrinalment que la intimidació, tant si es produeix de manera expressa com en els seus actes concloents, i fins i tot la força en les coses amb eficàcia intimidatòria, poden complir els requisits que la infracció demana.’ Recorda que en la reforma del codi penal el 1995 es va incloure que l’alçament havia de ser ‘violent’, i afegeix una interlocutòria del TSJ del País Basc del 2007 que estableix que això inclou que ‘els alçats estiguin disposats a aconseguir els objectius a qualsevol preu, recorrent fins i tot, si fos necessari, a la utilització ’. Encara afegeix una interlocutòria del TSJC del 2014 que deia que ‘és un pressupòsit necessari del delicte que amb intenció de declarar la independència hi hagi un alçament violent i públic, és a dir, mitjançant una actitud activa per la força o estant disposat a utilitzar-la i de forma pública, patent o exterioritzada’. I també: ‘N’hi ha prou que amb l’alçament s’hagi produït un perill objectiu per a la consecució de les finalitats rebels.’ Més: ‘La concurrència de violència física pot no ser necessària quan l’alçament, per les seves característiques i pel nombre indeterminat de persones implicades, és d’una dimensió que té prou capacitat intimidatòria per a dissuadir les forces de l’ordre d’una possible actuació, sabent que una oposició als plans rebels esdevindrà violenta i bel·licosa.’ ‘Una insurrecció’ Sobre això, diu que els dies previs i posteriors a l’1-O, i també el dia 1, es va constituir ‘una insurrecció, un alçament violent encoratjat pels querellats, en què el sector de la població partidari de la secessió, enardida pels seus dirigents, va desobeir públicament i va mostrar la seva resistència col·lectiva a l’autoritat legítima de l’estat, mirant d’impedir per la força el compliment de les resolucions judicials mitjançant una actuació propiciada i impulsada pels querellats per a la reparació i celebració del referèndum i la conseqüent consagració de Catalunya com a república independent’. Els denunciats, diu la fiscalia, volien fer una crida ‘a la mobilització popular o ciutadana com a mesura intimidatòria i violenta per a aconseguir la finalitat secessionista’. De la gent que va voler votar l’1-O, en diu que eren ‘una multitud enardida que desplegava tota la força amb la seva superioritat numèrica’ i que s’aplegava en ‘concentracions pressionant-los perquè no poguessin acomplir les seves obligacions’. Diu que la policia ‘va ser objecte d’actes de violència material amb danys en vehicles policíacs i de violència física com en la jornada del dia 1 d’octubre, en què a més d’aquesta violència compulsiva, acompanyada de crits i d’insults, van arribar a produir-se actes violents, també relatats, com puntades de peu a agents de l’autoritat o llançament de cadires contra ells’. Vegeu també: La fiscalia espanyola denuncia Puigdemont i Forcadell per rebel·lió, sedició i malversació

La fiscalia espanyola compara els votants de l’1-O amb el 23-F per justificar la rebel·lió

El director de Televisió de Catalunya (TVC), Vicent Sanchis, ha anunciat que presentaria ‘diverses querelles’ contra el president de Ciutadans, Albert Rivera, per haver dit que en la cadena s’havia insultat Inés Arrimadas, presidenta del grup parlamentari. ‘Quan un dirigent polític assegura que es diu ‘puta’ a Arrimadas, no resta sinó la defensa legal’, ha dit Sanchis en la comissió de control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) al parlament. I ha afegit que, en veient les ‘mentides’ que s’han abocat sobre TV3, presentaria querelles per calúmnia, injúries i incitació a l’odi contra Rivera. El Consell Professional d’Informatius de TV3 va negar aquesta setmana que s’hagués qualificat de ‘puta’ Arrimadas i va exigir a Rivera que rectifiqués i a la direcció del canal que engegués mecanismes legals per defensar la seva integritat. Sanchis està preocupat per la caricaturització que es fa de TV3. Diu que molta gent que en malparla no l’ha mirada mai i apel·la al sentit comú dels polítics. ‘Sembla que som els grans miserables de la pel·lícula’, ha reblat. Escolteu ací les declaracions de Rivera: Según Rivera "en TV3 se ha llegado a llamar p..a a Ines Arrimadas"Lo sabía la Sra. Arrimadas? Si lo sabía, no protestóAhora que lo sabe, podrá una querella a la CCMA? pic.twitter.com/Edun48621V — Fulvio Capitanio 🎗 (@FulvioCapitanio) March 28, 2019 Una estona després, Rivera ha penjat un vídeo a Twitter amenaçant TV3 i reptant Sanchis a un debat. El director de TV3 se va a querellar contra mí por decirle la verdad: TV3 miente, manipula e insulta a los constitucionalistas. Dos cosas: 1️⃣Rece para que siga Sánchez: si gobernamos se le acaba el chollo 2️⃣Si se atreve, le cuento todas sus manipulaciones e insultos a la cara pic.twitter.com/3JAFZlR5w9 — Albert Rivera (@Albert_Rivera) April 5, 2019

TV3 presentarà querelles contra Albert Rivera

L’Onze de Setembre es preveu que Catalunya visqui una Diada històrica en defensa de la independència. Fa temps que l’ANC i Òmnium —aplegats a la campanya Ara és l’hora— van anunciar la mobilització que preparaven. Després de la Via Catalana el 2013 i la V el 2014, enguany s’han proposat d’omplir la Meridiana de Barcelona, del carrer de Rosselló-Pòrcel al parc de la Ciutadella, fins al parlament. La Diada és el mateix dia que el principi de la campanya del 27-S, i és per això que el president de l’ANC, Jordi Sànchez, ha insistit que la Via Lliure no seria un acte electoral i ha demanat als partits una moratòria perquè hi participessin tots els defensors del dret de decidir i de la necessitat d’impulsar un país nou. Per saber-ne tots els detalls, us oferim aquesta guia: —Les inscripcions es van obrir el 21 de juliol i ja s’hi han inscrit més de 250.000 persones. Els trams més plens són els dos extrems de la via —sobretot els trams pròxims al parlament— i la plaça de les Glòries, que ja és gairebé plena. Al mapa podeu consultar els cent trenta-cinc trams i el volum d’inscripcions que té cada un. Samarreta de la Via 2015 —Aquesta vegada també hi ha samarretes, que seran de color blanc. El pack del marxandatge inclou la fletxa, que els assistents hauran de pintar del color del tram al qual s’hagin inscrit. —La mobilització de la Meridiana començarà a les 17.14. L’acte és previst que duri, amb parlaments inclosos, una hora i mitja. —El recorregut ocuparà una distància aproximada de 5,2 quilòmetres, des del parc de la Ciutadella fins al carrer de Rosselló-Pòrcel. Enguany s’omplirà la Meridiana completament, no únicament el tram central, com passava l’any passat a la Gran Via i a la Diagonal. —La via es dividirà en deu eixos que haurà marcat la campanya de mobilització estiuenca d’enguany de l’ANC i Òmnium amb vista al 27-S: equilibri territorial (5 de juliol a Tortosa), solidaritat (11 de juliol a Manresa), oberts al món (18 de juliol a Vic), diversitat (25 de juliol a Lleida), sostenibilitat (2 d’agost a Bolvir), igualtat (8 d’agost al Vendrell), benestar i justícia social (14 d’agost a Torreforta), innovació (22 d’agost a Lloret de Mar), regeneració democràtica (29 d’agost al Voló) i educació i cultura (5 de setembre a Santa Coloma de Gramenet). Fletxes de la Meridiana —Cada eix és format per uns quants trams. N’hi haurà 135, tants com escons al parlament. —El color inicial de la Via Lliure és el blanc. Però tots els assistents tindran unes fletxes del color de l’eix del qual formaran part. —Una fletxa gegant recorrerà la Via Lliure per un carril central mentre al voltant s’alçaran les de la gent per crear una gran onada fins al parlament. —Una vegada la fletxa hagi sobrepassat cada tram, els manifestants ocuparan tota la via. —Per acabar, els assistents faran costat simbòlicament a la República Catalana aixecant a la vegada les fletxes, amb què dotaran de color tota la mobilització. A més, al final de l’acte hi haurà una sèrie de votacions simbòliques per donar suport popular a la nova república. La Via Lliure a la Meridiana: de quin color sou? Així serà, esquemàticament: Fem de la #ViaLliure11S una onada imparable d’il·lusió, color i arguments per guanyar la República catalana de tots! pic.twitter.com/bfc1wnFsyt — Assemblea Nacional (@assemblea) July 2, 2015 Heus ací els vídeos que convoquen a la manifestació: Josep Sabaté, membre del secretariat nacional de l’ANC, parla de la mobilització de la Meridiana:

Via Lliure 2015 de l’Onze de Setembre: guia informativa

Josep Sánchez Llibre serà candidat a la presidència de Foment del Treball, segons han publicat diversos mitjans. Sánchez Llibre és ex-dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya i ex-diputat al Congrés dels Diputats espanyol ha decidit de formalitzar la seva candidatura com a successor de l’actual president de la patronal catalana, Joaquim Gay de Montellà. El mandat de Montellà s’acaba formalment el mes de desembre, però diverses veus demanen que sigui abans, perquè Foment pugui presentar-se unida a les eleccions de la patronal espanyola, que es faran també el desembre.

Josep Sánchez Llibre serà candidat a la presidència de Foment del Treball

Brauli Duart tornarà a assumir les funcions de presidència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Duart va deixar el càrrec temporalment l’abril del 2016 per motius de salut i es va mantenir només com a conseller. Un cop recuperat, ha estat nomenat vice-president de l’ens, un càrrec que actualment assumeix les funcions de la presidència. Així ho ha confirmat Núria Llorach, que assumia fins ara la direcció de la CCMA. Vaig assumir la vicepresidència de la CCMA per motius de salut de Brauli Duart, en un exercici de responsabilitat i amb voluntat de transitorietat. Superada aquesta situació, avui restablim la voluntat del Parlament, retornant-li les funcions de la presidència a ell. pic.twitter.com/oSSPpXjjMK — Núria Llorach (@nllorachb) 17 de gener de 2018 El comitè d’empresa de TV3 ha explicat que celebra la recuperació de Duart, però ha criticat que torni a agafar les regnes de la CCMA per la seva gestió anterior. Els treballadors enumeren la supressió de canals, les retalladesm els acomiadaments, els intents de privatització comercial i la ‘injustificada’ petició de presó per a un treballador com a exemples de la seva direcció. ‘El que cal de forma urgent són solucions per a la Corporació: reclamem al nou Parlament de Catalunya la reforma de la Llei de la CCMA, per a deslliurar-la del control governamental i, sense demora, que es resolgui el cop de l’IVA’, han afegit. Així mateix, demanen que es renovi el consell de govern ‘amb criteris de professionalitat i independència’.

Brauli Duart torna a assumir les funcions de presidència de la CCMA

El coordinador general d’EH Bildu, Arnaldo Otegi, ha afirmat que la ‘unitat d’acció estratègica’ amb ERC inclourà probablement ‘actors d’Astúries, Galícia, Canàries i Aragó’. En un acte a Portugalete (País Basc), en el qual ha presentat Iker Gil com a cap de llista d’EH Bildu a les eleccions del municipi el 26 de maig, Otegi ha dit: ‘L’etapa en la qual participàvem en el congrés i el senat des de la perspectiva d’una sigla política ja s’ha superat.’ Ha dit que aquest model d’intervenció en les institucions espanyoles i europees és de la fase anterior, ‘autonòmica’. Pel que fa al programa, ha anunciat: ‘Serà clar, simple i de mínims i tindrà com a eixos el respecte al dret d’autodeterminació, la llibertat de tots els presos polítics de l’estat espanyol i el desenvolupament de polítiques contra l’austeritat imposada i el neoliberalisme.’ Otegi ha dit que el País Basc és una ‘petita nació que ha aportat grans coses’, i que ha de ‘continuar remant’. EH Bildu –ha afegit– representa un ‘ordre alternatiu’ i és una esquerra que ofereix ‘certeses, solucions i la seguretat que es poden fer les coses d’una altra manera’. També ha denunciat el ‘procés d’involució’ de l’estat espanyol. ‘L’estat espanyol és feble i es troba immers en una crisi estructural –ha dit–, que ha provocat una resposta autoritària i antidemocràtica. Volen tornar a la repressió, al blanc i negre, a instal·lar la por.’

Otegi diu que la ‘unitat d’acció estratègica’ entre Bildu i ERC incorporarà més actors

El moviment per a organitzar unes eleccions primàries als municipis de Catalunya amb l’objectiu de confeccionar candidatures independentistes va començar com una idea concreta per a Barcelona. La idea fou de Jordi Graupera, que pretenia forjar una llista unitària independentista per a les eleccions municipals del 2019 a Barcelona. Gairebé un any després, malgrat que no té el suport de les principals formacions independentistes –s’hi han unit l’ANC i Demòcrates–, el projecte va endavant i tindrà cinquanta-sis candidats. L’elecció del candidat independentista a Barcelona que ha de sorgir d’aquestes primàries es farà en dues voltes: la primera, del 14 al 16 de desembre, i la segona del 21 al 23 del mateix mes. Els dos candidats amb més vots de la primera volta s’hauran de presentar amb un equip format per tres persones més a la segona volta. Qui guanyi, serà el cap de llista i els membres del seu equip ocuparan els números 3, 5 i 7. El lloc número 2 l’ocuparà el rival del guanyador. Les 36 candidatures més votades en la primera volta, després de les dues primeres, podran ser votades a l’urna B de la segona volta. Els qui hagin superat el 2% dels vots en aquesta segona volta ocuparan un lloc a la llista electoral, en les posicions 4, 6 i del 8 endavant. A continuació presentem la llista dels 56 candidats que s’han presentat a les Primàries Barcelona, tot destacant les biografies dels més coneguts: Jordi Graupera. És l’impulsor de les primàries per a articular una candidatura unitària independentista a Barcelona. Té un currículum difícil de resumir. El gran públic el coneix per les seves intervencions com a tertulià i corresponsal de ‘El món a RAC1’, i els articles escrits a La Vanguardia i el Nacional. Però Graupera és, sobretot, doctor en filosofia política i, actualment, investigador de la Woodrow Wilson School of International and Public Affairs, de la Universitat de Princeton, un institut de recerca que es dedica a l’autodeterminació. Consulteu-ne el currículum. Diana Coromines. És doctora en traducció i interpretació i llicenciada en comunicació audiovisual. Aquests últims anys s’ha dedicat a la diplomàcia, com a treballadora de la Generalitat de Catalunya a la delegació dels països nòrdics, amb seu a Dinamarca. En el seu programa presenta tres grans eixos: potenciar Barcelona com a ciutat intel·ligent, reivindicar el valor democratitzador en ‘el marc de la tensió creixent entre autoritarisme i democràcia’ i situar Barcelona com a capital d’estat, explicant que Catalunya ha votat a favor de la independència el 9-N, el 27-S, l’1-O i el 21-D. Consulteu-ne el currículum. Pep Puig. Doctor en enginyeria industrial, ha col·laborat en diversos projectes d’impuls de les energies renovables, com ara Ecoserveis, Som Energia i Viure de l’Aire. Entre el 1995 i el 1999 va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona pels Verds, dins la coalició d’ICV. També ha estat professor a la UAB. És autor d’articles i llibres de divulgació científica i ha participat en actes, conferències i fòrums relacionats amb el medi, l’ecologia i les energies renovables. Consulteu-ne el currículum. Maria Vila. Advocada especialitzada en dret privat comparat, amb presència mediàtica com a opinant política. Ha col·laborat en diversos mitjans i actualment es pot veure al ‘Més 3/24’. L’any passat també col·laborava a Catalunya Ràdio, però –segons que va denunciar a les xarxes– la direcció del mitjà va decidir de prescindir-ne per motius polítics. Diu que vol convertir la ciutat en un bastió de llibertat i independència contra l’afany recentralitzador de l’estat espanyol. Consulteu-ne el currículum. Borja Vilallonga. Doctorat en història, la seva exposició mediàtica va multiplicar-se quan va ser nomenat director del setmanari el Temps. Va dimitir poc temps després i diu haver-se ‘exiliat’ a Nova York, des d’on escriu articles, alguns dels quals vinculats amb l’actualitat política catalana. També és educador espiritual i, segons la seva web, ofereix direcció i guiatge religiós i espiritual a tots aquells que cerquen un desvetllament vital. Consulteu-ne el currículum. Núria de Gispert. Política catalana amb àmplia experiència: ha estat presidenta del parlament i consellera de Justícia, Interior i Governació en diversos governs de Jordi Pujol. Va ser de les veus més crítiques amb la deriva d’UDC i va participar en el naixement de Demòcrates de Catalunya. Retirada de la vida política, va oferir-se a tancar la llista per Barcelona de Primàries Catalunya. Adrià Alsina. Periodista i politòleg, aquests darrers anys ha estat molt vinculat amb l’Assemblea Nacional Catalana. Primer en va ser cap de premsa, càrrec que va deixar enguany per presentar-se a les eleccions al secretariat nacional. A final de setembre, va deixar la direcció de l’ANC per apuntar-se a les Primàries Barcelona. A banda la seva activitat política, és professor associat de periodisme a la UVic i col·labora amb diversos mitjans. Consulteu-ne el currículum. Jordi Domingo. Advocat amb més de quaranta anys d’experiència en dret civil, mercantil, internacional i processal. Durant el franquisme va ser molt actiu a la clandestinitat. En la transició es va involucrar en comissions d’ajut parlamentari. Fou portaveu de la plataforma Constituïm i actualment és president de la Coordinadora de l’Advocacia de Catalunya. També és articulista de VilaWeb. Consulteu-ne el currículum. Àstrid Bierge. Periodista de formació, Bierge ha col·laborat amb mitjans com ara el Temps, la Xarxa i TV3. Actualment és columnista del diari digital el Món. També ha publicat dos llibres: un recull d’articles anomenat Pedacets al Sol i Sí-Sí o Sí-No, una conversa entre Vicent Sanchis i Xavier Sardà. Consulteu-ne el currículum. Jaume Alcantara Olga Amargant Christian Arbós Gerard Ardanuy Joan Babeli Aleix Báez Cristina Barón Ariadna Benet Salvador Bonada Sílvia Bonàs David Bultà David Cardenas Jordi Carreté Antoni Carulla Bernat Casanova Marc Comes Oriol Crespo Carles Domingo David Folch Joan Baptista Fonollosa Cristina Font Albert Forcades Ricardo Garnier Violeta Gràcia Núria Grau Guillem López Roberto José Madrid Roger Mallola Xavier Martínez David Mitjavila Miquel Nadal Jordi Oliver Ferran Palau Eulàlia Pascual Enric Porta Eugeni Rodoreda Carles Rojas Cristina Rúbies Cristian Salomoni Sergi Sancho Pere Solà Josep Soldevila Joan Valero Mònica Vidal Xavier Vidal Teresa Vilardell Selene Zaragoza

De Graupera a De Gispert: tots els noms de les primàries de Barcelona

Stefanie Kremser és escriptora i ara com ara viu a Barcelona. Però té una història familiar i una actitud vital nòmades, que l’han dut a viure en molts llocs diferents. És filla de mare alemanya i de pare bolivià, va néixer a Alemanya i va créixer a São Paulo, al Brasil, on va viure des que tenia set anys fins que en tenia vint. També va passar temporades a Cochabamba, Bolívia, on vivien els avis paterns. I després se n’anà a estudiar a Alemanya. I més i més… Les tres primeres dècades de la seva vida han estat marcades pel desplaçament, instal·lada en llocs que no coneixia, amb llengües conegudes i desconegudes, amb llocs que l’han acollida (no pas sense dificultats) i llocs que l’han conformada. Una situació nòmada, d’identitat dual, que han fet que s’interrogués sobre alguns grans temes de la humanitat: qui sóc, d’on vinc, què vol dir ser d’un lloc, cap on vaig…? A partir d’aquest interès per reflexionar sobre la identitat i sobre la idea de nomadisme, sobre l’alteritat, sobre la diferència, etc., Kremser ha bastit dues novel·les: Postal de Copacabana (Club Editor, 2007) i El dia que vaig aprendre a volar (Edicions de 1984, 2016). I ara tanca la trilogia amb una obra de no-ficció, Si aquest carrer fos meu (Edicions de 1984, 2020), un mémoire en què construeix relats a partir de les seves experiències. El lector de les novel·les anteriors hi trobarà l’origen d’algunes històries ja explicades, però és una construcció literària nova, que parteix d’una història personal per anar a la història universal. Diu Kremser: ‘És un llibre especial, el primer que escric de no-ficció i després d’haver escrit tres novel·les. Tots els meus llibres transiten entre dues nacionalitats i dos continents. Per tancar aquest tema literari, havia d’escriure des de la no-ficció, com un mémoire, seguint els passos de Vivian Gornik, per trobar l’ordre d’aquest trencaclosques i ventall de països, continents, nacionalitats, llengües…’ Aquesta relació d’espai i de trànsit que estableix Kremser és un tema molt contemporani. Ja ho diu ella: ‘L’ésser humà és nòmada, perquè el món és ple de migrants i sempre serà així.’ I afegeix: ‘La novel·la és un caos en moviment fet d’episodis biogràfics, vitals, que s’esdevenen en dos continents, cinc països i vint-i-dues adreces. I tot va començar amb un fet que sembla de ficció: a casa em va arribar una postal del passat. I aquest fet em va desencadenar un seguit d’esdeveniments, que s’anaven connectant, que em van fer pensar que totes aquestes adreces on havia viscut i persones que havia conegut tenien un sentit. La postal em portava cap a una història i cap als fets, plaents o no, que s’esdevenen quan ets poliimmigrant: conèixer el lloc, entendre la llengua i la cultura d’aquest lloc… Hi ha països que ho permeten molt bé, són països d’acollida; en canvi, n’hi ha que no tant. Jo he anat ajustant la meva identitat a cada lloc on he viscut. I en aquest procés també hi he trobat entrebancs, que he hagut de resoldre.’ ‘El llibre que he escrit és un mémoire i no pas una autobiografia, perquè no és un relat cronològic, sinó que segueix unes altres normes: porto el lector d’un lloc a un altre, fent salts temporals i geogràfics. Crec que la nostra memòria també funciona d’aquesta manera. I així construeixo una història que no és previsible. Tampoc no és un llibre de viatges, sinó un llibre d’experiències.’ ‘Vaig créixer al primer món, el segon món i el tercer món alhora. Això vol dir una superposició de molts llocs, ciutats i llengües. Potser per això necessitava donar-li un ordre literari. I per això vaig triar el mémoire, perquè en aquest gènere tot allò que expliques va relacionat amb el tema que tries. En aquest cas: la descoberta d’un lloc, la identitat, què vol dir pertànyer a un lloc… Pregunto i qüestiono.’ ‘I cada lloc és marcat per la seva història geopolítica, que afecta tota la societat i també em marca a mi. No es pot separar. A Bolívia topo amb els nazis que s’hi amaguen després de la Segona Guerra Mundial; a Alemanya hi vaig anar a estudiar quan va caure el Mur de Berlín; i a Catalunya hi arribo i poc després comença el procés cap a la independència.’ Una de les característiques que donen valor a l’obra de Kremser és una manera de mirar els fets quotidians que se li presenten. N’és un bon exemple la caixa forta que ella i el seu company, l’escriptor Jordi Puntí, es van trobar al pis de Barcelona on ara viuen: una caixa forta de la mida d’una rentadora, que no es pot obrir, que ningú no sap com va anar a parar al balcó i que segurament allò que conté restarà per sempre més un misteri. Ella embolcalla circumstància i objecte en una mena de fet màgic, que fa que la vida tingui una dimensió més onírica. El realisme màgic. I diu: ‘És molt bonic conviure amb un misteri així. S’ha d’estar amatent a les sorpreses que vindran i també als misteris del passat que no es poden resoldre, i acceptar-ho.’ L’altra característica de l’obra de Stefanie Kremser és la manera de mirar i d’encara la vida: amb optimisme, amb la llibertat i el respecte cap a l’altre com un valor insubornable, el valor de l’alteritat. En aquest sentit, Si aquest carrer fos meu és un gran antídot contra l’extrema dreta en alça a tot Europa, ‘perquè convida a no tenir por de l’estrany, de l’altre, que ve d’un altre lloc, amb un altre aspecte, amb una altra llengua’. Un llibre que planta cara a ‘la por de la diferència que és d’on s’alimenta el racisme, la xenofòbia, el populisme’. Stefanie Kremser vol deixar clara una cosa: ‘No em moc per enyor, per tornar enrere. Jo ja no enyoro el passat, ja el tinc resolt. He viscut en tots aquests llocs que explico tot allò que hi podia viure i ara estic preparada per a afrontar-ne de nous, de llocs, i també per a romandre al mateix. Avui casa meva és aquí.’ I una última informació important: ‘Aquest llibre de no-ficció tanca la sèrie de novel·les on apareix la binacionalitat. M’he alliberat d’aquest tema i la novel·la següent –que ja escric– serà ben diferent. El tema de la identitat ja no hi apareix.’

Stefanie Kremser, escriptora de vida nòmada que fa literatura sobre la identitat

El govern espanyol no tan sols no farà cabal de la resolució del Grup de Treball contra les Detencions Arbitràries de l’ONU demanant l’alliberament immediat de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Oriol Junqueras, sinó que vol emprendre represàlies. Segons que ha anunciat l’ambaixador d’Espanya davant l’ONU a Ginebra, Cristóbal González-Aller, l’executiu de Pedro Sánchez demanarà avui formalment a l’ONU que inhabiliti dos dels cinc membres del Grup de Treball: el mexicà José Guevara, que n’és el president relator, i el sud-coreà Seong-Phil Hong. El diplomàtic espanyol diu que ‘hi ha un conflicte d’interessos’ entre aquests dos experts i l’advocat britànic Ben Emmerson, defensor dels tres presos polítics catalans, perquè Emmerson va formar part d’altres òrgans similars de drets humans de l’ONU en els quals va treballar amb Guevara i Hong en dues causes, com a mínim. La portaveu del govern espanyol, Isabel Celaá, ha dit que l’executiu era lleial a l’ONU, però considera que hi ha ‘errors i distorsions’ en l’informe a causa del conflicte d’interessos per part dels dos membres del grup de treball. El grup va demanar que, a més d’alliberar immediatament els presos polítics, se’ls indemnitzés i que Espanya fes una investigació exhaustiva sobre la violació d’una desena de drets fonamentals contra els presos polítics.

Espanya vol represàlies contra els experts de l’ONU que van exigir l’alliberament dels presos polítics

El sindicat Comissions Obreres (CCOO) de Catalunya ha alertat avui que el nombre de treballadors pobres ha augmentat en els últims cinc anys a Catalunya i l’any 2017 ja representaven 391.400 persones. L’any 2013 hi havia 335.800 treballadors en risc de pobresa o exclusió social. Són dades que inclou l’informe ‘Una aproximació a la pobresa en el treball’ elaborat per CCOO i que també mostra com entre el 2008 i el 2018 s’han destruït 292.000 llocs de treball, deixant més de 430.000 persones sense feina, i un increment de 140.000 aturats en aquests deu anys. Amb aquest estudi, el sindicat vol denunciar que la recuperació econòmica no s’ha traslladat a les classes treballadores sinó, que, al contrari, ‘la precarietat s’ha consolidat com a model laboral’, ha assegurat la responsable de Mercat de Treball i Polítiques d’Ocupació del sindicat, Romina Garcia en una roda de premsa.

CCOO alerta que el nombre de treballadors pobres creix des del 2013 i ja són gairebé 400.000 persones a Catalunya

Manuel Delgado (Barcelona, 1956) és antropòleg i professor universitari a la Universitat de Barcelona. Fortament polititzat i militant comunista de fa dècades, Delgado ha estat una de les veus més punyents del procés català. Sempre s’ha definit com una persona no independentista que s’afegia al procés per les oportunitats de millora social que podia oferir. Però en aquesta entrevista, feta al seu barri de Barcelona, és molt pessimista i molt crític amb la situació actual. De Torra a la CUP, passant per Pedro Sánchez i els comuns, Manuel Delgado explica els seus contundents punts de vista. —Quina valoració en feu, del govern Sánchez ? —No m’ha despertat gens d’interès perquè dubto molt que impliqui cap variable per a canviar res. És absolutament insignificant. Excepte com a coartada. Coartada perquè uns i altres facin creure que el problema és el PP. Tot conseqüència directa de la perfídia del PP i Rajoy. La coartada perfecta. —Hem de fer fora el PP! —Exacte. Si el PP és fora, es reobre la perspectiva que és possible una reforma a Espanya. La qual cosa serveix perquè els comuns continuïn confiant en aquesta mena de pastanaga penjada d’un bastó, ERC consideri la viabilitat proposada per Tardà de refer un tripartit, i el PDECat torni a ser allò que era, és a dir, Convergència. Coartada perquè tot torni a ser com era abans d’aquest parèntesi que alguns van pensar gairebé de somni. Ara es culmina el procés de desmobilització. S’ha de fer política per dalt. Ho fan els uns i els altres. I això ja es veia a venir. Quan va haver-hi la declaració d’independència algú va decidir que la gent tornés a casa. I ara en veiem les darreres conseqüències: plegar veles i conformar-nos a vindicar el retorn dels segrestats. —Tesi Cebrián. Tanqueu-los a la presó i deixaran de parlar d’independència i parlaran dels presos. —És clar. Com que l’element central és l’alliberament dels ostatges ja tenim per què lluitar. La perspectiva i l’horitzó de la República Catalana acabarà essent com una mena de fita similar a la República Socialista de l’esquerra tradicional. Sempre present però, per definició, horitzó inabastable. I, per inabastable, justificació ideal perquè res no es mogui. —I com el valoreu, el govern de Torra? —Algú va pensar que amb el seu nomenament alguna cosa canviava, i amb la seva declaració fundacional seria rupturista. Però és claríssim que aquesta perspectiva també s’ha frustrat d’una manera vergonyosa i vergonyant. Han guanyat, tu. I ja està. Som un poble derrotat. Una vegada més. —Per sempre? —Podem comptar amb lustres, segles o mil·lennis. Era aleshores o mai. Tu creus que d’aquí a cinc anys canviarà res? Estaran tots acomodats. Per cert, Puigdemont és viu o no? Pràcticament ha desaparegut. El nou govern Sánchez ha estat estratègic perquè Puigdemont es desinflés. La retòrica republicana serà vigent per imatge, però en canvi ara per ara la dinàmica per a restablir l’expectativa que vam tenir a tocar dels dits no es manté. No hi ha ambient. No descarto, tampoc, que hi hagi una sorpresa i es pugui restablir l’esperança. Però per mi no és clar que d’una manera o altra puguin dur-nos a un altre lloc que no sigui el restabliment de l’autonomia. Que bàsicament és la fita que hem aconseguit. I sembla que estem contents, tu. Ara només falta rescatar els presos polítics. No veig que s’hagi planejat tornar a comptar amb mi, com a peó. Com un d’aquells que vam ocupar els carrers i vam pensar que eren nostres. És claríssim que no. —Ningú no sap què fer. —La clau va estar sempre en la mobilització. Allò que realment donava força, la matèria primera, era la gent al carrer. Això va començar al carrer i havia d’acabar al carrer. I algú va decidir que no era bona idea. No sabrem mai què va passar. Confiar en allò que algú va anomenar les masses, la gent al carrer, i donar-los el protagonisme, era molt arriscat. Potser no ho van voler. No van gosar. No era por dels morts. Era por dels vius. Hi havia vertigen a trobar-se que els carrers no eren seus, ni dels altres. I d’aquesta perspectiva, i mirant-s’ho de la balconada de la Generalitat estant, van tenir por. —Passem a l’àmbit de la CUP. Com els veu Manuel Delgado? —La CUP ha acabat convertint-se en un altre partit qualsevol. I ja està. Ara per ara la CUP, amb el seu discurs molt més radical, ha decidit de dedicar-se a la política. Fan política. La sensació que alguns tenim, per raons històriques, és que tornem a viure la pitjor cosa que podia passar: que vinguessin els nostres. Va passar a la transició, va passar amb l’eufòria inicial dels comuns i els canvis als municipis i passa ara. —Molt optimistes no ho estem. —Si vols que sigui optimista, paga tres whiskys. Dóna’m un motiu per a ser optimista. Alguna cosa que no sigui el nou govern de Pedro Sánchez i que d’una manera o altra em doni expectativa. I ens equivoquem tantíssim amb el paper que pot fer el PSOE! Però tant! Aquí hi ha hagut un malentès històric del qual no ens n’acabem de sortir. —Quin? —Pensar que el nacionalisme espanyol més desmesurat, fanàtic, radical era el PP o Ciutadans. No és veritat. El PSOE són els hereus històrics de la Falange, no dic del franquisme. Amb noms i cognoms. Francisco Vázquez, Alfonso Guerra, Rodríguez Ibarra, José Bono. Quan dic que són els hereus de Falange parlo d’aquest nacionalisme entre cometes d’esquerres, que podia ser Falange, amb un fort factor social, però amb el factor patriota per damunt de qualsevol altra cosa. Això ho encarna molt més Susana Díaz que no pas Inés Arrimadas. No sé què esperem què pugui fer el PSOE de diferent del PP i Ciutadans. El PSOE té el patriotisme social que tenia la Falange. Està claríssim que la perspectiva d’un govern del PSOE no és gens ni mica tranquil·litzadora. —Com veu Manuel Delgado el món dels comuns, ara? —Jo m’he sentit molt a prop d’Albano-Dante Fachin i Àngels Martínez. Jo, com ells, no he estat mai independentista. Vam creure que hi havia un horitzó, una oportunitat. I ho intentàvem. Els comuns ara són el PSC. En l’àmbit municipal són el neomaragallisme. I ja està. —Escriviu cartes? —Dissabte hi ha un acte d’Òmnium a la Vall d’Hebron. I hi aniré perquè m’estimo molt Jordi Cuixart. Ell va fer que arrelés un procés de canvi a Òmnium, que durant molt de temps per mi era una vergonya. Quan jo anava a actes d’Òmnium molta gent del meu entorn no entenien res. Òmnium era la bèstia negra, la burgesia catalana. I el tipus va fer aquesta cosa tan magnífica: lluites compartides. La vindicació d’un passat que la classe treballadora catalana tenia un paper hegemònic. I on quedava clar que les lluites no eren únicament contra ells. També hi havia lluita de classes dintre. On l’enemic era català. I demostrava una cosa important: que el nostre poble té tradició de lluita. Contra qui ho mereixi. I que si alguna cosa hauria de caracteritzar el català, amb moltes cometes, seria justament la lluita. —Què n’opineu, de Torra? —Malament rai. No ho podem negar. Hi ha un catalanisme essencialista, culturalista que creia que la cultura catalana era no humana i creada per algun tipus de déu. O un fet natural. És la tradició dels comentaris de Jordi Pujol, Marta Ferrusola i Heribert Barrera. Això ha existit. Aquesta idea que el procés ens ha tornat bons no és veritat. Aquest procés ha incorporat gent que proveníem i desembocàvem en una esquerra històrica, i que creia en la igualtat dels humans. I hem hagut de compartir l’espai un temps amb una gent que creia que el nostre poble era una obra divina, com deia Folch i Torres. Creuen que Catalunya i la catalanitat és un fet natural. Per a la gent que veníem de l’esquerra Torra ha estat una autèntica mala passada, perquè amb les discussions internes ens trobàvem contra un element que no podíem rebatre. Inacceptable. Autèntica jugada que ens ha deixat amb el cul en l’aire. Hi ha hagut escoraments racistes en el catalanisme. De sempre. I hi continuen essent. No cal dir noms. I et dic una cosa: alguns estàvem en aquesta història justament per veure’ns les cares amb aquests. Del punt de vista de l’esquerra històrica era dir: voleu la independència? Doncs vinga, va. Fem-ho. I aleshores l’esquerra independentista no tindrà cap remei que ser esquerra, i els altres, que ja teníem clissats, els podrem desemmascarar. —Ciutadans. Un milió de vot a Catalunya. —Finalment s’ha acabat imposant una distribució identitària en la distribució de vot. Ciutadans s’ha endut tot el vot patriòtic espanyol que s’ha sentit amenaçat. Això de Tabàrnia sí que és greu. —Per què? —És un argument perillós. Implica la idea que existeix una bossa d’espanyolitat aïllada al si de Catalunya que justificaria en algun moment una operació de rescat. Era repetir l’esquema dels enclavaments serbs a Croàcia i Bòsnia que van justificar la intervenció de l’exèrcit iugoslau. Tremendament perillós. Ciutadans ha acabat convertint-se en la desembocadura de l’extrema dreta nacionalista espanyola. Ciutadans no és que ho sigui per si, però és el lloc on s’ha aixoplugat aquest odi. I això els fa inquietants. Ciutadans és un partit que neix de la rancúnia. A Catalunya hi ha extrema dreta catalanista, i també espanyolista. A algú li costa de creure, perquè té la visió que això no s’adiu amb el nostre tarannà. Doncs mira. —Els CDR també estan molt quiets, ara. Potser hi ha por. —La por no pot mantenir una situació com aquesta permanentment. No pot sense la complicitat d’aquells que han decidit que per què complicar-nos la vida. I mira que bé que estàvem, oi? Es vol acotar el cap, acceptar la reprimenda i aconseguir que deixin anar els presos. I ja està.

Manuel Delgado: ‘El PSOE són els hereus històrics de la Falange’

La policia turca ha fet escorcolls simultanis en 44 empreses a Istanbul aquest dimarts i té ordres d’arrest contra 120 executius en el marc de la investigació del cop d’Estat fallit del passat 15 de juliol, segons ha informat l’agència estatal Anatòlia. Segons aquest mitjà, les empreses han estat acusades de donar suport financer al moviment del clergue Fethullah Gülen, exiliat als Estats Units i al qual Ankara responsabilitza d’estar darrere de l’intent, alguna cosa que aquest nega. De moment no s’ha identificat cap de les empreses afectades. La Policia ha començat els escorcolls als districtes d’Uskudar i Umraniye d’Istanbul, segons Anatòlia. Des del cop fallit, més de 35.000 persones han estat detingudes, de les quals 17.000 han estat posades sota arrest formal, i desenes de milers més han estat suspeses dels seus llocs de treball en una purga que ha afectat al sistema judicial i educatiu, així com l’estament militar i als cossos de seguretat.

La policia turca escorcolla 44 empreses per detenir executius en relació amb el cop fallit

Agustí Carles és advocat, membre de Drets i de Constituïm. Té despatx a Barcelona. I ara també és un dels assessors dels equips jurídics de Carme Forcadell, Carles Puigdemont i el govern català. Però diu que en aquesta entrevista parla en nom propi i no pas de ningú més. Carles és de l’opinió que la declaració d’independència de Carles Puigdemont es va fer com tocava. És a dir, fora del ple i sense votació. En aquesta entrevista explica el perquè. —Agustí Carles, qui és? —Sóc advocat. Formo part del col·lectiu Drets i de Constituïm, que vam fer proposta de constitució. Per la meva feina, sóc un dels assessors de Carme Forcadell, del president Puigdemont i del govern català. L’advocat de Forcadell és Van der Eyne, que és penalista. I necessitava ajuda de constitucionalistes, com jo. Però jo parlo en nom meu, no de ningú més. —Dieu que la declaració d’independència es va fer ben feta i seguint la llei internacional. Per exemple, no s’havia de fer al ple, ni votar-la. —Ni la constitució ni l’estatut no ens dirà com es fa una declaració d’independència. Lògicament, no ho preveuen. On s’ha d’anar a buscar com fer una declaració? A la llei internacional. Què ens diu el dret internacional? Doncs el dictamen del Tribunal de l’Haia de l’any 2010 sobre Kossovo en parla. I el tribunal afirma, diu i aconsella que la independència de Kossovo de Sèrbia va ser correcta perquè les independències no les ha de declarar un parlament de l’estat matriu. I el Parlament de Catalunya, tingui la història que tingui, actualment depèn de la constitució espanyola. Agradi o no, és un parlament autonòmic. I des d’aquest parlament no es pot trencar la legalitat de l’estat matriu. Les declaracions les han de fer els representants del poble. I això es va fer. Observeu que la declaració la van signar com a representants electes. No com a diputats autonòmics. Això també havia estat estudiat. Seguia els consells del dret internacional. —La llei del referèndum sí que diu que el parlament ha de declarar la independència. —La declaració d’independència no es va votar dins el ple perquè seguia el dret internacional. Tot ha estat estudiat. Van anar a l’auditori del costat. I la van signar en una sala annexa, a l’auditori. La llei del referèndum diu que la declaració l’ha de fer el parlament? Cert. L’auditori forma part del parlament. El problema és que tenim un estat en contra, i hem d’anar avançant sense dir-ho tot. Com deia, la declaració, a més, no la van signar com a diputats, sinó com a representants del poble. I de fet es podria ampliar i que la signessin també diputats a Madrid, senadors, alcaldes. Tots ells representarien el poble de Catalunya. Tot estudiat. —Tot estudiat? No va ser improvisació signar-la fora del ple? —Tota la litúrgia havia estat pensada. Cada pas que s’ha fet, cada article, s’ha estudiat d’acord amb el dret internacional. No hi ha res basat en la improvisació. Tot havia estat previst així. És la litúrgia que toca per fer una declaració d’independència. —I el paper signat ja és la declaració, doncs? —Jo entenc que la declaració formal és aquesta, sí. —I ja està, doncs? No cal que el parlament faci res més? —Sí que ha de fer, sí. Ara el parlament ha de concedir els efectes jurídics a la declaració. És a dir: la declaració d’independència és un acte polític, no jurídic. Per això jurídicament encara no té cap transcendència. Arribarà quan el parlament faci entrar en vigor la llei de transitorietat. Aleshores sí. Aleshores tindrà efectes jurídics. I després el president, o el govern, donarà ordres executives. —La declaració és feta, falta la llei de transitorietat. És això? —Correcte. El president què va fer? Va dir que la independència no entri en vigència perquè volem diàleg, tal com ens demana la comunitat internacional. —És curiós que, segons això que dieu, la llei internacional donaria avui la declaració per feta i, en canvi, segons la llei catalana i espanyola, no. —Ni la catalana ni l’espanyola no la preveuen, la declaració. No la regulen. Em fa gràcia que la gent s’esperi una votació. On ho diu, això? Si fas un referèndum després l’has de votar? Home, no. S’ha fet la declaració formal. Deixen per escrit allò que la gent ha decidit. Això és una opinió meva. No del govern. Que quedi clar que és la meva valoració. —I quina és? —Crec que s’ha fet bé. —Una altra qüestió. Per anar al Tribunal de Drets Humans d’Europa a defensar Carme Forcadell i altres, què falta? Quan s’hi arriba? —Vam anar al TC a recusar-ne els magistrats. Ens van dir que no. I ara podem anar al Tribunal de Drets Humans Europeus. Encara no s’ha esgotat el termini ni les resolucions. I quan sigui el moment es farà. Com més aviat millor. I també pensem anar al Tribunal de Luxemburg. Allà un altre equip ja ho va preparant, i és en relació amb les càrregues policíaques. Aquestes són les dues vies que hi ha en marxa, ara. I també tenim tot d’advocats estrangers que fan arribar tota la documentació a altres instàncies, com hem vist aquests dies.

Agustí Carles: ‘La declaració d’independència no es va votar dins el ple perquè seguia el dret internacional. Tot ha estat estudiat’

Guillem Anglada-Escudé, nascut a Ullastrell, és professor d’astrofísica de la Universitat Queen Mary de Londres. Amb només trenta-set anys ha liderat la investigació que ha descobert l’exoplaneta Pròxima b, que orbita al voltant de l’estrella més propera al Sol i que per les característiques que té podria tenir vida. I ha estat elegit un dels deu científics més destacats de l’any 2016 per la revista Nature. En aquesta entrevista ens parla de com fou el descobriment d’aquest planeta, de la possibilitat que tingui vida, i de la probabilitat que hi hagi vida a l’univers, més enllà del nostre petit punt blau pàl·lid. Però també es mostra crític amb el model de recerca a l’estat espanyol, que ha fet que ’s’hagi deixat perdre la vitalitat i el talent de tota una generació’, de gent, com ell, que han hagut de desenvolupar la tasca investigadora en altres països. —Dieu que sobreviure com a científic és una tasca salvatge. —Sí. El científic professional no existeix massa; hi ha els caps de projecte. Tu no pots participar en un projecte essent un investigador: ets un postdoc, amb un contracte temporal de tres o quatre anys. I quan s’acaba, adéu. I no hi ha reciclatge; es tracta d’anar agafant la gent, i és gent nova, gent jove, que surt més a compte que no reciclar els altres. —A tot arreu passa això? —A tot arreu. I és un model molt brutal, perquè te’l venen com allò que has de fer: anar pel món treballant i aprenent coses. Però hi ha una doble moral, perquè proporciones mà d’obra barata altament qualificada en projectes i quan deixes de ser-ne útil, pel que sigui, te’n vas al carrer. —I quin problema afegit hi ha a Catalunya per a la recerca? —Aquí el problema és portat a l’extrem. La precarietat és molt més gran, fins i tot en gent més consolidada. Afecta a grups de recerca més grans, on hi ha l’investigador principal, que té una plaça, i els altres, que no la tenen. Quan hi ha una d’aquestes crisis cícliques tot això es destrueix. Cada x anys. Tot aquest personal que penja, se’n va. Només queden els directors de projectes, però tots els altres no; fins i tot la indústria que es genera al voltant de la investigació quan hi ha aquests col·lapses desapareix. —Per les retallades en R+D? —Sí. Tothom va patir l’austeritat. Això passa també amb la indústria. Per exemple, si tanquen la Seat a Martorell, el problema no és la Seat, és que et carregues l’economia de la zona. En investigació passa el mateix: quan tanques una línia de recerca gran et carregues l’economia de servei, de tecnologia, de suport tècnic que penja d’això. I en altres llocs encara que hi hagi una crisi això ho saben cuidar. —En quins llocs? —Com a Anglaterra o a Alemanya. Subvencionen tota aquesta indústria local a través de les universitats; no donen diners directament a les empreses perquè facin coses, sinó que hi ha molta circulació de recursos i això fa que es mantinguin totes aquestes empreses. Fins i tot els governs locals subvencionen aquestes activitats. —El sistema espanyol és massa burocratitzat, doncs. —Hi ha molt poc marge de creativitat, d’investigació i innovació. Perquè pots veure que ha sortit una cosa nova, que ens hi podríem posar, que podríem agafar aquesta empresa que fa tal cosa, i que per això necessitem vint mil euros. Vint mil euros són diners, però per a un projecte d’innovació no és res. Vint mil euros, en llocs com a Alemanya o a Anglaterra els tens en dues o tres setmanes, si els demanes. I el model espanyol és el del cunyat. S’ha de perseguir qui es fa el llest i s’aprofita del sistema per a col·locar-hi la família, qui es fa el llest, però no penalitzar tota la resta. Perquè llavors tenim el sistema més burocràtic i anacrònic de la UE. —Sentiu que formeu part d’una generació amb talent expulsada per poder-se guanyar la vida? —El meu cas és una mica peculiar. Perquè jo vaig marxar de Barcelona amb una beca el 2007, que és just quan començava a esclatar la crisi, i aleshores no se sabia ben bé l’abast que tindria. I vaig marxar amb la idea d’aprendre al costat de gent bona, per després poder tornar i crear el meu grup de recerca. —I ja no vau tornar. —No. I hi ha molta gent que ha quedat fora. No és només la quantitat de gent que ha marxat; sinó que és tota una generació amb una manera de veure el món, els anomenats ‘millenials’, que interactuen i enfoquen les coses d’una manera molt determinada, també a l’hora de fer investigació. Tota aquesta mecànica, tota aquesta vitalitat, l’hem perdut. Hem perdut una forma de veure el món aquests últims anys. Hem perdut gent en quantitat i en qualitat, en coses que no són quantificables. I en deu o quinze anys la resta del món anirà per una banda i nosaltres encara anirem per una altra. —L’estat s’autocondemna permetent que hagi passat això. —Una cosa és que hagis de reduir… si has de fer una retallada del 50%, la fas. Però és que hi ha programes sencers que s’han destruït. La gent ha sofert bastant, gent que havia tornat de formar-se a l’estranger i en sis mesos s’ha quedat sense res, al carrer. —El ministre de Treball espanyol deia encara fa uns dies que en el fons a la vostra generació ja us va bé haver de marxar perquè és molt enriquidor. —I no és la primera vegada que fan comentaris així. En realitat és molt absurd. Perquè paguen l’educació, hi ha una inversió en la formació universitària i després tot això se’n va. Dels cinc-cents físics que surten cada any no tots faran investigació puntera. I els pocs que destaquin els acabaran perdent: es forma gent que o bé se’n va a treballar a fora o gent que acaba fent de professor d’institut. I això no és gaire eficient. —Parlem del vostre descobriment. Quan vau començar la cacera de Pròxima b? —Amb un col·lega meu matemàtic l’any 2012 vam aplicar una sèrie de mètodes que consistien a combinar mesures de diversos instruments i vam observar un munt de senyals en moltes estrelles. I una d’elles era Pròxima b. —I us vau centrar en Pròxima b. —Al principi vam agafar cinc o sis estrelles i vam prendre’n més dades. I vam aconseguir tenir un telescopi, que va costar molt. Pròxima continuava mostrant els senyals, però no podíem dir si hi era o no hi era, per la manera com es prenen les dades. I aquesta ha estat la diferència: vaig organitzar un consorci amb molta gent i amb altres observatoris per fer una campanya per observar Pròxima cada nit durant dos mesos amb un instrument que detecta planetes que es diu HARPS, i també amb altres instruments simultàniament. Aquesta ha estat la novetat cientifica, la de la implementació d’aquest mètode enfocat a un objecte, posant molts recursos a fer una cosa concreta. —Què us va passar pel cap quan vau tenir la confirmació de l’existència del planeta? —Les característiques aproximades de com és Pròxima b les sabem des del 2012, quan vèiem els primers senyals; vèiem que podia ser un planeta en una òrbita temperada, un planeta terrestre. I en aquell moment es va convertir en un objectiu prioritari. I després vam treballar a fons l’estrella de moltes maneres diferents per veure si aquell senyal es confirmava o no. —Dèieu que aquest descobriment pot tenir conseqüències. Quines? —La gràcia d’aquest planeta és que orbita l’estrella més propera al sol, i això ens fa tenir l’expectativa que aquests anys vinents puguem caracteritzar-lo i mesurar-hi coses concretes: si té atmosfera i si aquesta atmosfera conté aigua, oxigen o altres gasos. Per primera vegada tindrem l’oportunitat de començar a cercar evidència de vida fora del sistema solar. És un canvi de paradigma. Fins ara ens concentràvem en la detecció dels planetes; i ara ja ens aboquem en caracteritzar-los. A més, ara també es mira en un altre sistema de planetes detectat per un altre grup d’investigació l’any passat, orbitant una estrella semblant. —Participeu directament en la investigació sobre si hi ha vida a Pròxima b? —Ara estic implicat en la planificació d’un parell d’instruments per poder caracteritzar els planetes, i pensem per a Pròxima b quina és l’estratègia i l’instrument que ens aniria millor. —I què pot passar en aquesta cerca? —Segurament es detectarà un planeta semblant a Pròxima B en una altra estrella, on hi hagi un trànsit d’aquest planeta a la seva estrella. Serà en una altra estrella, doncs, en una altra nana vermella, que és una mena d’estrella com el sol però és petita, més freda, i això fa que es pugui detectar el trànsit del planeta més fàcilment. Crec que això passarà l’any que ve: es trobarà un planeta semblant a Pròxima b orbitant una nana vermella. —I per què no es podrà detectar el trànsit a Pròxima b? —A Pròxima b la probabilitat que passi és bastant baixa, una entre cinquanta. —I detectar el trànsit en una altra estrella pot ajudar a determinar si hi ha vida a Pròxima b? —Sí, sigui quin sigui el primer planeta temperat en què poguem mirar la seva atmosfera, si trobem que hi ha atmosfera i hi ha molècules interessants d’entrada. —En un any podríem dir si és possible que hi hagi vida a Pròxima b? —Sí, quan trobem el primer planeta que transita i puguem veure’n l’atmosfera, passarà com amb les apostes: les apostes canviaran les probabilitats que sigui habitable o no. Aquestes probabilitats s’ajustaran a mesura que anem fent deteccions. Sí que podem dir que se suposa que dins de la dècada vinent, amb els instruments que es construeixen, els telescopis gegants ja haurien de ser capaços d’obtenir imatge directa d’aquests planetes. La primera evidència en un sentit o un altre vindrà la pròxima dècada. —També pot ser que hi hagi vida extraterrestre al sistema solar. On és més probable que se’n trobi? —S’escapa del meu àmbit, però si vols podem fer una aposta. —Endavant. —Jo crec que serà a Mart, alguna cosa en el subsòl; a més, hi ha una certa evidència que hi és. No s’ha demostrat, i podria ser un procés geològic. Però hi ha alguna cosa que hi genera metà, i encara no és clar de què es tracta. Podria ser vida. I si no és a Mart, seria a la lluna Europa de Júpiter, on hi ha un oceà sota una capa de gel; ara s’hi han observat uns gèisers, de manera que segurament es podrà detectar sense necessitat d’anar-hi a perforar gel. —Una altra cosa és la detecció de vida extraterrestre intel·ligent. És un propòsit més d’espècie que no pas d’una generació. —Sí, això és més a llarg termini. Ara mateix només podem escoltar. Però la comunicació serà complicada, perquè encara que sigui una estrella relativament propera, com Pròxima b, que és a quatre anys llum, el missatge d’anada i de tornada és de vuit anys. I això que és l’estrella més propera. Estadísticament és poc probable que n’hi hagués justament a Pròxima b. Si passés això voldria dir que l’univers és ple de gent i que no ho sabíem!. —I una forma de vida no necessàriament intel·ligent o avançada? —Si resulta que el primer planeta que trobem, Pròxima b, té tots aquests gasos i sembla que és consistent en vida, vol dir que segurament n’hi ha a tot arreu. —Per probabilitat podem dir que la vida no és un fet insòlit a l’univers, oi? —Ara mateix no ho sabem. Només tenim una detecció. Per això és molt important trobar-ne en un exoplaneta o en un dels planetes del sistema solar, sigui a la lluna Europa o a Mart, i que es pogués veure que no ha estat contaminació de la Terra. Seria un pas brutal perquè aleshores voldria dir que la vida pot generar-se en ambients completament diferents. Ara, potser no hi trobem res. —Però seria una mica arrogant pensar que només hi som nosaltres. —Jo crec que segur que n’hi ha, de vida, en algun lloc o en un altre. La pregunta és; quant freqüent és? I que duri anys. Perquè potser Mart va tenir vida molt exhuberant en un moment donat, però avui dia, per més que tingui alguna forma de vida no és res comparable a la Terra, amb una biosfera rica i moltes espècies.

Guillem Anglada-Escudé: ‘Hem deixat marxar la vitalitat de tota una generació’

El ministre de Finances d’Andorra, Jordi Cinca, ha explicat avui que va ser apoderat d’una societat a Panamà, concretament entre l’abril de l’any 1999 i el juliol del 2000. Segons que ha dit, no va fer servir mai aquesta societat per ocultar capitals, sinó que va seguir el consell dels seus advocats, per participar en empreses privades que operaven a Amèrica Central. Segons ell, quan es va fer apoderat no es pagaven imposts i la creació d’aquesta societat no implicava cap valoració ni cap conseqüència fiscal. Aquesta societat panamenca –ha dit– no va generar activitat i, doncs, no va incidir en les seves obligacions legals. Finalment, ha explicat que compareixia per iniciativa pròpia, com ‘un exercici de transparència’ i per evitar perjudicis al govern, atesa la seva condició de càrrec públic. I ha afegit: ‘Demano que es tracti Andorra de la mateixa manera que la resta de països.’

El ministre de Finances d’Andorra va ser apoderat d’una societat panamenca

Aamer Anwar, l’advocat de la consellera Clara Ponsatí, considera que el que ha fet l’estat espanyol amb els dirigents independentistes és ‘terrorisme d’estat’ i que, per tant, el relat del diàleg de l’executiu de Pedro Sánchez és fals. ‘Si un lladre entra a casa i apunta amb una arma una família, agafa els familiars com a ostatges i diu al pare de família “vine aquí, pren un te i negociem”, això no és negociació. Això és terrorisme. Això és terrorisme d’estat. El paral·lelisme es veu clar. No hi ha separació de poders’, ha dit al programa ‘FAQS’, de TV3. “No és negociació, estem parlant de terrorisme d’Estat” @AamerAnwar (advocat de l’exconsellera Clara Ponsatí) #FAQSbellaciaoTV3 ▶️ https://t.co/E6TZs23PdE pic.twitter.com/HbLxphoCF3 — Preguntes freqüents (@FAQSTV3) 3 de novembre de 2018 També s’ha mostrat convençut que els presos polítics no sortiran de la presó fins que Catalunya no sigui independent: ‘Tard o d’hora seran lliures, i seran lliures quan Catalunya arribi a la independència. Perquè la qüestió no és si arribarà, la qüestió és quan passarà’. “Si els polítics van a la presó, en sortiran quan Catalunya s’independitzi” @AamerAnwar (advocat de l’exconsellera Clara Ponsatí) #FAQSbellaciaoTV3 ▶️ https://t.co/E6TZs23PdE pic.twitter.com/J89TaoYKWN — Preguntes freqüents (@FAQSTV3) 3 de novembre de 2018

Aamer Anwar: ‘No és negociació, és terrorisme d’estat’

La sala segona del Tribunal Suprem espanyol, on es fa el judici contra el procés, ha desestimat els recursos dels ex-diputats de la CUP Antonio Baños i Eulàlia Reguant contra la multa de 2.500 euros a cadascú per haver-se negat a contestar les preguntes de Vox. A més, ha enviat el cas al Jutjat de Guàrdia de Madrid per tal que determini possibles responsabilitats penals. Reguant i Baños expliquen la seva actuació al Suprem: ‘A Marchena vam posar-li un mirall al davant’ Després dels fet, la CUP va fer una crida per a recollir donacions per a pagar les despeses judicials i les multes. En menys de 24 hores va recaptar 25.000 euros.

El Suprem confirma la multa a Baños i Reguant per no haver contestat a Vox

El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha anunciat que demà el Consell aprovarà ajuts directes per als autònoms que aniran dels 750 euros als 1.500, en funció de si han hagut de disminuir l’activitat o de tancar per la crisi del coronavirus 2019. Segons Puig, els autònoms necessiten una resposta immediata per a qüestions bàsiques com pagar el lloguer. Aquests ajuts van dirigits a cobrir el lucre cessant en els seus negocis, sigui per la pèrdua d’una part de l’activitat o per la suspensió total. Avui, Puig s’ha reunit amb el president de la Confederació Empresarial de la Comunitat Valenciana (CEV), Salvador Navarro, i els dirigents sindicals de CCOO i UGT, Arturo León i Ismael Sáez, a la qual també han assistit el conseller d’Economia Sostenible, Rafa Climent, i el conseller d’Hisenda, Vicent Soler. S’hi ha abordat l’acord de la setmana passada sobre la posada en marxa d’un pla per als autònoms que mobilitzarà 57 milions d’euros. El decret de la Generalitat habilita un acord amb l’Institut Valencià de Finances (IVF) perquè puguin ser ‘ajuts immediats’ per al conjunt dels autònoms del País Valencià. Per la seva banda, el govern espanyol ha descartat, per ara, de suspendre el pagament de la quota dels autònoms mentre duri la crisi.

Puig anuncia ajuts directes de 750 euros a 1.500 per als autònoms

El 2002, Jean Marie Le Pen va aconseguir passar a la segona volta de les eleccions presidencials franceses. Durant quinze dies, milers de ciutadans van sortir al carrer per protestar i demanar unitat als polítics davant del Front National. L’alternativa a la ultradreta era Jacques Chirac, un conservador clàssic admirador de Margaret Thatcher. Chirac, que cercava revalidar la presidència, es va negar a participar en un cara a cara amb Le Pen. ‘No hi ha debat possible amb la intolerància i l’odi’, va argumentar. Esquerra i dreta van fer front comú a les urnes i Chirac es va imposar amb el 82% dels vots. Un suport unànime que no es veia d’ençà de les primeres eleccions de la cinquena República francesa, quan Charles de Gaulle va guanyar en primera volta amb el 78% dels sufragis. Quinze anys després, l’escenari es repeteix. Els electors han de decidir aquest diumenge entre la ultradreta de Marine Le Pen i Emmanuel Macron, candidat liberal i ex-ministre d’Economia de François Hollande. Tanmateix, enguany no hi ha pas protestes multitudinàries als carrers. Macron ha acceptat un cara a cara en horari de màxima audiència. L’esquerra més votada, representada per la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, no s’ha unit al cordó sanitari contra Le Pen: en una consulta interna, el 65% dels militants van expressar la seva preferència pel vot en blanc o l’abstenció. Els sondatge preveuen una victòria fàcil de Macron –rondant el 60% dels vots–, però el Front National aconseguirà el seu millor resultat electoral i farà un pas més per a la seva normalització en la vida política. Per entendre què ha passat a França, però sobretot què farà l’electorat progressista aquest diumenge, parlem amb diverses veus de l’esquerra del nostre país: David Abril (coportaveu de Més per Mallorca), Marina Albiol (eurodiputada d’Esquerra Unida del País Valencià), Hugo Alvira (militant de la CUP i ex-membre del secretariat), Sara Vilà (senadora d’En Comú Podem), Manuel Delgado (antropòleg i professor universitari) i Joan Giner (diputat de Catalunya Sí Que Es Pot). Evitar un escenari polític nefast ‘A Iniciativa ens ha sorprès la tebiesa de Mélenchon, que ha evitat de donar suport a Macron’, explica Vilà. Segons la diputada, en aquest escenari límit, l’electorat d’esquerra s’ha de tapar el nas i optar per Macron. ‘Davant del populisme, de la xenofòbia i de la ultradreta, hem de fer cordó sanitari’, afirma. I fa un paral·lelisme directe amb Catalunya: ‘Quan hem patit l’amenaça de Plataforma per Catalunya en alguns ajuntaments, sempre hem optat per fer front comú, encara que això suposés pactar amb partits de dreta com Convergència’. Per a Abril, l’abstenció o el vot en blanc no tenen justificació possible davant de l’ascens de Le Pen. ‘S’ha d’evitar un escenari polític nefast’, assegura. Considera Macron un mal menor i descarta totalment l’estratègia del ‘com més malament, millor’. Segons el coportaveu de MÉS, la gent continuarà escollint entre dreta i ultradreta si l’esquerra no recupera la credibilitat. En aquest sentit, citant el professor portuguès Boaventura de Sousa, afirma que ‘un dels grans fracassos de l’esquerra a Europa ha estat haver convertit en incompatibles la reforma i la revolució’. Macron no pararà els peus a Le Pen ‘No tenim candidat a la segona volta. Estem orfes’, diu Albiol. L’eurodiputada explica que Esquerra Unida és un partit agermanat amb la França Insubmisa i que Jean-Luc Mélenchon era la persona que els representava. ‘Ara no hem de donar suport a ningú’, afirma. Sobre Macron, argumenta que l’esquerra no ha de donar el missatge erroni que pararà els peus a Le Pen. ‘Macron forma part dels qui han impulsat la ultradreta. Ha estat còmplice de les polítiques d’austeritat d’Hollande’, assegura Albiol. I acusa directament el Partit Socialista francès d’haver impedit un enfrontament d’esquerra-dreta a la segona volta de les eleccions: ‘Molts dirigents socialistes van donar suport a Macron, en comptes de Mélenchon, quan els sondatges donaven per perdut el seu candidat, Benoît Hamon.’ Giner veu en Macron un símbol dels qui han causat la crisi que ha enfortit el relat del Front National. En aquest sentit, comprèn que hi hagi una part de l’electorat d’esquerres que no se senti interpel·lat pel discurs de la por de Le Pen. A més, considera que Macron suposaria deixar un camp adobat perquè les idees lepenistes acabin d’arrelar a tota França. Per al diputat de Podem, l’esquerra s’ha de ressituar i apropar les institucions al poble. ‘Cal una alternativa que parli realment au nom du peuple , que recuperi sobiranies i que tingui el carrer de la seva part’, assegura. Alvira considera que el debat Le Pen o Macron encotilla l’esquerra, que ha de mirar molt més enllà. ‘Cal preguntar-se què han de fer els partits d’esquerres davant del nou panorama polític que s’obre per a revertir-lo’, afirma. Segons el militant de la CUP, el Front National ja fet trontollar el sistema clàssic de govern francès basat en l’alternança dels partits del consens i la cohabitació. En aquesta situació inèdita, fa ‘una crida a la raó, la responsabilitat i el sentit comú’ perquè l’esquerra recuperi la unitat i la centralitat en el panorama polític. Alvira ressalta que l’esquerra alternativa –França Insubmisa, el Nou Partit Anticapitalista i Lluita Obrera– va captar més vot que la candidatura del Front National, però la seva fragmentació els va barrar el pas a la segona volta. Uns candidats que generen abstenció Manuel Delgado compara el Le Pen / Macron amb el Trump / Clinton de les eleccions estatunidenques. Considera que ambdós candidats generen desinterès o desafecció en certs sectors de l’electorat d’esquerres. Per tant, a Macron li podria passar com a Clinton, que va veure com ‘centenars de milers de votants d’Obama es van quedar a casa’, malgrat ser l’alternativa a l’extremisme. Delgado manifesta poc interès per les eleccions i assegura que, en cas de ser francès, probablement s’abstindria: ‘Ja s’ho faran, pensaria.’ L’atomització com a sinònim de derrota ‘L’esquerra ha estat històricament dividida, i això fa que no acabi sumant mai prou per governar. És un problema que veiem a França, però que també ens ha afectat a nosaltres. Amb una esquerra unida, Le Pen no hauria passat a segona volta’, explica Vilà. Una idea que comparteix Abril, que considera que l’esquerra europea s’hauria d’emmirallar, en aquest cas, amb l’Amèrica Llatina, on ‘s’han generat grans moviments populars, d’una esquerra molt diversa i plural, i on tots els actors s’han posat d’acord a l’hora d’accedir el poder’. El coportaveu de MÉS també posa com a exemple d’unitat, malgrat que no es pot aplicar en unes eleccions presidencials, el govern de Portugal, format pel Partit Socialista amb el suport del Partit Comunista i l’esquerra alternativa del Bloco. Per Alvira, les forces d’esquerra s’haurien d’haver constituït abans de les eleccions, tenint en compte els sondatges que situaven Le Pen a la segona volta, en una mena de ‘front antifeixista’. Una candidatura que ‘hauria estat una opció seriosa per a guanyar Macron’ perquè hauria atret bona part de l’electorat socialista a la segona volta. Alvira recorda que les bases del PS van optar enguany per un candidat molt més esquerranós que no pas l’aparell del partit, representat per l’ex-primer ministre Manuel Valls. Segons Giner, la França Insubmisa és l’eina que ha de concentrar el vot progressista i esdevenir, d’aquesta manera, el tallafoc contra ‘la xenofòbia i el conservadorisme’. Un projecte que, certament, és una aposta arriscada, però és l’únic que, des de l’esquerra, pot arrelar a tot el país i governar. Albiol explica que Mélenchon ha estat capaç de posar d’acord una part de l’esquerra sota el paraigua de la França Insubmisa, com ara el Partit Comunista, l’Esquerra o la Nova Esquerra Socialista, però reconeix que hi ha hagut fuites ‘cap a minories d’esquerra’ que han debilitat la seva posició. L’eurodiputada creu absolutament necessària la unitat de l’esquerra per a ‘parar els peus al filofeixisme de Le Pen’, però especifica: ‘Per més unitat no vull dir un pacte amb la socialdemocràcia, penso en l’esquerra real’. El Front National, el partit dels obrers i les classes populars? En la primera volta, Le Pen va arrasar entre les classes més desafavorides. La candidata del Front National va obtenir més del 30% dels vots entre les rendes baixes i sense estudis. Un suport que va créixer fins al 40% entre els obrers. Són sectors de la societat en què, clàssicament, s’havia imposat l’esquerra, especialment el PCF. Segons Giner, Le Pen ha aconseguit obrir ‘un espai, no únicament electoral, sinó també amb uns valors i pensaments amb els quals s’identifica una bona part de la societat francesa’. Una reflexió que també comparteix Alvira, que assegura que ‘no ens podem aventurar a encasellar Le Pen dins de l’espai polític de l’extrema dreta’. En el seu parer, el Front National ha aconseguit reformular-se sota el lideratge de Marine Le Pen, deslliurant-se de l’herència més feixuga del seu pare, i ha virat cap a un discurs de perfil nacionalista i popular. ‘El Front National s’ha convertit en un partit atrapa-vots, que sedueix votants gaullistes moderats, conservadors i antisistema d’esquerra’. Abril argumenta que, davant de la crisi, l’esquerra –especialment els socialistes– no ha sabut oferir respostes a les classes més pobres. ‘En els barris obrers de la rodalia de París, el roig i l’esquerra ja no es perceben’, explica. Un forat que ha anat omplint a poc a poc el partit de Le Pen. En aquest sentit, Vilà expressa preocupació perquè la França Insubmisa no ha estat capaç de foragitar el Front National dels seus nius de vots. Mélenchon sempre ha estat segona opció: ‘Entenem que és complicat. Però és molt preocupant que l’espai polític de Mélenchon perdi vots que hauria d’acaparar.’ Per a Vilà, l’èxit electoral de Le Pen –va aconseguir el millor resultat del Front National– s’explica sobretot ‘pel discurs de caràcter social i amb el punt xenòfob de “França pels francesos”‘. Segons la senadora, aquest és un relat que cala entre unes classes populars ‘massacrades per la desigualtat i les polítiques d’austeritat, impulsades moltes vegades pels socialistes, i que llegeixen la immigració com a competència directa pels llocs de treball i els serveis públics’. Albiol, per la seva part, reflexiona que la candidatura de Mélenchon va començar la campanya electoral molt enrere en els sondatges, però va anar remuntant, amenaçant fins i tot de passar a la segona volta. Segons l’eurodiputada, França Insubmisa no va arribar a més votants per dos motius: la deserció d’alguns dirigents socialistes cap a Macron i la manca de pressió al carrer. ‘Les mobilitzacions contra la reforma laboral anaven de caiguda durant la campanya electoral’, conclou. Més informació: —Macron com a consens. Opinió d’Hugo Alvira —En aquesta entrevista al periodista nord-català Aleix Renyé, podeu llegir una anàlisi acurada de la situació electoral de Catalunya Nord.

El dilema de l’esquerra: entre el perfil propi i el cordó sanitari a Le Pen

La polèmica per l’actuació de la policia espanyola diumenge passat a l’estadi Castàlia de Castelló continua. Una dotzena d’afeccionats del Sant Andreu van fer ahir una conferència de premsa per a denunciar la vulneració del dret de llibertat d’expressió que van patir per part dels agents de la policia espanyola, essent expulsats de l’estadi per exhibir estelades i cantar ‘llibertat presos polítics’ al minut 17:14 de partit. L’agrupació de socis Coordinadora Andreuenca va explicar que presentarà una queixa al Síndic de Greuges i al Defensor del Poble i que portarà la defensa de la llibertat d’expressió a les Corts Valencianes, al Parlament de Catalunya i al congrés i senat espanyol. També han denunciat que tres afeccionats van ser agafats ‘amb violència’ pels agents. Tots ells van ser identificats i amenaçats de poder rebre una multa sense quantificar. El portaveu de la Coordinadora, David Carmona, ha relatat que la policia espanyola va aprofitar que els afeccionats anaven al lavabo o al bar per a identificar-los i expulsar-los del camp del Castelló. Carmona ha reivindicat l’actitud pacífica dels afeccionats i ha recordat que hi ha sentències judicials que avalen la presència d’estelades als estadis de futbol perquè no són un símbol que inciti a l’odi ni a la violència. ⚽️@CoordAndreuenca denuncia la irrupció violenta de la Policia Nacional i la identificació de diversos seguidors del @uesantandreu el passat cap de setmana al camp del @CD_Castellon pic.twitter.com/BsxeRp76dZ — btv esports (@btvesports) June 7, 2018 En aquest vídeo enregistrat per afeccionats es pot veure com un agent de la policia espanyola se n’emporta un agafat pel coll. L’afeccionat que es veu al vídeo és Jorge Pérez, que va explicar el seu cas a Catalunya Ràdio. Segons la seva versió, els agents de la policia espanyola va irrompre a la grada, van colpejar-lo, van arrossegar-lo per les escales i van estampar-lo contra una tanca. A més, van colpejar afeccionats amb les porres. A més d’agredir-los i expulsar-los de l’estadi, diu que van amenaçar de denunciar-los per desordres públics si es quedaven a prop de l’estadi. A més, la Coordinadora Andreuenca ha convocat un acte de protesta el diumenge vinent, quan es disputarà el partit de tornada entre el Sant Andreu i el Castelló de la semifinal de la fase d’ascens a Segona Divisió B. Han fet una crida perquè l’estadi Narcís Sala cridi ‘llibertat’ al minut 17:14 en defensa dels drets bàsics i de la llibertat d’expressió. De fet, diversos afeccionats del Castelló van protestar contra l’actuació policíaca diumenge passat.

Els afeccionats del Sant Andreu denunciaran la repressió de la policia espanyola a Castelló

L’herència del Maig del 68 és ben present a la Literal, la fira d’idees i llibres radicals, que es farà aquest cap de setmana a l’Ateneu l’Harmonia de Barcelona i que ja s’ha guanyat un lloc com a cita obligada de l’agenda cultural. Parafrasejant un dels eslògans que va fer forat a París fa cinquanta anys, la Literal presenta, amb el lema ‘Sota les llambordes, els llibres’, una programació farcida de conferències i presentacions amb la sacsejada de pensament com a ingredient principal. Els reclams més destacats del certamen, que és possible gràcies al micromecenatge, són tres noms propis: Elaine Brown, ex-dirigent del Black Panther Party; Mireya Andrade, guerrillera de les FARC; i Leo Bassi, bufó irreverent. I què hi ha, de l’esperit del Maig del 68 a la Literal? ‘Una expressió de pluralitat de les idees radicals’, ens respon Laura Arau, coordinadora de la fira. ‘Una constatació que el pensament crític és divers i conflictiu, fins i tot contradictori, i que aquesta pluralitat no ha de ser senyal de debilitat sinó una forma de ser.’ El primer nom serà el del còmic Leo Bassi, que actuarà divendres, 11 de maig, a les deu del vespre a la Fabra i Coats. En temps de retallades de drets tan bèsties, un crit desacomplexat i provocador en defensa de la llibertat d’expressió. ‘Bassi centra part de la seva performance en la crítica a la dreta política, el sistema capitalista i la religió i ens encoratja a alçar-nos contra el poder’, explica Arau, qui diu que han volgut inaugurar la fira ‘amb una declaració d’intencions mitjançant l’espectacle “El último bufón” i promocionant la idea de l’alçament bufonesc popular’. Les dues grans conferències de la Literal són de dues dones. Això ja no hauria de ser notícia, però encara ho és. I, de fet, hi ha una voluntat conscient darrere de la decisió. ‘Volem generar noves referències, noves brúixoles. Moltes dones han estat protagonistes de la història, però no s’han fet visibles. Per això, des de fa dos anys, hem volgut que les figures rellevants de la fira siguin dones. Va passar el 2016 amb Svetlana Aleksiévitx i el 2017 amb Leila Khaled. Enguany, hem volgut conversar amb dues dones que ens sembla que poden aportar reflexions interessants i inspiradores per a les lluites que vivim al nostre país.’ Elaine Brown conversarà amb la periodista Mònica Terribas diumenge, 13 de maig, a les set del vespre a la Fabra i Coats. Cantant, escriptora i conferenciant, va ser militant i presidenta del Black Panther Party i encara avui manté el seu activisme polític. ‘És una figura clau del pensament revolucionari negre dels Estats Units i ha estat una ferma lluitadora contra la violència policíaca cap a la població negra’, destaca Arau. Esmenta el llibre Una cata de poder (Oriente y el Merditerráneo, 2015), on Brown ‘descriu com operava el patriarcat dins el partit i fa una anàlisi feminista de les estructures de poder revolucionàries’. La Literal havia programat i anunciat la participació de la guerrillera Camila Cienfuegos, però una urgència d’última hora farà impossible que pugui assistir-hi. Finalment, serà la colombiana Mireya Andrade, també de les FARC, qui oferirà una conferència dissabte, 12 de maig, a les set del vespre a la Fabra i Coats. Nascuda amb el nom de María Lucelly Urbano, va ingressar a les FARC el maig de 1989, quan va passar a anomenar-se Mireya Andrade. Prèviament, havia estat diputada de la Unió Patriòtica. Andrade ha tingut càrrecs de direcció a les FARC i va participar activament en els Diàlegs de l’Havana del 2014 i el 2015, aportant sempre la visió de gènere en les resolucions. Actualment, centra els esforços a assolir la pau completa a Colòmbia. Les altres quatre conferències de la Literal també tenen com a eix la llibertat d’expressió i el feminisme, idees transversals en la programació, a més de l’herència del Maig del 68. D’aquesta manera, la conversa amb el dibuixant Miguel Brieva (dissabte, a les 12.00) servirà per a reflexionar sobre la societat del present i el futur i el paper que hi té l’humor gràfic. D’una altra banda, com que la Literal té clar que vol posar les dones al centre, enguany hi haurà un debat sobre feminisme i classe (diumenge, a les 12.00), amb Isabel Benítez, militant de la COS i coautora de Panrico, la vaga més llarga; Nines Maestro, històrica militant comunista de Red Roja; i Marina Sánchez Cid, economista feminista. I una entrevista a l’ex-guerrillera Yolanda Colom (diumenge, a les 17.00), que servirà per acostar-se a la vida de la comunitat guerrillera, especialment de les dones, ‘que van plantar cara no solament al govern i a l’exèrcit sinó també al masclisme i el conservadorisme a Guatemala’. Diuen els organitzadors de la Literal que la fira vol ‘intervenir sobre la realitat’. I això, com es fa? ‘Generant pensament crític mitjançant llibres i idees radicals’. Uns llibres que es podran trobar al mercat del llibre, a l’espai Kanalla i a l’espai de lectura, a més de les presentacions de les editorials que participen en la fira. I unes idees que es transmeten en els debats, conferències i converses. ‘La proposta que fem és la de repensar-nos i pensar el món en què vivim, quines eines tenim per a canviar-lo i quines són les nostres aliances.’ Impulsada per les editorials Tigre de paper, Edicions Bellaterra i Icària Editorial, les biblioteques Trinitat Vella – José Barbero i Ignasi Iglesias – Can Fabra, la llibreria la Carbonera, l’Ateneu l’Harmonia i l’equip de Münster Studio, la fira compta amb un mercat del llibre on poden participar les editorials i llibreries que ho vulguin, prèvia inscripció. Enguany, n’hi ha una vuitantena. Només cal complir dos criteris: llibres d’editorials independents i llibres de contingut radical. ‘Per independent entenem aquelles empreses editorials que no formen part d’un grup empresarial; i per radical, tots aquells continguts, al marge del gènere, que volen anar a l’arrel dels problemes’. Arau explica que, enguany, el nombre d’inscripcions ha crescut un 30% respecte de l’any passat, fet que els desafia a repensar la fira i el seu volum de cara a l’any vinent. Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu ací.

Maig del 68, dones i llibertats: una nova cita amb la Fira Literal

La universitat està lluny d’aconseguir una equitat a les aules i no reflecteix encara la composició de les diferents classes socials, segons la segona edició de l’estudi ‘Via Universitària (2017-2019)’ impulsat per la Xarxa Vives d’Universitats, que engloba les institucions d’educació superior dels Països Catalans. L’estudi, que es presenta avui en una jornada a la Universitat de Barcelona (UB), l’han explicat el catedràtic de Pedagogia de la UB Miquel Martínez, el catedràtic de Sociologia de la Universitat de València Antonio Ariño (UV) i el professor d’Estadística de la UB Ernest Pons. Producte d’una enquesta en línia en què hi han participat més de 40.000 estudiants de grau i de màster de vint universitats de la Xarxa, l’estudi pretenia ‘conèixer les condicions de vida dels estudiants i proposar polítiques universitàries’, i s’ha portat a terme amb una triple mirada: diversitat, equitat i qualitat. Els resultats mostren que la diversitat a les aules segueix augmentant de manera lenta i progressiva, però que la universitat està lluny de ser equitativa en la seva composició social, perquè un 40% de la població adulta té un nivell formatiu baix, però els fills d’aquests representen el 22% del total estudiantil en els estudis superiors. En aquest sentit, els investigadors han assenyalat que la universitat ha de prendre mesures polítiques per aconseguir un accés equitatiu dels diversos perfils socials i pal·liar la segregació horitzontal, que legitima la desigualtat social en la distribució de les titulacions. Així mateix, l’estudi apunta al fet que l’augment de l’espectre estudiantil requereix noves vies de formació universitàries, que ofereixin itineraris lents que permetin als estudiants compaginar els estudis i el món laboral, amb els mateixos serveis i garanties que qualsevol altre alumne. Necessitat de combinació metodològica Quant a la metodologia, es valoren més positivament els exercicis pràctics que les classes magistrals, malgrat que només un 35% de les assignatures apliquen metodologies actives i un 5% innovadores, i els resultats mostren que les tecnologies digitals ‘són residuals en les metodologies’, i que es fan servir en investigació. Ariño ha dit que és necessari combinar la diversitat de les metodologies, però reconeix que la Llei Wert ha deixat la universitat en una ‘situació de manca de recursos molt greu’. Trencar els estereotips de gènere Malgrat que les dones segueixen sent majoria a la universitat, ‘els graus reprodueixen les tasques de l’àmbit domèstic marcades pel gènere’, perquè elles tenen més presència en àrees de la salut i de les cures, mentre que els homes s’orienten cap als ensenyaments vinculats a la presa de decisions i a l’espai exterior de poder. Pons ha explicat que en les ‘titulacions masculinitzades’ – com les enginyeries i les titulacions mixtes – les dones són minoria i algunes pateixen la ‘síndrome de la impostora’, que consisteix en una pitjor percepció de les capacitats pròpies i del reconeixement extern. Visibilitzar els models masculins i femenins que trenquin els estereotips de gènere i transversalitzar la perspectiva de gènere en la docència de totes les àrees de coneixement són algunes de les propostes que han fet els investigadors. Destaca també més disciplina, assistència i constància en els estudis de les dones que, en paral·lel, es troben exposades a una ‘sobrecàrrega de tasques’ respecte als homes, i l’escletxa salarial augmenta amb l’edat. Sota els efectes de la Llei Wert Els investigadors han conclòs que els resultats demostren que les conseqüències de la Llei Wert són encara presents i que ‘moltes conclusions de l’estudi han d’emmarcar-se sota l’impacte d’aquest decret’. Com a dada positiva, els estudiants han demostrat tenir millors perspectives de futur – l’expectativa d’ascens social amb els estudis s’ha incrementat 11 punts – i un 44,6% es consideren ‘molt d’acord’ amb què la principal motivació per elegir la titulació és la correspondència amb una professió del seu grat.

La universitat està lluny de l’equitat a les aules segons un estudi de Xarxa Vives

Un llunyà 1998 la Unió Europea va demanar que tots els grans rius europeus tinguessin un pla hidrològic. Volien regular-ne els usos i els regadius. En quinze anys, Espanya ha posat damunt la taula el pla d’Aznar, el de Zapatero i ara el de Rajoy, que el govern espanyol en funcions va aprovar el dia 8 d’aquest mes. Quinze anys després, finalment el mes de març Europa hauria de donar-hi el vist-i-plau, o no. Per això hi ha convocada una gran manifestació de rebuig al pla hidrològic, el dia 7 de febrer a Amposta. VilaWeb entrevista avui Joan Antoni Panisello, un dels quatre portaveus de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) –una entitat assembleària, sense president–, que organitza la manifestació. La PDE fa quinze anys que remou cel i terra per evitar que el pla hidrològic que finalment s’aprovi no elimini el delta de l’Ebre. —Què n’espereu, del govern del PP? —Aquest pla hidrològic no l’ha fet el PP. El va fer el PSOE, i el PP només hi ha fet modificacions. Això la gent no ho sap, i ho ha de saber. Recordem que el 2004 es van derogar els articles del pla hidrològic (PH) d’Aznar que es feien servir per als transvasaments. Però després va venir Zapatero, que és a qui devem l’actual pla. Zapatero, a diferència d’Aznar, no parlava de fer grans transvasaments, sinó de canals. I aquí és on som. —I què n’espereu, del govern català? —Demanem que faci tant com pugui, com fem des de la societat civil. Que posi els recursos per a dir a Europa que el pla hidrològic atempta directament contra els interessos del delta de l’Ebre. Fins ara el govern català l’única cosa que ha fet són unes al·legacions a la llei dins la comissió de sostenibilitat del govern. Creiem que podria fer alguna cosa més. Aviat, abans de la manifestació, tindrem una entrevista amb el president de la Generalitat, i això li ho deixarem clar: les Terres de l’Ebre són una part de Catalunya i, per tant, el pla hidrològic també és una agressió a Catalunya. No només al delta. Per això aquesta mobilització del dia 7 nosaltres l’hem enfocada en clau de país. —Podeu concretar més quines mesures n’espereu, del govern de Puigdemont? —Des del punt de vista jurídic, s’hi poden posar recursos. Nosaltres ho hem fet. Ells també podrien fer-ho. I després mobilitzar Europa a través dels contactes que tenen amb els eurodiputats. Nosaltres ja ho fem, perquè treballem paral·lelament. Però nosaltres podem moure humilment una certa maquinària. Ells tenen molts més recursos, i poden arribar molt més lluny. Per nosaltres el canal Segarra-Garrigues és la desviació del Segre cap a l'àrea metropolitana de Barcelona. I el Xerta-Sénia és la desviació de l'Ebre cap a Sagunt —Teniu calculat quin mal pot rebre el delta, si s’executa el pla? —Estudis pessimistes diuen que en trenta anys el delta podria desaparèixer. I els no tan pessimistes parlen de cinquanta, seixanta anys. És clar que hi ha una degradació flagrant. Platges com la de la Marquesa van desapareixent. I si continuem així, d’aquí a setanta o vuitanta anys no hi haurà delta. Serà un estuari. No tindrà la forma del delta, ni els braços. Serà una desembocadura normal. L’origen de tot plegat és el pla hidrològic de la conca de l’Ebre, que assignava un cabal insuficient. Ara és de 100 metres cúbics per segon. I amb el nou pla de Rajoy, si s’aplica, es pot abaixar, durant deu mesos de l’any, a 80 o 70 metres cúbics per segon. Nosaltres parlem d’un mínim de 150, 180, 200 metres cúbics per segon. Depèn de l’època de l’any. Però menys de 100 metres cúbics durant deu mesos com volen ara…? És de bojos. —Sabem les víctimes del pla hidrològic actual. Qui en són els beneficiaris? —D’una manera immediata són els regants de la Rioja i l’Aragó. Els han atorgat més hectàrees de regadiu, que ells saben perfectament que no regaran. Però la reserva d’aigua, la tindran feta. I els indirectes seran els regants de Múrcia o el País Valencià. O el qui demani aigua. Perquè aquestes excedents de les concessions faran cap, a través dels bancs d’aigua, a les zones d’aigua que demanin aigua. Hi haurà el Banc d’Aigua, que serà una entitat pública, o semipública, que posarà d’acord qui vulgui comprar i qui vulgui vendre. Si un regant de la Rioja té aigua per a vendre i Múrcia vol comprar, doncs automàticament faran la transferència. —Com la mouran, l’aigua? —A través de séquies i canals que ja hi ha, o nous. Per exemple, els canals Xerta-Sénia, o Segarra-Garrigues. Per a nosaltres el canal Segarra-Garrigues és la desviació del Segre cap a l’àrea metropolitana de Barcelona. I el Xerta-Sénia és la desviació de l’Ebre cap a Sagunt. Aquesta és un dels objectius que tenen. Per sort, som dins la UE. I la UE té molta sensibilitat ambiental. Si una empresa tanca, Europa dirà que ho ha de solucionar el país. Però quan dius que un hàbitat perilla, aleshores la UE és molt sensible. —Interessos privats, en teniu de detectats? —El món privat hi té molt a veure, però està molt amagat. Amagat rere les comunitats de regants. Quan nosaltres parlem d’una comunitat de regants a Múrcia i una altra a la Rioja, no parlem del pagès que va a obrir la boia per engegar l’aigua. Parlem de comunitats de regants. I el problema està en les comunitats de regants. Que representen poder. Són entitats amb molt de poder, que fan servir a costa d’especular amb l’aigua. Per vendre-la, i moure-la per tot el territori. —Us heu mogut a Europa, on heu presentat al·legacions. Què us han dit? —Vam presentar ja fa temps una queixa del pla hidrològic a Europa. Ens van dir que ells encara no l’havien rebut de mans del govern espanyol. I és cert. Perquè el pla hidrològic es va aprovar tot just el 8 de gener i es va publicar el BOE aquest dimarts. Per tant, la queixa la vam reconvertir en petició, que es va admetre a tràmit. Per això ja hem anat tres vegades a Brussel·les, a la comissió de peticions, a defensar la queixa. I, a conseqüència de la queixa, s’ha iniciat un procés de tutela del PH. Per això el dia 8 de febrer ve una delegació d’eurodiputats a visitar el delta. Seran vuit eurodiputats. Cinc d’estrangers, i tres d’espanyols. Els espanyols no podran fer l’informe. L’han de fer els altres. Nosaltres la manifestació la convoquem el dia 7 perquè vegin que hi ha molta població que ens dóna suport. Per això demanem a la gent que vingui el dia 7. Que vegin que no estem sols. —Quina rebuda tindran els eurodiputats? —Els rebem a les tres de la tarda al peatge de l’Aldea, perquè vénen amb autobús. Els portarem a dos llocs del delta on hi ha miradors. I que puguin veure tot el delta. I després anirem al restaurant de la casa de fusta, i a la barraca de fusta que hi ha al costat, i farem una taula rodona. Hi hem invitat un aqüicultor, un pagès, i un pescador. I aquesta gent els explicaran en primera persona els efectes negatius respecte dels cabals. Ho centrarem en la visió personal de la gent. I els farem un dossier. I marxaran, que han d’anar a Madrid, a reunir-se amb la gent del Ministeri d’Agricultura. —Vosaltres no hi anireu, a Madrid? —Hem demanat si algú de la PDE els pot acompanyar a Madrid. De fet, hem invitat el Ministeri d’Agricultura a la reunió del delta. No volem impedir que presenciïn la visita, i vegin què expliquem als eurodiputats. Esperem que ells tampoc no posin bastons a les rodes a la nostra estada a Madrid. No ens han respost. —Les vostres demandes de correcció a Europa, quines són exactament? —Hem demandat que en alguns aspectes es vulneren les lleis d’ocells i hàbitats de la UE. Per sort, som dins la UE. I la UE té molta sensibilitat ambiental. Si una empresa tanca, per exemple, Europa dirà que és un problema social que ha de solucionar el país. Però quan dius que un hàbitat perilla, aleshores la UE és molt sensible. De fet, el pla hidrològic es presenta perquè Europa el demana. Parlem de l’any 1998. No és iniciativa de cada país. És Europa, que els demana. Va dictar una resolució dient que tots els rius d’Europa havien de tenir pla hidrològic. És a dir, estudis d’usos, regadius, conreus, concessions. Aquest és el projecte que s’envia a Europa. I és qui fa modificacions. O no. I qui l’aprova, o no. Per això diem que nosaltres volem un pla hidrològic. Però no aquest. No tenim president. La PDE és un nucli de trenta o quaranta persones que fa quinze anys i mig que cada dimecres ens reunim. —Els eurodiputats catalans us han ajudat? —Molt bona acollida, hem tingut. Cada vegada que hi anem la gent ens rep molt bé. Tant en Tremosa com en Romeva, quan hi era. Cap queixa. Fins i tot diputats del Grup Popular ens han atès. I per què? Ens ho diuen ells: vostès fa quinze anys que diuen el mateix. Rere vostre no hi ha cap partit polític, ni ningú, i a vostès se us ha d’escoltar. Els nostres interessos són els dels territoris. I, per cert, si nosaltres el defensem és potser perquè els polítics no el defensen prou. Si nosaltres fem tot això que fem és que potser hi ha una classe política que no fa allò que ha de fer. Nosaltres tenim mitjans molt reduïts. Ells tenen més mitjans. I a vegades n’esperaríem més. —Diu que a la PDE no teniu president? —No tenim president, no. Tenim quatre portaveus. Dos hòmens i dues dones. Portem la veu de l’assemblea i les decisions que es prenen als mitjans de comunicació. Aquí hi ha un cercle d’unes trenta, quaranta persones que ens reunim cada dimecres. Tot l’any. Menys a l’agost. I ho fem des del 2001. Fa quinze anys i mig que cada dimecres ens reunim. I quan fem mobilització, o moguda, o assemblea, hi vénen dues-centes, tres-centes persones.

Joan Antoni Panisello: ‘Si continuem així, d’aquí a setanta o vuitanta anys no hi haurà delta’

El president del PSC i alcalde de Lleida, Àngel Ros, ha assegurat que no s’ha ‘venut l’ànima’ i continua sent socialista i catalanista després d’haver pactar amb Ciutadans per poder govern amb estabilitat a la Paeria. Ho ha dit en declaracions a RAC1 i a Catalunya Ràdio aquest divendres al matí després de la polèmica que ha generat aquest acord i el rebuig que s’ha manifestat des de les forces i sectors sobiranistes ja que s’inclou, entre d’altres, una revisió d’us de la llengua catalana a la institució. Segons Ros ‘el català a Lleida no recularà’ però cal que el reglament de l’any 96 ‘s’adapti a la legislació vigent’. Ros ha explicat que l’acord s’ha fet a la Paeria però és un pacte que el que busca és la ‘governabilitat, el respecte institucional i el respecte a la legalitat’. En aquest sentit, ha reivindicat el dret del PSC de poder governar i ha afegit que quan no es té majoria absoluta cal dialogar amb la segona força, CiU. Malgrat això, l’endemà de les eleccions, ha explicat Ros que va oferir un pacte amb la federació nacionalista però el van rebutjar, i per això va buscar acords en ‘d’altres àmbits’. Ros ha definit Ciutadans com ‘la força amb més bona sintonia i possibilitat d’acords’. En aquest sentit, ha remarcat que els socialistes són catalanistes però no volen la independència. En relació a la polèmica pel punt del pacte on s’insta a una revisió del reglament d’ús de la llengua catalana, Ros ha dit que és necessari perquè cal adaptar-la a la legislació vigent, ja que aquesta és de l’any 96 i ha afirmat que a Lleida hi ha tres llengües: el català, el castellà i l’aranès. D’altra banda, l’alcalde de Lleida ha considerat que ‘no és just’ que es criminalitzi al PSC i a C’s per arribar a un pacte, que no busquen un conflicte de llengües a Lleida i que del que s’ha pactat ‘no hi ha res vergonyant’, sinó que és ‘profunda democràcia’. Sobre el punt de l’acord en que es diu que la Paeria en cap cas s’adherirà a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), Ros ha dit que en el seu moment l’Ajuntament ja va rebutjar una moció al respecte, i pel que fa a la bandera estelada, que també s’ha vetat a la institució, l’alcalde ha manifestat que el símbol de Catalunya és la senyera i és la que es penja a l’Ajuntament. ‘No hi ha canvis sensibles’, ha assegurat. Finalment, Ros ha dit que mai ha contemplat que si l’acaben imputant hagi de dimitir, i ‘en l’acord signat, tampoc’. L’alcalde ha afegit que els qui ara critiquen el pacte són els que intentaven pactar amb C’s per ‘fer una pinça’ contra els socialistes.

Àngel Ros, després del pacte amb Ciutadans: ‘No m’he venut l’ànima’

Els partits del Botànic respiren tranquils després de veure finalment com Pedro Sánchez ha superat el debat d’investidura i podrà formar govern amb Unides Podem. L’esperança del govern valencià és que l’executiu espanyol estableixi un nou sistema de finançament que, segons el pacte entre el PSOE i Compromís, reblat per Joan Baldoví, hauria d’estar enllestit d’ací a vuit mesos. El PSPV-PSOE, Compromís i Unides Podem han aplaudit la investidura, mentre que el PP, Ciutadans i Vox pronostiquen que no beneficiarà la població valenciana ni durà cap canvi de finançament autonòmic. El president de la Generalitat, Ximo Puig, que ha assistit al debat d’investidura al congrés espanyol, ha dit que l’executiu de Sánchez treballarà per la justícia social i atendrà ‘les necessitats dels valencians’. Segons Puig, ara es podran alinear les polítiques progressistes dels governs valencià i espanyol. Per Compromís, el nou govern serà una porta d’esperança si Sánchez compleix, com ha remarcat Baldoví. El síndic de Compromís a les Corts, Fran Ferri, ha dit que era una investidura històrica per als valencians, perquè per primera vegada les reclamacions valencianes formen part de l’acord de governabilitat a Espanya, gràcies al vot de Baldoví. A parer de la síndica d’Unides Podem a les Corts, Naiara Davó, d’ara endavant els dos governs actuaran com a aliats en les polítiques de progrés. Per la dreta, òbviament, passarà a l’inrevés: PP, Cs i Vox preveuen una claudicació de Puig davant Sánchez.

El Botànic celebra la investidura de Sánchez per a desblocar el finançament

El president de la Generalitat ha comunicat a Rajoy que està decidit a convocar la consulta, d’acord amb un marc legal i, ‘si pot ser’, d’acord amb l’estat espanyol.

Mas comunica a Rajoy que està decidit a fer la consulta

El Consell Nacional del Partit Demòcrata (PDeCAT) ha avalat que la consellera Elsa Artadi sigui la número dos de Quim Forn a les eleccions municipals de Barcelona, i que la candidata del partit, Neus Munté, sigui la número tres. El president de la formació, David Bonvehí, ha traslladat als quadres del PDeCAT els acords presos amb l’entorn de JxCat sobre les eleccions municipals del 26 de maig. El Consell Nacional del partit es reuneix des de les 10.40 a l’hotel Hesperia Tower (l’Hospitalet) per abordar, sobretot, les llistes dels comicis del 28-A. El grup parlamentari de JxCat, reunit també aquest matí, té previst anunciar el mateix acord en una roda de premsa prevista per les 13.00.

El PDeCAT avala que Forn, Artadi i Munté encapçalin la llista de JxCat a l’Ajuntament de Barcelona

L’oposició ja disposa dels vots suficients perquè la Diputació Permanent del Congrés aprovi aquest dijous la celebració d’un Ple extraordinari perquè el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, ofereixi explicacions sobre el finançament del PP a la vista de la seva implicació en casos com la Gürtel i els papers del seu extresorer, Luis Bárcenas. La compareixença de Rajoy va ser sol·licitada pel PSOE i Units Podem, d’una banda, i per Esquerra (ERC) i el PDeCAT per un altre, en tots dos casos després de la declaració del president del PP com a testimoni en el judici de la trama Gürtel que es desenvolupa a l’Audiència Nacional. Aquests grups de l’oposició creuen insuficients les explicacions que Rajoy va oferir davant el tribunal de Gürtel i volen un debat més polític sobre el finançament del PP. Les peticions es van registrar el 27 de juliol, però la decisió final sobre si prospera o no la compareixença de Rajoy correspon a la Diputació Permanent del Congrés, que assumeix les funcions del Ple en els mesos fora dels períodes ordinaris de sessions. Ciutadans ja no és determinant Cs ja va avançar que no pensa donar suport a aquesta compareixença extraordinària de Rajoy, ja que prefereix esperar al fet que acudeixi a la comissió d’investigació creada al Congrés per analitzar el finançament del Partit Popular, on es permet a l’oposició interrogar en lloc d’assistir a una successió de discursos. A més, subratllen que mentir en una comissió d’investigació està tipificat com a delicte, cosa que no s’aplica en els Plens. El partit taronja no ha aclarit si s’abstindrà o directament votarà en contra de la petició de compareixença, però al final la seva posició ja no serà determinant. Fins i tot si s’oposa a citar Rajoy, el possible empat serà desfet pel PNB, que aquest dimecres ja ha anunciat que donarà suport a les sol·licituds.

El Congrés donarà via lliure a la compareixença urgent de Rajoy sobre la Gürtel

El 24 d’octubre de 1975, Islàndia es va aturar: les fàbriques de peix van tancar, el servei de telèfon no funcionava, les escoles no van obrir, els avions no es van envolar i, fins i tot, es van suspendre les funcions de teatre. El 24 d’octubre de 1975, Islàndia va viure una aturada de dones sense precedents, amb un seguiment del 90%. Aquell dia, les dones van deixar d’anar a la feina i no es van fer càrrec de les tasques de la llar. Amb aquesta acció, les islandeses van aconseguir de fer visible la feina indispensable que fan les dones tant en l’economia com en la societat. Aquesta acció, que van secundar 25.000 dels 220.000 habitants que tenia llavors Islàndia, es coneix com el Dia Lliure de les Dones. La convocatòria no va ser tècnicament una vaga, sinó un dia que les dones es van agafar lliure. Segons les entitats convocants, entre les quals hi havia el grup de feministes radicals Red Stockins, amb aquesta estratègia es guanyaria acceptació popular i s’evitarien conflictes laborals. És també el precedent més reeixit que hi ha hagut mai d’una aturada femenina i es vol imitar amb la convocatòria d’avui, 8 de març. Les cròniques de l’època expliquen que, com que la majoria de dones no van anar a treballar, el país va començar a fallar. No hi havia telefonistes, secretàries, mestres, obreres ni assistents de vol. Als bancs, els caps van haver d’assumir les tasques de les caixeres per evitar tancar i els diaris no es van imprimir perquè la majoria de mecanògrafes que picaven les notícies eren dones. A més, com que la vaga també afectava les tasques de la llar i les de cura, molts homes es van haver d’emportar els fills a la feina. I com a anècdota, també es diu que a les botigues es va esgotar el menjar preparat. Les reivindicacions de les dones islandeses de 1975 no són gaire diferents de les que es fan avui. Entre les més destacades, hi havia la reducció de la bretxa salarial, la infrarepresentació de les dones a les institucions, el reconeixement de les tasques de la llar o la millora dels serveis socials per a l’atenció dels infants. Perquè l’any 1975 les islandeses que treballaven fora de casa guanyaven un 60% menys que els seus companys masculins i moltes tenien dificultats per a compaginar una carrera professional amb les tasques de la llar i la criança dels fills. El Dia Lliure de les Dones va tenir un seguit de conseqüències immediates a Islàndia: un any més tard, el parlament va crear un consell per l’equitat de gènere que va redactar la primera llei del món que posava el focus en la discriminació de gènere. Aquesta llei també va facilitar el camí per a l’elecció, l’any 1980, de Vigdís Finnbogadóttir, la primera dona del món escollida democràticament com a cap d’estat. I ara, més de quaranta anys després d’aquell 24 d’octubre, Islàndia és un dels països capdavanters en el rànquing mundial d’igualtat de gènere i és conegut popularment com ‘el millor país del món on es pot ser dona’.

Què va passar a la vaga de dones d’Islàndia de 1975?

Ahir al vespre es va fer la presentació del llibre del polític d’ICV Joan Coscubiela sobre el procés. Es titula Empantanados. Una alternativa federal al sóviet carlista i l’edita el Grup Planeta, per mitjà d’Editorial Península. A l’obra, l’ex-professor d’Esade explica els darrers mesos del procés català, i critica durament els independentistes, però també Ada Colau i el govern espanyol del PP. Amb aquest llibre Joan Coscubiela es desfoga. Arriba a dir que ‘escriure ha estat com una catarsi. Com anar al divan’. La presentació va deixar petit l’auditori de la Casa del Llibre de Rambla Catalunya, a Barcelona. Gent dreta als passadissos, gent dreta al fons de la sala, i gent dreta fora de la sala. Èxit de convocatòria per a escoltar durant una hora curta l’autor, l’editor Ramon Perelló i els periodistes Javier Pérez Andújar i Neus Tomàs, sots-directora d’El Diario. Entre els assistents, hi vam veure membres de l’esquerra catalana com ara Lluís Rabell, Jèssica Albiach, Marta Ribas, Miquel Iceta, Jaume Collboni, Joan Herrera, Joan Carles Gallego i Javier Pacheco. Entre les absències, Ada Colau, Xavier Domènech, Albano-Dante Fachin i Àngels Castells. Aquests dos darrers, de fet, no hi surten ni tan sols esmentats, al llibre. I quan ahir al vespre Neus Tomàs va preguntar a Coscubiela sobre Dante Fachin, Coscubiela va respondre sobre Dante Alighieri. L’obra, segons l’editor Ramon Perelló mateix, neix amb el discurs que va fer Coscubiela al parlament el dia 7 de setembre, quan la cambra va aprovar la llei del referèndum. Aquell discurs es va fer viral: ‘No vull que el meu fill visqui en un país on una majoria pugui tapar els drets dels qui no pensen com ells’, va dir Coscubiela entre aplaudiments dels diputats de PP i Cs. L’autor diu que primer els aplaudiments van incomodar-lo, i més tard no. El llibre arrenca amb aquest fet. L’obra, i l’acte d’ahir, permeten de tornar a constatar la fixació de Coscubiela amb els independentistes i Ada Colau. Dues de les seves obsessions. L’obra conté una primera confessió interessant: explica per primera vegada que el primer d’octubre no va votar. No va seguir la consigna dels comuns perquè diu que no volia que el seu vot avalés l’1-O. Dit això, Coscubiela també diu: ‘Després he pensat que potser la decisió de no anar a votar havia estat més condicionada pel fet que aquell dia era als peus d’un llit d’hospital, acompanyant la meva mare, que no per raons polítiques. Potser aquell va ser el seu darrer acte d’amor cap a mi, oferint-me una coartada per no haver de decidir entre dues opcions que em produeixen, ambdues, una gran angoixa i desassossec interior.’ El llibre, de 320 planes, va ser escrit durant la tardor passada, quan els independentistes entraven a la presó, una situació que Coscubiela diu que troba injusta del tot. Per tant, diu, ‘em vaig adonar que el sentiment de solidaritat que em despertava el seu empresonament em condicionava i em portava a una excessiva autocensura. Vaig haver de parar d’escriure uns dies, fins a recuperar un cert equilibri emocional.’ A fe de Déu que ho va aconseguir. Autocensura, al llibre, no sembla haver-n’hi, no. Sobre la violència del primer d’octubre, per exemple, Coscubiela escriu: ‘Els qui hem participat en conflictes laborals i socials sabem la duresa amb què de vegades treballen els cossos de seguretat –tots– i aquell dia no crec que fos més dura que en altres ocasions.’ I de la posició dels comuns sobre el referèndum unilateral, Coscubiela creu que va ser massa tova (‘La Galàxia dels comuns no va voler explicitar nítidament la seva oposició al referèndum unilateral’). A la batllessa de Barcelona Ada Colau li dedica un capítol (‘Ada nos dejó en la estacada’) i ahir va dir que no se sentia decebut per ella, però sí distanciat. L’obra, en canvi, és un elogi a Lluís Rabell, el comandant de la ‘patrulla nipona’. Patrulla nipona perquè Coscu explica que tots dos se sentien com els soldats enviats a lluitar al Pacífic durant la Segona Guerra Mundial, soldats que no sabien si l’estat major després els ajudaria o els abandonaria. Lluitant contra l’enemic i abandonats pels seus. Això seria la patrulla nipona. I no n’amaga el desencís. ‘Nosaltres reconeixem Barcelona en Comú, i ells a nosaltres no. Aquesta és una frase literal del llibre’, va dir ahir Pérez Andújar en la seva ditiràmbica intervenció inicial. Coscubiela, per cert, va oferir-li de fer la segona part del llibre a quatre mans, no sabem si seriosament o com a mostra d’agraïment. Neus Tomàs va optar per fer una petita entrevista a Coscubiela davant l’audiència, cosa que va permetre de caçar al vol alguns titulars: ‘Quan Carles Puigdemont diu que els pobles i els estats són en descomposició i Espanya és irreformable, es construeix un imaginari de poble elegit. Per això parlo de soviet carlista. Tenen moltes coses en comú. Espanya no és la societat irreformable que ens pinten alguns. Ni Catalunya som la terra d’un poble elegit.’ L’audiència de l’acte no era claca, però sí molt favorable. No hi vam veure gairebé cap llaç groc, entre el centenar d’assistents. En quatre ocasions van esclatar els aplaudiments i un cop va saltar la rialla quan des de la taula es va comparar el vice-president Oriol Junqueras amb el cardenal Mazarino. Allà, ahir, molta gent va riure.

Joan Coscubiela es desfoga

L’ex-primer ministre de França Manuel Valls ha fet una crida a conformar una plataforma àmplia espanyolista que es presenti a les eleccions de Barcelona. ‘Jo no he sortit d’un partit de França per entrar-ne a un altre’, ha dit en una entrevista al programa ‘El suplement’ de Catalunya Ràdio. Valls, a qui Ciutadans ha ofert ser candidat a la batllia, ha dit que encara no ha decidit si s’hi presentarà o no, però ha dit que ho comunicarà ‘abans de l’estiu’. El periodista Ricard Ustrell li ha demanat qüestions relatives a Barcelona com quants barris té la ciutat o quin té la renda per càpita més baixa, cosa que ha incomodat Valls i que ha evitat de respondre. ‘Això és una entrevista de preparació per a les municipals’, ha dit. L’ex-primer ministre de França diu que ha parlat de la possible candidatura amb tots els partits i ‘gent de Barcelona’ de la societat civil i del món empresarial, però diu que encara és massa aviat per a concretar res.’Puc ajudar a donar una solució per a Barcelona, però hem de veure si les condicions són possibles’, ha insistit.

Valls vol una plataforma espanyolista àmplia a les eleccions de Barcelona

Un mínim d’onze nadons nounats han mort en un incendi registrat la nit de dimarts a dimecres en un hospital de la capital iraquiana, Bagdad, segons ha informat el Ministeri de Salut iraquià. L’incendi va començar al departament de Maternitat de l’hospital Yarmuk, situat a l’oest de Bagdad. Unes 19 dones van ser traslladades a un altre hospital per cremades i per inhalació de fum, segons informa la BBC. El Ministeri de Salut ha dit que el foc podria haver-se originat per una fallada elèctrica.

Moren onze nounats en un incendi en un hospital de Bagdad

ERC i JxCat es conviden mútuament a fer una reunió per a abordar una resposta consensuada de cara a la investidura de Pedro Sánchez. El primer moviment l’ha fet la cap de files de JxCat a Madrid, Laura Borràs, que ha demanat a ERC i a la CUP una reunió dels 23 diputats electes al congrés espanyol. Borràs vol que serveixi per a ‘forçar una posició’ conjunta i fer-la arribar a PSOE i Unides Podem perquè sàpiguen les condicions dels independentistes. Més tard, ERC, en una carta signada pel seu cap al congrés espanyol, Gabriel Rufián, i la portaveu del partit, Marta Vilalta, s’ha dirigit a Borràs proposant de ‘continuar avançant’ en la unitat de l’independentisme i acordar una ‘unitat d’acció’. Els republicans també tenen previst de reunir-se amb la CUP i amb Bildu. La CUP ja ha dit que obrirà la setmana que ve la ronda de contactes amb ERC per donar ‘una resposta conjunta’ per a rebutjar el preacord de PSOE i Podem. Dijous, els anticapitalistes van emplaçar els republicans, JxCat i els comuns, a més de les altres forces sobiranistes i independentistes de l’estat espanyol, a formular un front per a no facilitar la investidura de Pedro Sánchez. La CUP posa l’amnistia, el dret d’autodeterminació i la defensa dels drets socials al centre de la seva acció política ‘com una clara voluntat destituent del règim del 78’. En aquest sentit, reclama un compromís conforme no garantiran la governabilitat als socialistes.

ERC i JxCat, disposats a trobar una estratègia unitària per a la investidura de Sánchez

La sectorial Sindicalistes per la Independència i la República Catalana de Comissions Obreres ha organitzat avui a les 18.30 un acte amb familiars dels presos polítics a la seu del sindicat, a Barcelona. L’obrirà el secretari general de CCOO a Catalunya, Javier Pacheco, amb una salutació. Amb el lema ‘Us volem a casa’, l’acte comptarà amb la presència de la companya de Raül Romeva, Diana Riba; el cunyat d’Oriol Junqueras, Francesc Ribera; el germà de Jordi Sànchez, Xavier Sànchez; i el cosí de Jordi Cuixart, Pep Navarro. Durant l’acte, també es llegiran els escrits de la presidenta Carme Forcadell i de Tamara Carrasco, la membre del CDR de Viladecans (Baix Llobregat) represaliada. Sindicalistes de CCOO per las Independència i la República Catalana és un grup d’afiliats i afiliades a CCOO de Catalunya, que es va formar l’octubre del 2015 per treballar per la construcció de la República catalana i per consolidar una societat més justa, socialment progressista i lliure.

CCOO acull un acte de solidaritat amb els presos polítics i els exiliats

Va ser la societat alemanya qui va revelar a Albert Einstein el seu propi judaisme, segons va assegurar ell mateix. «Aquest descobriment li’l dec més als no jueus que als jueus», va escriure en 1929 (citat en Folsing, 1998, p. 488). Poc després del boicot a les empreses jueves a començament d’abril de 1933, l’Associació Alemanya d’Estudiants, encoratjada per l’ascens d’Hitler al poder absolut, va declarar que calia netejar la literatura de l’«esperit antialemany». El resultat d’aquestes paraules va arribar el 10 de maig amb una crema ritual de desenes de milers de llibres «embrutats» per l’intel·lectualisme jueu. Entre aquests hi havia els treballs de Sigmund Freud, Bertolt Brecht, Karl Marx, Stefan Zweig, Walter Benjamin i, per descomptat, Albert Einstein. Com és que una teoria científica va acabar sotmesa al judici pseudomoralista basat en motius racials? Una teoria no és simplement correcta o incorrecta? Per descomptat, la majoria dels qui van cremar aquells llibres no devien haver dedicat ni un segon a reflexionar sobre aquestes qüestions. El fet que Einstein fora un jueu prominent ja va ser suficient perquè els seus llibres cremaren en la foguera. Però els atacs a la seua ciència es basaven en motius racials. L’assalt va ser orquestrat per dos premis Nobel de Física que defensaven que els trets racials estereotípics afectaven el pensament científic. Les seues accions mostren que la ideologia pot infectar i modular l’activitat científica –i que això pot ocórrer en tots els nivells d’estatus i experiència de la jerarquia científica–. Aquesta idea no hauria de sorprendre’ns en una era en la qual s’ha demostrat que els biaixos personals, professionals i polítics afecten l’activitat científica i la manera com se’n presenten els resultats en camps que van des de l’epidemiologia i la investigació sobre malalties (la connexió entre el tabaquisme i el càncer, i entre el VIH i la sida) fins al canvi climàtic. Però, per aquesta mateixa raó, l’hostilitat que la física d’Einstein va trobar a Alemanya en els anys vint i trenta continua sent una història amb una moralitat molt instructiva. Albert Einstein era als Estats Units quan Hitler va arribar al poder, i va jurar no tornar mai. La fotografia mostra el físic rebent el seu certificat de ciutadania nord-americana del jutge Phillip Forman l’1 d’octubre de 1940. / Al Aumuller / New York World-Telegram & Sun Newspaper Photograph Collection / Library of Congress Einstein eliminat Quan Hitler va arribar al poder, Einstein estava visitant l’Institut Tecnològic de Califòrnia. El 10 de març va anunciar que no tornaria a viure al seu país natal i que triava «un país en el qual prevalga la llibertat civil, la tolerància i la igualtat davant la llei» (Clark, 1973, p. 431). La nacionalista Acadèmia Prussiana de Ciències es va ofendre. Com a president, s’esperava que Max Planck condemnara la resposta del seu amic. Ho va fer, argumentant que els comentaris i accions d’Einstein no ajudaven la situació. Però Einstein no havia de fer marxa enrere. «No compartisc el seu punt de vista», va escriure al seu company Max von Laue, «que un científic hauria de guardar silenci en assumptes polítics, és a dir, en els assumptes humans en sentit ampli… Aquesta moderació no comporta una falta de responsabilitat?» (Cassidy, 2009, p. 207–208). Com a secretari general de l’Acadèmia Prussiana de Ciències, el meteoròleg Heinrich von Flicker va instar Planck a exigir la renúncia d’Einstein. Einstein se li va avançar i va presentar la dimissió abans de rebre la carta de Planck. Preocupat per com veurien això les autoritats alemanyes, un altre dels secretaris de l’Acadèmia, l’orientalista Ernst Heymann, va redactar una declaració acusant Einstein de «participació en la propaganda d’atrocitats des de França i Amèrica» (Einstein, 1949, p. 82). En les actes de les reunions de l’Acadèmia, Planck va deixar constància tímidament de la importància incontestable i duradora del treball científic d’Einstein, abans d’escriure que era «profundament lamentable que Einstein haja fet impossible la seua continuació en l’Acadèmia a causa del seu propi comportament polític» (Heilbron, 2000, p. 159). Llavors Einstein va emetre un comunicat en el qual rebutjava les afirmacions de «propaganda d’atrocitats» i assegurava que ell «no volia viure en un país en el qual l’individu no és igual davant la llei i no té llibertat d’expressió ni d’ensenyament» (Einstein, 1954, p. 206). Acceptar la situació d’Alemanya, va dir Einstein després a les autoritats de l’Acadèmia, «hauria estat equivalent a repudiar totes les nocions de justícia i llibertat que he defensat tota la meua vida» (Einstein, 1949, p. 86). Les conseqüències de la posició de Planck, que opinava que un no podia rebutjar les demandes dels nazis, i la d’altres autoritats de l’Acadèmia, que no pensaven que fora necessari fer res, van ser en última instància indistingibles. «Quan van haver de triar entre fer perillar la seua acadèmia o consentir la porga racista de l’Acadèmia Prussiana de Ciències», diu Walker, «els científics de l’acadèmia van cedir la seua independència i es van convertir en còmplices: van ajudar l’estat nacionalsocialista a expulsar els científics jueus de l’acadèmia» (Walker, 1995, p. 92–93). Llig l’article complet al web de Mètode Philip Ball. Escriptor i comunicador científic (Londres, Regne Unit). Ha treballat com a editor en Nature. Entre els molts llibres sobre la ciència i les seues interaccions amb la cultura general destaca Al servicio del Reich: La física en tiempos de Hitler (2014). El seu últim llibre és Cuántica: Qué significa la teoría de la ciencia más extraña (2018). Què és Mètode?

Einstein i la física nazi

El departament de Justícia ha interposat un recurs contenciós-administratiu davant l’Audiència espanyola contra el govern espanyol per la discriminació del català en les noves proves de selecció de funcionaris de jutjats. El ministeri espanyol de Justícia ha incorporat el coneixement de llengües estrangeres a una llista de mèrits puntuables a la prova, però ha obviat el del català. Segons els criteris establerts per l’equip de la ministra Dolores Delgado, per a l’accés al cos de funcionaris, el català no és ni un requisit, ni un mèrit. Una llengua pròpia i oficial té menys consideració que llengües estrangeres com el danès, el francès o l’alemany. Els aspirants, per tant, sumaran punts per tenir idiomes com l’alemany o el danès, però no per saber el català malgrat vulguin treballar a Catalunya. Les llengües cooficials continuen sense ser necessàries per presentar-se a les oposicions de l’administració de justícia, ‘un greuge encara més evident després que, per primera vegada, el Ministeri reconegui les llengües estrangeres com a mèrit’, segons Justícia. Els aspirants de les oposicions fan un examen inicial. En cas d’aprovar-lo, accedeixen a la fase de mèrits, en la qual el ministeri de Justícia puntua el coneixement de les llengües estrangeres, juntament amb altres títols, graus acadèmics i cursos informàtics. Un cop superades aquestes fases, de forma voluntària, les persones que obtenen plaça de funcionari i que volen treballar a Catalunya, poden acreditar llavors els coneixements de català amb certificats o proves de nivell. Els resultats, però, no influeixen en el resultat de les oposicions, sinó que exclusivament serveixen per millorar la posició per escollir plaça de destí. També és el cas dels funcionaris que vulguin treballar a Galicia, el País Basc, les Illes o el País Valencià. Fins ara, les oposicions de funcionaris de jutjats constaven d’un únic examen i no hi havia cap fase de mèrits. El coneixement del català es podia acreditar igualment un cop aconseguida la plaça. Madrid s’hi nega El govern ha interposat el recurs després d’adreçar un requeriment a Madrid per posar de manifest la necessitat que el català puntués per a l’accés al cos de funcionaris. El ministeri de Justícia, però, s’hi va negar amb el pretext que el procés de selecció ha de garantir ‘les mateixes condicions d’igualtat, mèrit i capacitat per tots els aspirants de tots els àmbits territorials’. La Generalitat considera que la solució passa perquè el departament de Justícia convoqui les oposicions per a les places de Catalunya i determini que el coneixement del català sigui un requisit per a poder presentar-s’hi. El procés de selecció servirà per cobrir un terç de la plantilla dels jutjats de Catalunya. És a dir: 2.497 persones de les 7.444 que hi treballen. Les oposicions es faran a la tardor i serviran per cobrir places de gestors processals, tramitadors processals, auxilis judicials i metges forenses. Les proves per a places de promoció interna s’han fet aquest juny. La llengua catalana a l’administració de Justícia té un ús residual, que no es correspon amb la realitat sociolingüística de Catalunya. L’ús del català als jutjats ha caigut per catorzè any consecutiu, tocant fons. Només s’escriuen en català el 7,7% de les sentències. És el mínim històric. La Generalitat alerta que els treballadors de l’administració tenen el deure de saber el català, i que els ciutadans que s’adrecen a la justícia tenen el dret d’utilitzar-lo. L’article 33 de l’estatut indica que els professionals de l’àmbit judicial han d’acreditar ‘un nivell de coneixement adequat i suficient’ de les llengües oficials –també del català– per prestar els seus serveis a Catalunya i garantir el dret d’opció lingüística. En canvi, la llei estatal permet que jutges, magistrats, fiscals, lletrats i personal funcionari dels jutjats de Catalunya no tinguin cap coneixement de la llengua catalana. El Consell d’Europa, en aquest sentit, ha advertit, consecutivament, en els seus últims cinc informes, que el govern espanyol incompleix de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, que compromet els estats signants –entre els quals Espanya– a garantir l’ús d’aquestes llengües a la justícia, l’administració pública o als mitjans de comunicació. En relació amb això, el Comitè de Ministres del Consell d’Europa ha instat l’estat a fer canvis legals per augmentar el percentatge de personal judicial competent en aquesta llengua.

La Generalitat denuncia el govern espanyol per discriminar el català en les oposicions de funcionaris de jutjats

El conseller d’Hisenda, Vicent Soler, no descarta que la Generalitat hagi de prorrogar el pressupost d’enguany per a l’exercici següent, un fet insòlit en els comptes del País Valencià. Soler ho ha anunciat en la conferència de premsa després del ple del Consell, que extraordinàriament s’ha fet un dilluns. Ha dit que el govern valencià avalua ‘tranquil·lament’ els pros i contres d’una pròrroga del pressupost. Sobre això, ha afegit que és possible que es disposi de la informació relativa a la liquidació del 2017, però no la relativa al pagament de les bestretes, cosa que implica un risc a l’hora de pressupostar els ingressos: ‘Et pots equivocar molt’, ha dit. Quant a les retallades, que es presentaran la setmana entrant, ha assenyalat que qualsevol modificació tindrà l’aprovació dels tres integrants del govern i s’explicaran a les Corts el 15 d’octubre. Aquestes són algunes de les iniciatives que ha fet públiques Vicent Soler, a les quals ha afegit la creació d’un observatori fiscal, l’obligatorietat d’un auditor intern en les fundacions públiques i l’ampliació del pla d’inversions productives i per a sol·licitar la protecció de l’horta. Aquest projecte de llei de mesures fiscals, que ha presentat al costat de la vice-presidenta del Consell, Mónica Oltra, es convertiria en una llei ordinària en el cas que es prorrogués el pressupost de la Generalitat.

Soler no descarta de prorrogar el pressupost de la Generalitat

El líder de Podem, Pablo Iglesias, dóna per fet que l’acord del Prado proposat des de Compromís Podem no reeixirà. N’ha responsabilitzat directament el PSOE: ‘La proposta m’ha semblat molt sensata, però he comprovat amb tristesa que el PSOE ha dit que no’. ‘Pedro Sánchez ha dit massa cop no’, li ha retret Iglesias, que creu que el líder socialista es troba tancat en una gàbia i li prohibeixen governar amb Podem.

Pablo Iglesias: ‘Pedro Sánchez ha dit massa cops no’

La Generalitat ha imposat la primera sanció econòmica per homofòbia per un cas d’insults a un treballador d’un centre residencial per a ancians que va tenir lloc el març passat i de la qual ja s’ha fet efectiu el pagament de 300 euros per part de la persona infractora. La Conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat ha explicat avui en un comunicat que ha rebut 81 denúncies des que es va aprovar fa dos anys la Llei 11/2014 per garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals (LGTBI). La víctima va ser increpada i menyspreada per la seva orientació, davant del que la consellera, Dolors Bassa, ha destacat que la seva valentia al denunciar ha permès instrumentar la sanció, així com gràcies a les persones que han estat testimonis. Ha destacat que la sanció té ‘un gran simbolisme’, perquè posa de manifest la tolerància zero de l’administració i la societat davant de les conductes contra el col·lectiu LGTBI, així com un pas endavant en la lluita pels drets d’aquestes persones, i ha animat que denunciïn qualsevol vulneració dels drets que pateixin. Aquesta llei ha estat dotada fa poc d’un règim de sancions administratives per perseguir les conductes LGTBIfòbiques no previstes en el codi penal i que són formes de discriminació que es produeixen de manera quotidiana. De les 81 denúncies que ha rebut l’Àrea per a la igualtat de tracte LGTBI, 67 fan referència a insults, entre les quals hi ha 34 insults en persona, 16 a través dels xarxes socials i 17 en altres mitjans. Dels fets denunciats, s’han obert 32 expedients administratius, mentre que la resta s’han derivat a la via penal o laboral, o quedaven fora de l’àmbit competencial de la Generalitat. A més del règim sancionador, la Direcció General d’Igualtat preveu mesures pedagògiques, de formació i de mediació per abordar aquests casos. També s’han atès 140 notificacions de vulneracions de drets rebuts en aquesta llei, així com centenars de consultes al telèfon 012. Acte de reconeixementLa consellera ha recordat que la Generalitat es presentarà com a acusació popular contra un veí de Mataró (Barcelona) per presumptament amenaçar al col·lectiu LGTBI, i ha anunciat que aquest divendres celebraran un acte de reconeixement a les persones i entitats que han defensat històricament els drets LGTBI, a les 19.00 hores al Palau Moja de Barcelona. La Conselleria treballa a estudiar la implementació de la Llei 11/2014, mentre que es preveu l’elaboració d’un protocol sobre la persecució contra persones LGTBI, davant del que Bassa ha afirmat: “Encara ens queda molta feina a fer i tenim molt marge de millora, som conscients”.

Els insults homòfobs a un treballador d’una residència, primera multa per la Llei LGTBI

Aquest matí s’ha començat a difondre de sorpresa un nou eslògan entre l’independentisme que fa una crida a la unitat. Es diu ‘Tsunami democràtic‘. Amb un compte a Twitter que ja acumula més de setze mil seguidors amb un dia de vida i un canal a Telegram, els promotors asseguren que és una resposta dels ciutadans a la sentència del Tribunal Suprem espanyol amb desobediència civil i no-violència. El moviment ha irromput a les nou de matí amb una pàgina web i un vídeo que té com a lema ‘Canviem l’estat de les coses’. També hi ha impressionat un compte enrere que venç dijous a mig matí. En el seu manifest demana de no desistir en la defensa dels drets individuals i col·lectius i diu que per això cal una lluita democràtica, organitzada i determinada, que es fonamenti en la desobediència civil i en la lluita no violenta. Sense violència de cap mena, ‘però amb tota la fermesa’. Com es farà i en què consistirà encara no es concreta, però sí que es diu: ‘L’autocrítica, la ironia, la creativitat, la diversitat, la imperfecció i tot allò que potenciï un moviment col·lectiu i transversal seran les nostres eines. No defugim la incomoditat que pot resultar de l’exercici dels drets fonamentals i la transformació social. L’assumim i la confrontem.’ Llegiu ací el text de presentació, íntegre: «El viatge a l’autodeterminació és llarg i complex. En el trajecte sembla que algunes paraules hagin perdut significat i fermesa. ‘Unitat’, ‘referèndum’, ‘democràcia’, ‘drets’, ‘justícia’. La desorientació i la frustració acumulades per les conseqüències de la repressió són evidents i no cal ni defugir-les ni dramatitzar-les. Són les que són. Però en el moment en què tot sembla aturat sorgeix un nou impuls. Perquè la gent sempre hi ha estat. No podem desistir en la defensa dels drets individuals i col·lectius, perquè no són només paraules o convencions que sonen bé. Són accions que s’exerceixen dia a dia. I si no s’exercissin perdrien sentit fins a desaparèixer. Ens hi va tot. Per tornar a generar esperança cal que ens posem en moviment. El compromís d’homes i dones que durant generacions han exercit i guanyat els seus drets en tantes lluites ens encoratja. Aquest compromís amb el present és el que genera futur. En aquest sentit, la lluita pels drets fonamentals no es pot deixar per a més endavant. És ara que ens interpel·la. I estem a punt. Ho farem pacíficament, amb serenor i convenciment. Ho farem democràticament, amb determinació i de manera organitzada. Els nostres ideals defensen les llibertats irrenunciables i persegueixen la justícia social. Ens servim de la lluita no violenta i de la desobediència civil com a estratègies transformadores. Cap violència, però tota la fermesa. L’autocrítica, la ironia, la creativitat, la diversitat, la imperfecció i tot allò que potenciï un moviment col·lectiu i transversal seran les nostres eines. No defugim la incomoditat que pot resultar de l’exercici dels drets fonamentals i la transformació social. L’assumim i la confrontem. Conservem una convicció: hi érem, hi som i hi serem. No som una nova organització: som una campanya constant, contínua i inesgotable. Hi ha resposta. Hi ha estratègia. Comença una nova onada i tu n’ets protagonista.» Diversos dirigents de l’independentisme han començat a difondre la iniciativa a les xarxes amb missatges diferents, començant pels presidents Quim Torra i Carles Puigdemont, el vice-president Oriol Junqueras, la secretària general d’ERC, Marta Rovira, el vice-president del govern, Pere Aragonès, el president del parlament, Roger Torrent, el vice-president primer del parlament, Josep Costa, el conseller Lluís Puig, les ex-diputades de la CUP Mireia Boya i Mireia Vehí i l’ex-diputat David Fernàndez. Els drets, si no s'exerceixen, perden sentit. La defensa de la democràcia i dels nostres drets civils, polítics i socials, inclòs el dret d’autodeterminació s’ha de fer cada dia. Hi estem compromesos. Sort i endavant #TsunamiDemocràtic https://t.co/hYP6GxiE3y — Quim Torra i Pla (@QuimTorraiPla) September 2, 2019 Cal recuperar la iniciativa, i en tots els àmbits. Aquesta és una bona manera, intel·ligent. El compromís amb la no violència ens fa més forts, que ningú en tingui cap dubte. I sí, ara comença el temps de la represa. https://t.co/RNXvdkKKoi — Carles Puigdemont (@KRLS) September 2, 2019 Junqueras: Votar no és delicte! La democràcia prevaldrà per sobre de tot i ens conjurem per defensar-la! Sempre! #tsunamidemocratic https://t.co/VVvwTgWc1A — Oriol Junqueras 🎗️ (@junqueras) September 2, 2019 Tal com vam sortir a defensar les urnes i el dret a vot, sortirem a defensar la democràcia i exercir els drets i llibertats tantes vegades com faci falta. Fer un referèndum no és cap delicte. Defensar la independència, tampoc. #TsunamiDemocràtic https://t.co/XOC0ngW8U4 — Marta Rovira Vergés🎗 (@martarovira) September 2, 2019 Davant la involució democràtica de l’Estat, conjurem-nos per defensar els drets i les llibertats des de la no violència. Votar mai pot ser un delicte! #TsunamiDemocràtic https://t.co/uR9mYPQqCc — Roger Torrent 🎗 (@rogertorrent) September 2, 2019 Molta gent creu que l’independendentisme té el dilema de com respondre a la sentència, i no és cert.El dilema el té l’Estat, que ha de decidir quina sentència dicta.Nosaltres només tenim l’opció de reaprendre i reprendre el camí.#TsunamiDemocràtic #Independència — Josep Costa🎗 (@josepcosta) September 2, 2019 La força del poble de Catalunya és qui te l’energia capaç de generar tot allò que es proposi, i des de l’estratègia i la #noviolència . Benvingudes propostes del @tsunami_dem https://t.co/NrcTUYzsT0 — Lluís Puig i Gordi (@LluisPuigGordi) September 2, 2019 Votar, fer un referèndum no és cap delicte. Tampoc ho és la independència! Sortirem sempre i arreu a defensar-ho! La democràcia i la llibertat sempre, conjurem-nos! #TsunamiDemocràtic https://t.co/uCBElU8cP5 — Pere Aragonès 🎗 (@perearagones) September 2, 2019 La gota forada la roca.#tsunamidemocràtichttps://t.co/eug8DrTz1p — David Fernàndez (@HiginiaRoig) September 2, 2019 Obrim nou cicle, recuperem la iniciativa, sempre des de la noviolència #Tsunamidemocratic #ObjectiuIndependència https://t.co/BxRJVKRUvx — Elisenda Paluzie (@epaluzie) September 2, 2019 Cal organitzar la resposta a la sentència des de la desobediència civil massiva i continuada. Provoquem junts un #TsunamiDemocràtic. Som-hi! https://t.co/czqMT3FWjG — Mireia Boya Busquet (@yeyaboya) September 2, 2019 La sentència al Tribunal Suprem marcarà com l’Estat gestionarà la dissidència política, toca respondre massivament, amb desobediència i amb un #TsunamiDemocràtic Alerta a la compta @tsunami_dem — Mireia Vehí (@Mireia_veca) September 2, 2019 Som-hi ! https://t.co/JlOHmFFcMH — Toni Morral (@MorralToni) September 2, 2019 Comença setembre. TSUNAMI DEMOCRÀTIC. https://t.co/ynttSEdFBp Davant l'inacceptable, desobediència. — Albano-Dante Fachin (@AlbanoDante76) September 2, 2019 No hi ha sentència possible que justifiqui la vulneració constant dels nostres drets. Organitzem-nos, defensem-nos i alliberem-nos amb la independència! #TsunamiDemocratic https://t.co/EgbqhCq1VT — Marta Rosique i Saltor (@MartaRosiq) September 2, 2019 La sentència del #JudiciFranquista provocarà un #TsunamiDemocràtic pels drets, la llibertat i l’autodeterminació! Uneix-te al @tsunami_dem, organitzem la resposta a la sentència! https://t.co/XZ40YTFiVC — Joventuts d’Esquerra Republicana🎗 (@JoventRepublica) September 2, 2019 I tant que les coses es movien. I més que es mouran. SEGUIM🌹 #TsunamiDemocràtic — Lluís Llach (@lluis_llach) September 2, 2019 📢 Les estudiants també ens avancem a la sentència! 💪🏿 Ens sumem al #TsunamiDemocràtic per canviar l'estat actual de les coses. Fem part del Tsunami! 🌊 https://t.co/ldRpIFdYrd — SEPC (@SEPC_nacional) September 2, 2019 Trenquem el mur de repressió, que l'Estat ha volgut construir, amb un #TsunamiDemocràtic que tingui l'impuls de la mobilització, l'acció col·lectiva i la defensa de la democràcia i de les llibertats, començant per la dels que pateixen presó o exili. https://t.co/O1UcFy0XMH — Ernest Maragall i Mira (@ernestmaragall) September 2, 2019 Som una mobilització constant, contínua i inesgotable.#TsunamiDemocràtic https://t.co/TTSgkJiHu3 — Meritxell Serret (@MeritxellSerret) September 2, 2019

Tsunami Democràtic: un nou eslògan fa irrompre de sorpresa la unitat independentista

Ciutadans ha demanat a Mariano Rajoy que convoqui ‘eleccions ‘en les pròximes setmanes’ i li ha advertit que si s’enroca i continua en la seva ‘paràlisi habitual’, donaran suport a la moció de censura, que consideren ‘instrumental’, per tal de ‘donar la veu als espanyols’. Així ho ha anunciat José Manuel Villegas en una conferència de premsa l’endemà de conèixer-se la culpabilitat del PP en el cas Gürtel. Villegas ha dit que la corrupció ‘està asfixiant la política a Espanya i agreujant la convivència democràtica’. Aquest cop d’efecte de Ciutadans dóna resposta a la moció de censura presentada per Pedro Sánchez avui mateix. Això sí, ha advertit que si en la moció de censura també hi prenen part partits independentistes, ells no hi votaran a favor. Ciutadans dóna per fet que el PSOE ‘està cercant el suport dels separatistes i populistes’: ‘I aquí no nosaltres no hi serem’.

Ciutadans demana a Rajoy que convoqui eleccions o donarà suport a la moció de censura

El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) ha denunciat que la UAB espia algunes activitats polítiques que es fan al campus universitari i els estudiants que hi participen. Segons que ha explicat la Directa, el sistema de càmeres de videovigilància del campus s’ha utilitzat per enregistrar i emmagatzemar vídeos i fotogrames dels estudiants en diverses accions, com ara paradetes informatives, xerrades i actes polítics. ‘Hi ha llistes negres confeccionades per la UAB per motius ideològics i organitzatius’, ha denunciat el SEPC, que ha demanat una investigació del Síndic de Greuges per les possibles irregularitats en la recopilació de dades de manera il·lícita i per motius ideològics. La documentació l’ha lliurada el Servei de Seguretat i Vigilància de la UAB als Mossos d’Esquadra, que investiguen el boicot a diversos actes de Societat Civil Catalana al campus. Els serveis jurídics de la universitat neguen que es facin seguiments a persones concretes i asseguren que les càmeres enregistren sempre. A més, afirmen que les imatges es conserven durant trenta dies i que, si cap autoritat no les demana, se n’eliminen els discs durs. No obstant això, les imatges obtingudes mostren que no són plans generals del campus. Hi ha zooms de les paradetes informatives, de les taules amb els ponents de les xerrades i de grups d’estudiants que s’asseuen a la plaça Cívica. Segons la Directa, els Mossos utilitzen aquests enregistraments per elaborar fitxes individualitzades amb informacions de l’activitat política dels estudiants vinculats a la Plataforma Antifeixista. El 2015, la Directa també va denunciar casos d’espionatge polític a la UAB. Concretament, van elaborar-se reports sobre les activitats polítiques i sindicals contra les polítiques de l’equip de govern de la universitat i també arran d’una visita de David Fernàndez, que aleshores era diputat de la CUP, a col·lectius d’estudiants.

Denuncien espionatge d’activitats polítiques i ‘llistes negres’ dels estudiants al campus de la UAB

Ian McEwan, un dels novel·listes contemporanis de més prestigi internacional, ha passat per Barcelona aquesta setmana per presentar la seva darrera novel·la, Closca de nou, publicada en català i espanyol per Anagrama. Dijous va protagonitzar un diàleg al CCCB amb el periodista Antonio Lozano, ‘El moment McEwan’, entès com a prèvia del Kosmópolis (que començarà el dia 22), i ahir es va trobar amb la premsa i va estar prop d’una hora responent preguntes sobre la novel·la i també sobre la seva postura en fets d’àmbit polític i social, no pas literari, com ara la crisi dels refugiats i el Brexit. Ian McEwan té una veu timbrada que no acaba d’acompanyar les seves maneres polides i respectuoses. Però en cap moment no es mossega la llengua, sinó tot el contrari. És un escriptor compromès amb la seva societat i el món que li ha tocat de viure, amb uns valors sòlids, i amb uns elements de partida, pel que fa a la creació, interessants i estimulants, perquè contenen risc i llibertat. Closca de nou és una novel·la on el narrador protagonista és un fetus que encara ha de néixer. Dins la panxa, escolta tot allò que diu sa mare i que passa al seu voltant, i degusta amb gran plaer hedonista les dues copes de vi que es pren la seva progenitora. Però aquest protagonista intrauterí està inquiet, perquè s’assabenta que la seva mare i l’amant volen assassinar el seu pare per raons econòmiques. El protagonista se sent impotent per interrompre aquella bogeria, una mica com Hamlet, en el seu context. La primera pregunta versa sobre la relació de la novel·la amb el Hamlet de Shakespeare. I diu Ian McEwan: —Sóc un gran lector de Shakespeare i en especial m’agrada el Hamlet. Per a mi és el text fundador de la modernitat, perquè reflecteix la manera que tenim de pensar nosaltres mateixos. Avui vivim un moment on tot es qüestiona, és un món ple de dubtes. I això ens capbussa en un procés del jo. Aquest procés també el va tractar molt bé Montaigne. El jo és la pedra angular que determina la individualitat del món en el qual vivim, és la pedra angular de la modernitat. En el context social actual se’ns plantegen grans desafiaments, perquè patim atacs oberts contra la societat, contra l’ordre democràtic. Això passa als Estats Units i a Europa, però tampoc no hem d’oblidar Rússia i la Xina. Davant d’aquests fets que fan trontollar l’ordre democràtic, sentim impotència, perquè ens costa donar forma a aquests esdeveniments i també perquè sentim que no podem incidir en aquests fets per canviar les coses. Això li passava a Hamlet i això li passa al protagonista intrauterí de Closca de nou: percep la realitat però no hi pot incidir per canviar-la. I, malgrat tot, jo volia que la novel·la aportés llum, oferís algun grau d’optimisme, cosa que no té Hamlet. Hamlet acaba mort a dalt de l’escenari, com gairebé tots els personatges de l’obra. I després de la mort, què? El silenci. En canvi, el meu personatge va néixer per interrompre el flux dels esdeveniments. El meu home protagonista, malgrat la seva joventut (és a punt de néixer), es planteja que el seu objectiu és la recerca del sentit de la vida. La resta és caos. Per a un artista, també és una mica això: en un artista la voluntat de creació consiteix a cercar el sentit de la vida. I jo ho he volgut fer en un context de novel·la còmica. —Ja volíeu d’entrada fer una novel·la còmica o va anar venint? —Per a mi escriure una novel·la és un viatge exploratori. Pots tenir un mapa que et doni una certa guia, però només t’aporta una idea aproximada. Un dels grans plaers de ser escriptor de novel·les és el de la sorpresa. Perquè no tens mai una noció plena i completa de com sortirà el viatge. En aquest cas, de seguida vaig descobrir que el narrador intrauterí era un compendi de tot allò que ha estat la meva carrera: hi és tota la violència i la crueltat, però també tota l’esperança. I també hi ha la meva passió per la poesia i la passió per Shakespeare, etc. Només vaig tenir un dubte, que no he resolt: si el protagonista intrauterí representava Hamlet o representava Shakespeare. És una pregunta que no m’he arribat a respondre. —I sobre l’ús del gènere negre? —Certament té un element de thriller, però no n’és l’element central. Perquè sabem qui ha comès el crim, la pregunta se centra a saber si els assassins se’n sortiran o no. Jo no sóc lector de novel·la negra, però com a autor m’agrada jugar amb altres gèneres, per servir-me de les seves convencions. —Hi ha un moment que el protagonista pensa que els actes de la seva mare el convertiran en un personatge marginal i sap que allò que trobarà més a faltar és la cultura. —Quan pensem en la pobresa tots tendim a pensar en la manca de diners. Però hi ha altres coses que afecten aquesta condició, que són vinculades a l’esperit humà. El protagonista s’imagina que aniria a viure en un pis petit, brut, ple de fum, sorollós, d’un gratacel insalubre. I la cosa que més l’afecta quan pensa en aquesta situació és que en aquest ambient li mancarà la cultura. En condicions de pobresa no hi ha llibres ni música. I fins i tot, la pobresa ens oprimeix tant que no ens deixa espai per estar sols ni ens proporciona silenci. La soledat i el silenci són un luxe. I és aquí quan s’adona que cal extreure algun sentit a la vida. Però això també és un luxe, perquè per fer-ho cal tenir les necessitats bàsiques cobertes. —Us va costar la primera frase de la novel·la? Diu: «I aquí em teniu, cap per avall dins d’una dona.» Fa una certa basarda descobrir que la criatura que hi ha dins la panxa d’una mare no sent cap vincle per ella. —Aquesta primera frase em va caure del cel i la vaig anotar. Quan la vaig escriure no sabia qui la pronunciava ni en quines condicions ni on es trobava. La vaig anotar tot i no saber el qui, el què i el com. I la vaig deixar descansar dos o tres mesos, sense escriure res més. —En la vostra vida, gaudiu del vi com a font de plaer i hedonisme, com el protagonista? —Oi tant! El vi, més que qualsevol altra beguda alcohòlica, és un acompanyant necessari, imprescindible, per als moments de plaer. Perquè el vi invoca la tradició i tots els processos que cal per aconseguir de fer-lo. És un punt àlgid, de civilització. És un compendi d’allò més bo que tenim com a civilització. A més, el vi ens porta bones converses amb amics, s’acompanya de bon menjar… Molt necessari. —Al final del llibre féu una referència a la situació dels refugiats. Quin és el vostre punt de vista sobre aquest drama? —La Unió Europea ha estat sotmesa a una prova molt difícil, greu i severa. La UE no s’ha comportat com ho hauria d’haver fet, però no ha estat un fracàs del tot. És clar que hem d’acceptar els refugiats i que n’hem d’acceptar molts més. El Regne Unit s’ha compromès a acollir-ne vint mil. No, més, sempre i quan sigui un nombre que puguem sostenir i integrar. I, és clar, cal que la càrrega sigui distribuïda millor entre tots els països de la UE. I s’han de gastar molts diners, molts milers d’euros, perquè aquesta situació sigui més digne, perquè es dignifiquin els camps de refugiats, si més no, fins que els països d’on arriben aquests refugiats s’estabilitzin i ells puguin decidir si volen tornar-hi. La UE no ha tingut una actitud exemplar, tot i que no tots els països han reaccionat igual: uns han tancat fronteres i s’han tancat en banda. D’altres han col·laborat i van rebent refugiats, però n’estan pagant un preu polític molt alt. Perquè l’extrema dreta fa l’agost amb aquesta crisi, una extrema dreta que abans de la crisi dels refugiats ja tenia el terreny adobat. —Dèieu en una visita anterior a Barcelona, que la literatura no podria ser igual després de l’11-S de les Torres Bessones. Manteniu aquesta idea avui encara? — No recordo aquesta afirmació, tot i que segurament la devia fer. I, certament, estava equivocat. Perquè passi el que passi, la vida continua. S’han escrit molts llibres al voltant de l’11-S. Per a mi s’han escrit massa ràpid. La literatura necessita més temps. Aquests llibres tenen a veure més amb reports que amb literatura. Penseu que a una escala superior, després de la Segona Guerra Mundial, molts intel·lectuals deien que l’art després de l’holocaust ja no seria possible. S’entén l’impuls que va motivar aquesta afirmació, però hem constatat que no ha estat així. I això passa davant la crueltat humana una vegada i una altra. D’una altra banda, encara vivim el capítol de l’11-S: certes accions governamentals, la crisi dels refugiats, etc., són un corol·lari de l’11-S. Hauríem de cercar una resposta cultural davant de tot això. Però ens passa que avui la novel·la reflecteix un món a petita escala, a escala individual. Només un Tolstoi ha estat capaç de construir una novel·la a escala total. De fet, aquest capítol va començar amb Salman Rushdie per a la nostra generació i va arribar a la culminació de l’11-S. I avui continuem en el mateix capítol: la intervenció a l’Irac, la no-intervenció a Síria, etc. —I sobre el Brexit, quina posició heu adoptat? —Disset milions de britànics van votar a favor d’abandonar la UE i setze milions de mantenir-s’hi. Un petit grup de polítics enèrgics han envaït aquest procés. Són impacients, gens clars, opacs. Parlen del poble com si la societat britànica no estigués dividida en aquest tema i tothom estigués a favor d’abandonar la UE. En l’àmbit polític, econòmic i cultural, el Brexit és un autèntic desastre. Em sap greu perquè el Regne Unit som una democràcia parlamentària i guanyar a toc de plebiscit em recorda el Tercer Reich. I passa que aquest grup de polítics ataca sistemàticament tot aquell que és contrari als seus principis i ataquen de mala manera tot aquell que qüestiona abandonar la UE. L’aire està molt carregat i fa pudor en la política del Regne Unit actual. Des del referèndum del 1974, on es va aprovar l’entrada a la UE, que aquest petit grup polític no ha parat de burxar i intoxicar fins que ha aconseguit tornar a sortir. Per a mi la UE és un projecte heroic. Amb les seves imperfeccions, però ha permès que hàgim viscut un període de seixanta anys en pau, fet sense precedent. Ho trobaré molt a faltar. —Per tancar, vint-i-cinc anys després del naixement del grup de la vostra generació literària, que el conformeu juntament amb Martin Amis, Julian Barnes, etc., com diríeu que ha evolucionat? Us hi trobeu bé encara dins del grup, vós que en cada novel·la féu una cosa diferent? —No ens hem considerat mai un grup. Heu de pensar que en el context de la literatura britànica som contraris a les escoles, corrents o manifests, a diferència dels francesos, per exemple. Els escriptors britànics, des d’un punt de vista filosòfic, som materialistes, empírics. En aquest sentit, el grup és resultat de l’atzar: vàrem néixer a final dels anys quaranta; vam anar a viure a Londres en una mateixa època i llegíem les mateixes revistes. Però considero que no compartim cap mena d’estètica literària. Amb Barnes i Amis, quan ens trobem, no parlem mai de la nostra obra ni de què escrivim en cada moment. Fem safareig o parlem d’una altra literatura, però no parlem entre nosaltres de què fem. I sobre això que dèieu al final, heu de saber que cada novel·la que escric és com si fos la primera. Escric com si no tingués passat. Perquè el plaer d’escriure novel·les és explorar en cada una noves fronteres. Puc passar-me temps sense escriure, m’hi passo llargues temporades. I en aquests períodes, jo mateix canvio completament. Me’n sorprenc jo mateix. Potser per això també se’n sorprenen els lectors. I em costa molt de començar una novel·la. La següent que preparo ja veig que serà a anys llum d’aquesta.

Ian McEwan i el Shakespeare intrauterí

La Crida no demanarà el vot per a JxCat, ni per a cap altra llista de les eleccions espanyoles del 28 d’abril, tot i que el seu president, Jordi Sànchez, sigui el número u de Junts per Catalunya. Així ho ha anunciat el propi Sànchez a través d’un missatge als membres de la Crida, que ha fet arribar a través d’un correu electrònic avui al vespre. Empresonat a Soto del Real, i jutjat al Suprem pels fets del 20-S i l’1-O del 2017, Sànchez diu que la unitat és tan important que la Crida no la pot posar en perill fent campanya per alguna llista: ‘No seria encertat ni just que la Crida demanés el vot per uns o altres’, afegeix. El també president del grup de JxCat sí que demana que la ciutadania vagi a votar.

La Crida no demanarà el vot per a cap llista en les eleccions espanyoles

La gestió del màxim accionista del CF Reus Deportiu, Joan Oliver, ha portat aquest club centenari a un pas de la desaparició. Ho expliquen a VilaWeb fonts de l’entitat roig-i-negra, que fa tres mesos que no paga nòmines. Denuncien que Oliver els ha enganyats d’ençà del primer dia, perquè els va prometre una solució i pensaven que la situació d’impagament duraria, a tot estirar, un mes o dos. ‘És una situació difícil per a les famílies. Viuen amb els sous que vam cobrar a final d’agost i hi ha endarreriments en el pagament dels lloguers. És molt complicat’, expliquen fonts del Municipal de Reus. A més, els jugadors del filial i els treballadors del club cobren sous estàndards, no pas de futbolista, i per tant les dificultats es multipliquen. Avui, probablement després de l’entrenament, la plantilla farà una conferència de premsa o bé farà públic un comunicat. Els futbolistes han denunciat el club per impagaments i han renunciat al fet que la Lliga de Futbol Professional (LFP) els aboni les nòmines pendents per mitjà del fons que cada club diposita quan comença la temporada, a tall de fiança. Però la LFP només oferia el pagament de les setze nòmines del primer equip i deixava el cos tècnic, els jugadors del filial i la resta de treballadors del club sense cobrar. A més, era un pedaç perquè no es garantia que els futbolistes cobressin la resta de la temporada. El fet d’acceptar aquest pagament, però, no deixava el club exempt de l’obertura de l’expedient corresponent, que pot implicar el descens administratiu a final de temporada. Això vol dir gairebé segur la pèrdua de la categoria, amb totes les conseqüències: pèrdua de socis, d’oportunitats per als patrocinadors i dels diners que cobren els clubs de segona divisió pels drets televisius. A més, el descens pot no ser a segona divisió B, sinó fins a tercera i originar, de retruc, el descens del filial a primera catalana. Dimarts, la plantilla va reunir-se amb la LFP i l’Associació de Futbolistes Espanyols (AFE) a Madrid per trobar una solució. En acabat, el president de la LFP, Javier Tebas, va declarar que no podia assegurar la continuïtat del Reus a segona. A part un problema evident d’imatge, la LFP tindrà una dificultat afegida si els roig-i-negres abandonen la competició: tots els partits es consideraran guanyats pels seus rivals. Quan falten tres jornades per a acabar la primera volta, això beneficiaria l’Osasuna, el Màlaga i el Numància, que sumarien sis punts; la resta d’equips només en sumarien tres, els corresponents a la segona volta. Una adulteració de la competició que pot dur un autèntic terrabastall. Gestió nefasta dels recursos Els maldecaps del Reus van començar a final d’estiu. El club no va poder inscriure quatre futbolistes a la segona divisió perquè va sobrepassar el límit salarial. Un error enorme que ha obligat l’equip a jugar amb setze futbolistes i prou –tot i haver de pagar vint nòmines– més els del filial, que juga a tercera. La situació esportiva, amb l’equip en zona de descens, ha agreujat el malestar dels afeccionats, que ara veuen com el seu equip de tota la vida pot desaparèixer del mapa. ‘Podem parlar de desaparició del Reus perquè ningú no es farà càrrec d’un equip amb aquest deute’, explica a VilaWeb Joan Gomis, periodista de la Nova Ràdio i de Reus Digital, que segueix el dia a dia del club. Diu també que Oliver va comprar fa anys un club xinès, el Beijing Institute of Technology, una operació que va causar molta estranyesa a l’entorn del club i entre els periodistes que habitualment en segueixen l’actualitat. El Reus té un deute de cinc milions d’euros –entre salaris, deutes amb Hisenda i els proveïdors– que ara mateix és incapaç d’afrontar. Oliver cerca a la desesperada un inversor que liquidi el deute i salvi el club in extremis, però el seu silenci públic enmig de la crisi exaspera l’afecció i la plantilla. L’última promesa –o rumor que ha corregut– és que pagarà les nòmines pendents el cap de setmana. Si el màxim accionista no resol la situació, el Reus desapareixerà dimarts vinent a les 24.00, quan expira el termini perquè pagui les nòmines. ‘Com pot ser que un club que cobra cada temporada entre quatre milions i sis milions d’euros de drets televisius, i que no gasta diners en fitxatges perquè els jugadors vénen lliures, tingui un deute de cinc milions d’euros? No ho entén ningú’, diu Gomis. També explica que el Reus és un club petit en comparació amb la resta d’equips que competeixen a segona, amb dos mil abonats, i que fa dues temporades que no té patrocinador a la samarreta. A més, Gomis diu que a la LFP no li interessa que el Reus continuï a segona. ‘Hi ha hagut queixes per la il·luminació, la publicitat a l’estadi, una ampliació de l’aforament que no s’ha fet, informes negatius… petites queixes que van omplint el got’, assenyala. També recorda la polèmica per l’exhibició d’una gran senyera a l’estadi tres dies després dels escorcolls del 20-S, fet pel qual es va obrir un expedient al club. Dissabte, el Reus podria jugar l’últim partit al Municipal. És a les 18.00 contra el Còrdova i probablement hi haurà un ple a l’estadi amb els afeccionats escridassant la llotja. De fet, la plantilla podria negar-se a última hora a jugar el partit, que s’ajornaria. A més, s’ha convocat una manifestació a les 16.30 per a exigir a Oliver que vengui el club. D’ençà de l’adquisició de la majoria del paquet accionarial, el maig del 2014, Oliver havia aconseguit de portar el Reus a segona A, una categoria a la qual no havia arribat mai. Però quatre anys i mig després la situació és ben diferent, fins a l’extrem que pot desaparèixer.

La gestió de Joan Oliver porta el Reus Deportiu a un pas de la desaparició

Enric Aymerich fa gairebé trenta anys que és llibreter. Primer ho va ser a la mítica llibreria Robafaves de Mataró. Des de fa més d’una dècada, ho és a la llibreria Laie del carrer Pau Claris. I és l’encarregat de la secció de literatura infantil i juvenil. Li hem demanat que ens proposi una selecció de novetats de llibres per a infants i joves, per edats i temàtica. N’ofereix gairebé una quarantena. PRE-LECTURA Susanne Straber, Molt adormit, molt despert. Traducció Susana Montero (Editorial Juventud) Dario Zeruto, Formes, colors i números (Edebé) Jan Birck, La Sara i el pelut: un poni que fa lladrucs (Los cuatro azules) PRIMERES LECTURES Lluís Farré, Retrat de família (Combel) Eulàlia Canal, L’arbre de les històries (Animallibres) NARRATIVA 8-12 ANYS Eulàlia Canal Iglesias, L’arbre de les històries (Animallibres) Jaume Copons, L’any del gat (Editorial Bambú) NARRATIVA 12-14 ANYS Josep M. Folch i Torres, Aventures extraordinàries d’en Massagran (Editorial Bambú) Jennifer Chambliss Bertman, El codi indesxifrable. Caçadors de llibres 2 (Estrella Polar) NARRATIVA JUVENIL Lois Lowry, Fill producte 36. Traducció Lluïsa Moreno Llort (Cruïlla) Míria Rawick, Diari de la Míriam. Traducció d’Aurèlia Manils Guarro (Angle editorial) Eduard Altarriba, Què és la guerra? (Bang ediciones) POESIA INFANTIL Miquel Àngel Llauger i Carles Moll (il·lustració), Volen quan volen (Editorial Arrela) Salvador Comelles i Mercè Galí (il·lustració), Bon dia (Publicacions de l’Abadia de Montserrat) ÀLBUM IL·LUSTRAT Jaume Escala i Carme Solé Vendrell (il·lustració), Els nens del mar (Corre la voz) Laurie Cohen Nicolas Gouny (il·lustració), La caqueta. Una aventura d’en Joan l’Elefant (Editorial Tramuntana) Myrim Ouyessad i Ronan Badel (il·lustració), El llop no vindrà (Edicions Baula) Emilio Urberuaga, Gilda, l’ovella gegant (Nubeocho ediciones) Marta Altés, El meu avi (Blackie Books) Ilan Brenman i Guilherme Karsten, Iaia, pare de fer fotos! Traducció d’Elena Martín Valls (Edicions Baula) Ignasi Llorente i Maria Palet (il·lustració), Mai no oblidaré el teu nom (Cossetània edicions) Maria Girón, El petit Artur i l’elefant sense memòria (editorial Tramuntana) Lluís Llach i Jordi Vila Delclòs, L’Estaca (Símbol editors) Francesc Candel i Cesc (dibuixos), Una nova terra (Associació de Mestres Rosa Sensat) Jacques Goldstyn, Cartes per a la llibertat. Traducció de Núria Sales i Rovira (Símbol editors) CONEIXEMENTS Ainhoa Rebolledo i Iratxe López de Munáin, Nikola Tesla, El mag de la ciència. Traducció d’Ariadna Pous (Vegueta edicions) Gianumberto Accinelli i Serena Viola (il·lustració), El fil invisible de la natura. Traducció Helena Aguilà (Libros del zorro rojo) Mònica Usart i Roser Calafell (il·lustració), Mirant l’univers (La Galera) Pascale Hédelin, El progrés no s’atura mai. Traducció de Josep M. Pinto (Zahori Packaged Ideas) Diversos autors, Matemàtiques en 30 segons. Traducció de Lluïsa Moreno Llort (Editorial Blume) Mike Goldsmith i Harriet Russell, Aquest llibre pensa que ets un geni de les mates (Librooks) Més d’un autor, Simplíssim. Els experiments cientítics més fàcils del món. Traductor Jordi Trilla (Larousse) BIOGRAFIES SOBRE DONES Pilarín Bayés, La meva vida (Bridge editorial) Roser Capdevila, La nena que volia dibuixar (Llibres del 9 Angle) M. Isabel Sánchez Vegara, Geordia O’Keeffe. Traducció de Laia Vidal Serrano (Alba editorial) Víctor Garcia Tur i Mar Azabal, Hipàtia, la gran mestra d’Alexandria. Traducció d’Ariadna Pous (Vegueta ediciones) Diverses autores, Un conte propi. Històries per escoltar i llegir, heroïnes per descobrir. Traducció de Gemma Solés i Coll (Takatuka) El llibreter Enric Aymerich recomana una trentena de llibres infantils i juvenils per Sant Jordi. (Fotografia: Albert Salamé.) Amb Enric Aymerich hem parlat també del comportament dels lectors, de la venda del llibre durant la diada de Sant Jordi, del sector del llibre infantil i juvenil, de tendències, i del premi Maria Rius d’il·lustració, que és a punt de fer-se públic i que convoquen les llibreries la Caixa d’Eines i Laie. —Com es presenta aquest Sant Jordi? —És una diada esplèndida, perquè el Sant Jordi és de la gent, sobretot quan cau en un dia feiner i no plou. La gent, el dia de Sant Jordi, està contenta i enmig de la massificació no perd mai el somriure. Ara, com es presenta? Amb grans incògnites, com sempre. No sabem mai què passarà. Depèn molt dels mitjans de comunicació, especialment les ràdios, que són immediatesa. El mateix dia de Sant Jordi conviden uns autors i això fa que els seus llibres es moguin. També és cert que en l’àmbit d’infantil i juvenil això no passa tant. —Sou l’encarregat de la secció d’infantil i juvenil. Què ofereix? —La Laie és una llibreria especialitzada en humanitats i té una secció d’infantil i juvenil on prima sobretot l’àlbum il·lustrat i els llibres dirigits a la franja baixa d’edat, mentre que té una oferta més limitada pel que fa al llibre juvenil. Tenim uns clients de literatura infantil molt fidelitzats, però que sovint no hem vist mai. Un exemple és una clienta que sempre ve a comprar-nos llibres per a les seves filles, perquè ella treballa a Barcelona, però la família viu fora de la ciutat. A la Laie, són els adults qui més sovint trien els llibres per als infants. A vegades, els adults en compren per nostàlgia, perquè troben llibres que havien llegit de petits i en tenen un bon record. Però jo crec que no són gaire bones opcions, perquè no és cap garantia que els seus fills s’ho passin igual de bé. Això ha passat, per exemple, amb Gloria Fuertes. —Heu seleccionat un nombre important de títols de llibre il·lustrat, però també és considerable l’apartat de llibres de coneixement. Viuen una revifalla? Han evolucionat amb el temps? —Quan jo era petit, els llibres de coneixement tenien una certa importància, per la formació que contenien. I tot i que potser en algun moment han patit una davallada, m’atreviria a dir que sempre han tingut importància. Per exemple, les col·leccions que parlen d’animals sempre hi han estat, perquè són eines de coneixement molt vàlides. Amb el temps, potser ha anat canviant la importància de les il·lustracions i una presentació més atractiva. Les modes influeixen si aquests llibres fan prevaldre els dibuixos o les fotografies, però són llibres que sempre han tingut importància. —També recomaneu llibres de poesia per a infants. —Sempre procuro recomanar llibres de poesia infantil. Lliga amb la filosofia de la llibreria. I tenen un públic. A mi em sembla que els llibres de poesia per a infants han anat guanyant qualitat. Recordo que abans tot girava sobretot al voltant del rodolí. Ara s’ofereix una poesia molt treballada, pensada per al públic a qui s’adreça, i treballada conjuntament amb l’il·lustrador. —L’oferta d’àlbum il·lustrat que es fa al país va creixent i se’n compra menys de fora? —L’àlbum il·lustrat es reinventa i evoluciona. Ara, per exemple, s’ofereixen àlbums que trenquen la barrera de l’edat, perquè il·lustracions i text permeten diferents lectures segons l’edat. I també són eines útils per a treballar problemes emocionals i malalties. Ara, hi ha un excés d’oferta que s’ha de regular: durant la crisi, és sabut que el sector del llibre infantil va partir menys que el llibre per a adults. Això va fer que tothom s’aboqués a fer àlbum il·lustrat: noves editorials dedicades a l’àlbum, editorials que no en feien que també s’hi van posar. Hi ha una sobreproducció que caldrà regular. Pel que fa a la producció pròpia, us diré que el talent no és nou, n’hi ha hagut sempre. I l’hem de reconèixer i fer visible. És en aquest sentit que les llibreries la Caixa d’Eines i Laie hem impulsat el premi Maria Rius, per a premiar cada any la trajectòria d’un il·lustrador de llibre infantil. El premi porta el nom de Maria Rius perquè és una de les grans il·lustradores del país, tot i que ara ja està jubilada. Però durant molts anys ha fet una tasca ingent: ha fet molt en l’àmbit artístic i també ha contribuït molt a la professionalització dels il·lustradors (va ser fundadora i presidenta de l’APIC, l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya). El premi es donarà el 2 de juny. —Una darrera mirada als recomanats: oferiu també un nombre considerable de llibres de biografies de dones. —Sí, tothom s’ha posat a fer biografies de dones. Aquest excés no m’acaba d’agradar. I només van dirigides a les nenes? Alhora, aquesta tendència conviu amb mares joves que són més conservadores que les seves mares. I em pregunto si això respon a un buit editorial o a un interès purament mercantilista. Perquè no hem d’oblidar que l’edició és una indústria. Són títols que responen a la sensibilitat de l’editor que els publica?

Especial Sant Jordi 2018: una selecció de llibres de literatura infantil i juvenil

A Hong Kong anar amb careta pel carrer no és gens estrany. És un factor higiènic. Però enmig de la protesta hi ha una careta particular, negra i amb un davant pronunciat, que clarament ha esdevingut la favorita de les protestes. Vestits de negre, amb samarretes negres i amb la careta negra, un grup de joves tornava amb metro quan, novament, la policia va entrar al vagó a identificar-los. ‘Va ser un moment esborronador’, m’explica una catalana resident a la ciutat de fa molt temps. ‘La policia va obligar la gent a abaixar el cap i de sobte es va començar a sentir un xiuxiueig que deia ‘Four to go!, Four to go!’ –en falten quatre, de reivindicacions. I continua: ‘Els policies es miraven els uns als altres, desorientats, perquè amb el cap abaixat i les caretes no podien saber qui ho deia, però la realitat és que ho deien molts joves, que han perdut finalment la por.’ La retirada definitiva de la llei d’extradició pel govern d’Hong Kong pretenia desfer el moviment democràtic privant-lo de la seua bandera principal. La llei d’extradició a la Xina va originar les protestes d’aquests darrers mesos. El 18 d’agost es van congregar prop de dos milions de persones al carrer, una cosa mai vista. És evident que el rebuig a aquesta llei –que permetria d’extradir a la Xina qualsevol persona fàcilment, per qualsevol delicte comès a Hong Kong- té l’oposició de la gran majoria de la població. El govern n’era conscient i per això, finalment, ha acceptat de retirar-la. Però ho ha fet tard i malament perquè ha passat ràpidament a un segon terme. Encara falten quatre reivindicacions. ‘Four to go.’ I els hongkonguesos, com s’ha vist aquest cap de setmana, no pensen alçar el peu de l’accelerador. Un cap de setmana de manifestacions i protestes Divendres al vespre, només hores després de la retirada de la llei i per tant de la primera victòria tangible del moviment democràtic, ja es va fer visible que la maniobra de Carrie Lam i el seu govern no reeixiria. I els incidents han continuat fins a aquesta nit i sembla que continuaran. Ahir els avalots ja arribaven al cor de l’illa i les estacions de metro d’Hong Kong i Central, dues de les més importants de la ciutat, van ser tancades pel servei de transport públic, cada dia més criticat. A fora hi havia barricades, algunes enceses, en llocs tan cèntrics com Connaught Road i Queen’s Road East i la policia disparava gasos lacrimògens en un barri que normalment té com a paisatge compradors de luxe i treballadors de les grans empreses financeres, uns carrers que acullen les torres del Banc de la Xina i de l’HSBC, per exemple. A les vuit del vespre, mentre aquests edificis s’il·luminaven per a l’espectacle de llums que es fa cada dia a la silueta de la ciutat, al carrer les corredisses i els crits no eren precisament d’alegria. Hores abans havia desfilat allà a prop una manifestació si més no sorprenent. Milers de persones van anar amb tot de banderes dels Estats Units al consolat d’aquest país, a lliurar una demanda oficial. Reclamaven la protecció d’Hong Kong per part del govern de Trump. El congrés nord-americà, de fet, presentarà una moció de suport al moviment democràtic que alguns manifestants, d’una manera molt innocent, interpreten com alguna cosa més que això. Tanmateix, el cònsol no els va rebre i el representant amb qui parlaren no volgué declarar res. Els Estats Units tenen a Hong Kong un consolat regit per un ambaixador –en un gest diplomàtic que vol ser de complicitat–, que no depèn de Pequín sinó directament de Washington. Com tantes vegades, però, una cosa és fer propaganda i una altra embolicar-s’hi. Els manifestants, tanmateix, s’hi il·lusionen i sembla que han girat cap als Estats Units la decepció que senten pel silenci espès i vergonyant del Regne Unit, que fuig com la pesta de qualsevol possible responsabilitat cap als qui, en definitiva, eren els seus súbdits. Hores i més hores d’incidents Si ahir el centre de les protestes va ser l’illa, divendres ho va ser Kwoloon, on grups de manifestants es van enfrontar durant hores amb la policia en la zona de Mong Kok, coneguda per l’ambient cultural i progressista. Tornà a haver-hi incendis, barricades, violència de la policia… Aparentment divendres els agents semblaven tenir ordres de no ser tan durs com dies enrere però encara hi hagué situacions fortes, que dissabte i diumenge es repetirien, cada volta més sovint. Divendres l’activitat a l’illa d’Hong Kong va ser una multitudinària assemblea on van prendre part milers de joves, concentrats al Chater Garden, davant mateix de l’edifici d’estil colonial que va ser la seu del parlament primer i que ara alberga el poder judicial. Aquest és un lloc típic de les manifestacions en aquesta ciutat. Al costat mateix de l’escenari improvisat on anaven prenent la paraula els participants, un grup d’estudiants d’art havia alçat una estàtua que representava un estudiant amb una careta antigàs portant un paraigua, en memòria de la revolta del 2014. Els manifestants més excitats cridaven contra els policies que vigilaven la concentració, que alhora eren marcats constantment amb uns làsers a la cara, cosa que els obligava a amagar-se els uns rere els altres de tant en tant. De l’assemblea, en va eixir la decisió de mantenir les manifestacions i les protestes fins que no s’haguessen aconseguit les anomenades ‘cinc demandes’, és a dir, la retirada de la llei i les altres quatre: una investigació de la brutalitat policíaca, un canvi d’actitud de la policia cap als manifestants, l’alliberament de tots els detinguts i la convocatòria d’eleccions lliures i democràtiques, tant al parlament, com al consell legislatiu, com a cap de govern. Dissabte la policia es va desplegar en gran nombre a les estacions de metro i del tren a l’aeroport, alertada per la possibilitat d’una altra ocupació de les terminals. Aquest desplegament dificultava enormement el transport i fins i tot el funcionament normal de l’aeroport. Vaig comprovar que si hi arribaves amb el tren directe, la via més normal de transport, contingents de policia t’esperaven només de baixar i si no portaves bitllet per a aquell dia mateix no et deixaven passar. No valia cap excusa; ni anar a esperar uns familiars. O amb bitllet del dia o res. A moltes estacions tanta exigència va originar enfrontaments. N’hi hagué sobretot a Tung Chung, on diverses persones varen ser arrestades, però en general a totes les grans estacions de metro de Kowloon i els Nous Territoris, particularment en les que tenen zones comercials importants al voltant. Ahir bona part ja eren completament tancades. Amb això, la policia i el govern pretenien evitar una altra ocupació de l’aeroport, però això va desvirtuar granment la vida de la ciutat, que depèn d’aquest mitjà de transport molt més que una ciutat qualsevol. La decisió, tan dràstica, no va aconseguir el propòsit: amb la multiplicació d’incidents, tothom veié clar que retirar la llei d’extradició no frenaria el moviment. De fet, divendres, en eixint de l’assemblea de Chater Garden, grupets d’estudiants de batxillerat formaven rengles amb cartells que cridaven a sostenir una vaga durant setmanes i setmanes, tantes com calga. Hores abans per les xarxes socials una campanya de gran intensitat, presumiblement començada per estudiants xinesos, havia fet córrer el missatge de ‘torneu a classe, us esperem, els instituts no són llocs per a fer política sinó per a aprendre’. Vaig demanar a un estudiant què en pensava i va respondre, indignat: ‘Qui són ells per a dir-nos què hem de fer a Hong Kong? Què vol dir que a l’escola només s’hi va a estudiar, com si la vida n’hagués d’estar al marge?’ L’amenaça de dilució en la megalòpoli del delta ‘La qüestió és quin futur ens espera –afegí–. Quin futur espera a la gent d’Hong Kong si això continua així.’ Si en una cosa coincideix tothom és en el fet que les protestes han agafat un tal volum en bona part perquè serveix de via d’expressió del descontentament i les preocupacions dels joves. Avui a tot estirar poden aspirar a viure en un pis de trenta metres quadrats que hauran de pagar tota la vida i a constatar que l’ambient polític i repressiu s’endureix i la vida cosmopolita i oberta de la ciutat es va apagant. Per a alguns Hong Kong no té futur: restarà absorbit dins l’enorme megalòpoli del delta, una macrociutat perfectament projectada de Pequín estant, que inclourà Guangzhou, Shenzhen, Zhuhai, Foshan, Dongguan, Zhongshan, Jiangmen, Huizhou, Zhaoqing, Hong Kong i Macau en un sol espai urbà de cent vint milions d’habitants, dels quals només set i mig viuran a l’ex-colònia britànica. És evident que la regió de la Gran Badia, com és coneguda popularment, dissoldrà Hong Kong –i l’economia i els costums d’aquesta gent– quan la frontera desaparega. I molts estan convençuts que s’ha creat exactament amb aquesta missió. Els qui creuen això parlen, per exemple, de la velocitat amb que ha canviat tot, a cavall d’inversions desorbitades i impossibles enlloc més del món, com ara la construcció del pont que ja uneix Hong Kong i Macau, el més llarg del món. Shenzhen, per exemple, el 1979 es va convertir en ciutat. Abans només era la darrera parada del tren en territori xinès, la darrera abans d’arribar a Hong Kong. Un any després va ser convertida pel govern en la primera àrea econòmica especial de la República Popular, un espai per a experimentar com el capitalisme podia conviure amb el règim comunista. Avui, quaranta anys després, té entre tretze i vint milions d’habitants, segons si s’hi compta l’àrea metropolitana o no. És la cinquena ciutat de la Xina i un extraordinari centre universitari i tecnològic. Amb un creixement demogràfic que semblava imparable, ningú no dubta que Shenzen serà el centre de la megalòpoli de la badia, de manera que relegarà Hong Kong a un paper secundari. Especialment, si les característiques que han fet tan especial aquesta ciutat desapareixen. Aquesta és, en el fons, la batalla d’ara. Hong Kong encara viu del sector financer, però, sobretot, del fet que és ací on una persona o una empresa poden canviar moneda xinesa per moneda occidental. A Hong Kong, per exemple, hi ha la cinquena reserva més gran de dòlars del món. Tanmateix, tot plegat penja d’un fil, perquè depèn sobretot de la decisió del govern xinès: si autoritza Shenzen, Xangai o Pequín a convertir moneda, el negoci de l’ex-colònia britànica caurà en picat i n’amenaçarà la subsistència. Sobretot si la tendència autoritària creix i la justícia deixa de ser independent i d’assegurar això que s’estimen tant els bancs i les multinacionals, que és l’ordre i la seguretat jurídica. Ací hi ha una por generalitzada: que els passos enrere afecten tot això i ofeguen la vibrant cultura i forma de vida dels hongkonguesos. Com em deia un dels habitants de l’illa, ‘no és igual haver nascut a la Xina que esdevenir la Xina, i ací hem gaudit d’unes llibertats a què no podem renunciar ni volem renunciar’. Eixa por, la por que Hong Kong deixe de ser Hong Kong, és la que alimenta la protesta, en realitat, més enllà de les cinc demandes o de la llei d’extradició. I això, aquesta por, s’escampa més enllà dels ambients polititzats. Tot el cap de setmana, com cada cap de setmana, els carrers que hi ha més amunt de Hollywood Road eren un bullit de bars, de gent sopant, de música i festa que xocaven amb la tensa atmosfera dels enfrontaments d’uns carrers més avall. Però el conflicte en realitat era el mateix. O, si ho voleu, era una altra cara del mateix conflicte. Perquè al capdavall, la pregunta clau és si Hong Kong continuarà essent Hong Kong i tant hi fa parlar del centre financer global, com de la ciutat oberta i cosmopolita, dels bars i carrers de festa, de les universitats o de la tradició política de lluita i combat que ha acompanyat aquesta ciutat durant decennis. Tot és igualment amenaçat i tot és barrejat. Com diu Jason Y, Ng –si em permeteu la comparança, una mena de Joan Fuster local–, ‘la Xina intenta desmantellar tot allò que és i ha estat Hong Kong pedra a pedra i bit a bit’. Crònica anterior: El coratge d’Hong Kong, crònica d’una revolta que n’aprèn

‘Four to go!’: Hong Kong no en té prou amb la primera victòria

La portaveu de la CUP al congrés espanyol, Mireia Vehí, ha dit que la formació creu que el pacte entre el PSOE i ERC té ‘poc recorregut’ i que en desconfien perquè el diàleg no és viable ‘sense qüestionar el règim del 78’. Tot i això, la diputada ha dit que són al costat del ‘diàleg i les urnes’ i que, més enllà dels ‘mals auguris’, desitgen que encertin. En una intervenció durant el ple d’investidura, la primera de la formació al congrés espanyol, Vehí ha lamentat que el pacte de coalició PSOE i Unides Podem no faci referència a l’autodeterminació i els ha dit que o bé son ‘ingenus o bé enganyen a la ciutadania’. En concret, ha apuntat que el programa d’esquerres que plantegen no és viable si volen respectar el sostre de dèficit que requereix la Comissió Europea. Vehí ha repassat algunes de les propostes fetes pel candidat del PSOE a la investidura, Pedro Sánchez, i li ha retret no anar prou lluny en la derogació de la reforma laboral. ‘Apostem perquè la legislació laboral garanteixi drets i no condemni a la gent assalariada a la misèria’, ha destacat. També ha retret que no es parlés de retirar el finançament dels centres escolars privats ni d’acabar amb les taxes universitàries. També ha criticat que no es qüestionin les polítiques de deportació ni la llei d’estrangeria. També ha recordat que la CUP s’ha presentat a les eleccions espanyoles amb l’amnistia, la garantia de drets i l’autodeterminació com a pilars d’acció política. ‘Això va del dret d’autodeterminació’, ha dit Vehí a Sánchez. Durant la intervenció, Vehí ha dit compartir el discurs de la diputada d’EH Bildu sobre el fet que el discurs del rei espanyol Felipe VI el 3-O va ser ‘autoritari’ i ‘no propi d’una democràcia’. Unes expressions que han despertat els crits dels diputats de la dreta, que ja havien interromput el discurs d’EH Bildu. ‘Els cossos de seguretat formen part de l’aparell de l’estat que nega sistemàticament els drets’, ha expressat. Finalment, Vehí ha emplaçat el PSOE a no banalitzar l’extrema dreta posant la CUP ‘en el mateix sac’. Ha conclòs que per totes les raons esmentades, no votaran a favor de la proposta d’investidura. Vehí ha estès la mà, però, a les formacions d’esquerres i progressistes ‘contra la recentalització i la llibertat dels pobles de l’estat’.

Vehí, sobre el pacte entre el PSOE i ERC: ‘El diàleg no és viable sense qüestionar el règim del 78’

Xavier Espot (Escaldes-Engordany, 1979) és el candidat de Demòcrates per Andorra a les eleccions d’aquest diumenge. Aspira a rellevar Antoni Martí, que ha estat el cap de govern fins ara en un executiu on Espot tenia la cartera d’Afers Socials, Justícia i Interior. Sembla que les enquestes corroboren aquesta possibilitat. Amb un programa moderat i centrista, com ell es defineix, aspira a guanyar per majoria absoluta i, d’aquesta manera, poder governar amb les mans lliures i aplicar un programa continuista respecte de l’etapa Martí. En aquesta entrevista no defuig cap de les polèmiques que han centrat la campanya. —Partiu com a favorit… —Això ens dóna confiança, però també una gran responsabilitat per a revalidar la confiança dels ciutadans. Hem de tornar a tenir majoria absoluta per a continuar impulsant el nostre projecte centrista i moderat. —Centrista, en clau andorrana, què vol dir? —Al centre de l’espectre polític. Som partidaris de mantenir l’economia productiva, impulsant els sectors tradicionals i incorporant-ne de nous, i alhora consolidar l’estat del benestar sense incrementar la pressió fiscal. També impulsem l’acord d’associació amb la Unió Europea per a internacionalitzar Andorra. —Els socialdemòcrates acusen Demòcrates d’haver governat de manera clientelista. —Són afirmacions que no es corresponen amb la realitat. Si poden demostrar-ho amb casos concrets, que els exposin i els portin a la justícia. Són paraules vàcues. Hem estat un govern absolutament estricte amb la legalitat i l’interès general. —La resta de partits coincideixen a dir que l’acord d’adhesió a la Unió Europea es negocia amb poca transparència. —Els partits han estat informats i s’han fet campanyes per a informar-ne. Fins i tot vam impulsar un pacte d’estat, però algunes formacions no van voler formar-ne part. Però tant els que hi eren com els que no, han estat informats puntualment de totes les reunions. No estic d’acord amb aquesta crítica, tot i que assumeixo que hi ha hagut certes llacunes, sobretot de cara a la ciutadania i els col·legis professionals. Aquí no ens hem explicat prou bé i per això, si guanyem, crearem una secretaria d’estat d’Afers Europeus que dependrà directament del cap de govern. L’objectiu serà informar dels acords i implicar-hi la ciutadania. I quan acabin les negociacions, fer un referèndum per a ratificar l’acord o no. —Té data, aquest referèndum? —No, perquè les negociacions no han acabat. No es farà fins que l’acord d’associació estigui tancat. Fins ara, només hem acordat la lliure circulació de mercaderies amb un període de trenta anys per a adaptar-nos. Necessitem fer una reconversió del sector agrícola, que fins ara es fonamentava en el tabac. Ens queda per negociar la lliure circulació de persones, capitals i serveis. Cal recordar que no aspirem a ser un estat membre de la Unió Europea, sinó només associat, com Noruega i Finlàndia. —Un dels plats forts de la negociació serà la política migratòria. —Nosaltres volem continuar tenint el control de la política migratòria i, per tant, la de fixar quotes per a treballadors estrangers. Som un país de 80.000 habitants que s’integra en un mercat de 50 milions de persones. Necessitem una solució a mida, com la que va tenir Liechtenstein. —L’altra gran polèmica de la campanya ha estat el dret d‘avortament, que continua sense ser reconegut a Andorra. —En aquesta qüestió s’ha de tenir una prevenció institucional que és fonamental. Els coprínceps són fonamentals per a la nostra sobirania. Els microestats tenim un problema de sobirania i no podem renunciar ni a l’Església Catòlica ni a França, perquè són els que ens donen força. França, per exemple, té a Andorra l’únic sistema públic d’educació fora de l’estat francès. Hem de mantenir el cap d’estat, que són tots dos coprínceps. Si cau l’un, cau l’altre. A més, a la constitució andorrana es protegeix el dret a la vida. Per tant, l’avortament és incompatible amb tenir un copríncep episcopal i abocaria Andorra a la desaparició. Personalment, estic a favor de la despenalització, però cal preservar el sistema institucional andorrà. —I això com es fa? —Proposem un servei d’atenció i acompanyament a les dones que vulguin avortar, perquè puguin fer-ho a Espanya o França en clíniques amb total seguretat. I després, un acompanyament personal, judicial i social perquè no hi hagi cap problema. —Però amb l’avortament es podria fer com es va fer amb la llei de parelles de fet, que només la va signar un copríncep, el francès. —És veritat que la constitució preveu que una llei tiri endavant amb la signatura d’un copríncep i prou. Altres lleis que xocaven amb l’església catòlica les ha signades el copríncep francès, però l’avortament és una línia vermella. Hem d’esperar que l’església evolucioni perquè Andorra no es pot permetre de no tenir cap d’estat. La solució de l’acompanyament és una solució de compromís. Reconeix el dret de les dones d’avortar sense posar en qüestió el copríncep episcopal. —El candidat d’UPA, Alfons Clavera, us ha portat als tribunals per aquesta proposta, al·legant que, si heu fet estudis sobre la seva viabilitat des del govern, podria ser delicte. —No s’ha fet cap estudi. Però, a més, si com a ministre d’Afers Socials n’hagués fet, no seria delicte, perquè és la nostra feina, estar preparats per al futur. Clavera té una posició maximalista de protecció del dret a la vida i és antiavortista. —Un altre dels debats de la campanya ha estat sobre la nacionalitat andorrana. Hi ha partits que proposen de retallar el termini de vint anys per a adquirir-la. —D’entrada, hi ha en marxa una modificació de la llei sobre la nacionalitat per a resoldre casos particulars. Per exemple, que es puguin sumar períodes discontinus de residència. És a dir, que si has residit divuit anys a Andorra i has de marxar per cuidar un familiar i després tornes, no perdis aquests anys. O també pels fills d’andorrans de segona generació. En aquesta qüestió, dins de Demòcrates, hi ha posicions diverses. La meva particular seria reduir de vint anys a quinze el temps per a assolir la residència, acompanyant-ho de garanties per a reforçar el coneixement de la llengua, la cultura i les institucions andorranes. —Si guanya les eleccions, quines relacions mantindreu amb Catalunya? —Unes relacions d’amistat mútua, com han estat sempre. Amb Catalunya compartim la llengua, la cultura i hi ha uns lligams personals molt profunds. Però, com a estat, també hem de tenir bones relacions amb Espanya. Hem de ser molt curosos a l’hora d’ingerir-nos en afers d’ordre intern que no ens concerneixen. Espanya sempre ens ha ajudat. —És a dir, que no us posicioneu sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya. —Ens hem de mantenir en l’absoluta neutralitat.

Xavier Espot: ‘L’avortament és incompatible amb tenir un copríncep episcopal i abocaria Andorra a la desaparició’

El govern espanyol vol actuar directament contra els nou professors de l’institut el Palau de Sant Andreu de la Barca acusats per la fiscalia espanyola de delictes d’odi per haver criticat la violència policíaca de la Guàrdia Civil el primer d’octubre. El procediment contra els docents ja ha estat judicialitzat, però l’executiu espanyol va més enllà i ja els considera culpables, fins al punt que vol aprofitar la intervenció de la Generalitat amb l’article 155 per a pressionar el Departament d’Ensenyament perquè els obri expedients. VilaWeb ho ha pogut constatar amb diverses fonts de la comunitat educativa. I aquest no és l’únic cas. El ministeri ha obert una cacera de bruixes contra professors i directors de centres públics catalans, per escampar la por entre els docents i també al Departament d’Ensenyament, que és on arriben les pressions per a obrir expedients. El govern espanyol diu que investiga casos ‘d’adoctrinament i assetjament’ en una quarantena de centres catalans, segons aquesta informació publicada per l’agència ACN. Tanmateix, el departament diu que no ha obert cap expedient a cap professor de cap escola catalana. La fixació amb Sant Andreu de la Barca En el cas de Sant Andreu de la Barca, les pressions constants gairebé des del primer moment que un grup de familiars d’alumnes fills de guàrdies civils de l’institut van denunciar els professors. El Ministeri d’Educació espanyol, amb Íñigo Méndez de Vigo al capdavant, no en té prou amb el procés judicial obert contra els professors, ni amb la denúncia duríssima feta per la fiscalia, ni amb la campanya mediàtica de difamació contra tots; vol un càstig que serveixi d’exemple i per això pressiona els càrrecs del Departament d’Ensenyament perquè s’obrin aquests expedients. La pressió s’ha exercit també en mitjans espanyols que reprodueixen el discurs oficial que es construeix el govern espanyol, que és el mateix que fa la fiscalia, la Guàrdia Civil, els pares denunciants, el PP i Ciutadans. És el cas del diari El País, que fa pocs dies dedicava aquest editorial a atacar la cap dels Serveis Territorials del Baix Llobregat, Núria Vallduriola, demanant-li que obrís als nou docents ‘si més no un expedient informatiu’. I afegia que, si no ho feia, ‘dimitís pel seu presumpte partidisme, o que fos destituïda en virtut del 155 per haver prioritzat els interessos corporatius als de la infància’. I encara deia, atacant-la: ‘Una vergonya en una alta responsable del Departament d’Ensenyament’. Els avisos als professors Ara per ara, això no ha passat, però sí que el departament ha avisat els professors que si parlen, si es queixen, si diuen qualsevol cosa en públic, poden acabar essent expedientats. Ho explicava a VilaWeb Josep Lluís Alcàzar, professor de l’institut i delegat sindical de la CGT. Ho feia en aquesta entrevista a VilaWeb: ‘El departament ens va advertir que ens exposàvem a conseqüències, si parlàvem. Així és com vivim.’ Però els professors han dit prou i han decidit de trencar el silenci, sobretot després d’haver-se fet pública la denúncia de la fiscalia. La mostra més visible d’aquest canvi de to fou la carta dels seus familiars, publicada a VilaWeb: ‘Denunciem que membres del govern espanyol han fet costat a la fiscalia qualificant de lamentables uns fets que no han estat provats. Denunciem la deshumanització que es practica una vegada més, menystenint la presumpció d’innocència dels acusats.’ Els professors demanen que es faci públic l’informe que va elaborar la inspecció per encàrrec del Ministeri d’Educació espanyol. Perquè pot demostrar que no hi va haver cap mala praxi per part dels docents. El report fou elaborat poques setmanes després del primer d’octubre i ja se’n van traslladar les conclusions al ministeri. Però ni el govern espanyol ni Ensenyament no l’han fet públic. Mentrestant, el relat construït per la fiscalia i per la major part dels mitjans espanyols, i avalat pel govern de Rajoy, es va inflant, i es va fent més agressiu, amb la publicació de l’article a El Mundo amb les identitats de tots nou professors, assenyalats per Albert Rivera. La informació important del Síndic L’explicació dels fets que pot desmentir tot aquest relat creat amb intenció política, fins ara ha restat soterrat. L’informe fa mesos que s’ha fet, tot i que fonts del Departament d’Ensenyament consultades per VilaWeb es limiten a dir que es va elaborar un informe intern a petició del ministeri i que ara hi ha ‘un procés judicial obert’. Però res més; cap detall més sobre quan, qui ni com el podria fer públic. Ni sobre les circumstàncies en què es va fer, ni sobre les pressions de Madrid. En canvi, el Síndic de Greuges sí que ha ampliat el focus i ha donat informació sobre les consideracions del Departament d’Ensenyament sobre la investigació interna que es va fer a l’institut. En un comunicat difós ahir, el Síndic aporta informació important sobre els fets: ‘De la resposta rebuda del Departament d’Ensenyament en data 31 de gener d’enguany, se’n deriva que el Servei d’Inspecció ha visitat el centre diverses vegades per demanar informació sobre els fets, assessorar el director i vetllar pel bon funcionament del centre; que la direcció del centre ha actuat en tot moment d’acord amb les seves funcions per recuperar el clima de convivència respecte de tota la comunitat escolar i ha fet múltiples actuacions per retornar la dinàmica habitual al centre, i que en cap cas no s’ha formalitzat cap procediment ordinari de queixa al centre ni la inspecció, malgrat que es va convidar els pares i mares dels alumnes presumptament afectats a fer-ho.’ Membres del govern espanyol donaran suport a les famílies denunciants En el moment que el silenci s’ha trencat arran d’aquest assenyalament groller, el govern espanyol no té cap pudor d’anunciar un gest més que simbòlic de suport als guàrdies civils denunciants. Serà dimarts que ve, quan el secretari d’estat de Seguretat, José Antonio Nieto, i el secretari d’estat d’Educació, Marcial Marín, es reuniran amb els familiars de l’institut que mantenen la denúncia. Els donarà suport ‘pels comportaments sectaris, antidemocràtics i impropis d’un centre educatiu.’ Així ho expliquen.

El govern espanyol utilitza el 155 per a fer una cacera de bruixes contra els professors catalans

El ministeri de Defensa espanyol investigarà el grup de militars uniformats que prenien cervesa amb les armes llargues a terra en una terrassa d’un bar de Vilafranca del Penedès. La imatge s’ha difós a les xarxes socials i s’ha fet viral. També van ser fotografiats dins un supermercat. Avui ens hem trobat amb la presència d’un grup de militars espanyols a la nostra vila. No volem militars ni a Vilafranca ni enlloc! Que se’n vagin! pic.twitter.com/vp3ZNITjfk — CUP Vilafranca 🎗 (@cupvila) September 28, 2019 Segons fonts del ministeri, l’objectiu de la investigació és determinar si els militars, uns setanta integrants d’un grup de legionaris que tornaven d’unes maniobres, van cometre cap infracció consumint alcohol i deixant les armes als peus. Es confirma, doncs, que no es tractava d’homes que feien un comiat de solter, tal com havien volgut fer creure alguns usuaris de Twitter. La imatge, que va causar estupefacció entre els veïns, va suscitar molts comentaris a les xarxes socials: el portaveu d’ERC al Congrés espanyol, Gabriel Rufián, va ironitzar sobre la seva actitud amb la frase ‘segur que després de la cervesa el rifle automàtic pesa menys’, mentre que la CUP de Vilafranca va exigir que se n’anessin de la població. Carles Puigdemont s’ha afegit a les crítiques, piulant: ‘Esperant la condemna per part dels partits polítics espanyols…’

El govern espanyol investigarà els legionaris que bevien cervesa a Vilafranca del Pendès amb les armes a terra

Aquest dissabte es celebren les primàries per a liderar el PSC entre l’actual primer secretari de la formació, Miquel Iceta, i l’actual viceprimera secretària i alcaldessa de Santa Coloma, Núria Parlon. És un duel sense grans divisions ideològiques però on està en joc quina serà la cara visible encarregada de trobar l’encaix en el PSOE i de tornar a convertir el PSC en el partit central de la política catalana que va ser. La disputa es trobarà essencialment entre experiència i la renovació. Un PSC en constant descens El gran repte del socialistes en primer terme, serà donar una resposta a la crisi del PSOE desencadenada per la investidura de Rajoy. El probable vot diferent al que emetrà el PSOE podria obrir també un debat al voltant del marc de relacions entre el PSC i el PSOE, encara que cap dels dos candidats ha apostat, de moment, per canviar-lo o per crear un grup propi al Congrés. En segon terme caldrà donar respostes a un PSC que ha passat de tenir 1.031.454 vots i ser primera força el 2003 a obtenir només 523.283 vots el passat 27-S. Una pèrdua, per tant, de la meitat dels vots. Aquesta caiguda s’han produït en totes les eleccions, fins i tot les espanyoles, on també han passat de ser primera força amb prop de 1.600.000 vots (39,47%) el 2004 a ser tercera força amb 558.033 vots, (16,12%) i quarta en escons. A nivell municipal, on els socialistes tradicionalment controlaven les quatre capitals de província i la Diputació de Barcelona (que els servia de contrapès a la Generalitat de CiU) també han perdut Barcelona, Girona, la Diputació i prop de la meitat dels vots (1.103.851 el 2003, 528.822 el 2015) i la meitat de regidors socialistes (de 2.280 el 2003 a 1.278 el 2015). És important destacar que no es pot fer el mateix anàlisi de la pèrdua de vots en tots els municipis del país i que és en alguns municipis de l’Àrea Metropolitana (AMB) on han aguantat més bé la caiguda. A Barcelona el PSC ha passat a ser cinquena força, però a Santa Coloma encara és la primera força, seguida per Som Gramenet – Poble Actiu, vinculat a la CUP (18,56%). Mentrestant a l’Hospitalet la segona posició l’ostenta Ciutadans (13,28%) i a Badalona el PP ha estat primera força. A Tortosa, en canvi, CiU, ERC i Movem Tortosa s’han situat clarament per davant els socialistes. Aquests resultats podrien explica perquè els socialistes de l’AMB volen mostrar-se ferms davant el dret a decidir, amb la intenció d’aturar C’s i PP, així com d’impedir un gir a l’esquerra per competir amb les confluències. El problema per ells és que en gran part de les capitals de comarca ha estat ERC i la CUP, amb un discurs netament independentista, qui ha ocupat l’espai dels socialistes. I per tant sembla difícil donar una resposta a la situació actual que faci recuperar el vot socialista en territoris tant diferents. Tot i els mals resultats, però, cal destacar que el PSC governa a les quatre capitals de província pactant amb partits tant diferents com Ciutadans a Lleida, PP i UDC a Tarragona, CiU a Girona i Barcelona En Comú a la capital del país. El descens del vot al PSC ha anat acompanyat d’un canvi en el perfil del votant socialista tant ideològicament, com pel que fa a l’edat i la ubicació en l’eix d’identitat. En l’eix esquerra-dreta s’observa en el PSC una pèrdua de vot en totes les franges ideològiques, encara que aquesta pèrdua es més pronunciada cap a l’esquerra. Si el 2006 el PSC obtenia el suport d’entre un quart i més d’un terç dels electors que s’ubiquen a l’esquerra, obtenint també un gran suport fins i tot en els que es situen al màxim d’esquerres, el 2016 trobem que el PSC és minoritari especialment en l’esquerra més allunyada del centre (0-2) on el suport es situa al voltant del 5% d’aquest electorat. Un espai que ha estat ocupat per ERC, CUP i els comuns. En canvi és en el centre-esquerra on actualment el PSC aguanta millor amb prop d’un 20% dels electors. En posicions més a la dreta trobem que també ha perdut gran part del suport, ocupat ara en gran part pel PDC i C’s. Si s’observa l’edat, l’envelliment és ben evident, car en deu anys els votants del PSC no han tingut relleu generacional. Cal destacar que només un 2% dels votants del PSC tenen entre 18 i 24 anys actualment segons les enquestes. La qüestió serà si l’entrada de noves generacions en les files socialistes serà suficient per atreure aquests nous votants que voten més als comuns, JxSí, CUP i fins i tot C’s. Finalment, l’última clau a analitzar és que els que es senten només catalans o més catalans que espanyols són els que han perdut més pes en la composició dels votants del PSC, passant de ser 320.000 votants a ser només 94.000 segons les dades. Tenint en compte que els socialistes també han perdut votants cap a Ciutadans i els comuns i que els que es senten més catalans han crescut espectacularment en la última dècada la pèrdua d’aquesta sector que es sent més catalanista encara és més espectacular. Les diferències entre candidats L’actual primer secretari, Miquel Iceta, ha estat en la direcció dels socialistes des de 1984 i aprofitant aquest fet ha posat l’accent en la seva experiència i en el d’haver estat capaç d’aturar la pèrdua de vots del PSC. Un factor com el de l’experiència que podria ser negatiu en altres circumstancies, és ara una mostra d’estabilitat i solidesa, que pot atreure el vot dels militants que busquin seguretat en moments magres. Aprofitant aquest fet, Iceta ha assegurat que sent ell la cara visible al Parlament, una derrota podria suposar un debilitament de la formació a la cambra. I en no formar part Parlon del Parlament, creu que es trobarien en una situació on el líder del grup seria un candidat derrotat o un diputat molt menys conegut. Per la seva banda, l’actual viceprimera secretària i alcaldessa de Santa Coloma, Núria Parlon, ha aixecat la bandera de la renovació en el partit. Considera que cal un revulsiu que reconnecti el partit amb els electors i que aquest sigui vist com una alternativa de govern i de transformació de la realitat política, especialment entre els joves. Parlon opta per tant per disputar l’espai que han perdut els socialistes davant els comuns en gran part dels municipis catalans, especialment de l’Àrea Metropolitana. Parlon considera que calen també canvis en l’estructura organitzativa del partit, canvis que permetin captar i sumar les iniciatives i moviments que volen canviar la societat, eixamplant així l’espai socialista. A gran trets l’objectiu de Parlon es extrapolar el el model de renovació i noves cares que l’ha portat a liderar Santa Coloma de Gramenet. Tots dos candidats sí que coincideixen en rebutjar la investidura de Rajoy, fins i tot, encara que el PSOE decideixi abstenir-se. Cal tenir en compte que un 80% dels militants del PSC ja han signat per forçar el PSOE a convocar urgentment un congrés extraordinari amb primàries incloses. La via canadenca tensa el partit Des de l’escissió del sector sobiranista del PSC el 2014, el dret a decidir no ha estat un motiu de tensió dins dels socialistes. En l’últim any el partit ha demanat emparament al Tribunal Constitucional per frenar el debat de la declaració de ruptura i ha intentat aturar les resolucions sobre el referèndums sense que s’hagi produït cap critica des de dins del partit. Però una proposta que sí que ha tensat el partit ha estat la proposta, defensada per Miquel Iceta, d’incloure l’anomenada ‘via canadenca’ en el marc del congrés que celebrarà el PSC el 5 i 6 de novembre. La proposta demanava explorar l’opció d’una mena de ‘Llei de la claredat’, que permeti fer un referèndum si la reforma constitucional no obté prou suport. Aquesta proposta va ser durament criticada pels dirigents de federacions amb molt de pes dins del partit com les del Baix Llobregat, Maresme o Barcelona en el Consell Nacional del 2 de juliol, fet que va obligar a frenar la ponència que recull la proposta de cara al congrés. Fins i tot pocs dies després un dirigent contrari a aquesta via canadenca va dimitir de l’executiva del partit. Dirigents del PSOE com l’actual president de la gestora Javier Fernàndez o el president de Castella – la Manxa, Emiliano García Page també s’han mostrat contraris a aquesta iniciativa. Mentre que Miquel Iceta considera que seria “horrorós” que la proposta quedés fora del congrés sense haver estat ni debatuda, Núria Parlon, que era considerada una de les dirigents més catalanistes i més favorables a la consulta legal i acordada s’ha mostrat partidària d’eliminar la via canadenca de la ponència del congrés. En canvi ha defensat una reforma federal que reconegui Catalunya com una nació, la plurinacionalitat de l’estat, així com un nou model de finançament que respecti el principi d’ordinalitat, però sense obrir la porta a cap pla B si aquest projecte fracassa o és rebutjat pels catalans. Mentre que Iceta considera que la reforma constitucional no es produirà en els propers tres anys i que l’important és que comencés a ser discutida al congrés. Cal esmentar que en les primàries no s’ha produït una fractura entre partidaris de la via canadenca i els contraris, sinó que els diferents dirigents estan dividits entre els dos candidats i que per tant no podem assenyalar un candidat com més catalanista que l’altre. Un duel igualat amb suports sorprenents El duel entre els dos candidats és molt igualat, com va quedar clar en la presentació dels avals vàlids, 3.717 per cadascú. Sembla difícil, així, pronosticar la victòria per un dels dos. En el cas de Núria Parlon, que havia que havia estat una de les veus més favorables al dret a decidir, resulta paradoxal que els principals valedors de l’alcaldessa de Santa Coloma han estat part dels dirigents més contraris al dret a decidir. La federació del Baix Llobregat, una de les més fortes dels socialistes, amb el seu primer secretari al capdavant, Antoni Poveda, alcalde de Sant Joan Despí, s’han bolcat amb la candidata. Poveda va ser un dels dirigents que es va mostrar més contrari a incloure la via canadenca. A la vegada el moviment pot ser un intent d’apartar Iceta després d’haver substituït Carme Chacón de les llistes del 26-J. Parlon també ha rebut el suport d’Álex Pastor, primer secretari del PSC a Badalona que ha posat en qüestió el pacte d’investidura després del 12-O i s’ha mostrat obert a pactar amb el PP a la ciutat. Així com el primer secretari del Maresme, l’alcalde de Pineda de Mar i president de la Federació de Municipis de Catalunya, Xavier Amor, que va comparar independentisme amb feixisme i el secretari d’organització de l’Hospitalet, Manuel Brinquis. A la vegada la gramenenca també ha obtingut el suport d’una nova generació de polítics socialistes com els alcaldes Jordi Ballart (Terrassa), Raquel Sánchez (Gavà), Ana Mª Martínez (Rubí) o Sergi Mingote (Parets del Vallès), així com l’eurodiputat Javi López o el diputat Marc Lamuà. Parlon sembla, per tant, estan rebent el suport d’una amalgama de socialistes al quals només els uneix la voluntat d’acabar amb el poder dels capitans que es van fer amb el partit de 1994. Mentre una part sembla que li ha donat el suport a canvi de tancar la porta al dret a decidir, els dirigents més joves poden cercar una cara nova i un nou discurs que els permeti disputar part de l’electorat perdut davant el projecte de Colau. Per la seva part, Iceta, obté el suport de les cares més conegudes del PSC i de la majoria de “capitans” de la Àrea Metropolitana de Barcelona que es van fer amb el poder en l’antic congrés de Sitges de 1994. L’actual primer secretari té el suport de l’ex president de la Generalitat, José Montilla, l’ex alcalde de l’Hospitalet i ex ministre Celestino Corbacho, l’ex ministre Josep Borell, l’ex alcalde de Barcelona Jordi Hereu, l’ex diputat Josep Maria Sala o l’ex alcaldessa de Santa Coloma i ex diputada, Manuela de Madre. Per tant Iceta té al seu costat totes les cares conegudes durant la última dècada. Encara que cal destacar que Nuria Marin, alcaldessa de l’Hospitalet de Llobregat, segona ciutat més poblada de Catalunya i Antonio Balmón, batlle de Cornellà, no s’han posicionat per cap dels dos candidats. Iceta també ha rebut el suport dels dirigents que es van mostrar més contraris al dret a decidir com Carles Martí. En la presentació d’Iceta, hi havia també el portaveu de Societat Civil Catalana, Joaquim Coll i el primer secretari del PSC-Barcelona, Ferran Pedret. Cal esmentar que Iceta també ha rebut el suport de part del sector més jove del partit com el cap de llista dels socialistes a Sant Feliu de Codines, Arnau Ramírez, el primer secretari del PSC a Barcelona de Sant Martí, David Escudé o l’alcaldessa de Badia del Vallès, Eva Menor. Divisió també en el territori Més enllà d’aquest enfrontament entre la vella guàrdia al voltant d’Iceta i la federació del Baix Llobregat i alcaldes joves al voltant de Parlon, arreu de Catalunya tampoc és fàcil trobar feus d’un o altre candidat, encara que Iceta obté importants suports com el del paer en cap de Lleida, Àngel Ros o el batlle de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros. A Girona, Parlon ha obtingut el suport del primer secretari del PSC a Girona i alcalde de Palafrugell, Juli Fernández, així com el dels ex diputats Francesc Vallès i Àlex Sàez. Aquest fet va provocar que el sector favorable a Iceta respongués amb un manifest a favor de l’actual primer secretari, amb noms com l’actual líder dels socialistes a l’ajuntament de Girona, Sílvia Paneque, l’ex subdelegat del govern espanyol a Girona, Francesc Busquets, el primer secretari de la Garrotxa, Albert Bramon, l’ex alcalde d’Olot Lluís Sacrest o l’alcaldessa de Vilafant Consol Cantenys. A Lleida, Iceta ha rebut el suport dels personatges més mediàtics com Àngel Ros, l’ex diputada Teresa Cunillera o l’ex batlle de Lleida Antoni Siurana, així com el líder dels socialistes a l’Aran Paco Boya i el diputat Òscar Ordeig. Per la seva part Parlon compta amb la cap de llista per Lleida el 26-J Mònica Lafuente, l’alcalde de Bossòst, Amador Marquès, o el segon tinent d’alcalde a la Paeria, Fèlix Larrosa. Per la seva part, a Tarragona, Iceta té entre altres el suport de l’alcalde de la capital, Josep Fèlix Ballesteros i del batlle de la Selva del Camp, Josep Masdeu, mentre que Parlon compta amb el suport de l’històric Xavier Sabaté, així com de gran part de les bases.

Deu anys que han canviat completament el PSC

La faraònica obra que el president dels Estats Units, Donald Trump, pretén aixecar a la frontera amb Mèxic no només no tindrà cap efecte en la lluita contra el crim als Estats Units, sinó que serà fins i tot contraproduent per a l’economia nord-americana, segons un ampli i polifacètic estudi del grup d’estudis Brookings sobre un projecte de cost astronòmic i idees mal definides que es fonamenten sobre premisses tan ineficaces com purament discriminatòries. Aquest mur no servirà per contenir el flux migratori ni el tràfic de drogues. No millorarà la seguretat dels Estats Units i el seu aixecament resultarà completament irrellevant per a la principal base d’immigrants indocumentats als Estats Units: aquells que han romàs al país més enllà de la data de caducitat dels seus visats. És una obra de cost insospitat. Trump la va vendre en campanya com un projecte de 12.000 milions de dòlars, una estimació molt per sota de la realitzada pel Departament de Seguretat Nacional, que la situa en 21.600 milions, mentre fonts demòcrates disparen la quantitat fins als 70.000 milions, destinats a una infraestructura de la qual només es coneixen les seves línies generals. ‘Físicament és imponent en altura’, d’uns nou metres més altres dos metres enterrats a terra per impedir que cavin túnels per sota -encara que s’ha demostrat l’existència de conductes situats a 15 metres de profunditat-, impossible d’escalar i resistent a eines de percussió, talls o bufadors. Aquesta descripció ni tan sols té en compte el cost immobiliari, a causa de la quantitat de terreny que el Govern nord-americà haurà d’adquirir amb les corresponents compensacions en una regió on, només al sud de Texas, encara hi ha obertes 90 demandes per un intent d’aixecar un reixat fa deu anys i tot això sense tenir en compte les dificultats orogràfiques que presenta un terreny esquitxat de muntanyes i pujols que s’estenen fins a cent quilòmetres. Cap efecte contra el crim Brookings reitera, citant múltiples estudis, que no hi ha proves que els residents indocumentats siguin responsables ni d’un increment -inexistent, d’altra banda, enfront de l’assegurat per Trump- de la criminalitat, ni de la majoria dels delictes de sang als Estats Units, dels quals són principalment responsables ciutadans nascuts al país. Sabent això, l’Administració Trump ‘està donant prioritat a la caça d’indocumentats’ amb una ‘equivocada llei’ que imposa ‘mesures draconianes’ a aquelles ciutats que han decidit fer ús de les seves pròpies competències per relaxar la persecució migratòria enfront dels designis de Trump, assenyala Brookings. És el cas de Texas, per exemple, on el governador, Greg Abbott, va castigar ciutats com San Antonio, Houston, Dallas, Austin o Fort Worth, a pesar que els seus cinc caps de Policia van qualificar la legislació de ‘dolenta per a l’estat’ i ‘perillosa per a tots en general’, a través d’una carta conjunta al ‘Dallas Morning News’. Ineficaç contra l’atur Segons un estudi de l’Acadèmia Nacional de Ciències, Enginyeria i Medicina, la immigració no té un impacte significatiu en els nivells d’ocupació de la població nativa ni en els seus salaris. Sí que es percep certa influència entre la població juvenil sense estudis i en ones migratòries prèvies atès que aquests tres grups competeixen per les mateixes feines de baixa qualificació, però en general els indocumentats fan les feines que els nadius no volen fer. En un marc general, d’una població nord-americana que està descendint en nombre i és cada vegada més vella, Brookings subratlla que ‘els Estats Units necessita immigrants’, que ara componen el 16 per cent de la força de treball i estan plantant les llavors de la nova generació laboral nord-americana. Per fer-se una idea, si el mur de Trump descendís aquest percentatge només fins al 10 per cent, el nombre de treballadors de mitjana edat als Estats Units quedaria paralitzat durant les dècades vinents en els 175 milions de persones. Per contra, un 16 per cent incrementaria la força laboral dels Estats Units en 30 milions de persones més durant els 50 anys vinents, amb el consegüent augment de la productivitat. A això cal afegir una altra xifra, la dels 1.800.000 indocumentats que cotitzaven amb targetes falses de la Seguretat Social ‘-sense rebre cap dels seus beneficis-, contribuint amb 13.000 milions de dòlars a les arques d’un estat que no els va retornar en ajudes ni una desena part d’aquesta quantitat en un país amb 44 milions de pensionistes, una xifra que es duplicarà per al 2050. Cop comercial Acompanyant a l’aixecament del mur, Trump vol cancel·lar el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN) entre els Estats Units, el Canadà i Mèxic, argumentant l’impacte negatiu que ha tingut en les feines nord-americanes. Té part de raó, perquè un milió de feines als Estats Units (de 146 milions) ha acabat a l’altre costat de la frontera sud. No obstant això, Brookings argumenta que, en línies generals, els avantatges de l’acord superen l’impacte local, en eliminar gravàmens en la meitat dels béns industrials, així com l’eliminació de mesures proteccionistes com l’exportació de blat de moro des dels Estats Units a Mèxic. Sense aquesta classe de cooperació, la pèrdua de feines seria molt més important, argumenta l’institut. L’abandonament del TCLAN arran de la separació física que imposaria el mur podria eliminar 31.000 feines només en la indústria automobilística nord-americana. El cas és que Mèxic és el tercer soci comercial dels Estats Units després de la Xina i el Canadà i que el 79 per cent de les exportacions del 2013 van acabar en sòl nord-americà. Els Estats Units exporta al seu veí del sud més que a qualsevol altre país. La relació comercial entre tots dos s’eleva als 580.000 milions de dòlars. Qualsevol interrupció en les comunicacions -tant física com política- suposaria una dura garrotada per a ambdues economies. Mateix contraban, mateixes drogues Els túnels del narcotràfic arriben fins als 25 metres de profunditat. No tindrien cap problema a passar per sota del mur de Trump. Els narcotraficants ara utilitzen drons o catapultes per creuar la droga sense problemes. El que succeeix és que no són els immigrants els que porten la droga, que ara entra en la seva major part pels 52 ports al llarg de la frontera. Milers de vehicles són escorcollats diàriament però els mecanismes que empren per ocultar-la són cada vegada més sofisticats. ‘De vegades els narcotraficants ens donen una delació amb un cotxe ple de drogues’, explica un guàrdia fronterer a Brookings. ‘Per a quan ho descobrim, n’han ficat sis més’. Tampoc farà res per contenir la violència del narcotràfic, pel simple motiu que un 70 per cent de les armes confiscades a Mèxic des del 2009 al 2014 es van fabricar als Estats Units. Però el mur sí que afectarà el programa de col·laboració internacional que va començar el president George W. Bush i que va continuar Barack Obama a l’hora d’estimular la cooperació entre les forces antidrogues de tots dos països, per la qual Mèxic va incrementar les seves patrulles a la frontera sud amb Centreamèrica, tràfic de droga. Mèxic no està ni molt menys indefens davant les pressions de Trump i podria cessar, com en el cas del comerç, una cooperació bilateral que ha estat fins ara imprescindible.

Un estudi revela que el mur de Trump serà car i ineficaç i farà mal a la important relació amb Mèxic

El regidor de Capgirem Vic Joan Coma ha volgut mostrar les mostres de suport que li han arribat aquests dies i les dels dirigents polítics de partits diversos que l’han acompanyat en una conferència de premsa aquest matí a Vic. Coma ha dit que no reconeix cap tribunal que vulgui impedir la llibertat d’expressió. Ha explicat que avui no es presentarà a declarar a l’Audiència espanyola, que l’havia citat per un presumpte delicte d’incitació a la sedició. ‘Ni un pas enrere. Només mirem endavant.’ Coma ha explicat les raons que el porten a desobeir els tribunals de l’estat espanyol: ‘No reconeixem l’autoritat de cap tribunal per sobre dels nostres drets fonamentals més elementals.’ I ha afegit: ‘Ni un pas enrere vol dir que no pensem retrocedir allà on ens volen fer retrocedir. Perseguir idees polítiques defensades en un ple municipal és tirar molt enrere. No volem ser còmplices de la judicialització de la política: les qüestions polítiques no es resolen als jutjats.’ A la conferència de premsa, Coma ha estat acompanyat pel tinent batlle de Barcelona, Jaume Asens, el portaveu de Demòcrates de Catalunya, Antoni Castellà, el diputat Lluís Llach, la secretària general d’ERC Marta Rovira, el dirigent de PDECat Jordi Turull, la presidenta de l’AMI Neus Lloveres, el president de l’ANC Jordi Sànchez, el president d’Òmnium Jordi Cuixart, el diputat de CSQP Albano Dante Fachín, les diputades de la CUP Anna Gabriel, Mireia Boya i Gabriela Serra. I ha anunciat: ‘Avui estem fent un acte de desobediència. Per exercir el dret de decidir hem de tenir el dret de desobeir. Hem de ser capaços de crear les condicions per què tothom pugui fer lliurement el que fem avui aquí: el dret de desobeir.’ I ha conclòs: ‘No tenim res a amagar i ho tenim tot per guanyar.’ Prec als Mossos d’Esquadra Coma és conscient que el jutge pot ordenar la seva detenció si no es presenta a declarar: ‘No ens amaguen, la desobediència també té aquest altre factor. Avui mateix hem presentat una carta a l’audiència nacional de Madrid per dir-li al jutge què farem durant el dia, on som, i que si volen, ja saben on som’. En aquest sentit, ha demanat als Mossos d’Esquadra que no acatin si el jutge decideix ordenar que la seva detenció. Però si ho fan, el regidor també ha demanat als seus que practiquin la no violència i ho respectin, des de la calma i sense insults. El regidor de Capgirem Vic va dir ahir a Twitter: ‘El futur del nostre poble no el decidirà cap tribunal’, ha reblat. També ha dit que plorava per la felicitat de veure la gent que li dóna suport i que no té por. A més, ha agraït a la CUP, a Capgirem Vic i al Moviment 30/03 ‘la llibertat, força i suport’ que li han donat en tot moment. A les cinc de la tarda el Moviment 30/03 ha convocat una concentració de suport a la plaça del Pes, davant la casa de la vila de Vic. Joan Coma havia estat citat a declarar avui davant l’audiència espanyola per un presumpte delicte d’incitació a la sedició. Els fets van passar al ple de l’Ajuntament de Vic del 9 de desembre del 2015, que va debatre i aprovar una moció de suport a la resolució rupturista del parlament. En aquell ple, Coma va demanar la desobediència davant les institucions espanyoles en el transcurs d’un ple municipal. El fiscal Vicente González Mota va veure-hi indicis de criminalitat i va adreçar una petició al jutge de l’audiència Ismael Moreno, que la va atendre. El ministeri públic considera que Joan Coma va fer uns pronunciaments que de cap manera poden qualificar-se com espontanis o individuals. El fiscal també sosté que són pronunciaments fets públicament per una autoritat, demanant la desobediència a resolucions judicials i que van tenir un abast més enllà de les intencions. A més, considera que la declaració pública que va fer Coma incitava ‘a impedir fora de les vies legals l’aplicació de les lleis i el compliment de les resolucions dictades pel Tribunal Constitucional’, cosa que –diu– conté els requisits del delicte de sedició. Joan Coma va rebre la citació judicial dimarts passat, i va dir això a Twitter: ‘L’Estat demofòbic sembra por, però només recollirà solidaritat, fermesa i compromís democràtic.’ Segons ell, tota persecució judicial d’un fet polític és greu, tant si és per la convocatòria del 9-N, com pel suport al 9-N en una moció com penjar o despenjar l’estelada al balcó de l’Ajuntament. Es tracta –diu– d’un símptoma que hi ha un estat antidemocràtic al darrere: ‘Ara veurem quines forces se situen al costat de la democràcia i quines es van situant al costat de la repressió de l’estat espanyol’, va dir dilluns, durant l’acte de suport a l’alcaldessa de Berga, Montse Venturós.

Joan Coma demana als mossos que desobeeixin l’ordre del jutge de detenir-lo, però que si ho fan no se’ls criminalitzin

El jutge de l’Audiència espanyola José de la Mata ha processat l’ex-president valencià Francisco Camps pels contractes de la Generalitat amb l’empresa de la trama Gürtel Orange Market en l’edició de Fitur del any 2009, segons han informat fonts jurídiques a Europa Press. El magistrat instructor d’aquesta peça 5 del cas Gürtel ha pres aquesta decisió després de gairebé un any d’investigació i després de citar a declarar al mateix Camps i altres supòsits implicats en el presumpte tripijoc per a adjudicar el contracte de Fitur a la xarxa que dirigia Francisco Correa. Encara que l’Audiència espanyola va ordenar reobrir aquesta peça per investigar Camps al setembre de l’any passat, no va ser fins a mitjans de desembre quan De la Mata va decidir imputar-li formalment pels presumptes delictes de prevaricació administrativa i frau a l’administració. Finalment, el jutge ha decidit processar-lo per prevaricació, encara que ‘sense perjudici d’ulterior qualificació’. Van ser les revelacions de Francisco Correa, l’ex-secretari general del PP valencià Ricardo Costa, el que va ser número dos de la Gürtel Pablo Crespo i l’ex-dirigent d’Orange Market Álvaro Pérez ‘el Bigotis‘ en el judici pel finançament il·legal de les campanyes electorals dels populars valencians les que van fer que la Fiscalia Anticorrupció sol·licités la reobertura de les diligències a l’Audiència espanyola per conèixer si Camps va donar indicacions per a adjudicar amb les empreses de la trama corrupta. Per això, el magistrat instructor ha citat a declarar a tots ells al gener d’aquest any per preguntar-los específicament per l’adjudicació dels contractes. ‘El Bigotis‘ va ser el que més es va esplaiar, assenyalant a Camps directament com la persona que va ordenar tots els contractes adjudicats al País Valencià de la trama Gürtel. En una declaració de més de tres hores de durada, va remarcar que no només va ser el contracte de Fitur objecte d’aquesta peça de recerca, sinó que hi va haver més adjudicacions de la Generalitat valenciana anteriors a 2009 autoritzades per Francisco Camps, si bé els suposats delictes comesos ja estarien prescrits. També Costa estoneta que s’ha dit ja en el judici pel finançament il·legal del PP, quan va assegurar ser el seu antic cap i expresident valencià qui va decidir contractar amb Orange Market per organitzar els actes de campanya de les eleccions valencianes i municipals de 2007 i les espanyoles de 2008 .

L’Audiència espanyola processa Francisco Camps pels contractes de la Generalitat amb la Gürtel

L’ex-ministre d’Afers Estrangers espanyol José Manuel García-Margallo ha admès que durant el temps que va formar part del gabinet de Mariano Rajoy va tenir discrepàncies amb la vice-presidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, i amb el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, sobre la ‘visió d’Espanya’ i com encarar la relació amb Catalunya. En una entrevista a la Cadena Ser, ha dit que ell era partidari d’una reforma del sistema de finançament autonòmic, ‘però el ministre d’Hisenda no creia que calgués de moment’ i ha criticat la judicialització de la política: ‘La via d’aplicar la norma i portar totes les qüestions als tribunals és judicialitzar la vida política i això ens duu a un xoc de trens, a un conflicte, que és allò que cal evitar.’ ‘Jo defensava de ser molt ferm en les línies essencials’ –ha dit–, com ara defensar la unitat d’Espanya, però ‘molt flexible en aquelles coses que han produït un auge del separatisme en poc temps’. A més de la inversió en infrastructures i el respecte a la identitat cultural, ha al·ludit al sistema de finançament autonòmic, que va produir ‘distorsions i discriminacions molt importants i va motivar l'”Espanya ens roba”. És obvi que això no se satisfà amb préstecs, com s’ha vingut fent’, ha afegit. També ha deixat clar que hi havia discrepàncies sobre què havia de ser la unitat, la cohesió i la manera de guanyar-se l’afecte dels catalans ‘que s’han sentit molests amb l’actuació del govern espanyol’. A parer seu, ‘en política cal mantenir sempre els ponts oberts’. Per Margallo, el sobiranisme català és el principal problema que té Espanya: ‘Avui dia hi ha més separatistes que fa quatre anys i és responsabilitat de tothom.’ Tot i això, després ha matisat que la màxima responsabilitat és de Convergència, que amb la seva estratègia ha passat de poder negociar amb tothom des de CiU a caure en ‘la irrellevància més absoluta’. De passada, ha avisat que Catalunya, si continua com ara, ‘es troba abocada a caure en mans de l’esquerra, o de l’extrema esquerra, que és el contrari del que convé a una societat industrialitzada’. Encara més, creu que a Catalunya no li convé que Ada Colau governi a Barcelona i que la CUP dicti la política des del parlament. Margallo creu que deduir una victòria de les tesis de Montoro i Santamaría –que es mantenen al govern espanyol, mentre que ell n’ha sortit– seria simplificar. Passava –ha afegit–que al consell de ministres espanyol hi havia opinions diferents, que es manifestaven amb absoluta claredat, i les seves de vegades no coincidien ‘amb la línia majoritària’. Dos grups en el govern espanyol També reconeix que al govern espanyol hi havia dos grups: ‘els més liberals, que creuen que el mercat ho arregla tot’, i els que vénen, com ell mateix, de la democràcia cristiana, que creuen que ‘hi ha d’haver unes regles perquè el mercat funcioni’ i mecanismes de compensació. Margallo està convençut que el grup del qual formava part, i que es reunia de tant en tant, continuarà veient-se, perquè són tots amics. Fins i tot ha afegit que són ‘probablement els més fidels a Mariano Rajoy’. Com a membres d’aquest grup ha esmentat els ex-ministres Ana Pastor (avui presidenta del congrés), Miguel Arias Cañete (avui comissari europeu), José Manuel Soria (que va dimitir) i la ministra d’Agricultura, Isabel García Tejerina. Aquest grup, ha admès, tenia una ‘visió del govern molt diferent que un altre grup que també tenia certs vincles d’amistat i solidaritat interna’. ‘La vice-presidenta és obvi que lidera un grup i que tenia una visió d’Espanya diferent de la meva.’ Ha dit que estava disposat a continuar com a ministre, però ha deixat clar que entenia la seva substitució i que no n’ha demanat cap explicació al president, Mariano Rajoy. Tot i que no ha volgut vincular-ho explícitament, ha apuntat que ell probablement havia expressat les seves opinions ‘amb excessiva claredat’, fins i tot les seves discrepàncies ‘amb excessiva tossuderia’.

Margallo esbomba discrepàncies en el govern espanyol sobre l’estratègia a Catalunya

Manifestants concentrats en diverses ciutats del país han protestat pel començament del judici contra el procés i han fet una crida a participar en les futures mobilitzacions sota el lema ‘L’autodeterminació no és un delicte‘. L’acte que s’ha fet a la plaça de Catalunya de Barcelona ha estat una demostració de la pluralitat de la indignació pel judici contra el procés. Hi han intervingut representants de catorze partits i entitats diferents. El manifest l’han llegit Elisenda Paluzie (ANC), Marcel Mauri (Òmnium), Elsa Artadi (JxCat), Pere Aragonès (ERC), Maria Sirvent (CUP), Gerardo Pisarello (Catalunya en Comú) Carles Vicente (Unió de Pagesos) Angels Massip (Intersindical), Alba Puig (ACDC) i Elisenda Prade (Irídia). A més, també hi han participat els quatre portaveus de la campanya unitària: David Fernàndez, Estel Solé, Martí Anglada i Anna Sallés. ⬛⬜🔴 En directe, acte unitari l'#AutodeterminacióNoÉsDelicte des de Barcelona. https://t.co/3OGbhQSe0z — Assemblea Nacional 🧭 (@assemblea) February 12, 2019 Han denunciat que ‘ningú no resta al marge d’aquesta causa general’ i que els efectes que tindrà ‘seran per tota la societat’. Per això han fet una crida a sortir al carrer i, en concret, a fer vaga general ‘i a aturar-ho tot’ el 21 de febrer. La mobilització és ‘pels drets civils, polítics i socials; per l’autodeterminació; pel dret de decidir-ho tot’. Manual de mobilitzacions per a denunciar el judici contra el procés Els convocants han fet una crida a la unitat i han remarcat que a la concentració hi havia gent de sensibilitats polítiques i ideològiques diverses, ‘que sovint defensen idees i propostes contradictòries, a vegades antagòniques’, en el terreny polític, econòmic, social i cultural. Però han insistit que, malgrat aquestes diferències, aquest gruix d’organitzacions polítiques, socials, sindicals i veïnals s’han posat d’acord per fer propostes coordinades de mobilització popular i ciutadana. ‘Aquestes iniciatives no pertanyen a cap partit polític, ni a cap associació política, social o sindical, a cap’, han remarcat. ‘Nou cicle històric de mobilitzacions’ Amb la concentració d’avui han apuntat que comença ‘tot un seguit d’iniciatives de mobilització populars’ que volen multiplicar les setmanes vinents. Principalment, han convocat a assistir multitudinàriament a la manifestació de dissabte, 16 de febrer a la Gran Via de Barcelona. I han demanat que aquest nou cicle de mobilitzacions arribi a tots els àmbits de la societat catalana. També han animat els catalans a participar en la vaga general del 21 de febrer, convocada pels agents polítics, sindicals, socials i veïnals. Han fet una crida a aturar el país aquell dia: ‘Quan els drets civils i polítics perillen, també perillen, automàticament, els drets socials i laborals.’ Les claus de la vaga general del 21 de febrer La tercera mobilització de què han fet esment serà la del dissabte 16 de març a Madrid, que faran juntament amb organitzacions de l’estat espanyol. ‘Perquè aquí i allà, arreu, hi ha una majoria social que defensa que les reivindicacions democràtiques només es poden resoldre amb més democràcia, i no amb judicis i amb condemnes’, han dit. ‘El tribunal no és independent ni és imparcial’ ‘En vista de les irregularitats que hi ha hagut en aquest procés judicial, no podem dir sinó que el tribunal no és independent ni és imparcial’, han manifestat. I tot seguit han denunciat ‘múltiples irregularitats que originen un caos jurídic quan un mateix fet es processa alhora en diverses instàncies’, en referència a l’Audiència espanyola, el Tribunal Suprem, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i els jutjats d’instrucció de Barcelona. ‘Ni les acusacions, que arriben fins a la rebel·lió violenta –han afegit–, no tenen res a veure amb els fets que es pretenen jutjar, com tothom sap, i com els sistemes judicials belga, alemany i britànic han confirmat reiteradament, ni el tribunal parteix de la mínima legitimitat necessària, amb el grau d’independència judicial mínim exigible, ni té cap mena de justificació que la majoria dels acusats faci més d’un any que són tancats i tancades a la presó tot esperant un judici, amb tots els perjudicis als seus drets, als de les seves famílies i als del conjunt de la societat.’ Han dit que ‘es jutja un poble sencer’ i han denunciat ‘el perill que unes institucions judicials polititzades vulguin aplicar un càstig exemplar decidit abans del judici, un càstig exemplar per tal que mai ningú no torni a gosar d’assajar vies polítiques i democràtiques que posin a debat qüestions que determinades elits, polítiques, econòmiques o judicials, puguin considerar fora de la llei’. Després dels parlaments Joan Dausà ha interpretat ‘No poden tancar-nos a tots’, mentre els manifestants cridaven ‘Llibertat, presos polítics!’ Vegeu a continuació un recull fotogràfic de les mobilitzacions a tot el país: Concentració a Plaça Catalunya#12F#FreeCatalanPoliticalPrisoners #LlibertatPresosPoliticsiExiliats #LlibertatPresesPolitiques#JudiciALaDemocràcia pic.twitter.com/jV9glwMxIL — Adam Martín 🎗 🏳️‍🌈 (@NotMadeOfClay) February 12, 2019 Finalment la policia espanyola treu el llaç groc de la porta de l’Audiència a Palma. La gent reclama llibertat d’expressió #JudiciTV3CatRadio pic.twitter.com/E4UOKAM6ix — Eulàlia Ferrer (@laliferrer) February 12, 2019 Inici de la concentració davant del consolat d'Espanya a Perpinyà. A #CatalunyaNord també denunciem aquest #JudiciALaDemocràcia #JoAcuso #JoAcusi pic.twitter.com/6WDswZ2X5g — Júlia Taurinyà (@JuliaTaurinya) February 12, 2019 Som desenes de milers els lleidatans i lleidatanes culpables d'haver defensat els drets civils i polítics del nostre poble l'#1O. Seguim al carrer enfront el #JudiciFARSA!#12FNiCalladesNiSubmises pic.twitter.com/8Pf2WZnRPm — CDRs de Lleida (@CDRsLleida) February 12, 2019 A #Lleida, la plaça Ricard Viñes bull d'indignació i clama per la llibertat. No seiem físicament al vanc dels acusats, però ens jutgen a tots. @JuntsxLleida @Pdemocratacat #Llibertaat pic.twitter.com/GTexrFq05m — Toni Postius 🎗 (@antonipostius) February 12, 2019 Concentració a Tarragona per culminar les mobilitzacions a la ciutat en el primer dia #JudiciProcés Informa @tarragonaradio pic.twitter.com/Jxi1PN0dRv — tere ortega sarlé (@tereortega) February 12, 2019 A #Terrassa, davant de l’Ajuntament, per un judici injust, #judiciFarsa i un #JudiciaAlaDemocràcia! Guanyarem! pic.twitter.com/605aqb0P0W — FreedomForCat (@FreedomForCat) February 12, 2019 #LlibertatPresesiPresosPolítics davant l inici del #judiciFarsa el poble seguim alçats omplint places i carrers #NoPassaran #JoAcuso solidaritat amb totes les encausades #seguim #RepublicaCatalana pic.twitter.com/YrkSO2pakF — Oriol Ortega i Tous (@Ori_Tous) February 12, 2019 Acte de denuncia a València al #JudiciAlaDemocràcia i de solidaritat amb els presos i preses polítiques i exiliades. #LlibertatPresosiPresesPolitiques #DretaDecidir pic.twitter.com/uzq5GxZNvC — Decidim (@DaDPV) February 12, 2019 Tornem als carrers! #mataró #12F #JudiciFarsa #JudiciAlaDemocracia #CDRenXarxa #LlibertatPresesPolítiques #LlibertatPresosPolítics#TombemElRegim #AutodeterminacióNoÉsDelicte#JoAcuso#UsVolemAcasa pic.twitter.com/kgPnG9pszn — ~Eli Pericas~🎗 (@EliPericas) February 12, 2019 A #Girona hi som, sempre hi hem estat, i sempre hi serem! #1oct #1october #judicialademocracia #JoAcuso #LlibertatPresosPolítics #12F #JudiciTV3CatRàdio #Referendum #RepúblicaCatalana #Puigdemont @KRLS que la teva veu i la de tots els exiliats es senti arreu, forta i ferma! pic.twitter.com/cmNOSwKOCk — Matius #SomRepublica #LlibertatPresosPolítics (@mateuparera) February 12, 2019 L’autodeterminació no és delicte!#LlibertatPresesiPresosPolítics #TombemElRègim pic.twitter.com/rYmC0QnN4O — Crida per Palma (@cridaperpalma) February 12, 2019 Concentració davant de l’ajuntament de Gandia

Concentracions unitàries arreu del país per a protestar pel judici contra el procés

La campanya electoral valenciana arriba avui a la seva fi després de quinze dies de mítings i actes populars en els quals els candidats valencians, a més d’exposar les seves propostes, han aprofitat enguany la Setmana Santa per a posar-se ‘mà a l’obra’ elaborant i repartint mones de pasqua, tocant tambors o amb la palma en la mà o bé optant per donar un toc de color presentant l’adversari com a un ninot o usant un barracó a manera d’escenari. L’avançament de les eleccions espanyoles i valencianes al 28 d’abril ha lligat la celebració de la campanya a la Setmana Santa i la Pasqua en polítics com la candidata del PP a la Generalitat, Isabel Bonig, que ha posat somrient al costat de la tradicional palma del Diumenge de Rams a Elx o s’ha atrevit a tocar el tambor aprofitant la ‘Trencada de l’Hora’ a l’Alcora. Allí va estar també, tambor en mà, el cap de llista al congrés espanyol de Compromís, Joan Baldoví. A més, la candidata de Compromís a la Generalitat, Mónica Oltra, ha repartit mones de Pasqua en ple carrer i la candidata a la batllia de València pel PP, María José Català, va anar un pas més enllà i va posar les seves mans en la massa, literalment, per a elaborar aquest típic dolç. Més enllà d’aquestes picades d’ullet a la tradició, els polítics han sortit al carrer com és habitual en les campanyes, encara que innovant en la posada en escena. És el cas de Toni Cantó, aspirant de Ciutadans a la Generalitat, que va iniciar aquestes dues setmanes plantant una falla que convertia els polítics del Botànic en insectes i cridava a posar fi a aquesta ‘plaga’. També s’ha convertit en jugador de rugbi per un dia – el que li va valdre una lesió – o en professor, fent classe en un barracó instal·lat ex profeso en ple centre de València per a denunciar la política educativa del consell. Aquest no ha sigut l’únic barracó del País Valencià i, de fet, el candidat d’Unides Podem Esquerra Unida a la Generalitat, Rubén Martínez Dalmau, s’ha ‘colat’ en l’instal·lat a Elx per a denunciar que precisament Cs estigui disposat a governar amb el partit que els va instal·lar. En les files socialistes, el president Puig ha protagonitzat una campanya sòbria, reformulant els tradicionals mítings fins a convertir-los en ‘diàlegs’ sectorials, i ha sigut el sots-secretari del PSPV, Manolo Mata, l’encarregat de donar resposta a propostes d’altres partits, això sí, en clau d’humor i amb la seva pissarra. Així, ha donat lliçons d’educació o finançament i fins i tot s’ha atrevit a aconsellar llibres de lectura i pel·lícules per a desconnectar de la política, davant el ‘drama’ que suposava no tenir periòdics el Divendres Sant. També ha usat la cabellera de la seva filla per a convertir-se en neandertal per unes hores en resposta al ‘popular’ Adolfo Suárez Yllana. I els valencians ‘pa quan’? Gran repercussió en les xarxes ha aconseguit també Compromís, de la mà de Joan Baldoví, que a més de proposar un ‘Baldobingo‘ amb els temes valencians que havien d’estar presents en el debat a quatre en Atresmedia, aprofitava aquesta cita per a fer la seva pròpia versió de l’èxit de Jennifer López i preguntar ‘i els valencians “pa quan”?‘. La música també ha sigut protagonista d’un quasi ja tradicional ball entre Mónica Oltra i l’edil a València Carlos Galiana en la festa LGTBI organitzada per la coalició, en aquest cas al ritme de l’eurovisiva ‘La venda’. Un altre regidor, en aquest cas Pere Fuset, ha acabat posant lleuger de roba, tapant-se només amb un cartell reivindicatiu, després d’apostar en xarxes socials que faria un nu ‘a manera Paco León’, si algun presidenciable reivindicava el finançament just per a la Comunitat en el segon debat. Va perdre, encara que considera que a mitges, doncs no es van aportar solucions, i va acabar complint la foto promesa en Instagram. Des d’Unides Podem, per la seva banda, han volgut donar la volta a l’establit col·locant uns cartells a València convidant els valencians a expressar el País Valencià que volen i que es van encarregar d’estrenar les candidates a Les Corts Pilar Lima i Rosa Pérez Garijo, mentre que la candidata a la batllia de València, María Oliver, ha plantat un arbre en senyal de rebuig a la ZAL del port.

Punt i final a una campanya electoral ‘adornada’ amb mones de pasqua, tambors, falles i balls

Franz Schausberger, del Partit Popular austríac, ha criticat el fet que la Unió Europea hagués estat massa passiva respecte a Catalunya i ha reclamat més implicació de les institucions europees en el cas català. Segons Schausberger, la Unió Europea hauria de desenvolupar un ‘procés d’ampliació interior’ per a solucionar la qüestió catalana. Schausberger, que va ser governador de Salzburg i ara dirigeix l’Institut der Regionen Europas, considera que la independència catalana no es podrà evitar si el govern espanyol continua amb aquesta actitud tan intransigent. Schausberger ha fet aquestes declaracions després de reunir-se amb el delegat de la Generalitat a Viena, Àdam Casals. Segons el polític democristià austríac, la Unió Europea hauria de vetllar per tal que el procés d’independència de Catalunya es faci de forma democràtica i pacífica. El Partit Popular austríac forma part ara del govern del país, en coalició amb el Partit Socialdemòcrata.

Un polític austríac demana més implicació de la UE amb Catalunya

El jutjat de primera instància i instrucció de la Seu d’Urgell ha citat a declarar vuit professors per haver debatut l’1-O a les aules, segons que informa el diari Segre. Els denunciants acusen els docents de tres centres de la ciutat d’haver dut a l’aula el debat polític de l’1-O i les càrregues policíaques. Les denúncies diuen que els professors ‘introdueixen debats polítics en to catalanista i contra els espanyols’. El director i quatre mestres de l’escola Albert Vives, la directora i un docent del Pau Claris i la directora de l’escola la Salle hauran de declarar dimarts vinent. Un grup de pares i mares de l’escola Albert Vives han recollit 180 signatures en suport dels docents. La CGT Ensenyament ha emès un comunicat per fer costat als mestres que els demana no cedir i continuar fomentant l’esperit crític de l’alumnat. Alhora, recriminen que els impulsors de les denúncies, que identifiquen com a membres del PP, Ciutadans i Societat Civil Catalana, entre d’altres, ‘són còmplices’ de les administracions que intenten esborrar del currículum escolar la filosofia i subvencionen ‘escoles hi ha discriminació de sexes i s’hi produeix adoctrinament religiós explícit’.

Citen a declarar vuit professors de la Seu d’Urgell per debatre sobre l’1-O

L’ex-ministre de l’Interior espanyol Juan Ignacio Zoido, l’ex-delegat del govern espanyol a Catalunya Enric Millo, i el cap de gabinet de l’ex-president del govern espanyol de Mariano Rajoy, Jorge Moragas, declinen comparèixer a la comissió d’investigació del Parlament sobre l’aplicació del 155. Tots tres han comunicat a la cambra catalana que no compareixeran davant la comissió, tot i que estan citats dimarts que ve 4 de juny. L’ex-president del govern espanyol Mariano Rajoy, qui va ser la seva vice-presidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, i l’ex-ministra de Defensa María Dolores de Cospedal tampoc van assistir a la comissió del 155 i la mesa de la cambra ja ha comunicat a la fiscalia la seva incompareixença.

Zoido, Millo i Moragas declinen comparèixer davant la comissió d’investigació del 155 al parlament

La consellera Clara Ponsatí ha fet públic un text en què proposa que el moviment independentista assumeixi tres punts com a elements de cohesió de les protestes. A la manera de les mobilitzacions d’Hong Kong, aquests tres punts haurien de poder unir tots els manifestants i organitzacions i refermar així la pugna amb el govern espanyol. Heus ací el text complet: «Pau, amnistia i autodeterminació Fa poques setmanes, en el compàs d’espera entre el final de judici i la sentència, a aquells que em demanaven cap on anàvem, sempre els responia això: ‘Avui ens costa de triar el sender que ens durà a la llibertat, però tinc la certesa que els catalans ens tornarem a alçar, i quan ho fem guanyarem la independència.’ Des de dilluns ja hi som. La gent, joves i grans, ha tornat al carrer. I hi són disposats a no descansar fins a la victòria. Farts de la inoperància de les institucions autonòmiques i els partits, la gent sap que tan sols la gent farà la feina que va quedar pendent l’octubre del 2017. I estan disposats a fer-la. Per això vénen setmanes i potser mesos de mobilitzacions. Els telenotícies del món preguntaran: què volen els catalans? Per quins objectius els estudiants deixen les aules, els comerços tanquen, s’aturen les empreses i gent de totes les edats i condicions ocupen carrers, vies, estacions i aeroports? Per quin motiu s’enfronten a la violència de la policia? És important, per això, que tots els qui es mobilitzin, que ho faran de maneres diverses, amb intensitats variables en el temps, comparteixin i verbalitzin els objectius que mouen la revolta catalana. Què volem? Expliquem-ho amb tres punts, amb una llista d’objectius tangibles, etapa a etapa, assolibles. Que els pugui compartir tothom per damunt de qualsevol classe d’opció personal. Tres punts que no siguin una font de divisió, sinó el ciment de la unitat real del país. L’exemple reeixit dels cinc punts de la revolta democràtica d’Hong Kong i, per què no, els històrics quatre punts de l’Assemblea de Catalunya ens poden servir de referència. Per això faig una proposta concreta, exclusivament a partir de la meva responsabilitat personal, amb el benentès que tots sou lliures d’acceptar o no el mètode, la proposta i el contingut. És aquesta: Les tres demandes de la revolta democràtica catalana 1. Pau. Volem que se’n vagin les forces d’ocupació. Exigim la retirada de Catalunya de les forces policials espanyoles i la dimissió del conseller d’interior de la Generalitat de Catalunya. Que s’acabi la brutalitat policial. Que s’investigui a fons la violència de la policia contra la ciutadania de Catalunya i es depurin responsabilitats. 2. Amnistia. Prou presó i exili. Exigim l’amnistia de tots els presoners polítics jutjats al Tribunal Suprem espanyol i l’alliberament immediat de tots els altres presoners polítics, la fi de totes les causes contra l’independentisme i el lliure retorn de tots els exiliats. 3. Autodeterminació. Exigim que es faci un referèndum d’autodeterminació per a validar la creació de la república independent de Catalunya. Aquest referèndum ha de ser organitzat pel govern de Catalunya amb l’acord del govern espanyol i supervisat per autoritats internacionals. Considerem que la Unió Europea ha perdut tota la legitimitat per a supervisar la situació a Catalunya, però entenem que hi ha estats, europeus o no, i institucions internacionals que poden fer de valedors del resultat, que si és favorable ha de portar a la proclamació immediata de la República.

‘Pau, amnistia i autodeterminació’: Ponsatí proposa d’assumir tres punts com a objectiu immediat i concret

El Parlament Europeu demanarà que s’apliqui de l’article 7 contra Hongria, per haver-se apartat dels valors democràtics europeus. S’hi presentarà una moció amb el suport dels grups Socialista, Liberal, Verd-Aliança Lliure i Esquerra Unida. Alguns membres del Partit Popular, del qual forma part el partit que governa a Hongria, el Fidesz, han dit que també hi votarien a favor. L’aplicació de l’article 7 ha de ser aprovada pel Consell i implicaria sancions contra Hongria, que, a més, perdria els drets de vot. L’article 7 és una clàusula del tractat que permet de salvaguardar els drets democràtics si un estat membre de la Unió Europea els amenaça. Tot i que s’ha parlat d’aplicar-lo unes quantes vegades, no s’ha arribat a activar mai. El govern d’Hongria és des de fa anys en el punt de mira de Brussel·les per les actuacions totalitàries amb què amenaça els drets fonamentals de la població. Fa poc, l’aprovació d’una llei d’universitats que pot obligar a tancar la Universitat Central Europea de Budapest va indignar el parlament. El govern hongarès acusa aquesta universitat de fer ‘activitats polítiques’. És una universitat privada, de les més prestigioses de l’Europea central, finançada per George Soros, i s’ha distingit sempre per la llibertat de càtedra. N’és rector Michael Ignatieff, ex-dirigent del Partit Liberal de Canadà. Aquest és el text de l'article set dels Tractats de la Unió Europea: 1. A proposta motivada d’un terç dels estats membres, del Parlament Europeu o de la Comissió Europea, el Consell, per una majoria de quatre cinquenes parts dels membres que el componen, i amb l’aprovació prèvia del Parlament Europeu, pot fer constar que hi ha un risc evident de violació greu dels valors a què fa referència l’article 2 per un estat membre. Abans de fer aquesta constatació, el Consell escolta l’estat membre de què es tracti i, seguint el mateix procediment, pot adreçar-li recomanacions. El Consell verifica periòdicament si els motius que han dut a aquesta constatació són encara vàlids. 2. El Consell Europeu, per unanimitat, a proposta d’un terç dels estats membres o de la Comissió Europea, i amb l’aprovació prèvia del Parlament Europeu, pot fer constar que hi ha hagut una violació greu i persistent per un estat membre dels valors a què fa referència l’article 2, després d’haver convidat aquest estat membre a formular observacions. 3. Quan s’ha efectuat la constatació a què fa referència l’apartat 2, el Consell pot decidir, per majoria quali- ficada, que se suspenguin determinats drets derivats de l’aplicació dels tractats a l’estat membre de què es tracti, inclosos els drets de vot del representant del govern d’aquest estat membre en el Consell. En fer-ho, el Consell té en compte les possibles conseqüències d’aquesta suspensió per als drets i les obligacions de les persones físiques o jurídiques.

El Parlament Europeu demanarà d’aplicar l’article 7 contra Hongria

La Creu Roja ha informat que s’han localitzat dues barcasses més davant la costa de Poble Nou de Benitatxell i d’Oriola, que duien a bord almenys disset migrants. Un d’elles ha arribat aquest matí a Benitatxell. Les set persones que hi viatjaven estan sent traslladades a la caserna de la Guàrdia Civil. Les autoritats cerquen l’altra embarcació, que ha fet una trucada d’auxili al 112. Hi viatjarien deu persones i el senyal la situa davant de les costes d’Oriola, segons les mateixes fonts. Ja ahir, es van atendre 93 persones al port d’Alacant que havien sigut salvades en aigües de Cartagena. Una vintena són menors i una ja havia mort.

Localitzen dues embarcacions a Benitatxell i Oriola amb disset migrants a bord

Dimarts l’huracà Matthew va arribar a Haití deixant bona part del país destrossat. Avui al matí s’ha mogut fins a Florida passant gairebé de llarg Cuba. La NASA s’ha encarregat durant aquests dies de seguir la seva evolució des de l’espai. N’ha publicat diversos vídeos i n’ha detallat l’evolució a la seva pàgina web. Aquest és l’huracà més perillós que ha passat a Flordia des de fa cent-divuit anys. El nombre de víctimes a Haití ha superat les vuit-centes persones i es preveu que la xifra creixi en les pròximes hores.

La NASA publica les imatges de l’huracà Matthew des de l’espai

El Tsunami Democràtic ha fet una crida als ciutadans perquè envoltin el Camp Nou quatre hores abans del Barça – Madrid del 18 de desembre. En concret, ha demanat a la gent que faci ‘una concentració massiva’ a les 16.00 en quatre punts diferents de la rodalia de l’estadi. Segons el Tsunami ja hi ha 18.000 persones preparades per a participar-hi. Tsunami democràtic: tota la informació sobre la convocatòria del 18 de desembre Per una banda, el Tsunami ha fet una convocatòria a l’avinguda de Joan XXIII, a l’altura de la Masia, on demana que es concentrin els manifestants de Barcelona; el segon punt és a Joan XXIII amb el carrer d’Aristides Maillol, on proposa que es concentrin els manifestants de la Catalunya Central, el Camp de Tarragona, Lleida i Pirineus; el tercer punt és a Aristides Maillol amb la travessera de les Corts, on demana que es concentrin els manifestants de l’Hospitalet, el Baix Llobregat, el Vallès Occidental, Penedès, Garraf, Terres de l’Ebre i el País Valencià. El quart punt és a la travessera amb el carrer d’Elisabeth Eidenbenz, on demana que es concentrin els manifestants provinents de Girona, el Barcelonès nord, el Vallès Oriental, Catalunya Nord i les Illes Balears. Vegeu ací un mapa de la zona de l’acció.

El Tsunami Democràtic fa una crida a envoltar el Camp Nou quatre hores abans del Barça – Madrid

Carme Forcadell ha estat escollida presidenta del Parlament de Catalunya de la XI legislatura per 77 vots a favor, 57 en blanc i un vot nul. Forcadell ha obtingut el suport dels 62 diputats de Junts pel Sí i els 10 de la CUP, però finalment per sorpresa també ha rebut el vot de 5 dels 11 diputats de Catalunya Sí que es Pot. El suport expressat per part de cinc diputats de Catalunya Sí que es Pot és el resultat d’un ‘acord’ del grup parlamentari i del resultat ‘de les negociacions’ en el marc de la composició de la mesa del parlament, així com una ‘oportunitat perquè sigui la presidenta de tots’, segons han apuntat fonts de CSQP a VilaWeb. Dos dels diputats que han votat a favor de Forcadell és l’independent Lluís Rabell i Joan Josep Nuet, d’EUiA. L’elecció de les persones que han votat que sí a la nova presidenta de la cambra s’ha fet de ‘forma aleatòria’ en el sí del grup parlamentari de la coalició d’esquerres format per diputats d’ICV-EUiA, Podem i independents. Rabell ha explicat que ‘cinc diputats han votat Forcadell de forma consensuada amb tot el grup, no hi ha cap lectura política en aquesta votació’, ha dit. ‘S’havia de pactar una mesa equilibrada, no hi ha més recorregut d’aquesta votació que la constitució de la mesa’, ha afegit.

Catalunya Sí que es Pot es desmarca de l’unionisme repartint el seu vot en la investidura de Forcadell

El lletrat major llegeix el decret de convocatòria del ple de constitució del parlament. Ho fa davant d’un hemicicle amb canvis d’emplaçament dels grups al ple. Carles Riera i Xavier Garcia Albiol ocupen els dos escons arran de passadís a l’última fila. Comparteixen grup mixt i la cosa es presenta explosiva. Ernest Maragall, que té 75 primaveres, Rut Ribas i Gerard Gómez del Moral, amb 27 i 28, respectivament, ocupen els seus llocs a la tribuna. Són la mesa d’edat. Els grups han decidit de no fer-los-ho difícil demanant la delegació de vot dels membres del govern a l’exili. Tan sols han demanat que els presos puguin delegar el vot per aquesta sessió. Elsa Artadi, capitana de Junts per Catalunya, ha posat un llaç groc ben gros al primer escó del seu grup, a tocar d’Inés Arrimadas. Marta Rovira n’ha posats tres més pels absents d’Esquerra. Maragall és Maragall Maragall comença una intervenció que no passarà desapercebuda. Quin tros de discurs! El veterà polític a les files d’Esquerra Republicana no es mossega la llengua i, després de saludar els ex-presidents de la cambra presents al ple, diu: ‘Hauria de dir també: “Bon dia, president de la Generalitat” i “Bon dia, membres del govern.” Però ja ho veuen. No ho puc dir. Alguns són a la presó, uns altres a l’exili…’ Aquesta és la frase que tomba amb elegància i contundència el 155. I comença una legislatura incerta però que promet emocions fortes. Cridòria dels bancs monàrquics. Maragall és Maragall. I no s’està de dir què pensa. Parla de les eleccions imposades: ‘Jo no hauria de ser avui aquí. Els que hi haurien de ser són precisament els que no hi són.’ I els anomena tots. ‘Ara no hauríem de fer un debat sobre qui té dret d’exercir els seus drets com a representants. Hauríem de debatre sobre una taula de diàleg amb el govern espanyol per veure com donem sortida a la situació dibuixada l’1 d’octubre.’ El neguit dels monàrquics El neguit dels opositors no l’atura: ’És el primer cop que es fa una sessió de constitució del parlament sense ningú al banc del govern.’ I recorda la presència de Tarradellas, que enllaçava la continuïtat amb la Generalitat republicana. Amb aquest comentari, Maragall fa un paral·lelisme clar del període del 155 amb la llarga nit del franquisme. És el seu missatge soterrat. El discurs és observat des de les files del públic pels quatre presidents de les diputacions, per Ernest Benach, Joan Rigol, Joan Tardà, Gabriel Rufián, els secretaris generals de CCOO i UGT, els màxims representants d’ANC i Òmnium, algun ex-diputat enyorat, cap representant del govern espanyol que va forçar les eleccions, i també el lletrat Joan Ridao, que sap la feinada que tindran aquests dies. La incomoditat és manifesta als escons d’unionistes, monàrquics… que van fent comentaris del discurs de Maragall. El president de la mesa d’edat té dret d’utilitzar la paraula i fer un discurs abans de començar les votacions d’elecció del nou president, Roger Torrent, i de la resta de membres de la mesa. Quan Maragall diu que ja acaba, els diputats maleducats del règim imposat aplaudeixen i criden. I l’ex-socialista tanca la intervenció amb els versos del ‘Cant de la Senyera’: ’Llum als ulls i força al braç.’ I torna a recordar l’objectiu del retorn dels presos i dels exiliats. L’aplaudiment dels membres de la majoria republicana és sonor i llarg. El retorn de les qüestions d’ordre I, a continuació, es llegeix la relació dels 135 diputats electes per a poder procedir a la votació de la presidència. És en aquest moment que Maragall recorda la delegació de vots i l’admissió que n’ha fet la mesa d’edat. Arrimadas alça la mà i demana la paraula per una ‘qüestió d’ordre’. És una escena que recordem perfectament dels mesos previs a les eleccions del 21-D. Arrimadas demana de reconsiderar la decisió de la mesa d’acceptar la delegació de vots i es queixa del ‘míting d’Esquerra Republicana’ que ha fet Maragall. També demana la paraula Santi Rodríguez i Miquel Iceta. A diferència de l’opinió del portaveu del PP, el cap de files socialista dóna suport a la decisió de la mesa d’edat. Maragall respon dient que confirma la decisió després de mirar a banda i banda, els dos diputats joves que el flanquegen. Somriures a la cambra. A cada absència, un aplaudiment Es fa entrar l’urna on s’hauran de dipositar les butlletes de votació. ‘Elisenda Alamany…’ Els diputats comencen a desfilar per la moqueta vermella parlamentària. Els noms es van succeint. Hi ha moltes cares noves. Quan s’anomena ‘Antoni Comín i Oliveres’, les files independentistes de l’hemicicle aplaudeixen sonorament. És el primer diputat cridat dels que no poden assistir al ple per la repressió espanyola. Toni Castellà és un ex-Unió a les files d’ERC. Quan ha tornat de votar, s’ha trobat amb la figura d’un altre ex-Unió, Ramon Espadaler, que ocupava un lloc a tocar del passadís central de la cambra. Li ha donat la mà educadament. Serà una legislatura molt dura, però hi ha formes que no es perdran. Els diputats i bona part del públic assistent torna a aplaudir quan es diuen els noms de Joaquim Forn i d’Oriol Junqueras. La diputada Andrea Levy, a qui toca votar després de Junqueras, no s’està de fer un comentari audible pels presents a la sala tot rient: ‘M’he perdut l’aplaudiment.’ I ara toca el moment de Clara Ponsatí, Lluís Puig i Carles Puigdemont. Evidentment, l’aplaudiment per al president exiliat és majúscul. També Jordi Sànchez i Meritxell Serret són aplaudits. Els diputats independentistes aplaudeixen quan Marta Rovira vota per Oriol Junqueras (fotografia d’ACN) La bona educació, també absent Un cop votat Roger Torrent en segona votació, que permet l’elecció per majoria simple, els diputats de la cambra de Junts per Catalunya, ERC i CUP s’alcen juntament amb el públic assistent per aplaudir l’home que afronta les setmanes i mesos més complicats d’aquesta cambra. Era habitual que els presidents dels grups de la cambra s’atansessin a donar la mà al nou president. Però, com ja va passar amb Carme Forcadell fa pocs més de dos anys, ni Arrimadas, ni Iceta, ni Domènech, ni Albiol no ho han fet. Tan sols el ciutadà José María Espejo-Saavedra, que era el contrincant de Torrent en la votació, ha tingut l’educació de fer-ho. La sessió continua sense alteracions. I aquests noms tornen a sonar en les votacions successives, per a elegir els vice-presidents i els secretaris de la mesa. Són aquests: Roger Torrent, president (ERC); Josep Costa, vice-president primer (Junts per Catalunya); José María Espejo-Saavedra, vice-president segon (Ciutadans); i els secretaris Alba Vergés (ERC), Eusebi Campdepadrós (Junts per Catalunya), David Pérez (PSC), Joan Garcia (Ciutadans). Ja ho veieu, tan sols una dona de set posicions a la direcció de la cambra. La diputada dels comuns, Elisenda Alamany, demanarà la paraula en l’últim moment per assenyalar aquesta situació inadequada. Complicitat i llunyania La sessió és plena de gests de complicitat i de llunyania. Hi ha el gest de Carme Forcadell saludant Quim Torra, amb qui van fer molta feina plegats a la societat civil fa pocs anys, que seu unes files més enrere. La salutació efusiva de Raül Romeva a l’activista Ruben Wagensberg, que entra al parlament amb una samarreta de ‘Xàtiva, renaix de les cendres’, que ja havien portat David Fernàndez (CUP) i Lluís Llach (Junts pel Sí). L’enregistrament en pla seqüència de la votació de Laura Borràs, una fera de les xarxes, per part d’una companya diputada. La salutació de Josep Maria Jover, un dels detinguts del 20 de setembre com a secretari general d’Economia, als quatre diputats de la CUP, asseguts just darrere seu. L’abraçada d’Elsa Artadi amb Lluís Salvadó, dos vells coneguts dels passadissos que enllaçaven presidència i vice-presidència en la legislatura de Junts pel Sí. La quantitat de llaços grocs a les solapes… Torrent ja deixa bocabadats els tres monàrquics de la mesa Roger Torrent, una volta dalt de la tribuna presidencial, ha volgut recordar els diputats absents perquè són a la presó juntament amb Jordi Cuixart o perquè són a Brussel·les, a l’exili. ‘Jo he de defensar el dret d’expressió i participació de tots els representants. Dels que són aquí, però especialment dels que no hi poden ser.’ El nou president tampoc no s’ha mossegat la llengua: ‘El primer que cal fer és recuperar les institucions del país i posar fi a la intervenció.’ Ha recordat que el cop del 155 és un fet inèdit en una democràcia. ‘Ens correspon de restituir, enfortir i preservar la sobirania del parlament’, ha dit el president amb les cares d’estupor dels tres membres de la mesa partidaris de la monarquia espanyola. ‘Els demano col·laboració i els exigeixo respecte’, ha dit Torrent: ‘Respecte per la voluntat popular.’ En un record i reconeixement especial per a Carme Forcadell, Torrent ha defensat que s’ha de poder parlar de tot al parlament. ‘Aquest és un país molt plural. Així ha quedat reflectit en aquest parlament. La presidenta Forcadell va fer el gest d’obrir les reunions de la mesa als grups que no hi tenien accés per representació. I vull anunciar que farem el mateix.’ El ple ha inaugurat una legislatura imprevisible. Incerta. Més incerta que mai. Aquests 135 diputats amb la mesa que han triat hauran de desencallar la ruta que el cop d’estat va escapçar el 27 d’octubre. Quants d’aquests representants democràtics seran empresonats? Quants hauran de passar a declarar per un tribunal de Madrid? Quin dia tornarà a ocupar la seva posició Carles Puigdemont? I Oriol Junqueras? I la resta de presos i exiliats? De quin nivell de filibusterisme seran capaços els de la bancada monàrquica? I on posaran la línia de l’equidistància els vuit diputats comuns? Són moltes preguntes que tenim per fer-nos i que podrien omplir unes quantes pàgines de diari senceres. Però, pas a pas, les anirem responent, que d’això es tracta. Comença el ball.

Comença el ball, amb un missatge soterrat de Maragall i el neguit indissimulat dels monàrquics

Els eurodiputast d’ERC, Jordi Solé i Josep M. Terricabras, han convidat el comissari de Migració europeu, Dimitris Avramopoulos, a visitar els CIE que hi ha a l’estat espanyol perquè pugui comprovar personalment ‘que no respecten la dignitat humana’. La carta, l’han enviada poc després de la resposta que el comissari els va fer per escrit dient que la Comissió reconsideraria els fons europeus que rep Espanya en matèria de refugiats si es demostra que no respecten els drets fonamentals dels interns. Arran d’aquesta resposta, els eurodiputats han fet arribar al comissari informació de primera mà de tres ONG de prestigi que han denunciat les violacions de drets humans que hi ha en els CIE. Es tracta de la Fundació Migra Studium, que certifica que al CIE de la Zona Franca de Barcelona es vuneren els drets dels menors d’edat i els dels interns amb perfils vulnerables, com els que tenen problemes de salut mental; SOS Racisme, que denuncia les condicions al CIE d’Aluche, a Madrid; i Amnistia Internacional, que condemna la situació de violació de drets humans als centres de Ceuta i de Melilla. Els eurodiputats esperen que, tenint en compte la inforació que els fan arribar, els responsables de la Comissió prenguin les mesures necessàries. El govern espanyol té assignats 372 milions d’euros de fons europeus per a acollir refugiats entre el 2014 i el 2020. Aquests diners arriben al fons d’asil, migració i integració (FAMI) de la UE. El primer any d’aplicació d’aquest fons va ser el 2015, i l’estat espanyol va despendre 26 milions d’euros dels 55 que tenia programats per a aquell any. D’aquests 26 milions, 4,9 van anar a parar a operacions d’expulsió i 1,8 a pagar els serveis d’escorta en aquests vols. 4,5 milions es van destinar a reformar els CIE. El fons FAMI ja preveu que es puguin destinar aquests diners a ‘millora dels centres d’internament’, i és aquí on el govern espanyol justifica les actuacions. Els diners utilitzats en aquest aspecte van anar, en una part, a la construcció de nous CIE i també a la reforma de CIE que ja hi havia. ‘Aquí l’estat espanyol té una discrecionalitat i un marge de maniobra. Què vol dir millorar la situació dels CIE?’, diu Solé. L’única motiu pel qual la Comissió diu que actuarà és per la constatació que els drets dels interns hi són vulnerats. Més informació: El govern espanyol destina fons europeus per a refugiats a les expulsions i als CIE

Els eurodiputats d’ERC traslladen a la UE les proves de vulneració de drets humans als CIE

El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya ha informat que el telèfon de 061 s’ha col·lapsat per una allau de trucades aquestes darreres hores. Aquest telèfon, que és de pagament, té una opció per a demanar informació de la Covid-19, coneguda popularment per coronavirus. Només ahir va registrar 18.000 trucades. Tota la informació sobre el Coronavirus, minut a minut La conselleria de Salut, Alba Vergés, ha demanat avui que es faci un ús responsable del 061 i ha recordat que també es pot trucar al Centre d’Atenció Primària (CAP) per a consultar dubtes. En casos d’emergències greus i de risc vital, el telèfon recomanat és el 112, que és de franc. Coronavirus 2019: Què ha passat avui? El report diari de VilaWeb Així mateix, el Departament de Salut ha elaborat un test senzill de tres preguntes per a esbrinar si es compleixen els criteris d’infecció pel coronavirus 2019, i si cal trucar o no el 061. En cas de qualsevol dubte, també es pot consultar la web Canal Salut. EN DIRECTE: La informació d’última hora sobre la Covid-19 Salut recorda en un comunicat les mesures preventives d’higiene genèriques per a evitar malalties respiratòries: – Rentar-se les mans sovint amb aigua i sabó o bé amb solucions alcohòliques, especialment després del contacte directe amb malalts o el seu entorn. – Evitar el contacte estret amb persones que mostrin signes d’afecció respiratòria, com ara tos o esternuts. – Mantenir una distància de dos metres aproximadament amb les persones amb símptomes d’infecció respiratòria aguda. – Tapar-se la boca i el nas amb mocadors d’un sol ús o amb la cara interna del colze en el moment de tossir o esternudar i rentar-se les mans de seguida. – Evitar de compartir menjar o estris (coberts, gots, tovallons, mocadors…) i més objectes sense netejar-los degudament. – No cal prendre precaucions especials amb els animals ni amb els aliments, per evitar aquesta infecció. Coronavirus: per què rentar-se les mans amb aigua i sabó és tan eficaç?

El test de Salut per a saber el risc de tenir la Covid-19

Una serpentina de colors, bicicletes, malabaristes, gegants, muixerangues ha recorregut el centre de València en la nova cavalcada, la que fa tres al segle XXI, de les Magues de Gener. Davant de tot de la comitiva, avançant amb determinació carrer de la Pau amunt, les tabalades anuncien que la festa comença. Hi ha expectació, música de timbals, de tabals i de dolçaines que de seguida s’escampa arreu. Durant dues hores, la comitiva pujarà en direcció a Santa Caterina, desafiarà el campanar a còpia de muixerangues, tombarà per Sant Vicent ballant sota l’arbreda i arribarà finalment a la plaça de l’Ajuntament per sentir, des de dalt del balcó amplíssim, els desigs i bons auguris de les fantàstiques Magues de Gener. De moment, la gent que ja s’espera a banda i banda dels carrers, saluda el sol que fa i amb el qual, potser, no comptaven: ‘Tot el que havia de ploure, ja ho plogué ahir’, comenta una àvia a l’amiga. ‘Que feia molta falta’, fa l’altra sense treure els ulls de la comitiva. ‘Sí.’ El nét, mentrestant, contempla embadalit el ball compassat dels gegants, obre molt els ulls quan se li acosta el cabut, agafa els caramels amb timidesa, es mira l’àvia, ella li fa que sí amb el cap i el xiquet s’il·lumina tot amb un somriure. D’ençà que la Societat Coral el Micalet va decidir de recordar-ho, recuperar-ho, actualitzar-ho, i per tercer any consecutiu, València ha tingut Magues de Gener. Tres conegudes activistes, Xelo Sànchez, Maria Escalona i Laura Berenguer, han representat enguany les magues Llibertat, Igualtat i Fraternitat-Sororitat. Dalt la carrossa tirada per un cavall blanc, o baixant de la carrossa a abraçar, saludant la mainada o la no tan mainada, fent-s’hi fotos, banyant-ho tot amb una pluja de paperets d’argent, les tres Magues han tancat la comitiva fins que han arribat, entre aplaudiments, a la plaça de l’Ajuntament. Una pancarta col·locada expressament a la mica de tanca que separa el públic de les comparses, recorda la història: ’80 anys després, Llíria saluda la Festa de la Infantesa’. I és que la celebració és, de fet, una festa recuperada: l’any 1937, en plena guerra, precisament perquè els més menuts poguessin oblidar-ne per uns dies les misèries, una València plena de refugiats va celebrar, al tombant de l’any, la Festa de la Infantesa. A partir de les fotografies, i dels documents recuperats, la S. C. el Micalet va decidir, l’any 2016, de recordar la iniciativa, reprendre-la, adaptar-la als temps que vivim. I van néixer les tres Magues de Gener. I a València, des d’aleshores, hi ha dues cavalcades: la dels Reis de l’Orient i aquesta, també, de caràcter laic i autoorganitzada. Tonetxo Pardiñas, satisfet de l’èxit de convocatòria, i del desenvolupament festiu de l’acte, destaca ‘la participació desinteressada de cada volta més grups i entitats culturals de tota mena’. La llista, efectivament, i no és exhaustiva, inclou enguany les colles de dolçaina i tabal El Micalet, Estrela Roja, Buf-Alí, El Tudell, Pignatelli, Gatzara, La Llavor, Els Bastonots, El Rossejat i Camp de Túria; les muixerangues la Torrentina (de Torrent), Conlloga (de Castelló) i la Jove de València; els grups d’animació de carrer Caparrut, TotArt, Truc, Espai de Circ, Tallercito Total, Soterranya, Bici és Vida, Amics de les Bicis Clàssiques; els grups de danses Escola de Danses de la Ribera i Pujillay Masis, de Bolívia; les batucades Batukampa Campatraix, S’ambalà, Batucanya Carraixet o Batucal Alfafar; els gegants d’Arrancapins i de Benimaclet o els gegants i nans de Sueca. I, entre una cosa i una altra, ja són a la plaça. Només d’arribar, precedides per la nombrosa, solemne (i somrient) comitiva de les sufragistes, les Magues han tornat a baixar de la carrossa, han demostrat que les abraçades superen totes les tanques, i han fet cap al balcó de la casa de la ciutat entre aplaudiments i crits de ‘Pau i cultura! Pau i cultura!’. Mentre elles hi arriben, Simeó el pregoner, un personatge amb moltes semblances amb l’editor David Vid, ha anunciat el començament dels parlaments i ha desitjat que la Festa de la Infantesa sumi per a una ‘societat plural, oberta i solidària’. Un dels grans moments de l’acte ha estat protagonitzat per la ‘veu descomunal’ de Pep Gimeno, el Botifarra, que ha sortit, ha saludat breument, content de ser a la capital, i ha fet emocionar (i cantar) la concurrència amb aquell senzill ‘Mira si hai corregut terreees…’ que acaba dient allò de: Vinc del cor de la Costera, del poble dels socarrats, d’allà on renaixen les cendres del meu País Valencià. I han sortit les Magues, acompanyades pel batlle, Joan Ribó, i han rebut aplaudiment general. Igualtat ha explicat el seu somni, ‘que siguem capaços de construir una ciutat tan segura que els xiquets i les xiquetes puguen eixir al carrer’; Fraternitat-Sororitat s’ha emocionat explicant que parlava ‘per totes les dones, per les que són ací avui, per les que no hi són i per les que ens ha furtat el patriarcat’; i Llibertat, finalment, ha llegit un fragment del poema ‘Podries’, de Joana Raspall, per recordar els infants víctimes de les guerres i la pobresa: ‘Si tu fosses nat/ a la seua terra’, ha recordat, ‘la tristesa d’ell/ podria ser teua’. Totes tres Magues han acabat la salutació proclamant tres drets bàsics de la infantesa, com un auguri que s’estengués pel món: ‘Felicitat, pau i cultura.’ (I no, no hem parlat de l’intent de rebentar la festa. Un grup en molts sentits reduït d’espanyolistes que han deixat que s’instal·lés a la plaça, ha provat de cridar l’atenció, amb insults i banderetes de plàstic. Però, tal com ha explicitat un dels músics de la cavalcada, ‘igual com el paper guanya la pedra, la dolçaina sempre venç el xiulet’.)

Les Magues de Gener: ‘Pau i cultura! Pau i cultura!’

‘Si totes tinguéssim veu, imagineu-vos-ho: el món seria molt, molt més ric’, diu Clara Peya. Perquè el món només ha estat explicat per uns quants, des d’un punt de vista, el dels homes; i el món de la música no n’ha estat exempt. Però des de fa un temps creixen brots nous, bandes formades majoritàriament o totalment per dones que duen el feminisme damunt l’escenari. Les històries de quatre d’aquestes bandes, d’estils molt diferents, les explica el documentari Les resilients: com pren força la música feminista, com fa eclosió ‘com flors després d’un incendi’. Amb aquestes quatre bandes, Les resilients abraça la diversitat d’estils de la música feminista: el folk de Roba Estesa, el hip-hop de Tribade, el soul de The Sey Sisters i el jazz electrònic de Clara Peya. Produït per la productora mataronina Clack, el documentari és dirigit per Cristina Madrid, que va arribar a la idea de retratar la música feminista nodrida per l’altre vessant professional com a regidora d’escenari i productora artística. Treballant als escenaris va veure que allà hi passava alguna cosa i que calia explicar-ho d’una manera concreta i quotidiana. Perquè veiés la llum, es va fer una campanya de micromecenatge a Verkami que va sobrepassar totes les expectatives: després d’haver superat els 7.000 euros inicials, es van aconseguir 10.750 euros gràcies a 340 mecenes. Això fa que el documentari s’hagi pogut subtitular en castellà i en anglès per exportar-lo internacionalment. A més, la rebuda durant les dues primeres projeccions al festival In-Edit –l’una al teatre del CCCB i l’altra al Centre Cívic del Fort Pienc– ha estat entusiasta, amb dos cartells d’entrades exhaurides i diverses projeccions programades al novembre. La imatge gràfica del documentari l’ha feta l’artista mataronina Carla Aledo. El documentari narra una història de resiliència, tal com explica Cristina Madrid, perquè ‘el fet que hi hagi músiques dalt els escenaris, tot i no haver tingut referents i havent estat apartades de la història, és un acte molt clar de resiliència’. La raó que va moure Madrid a filmar el documentari és que ‘és de justícia explicar històries de dones perquè històricament no s’han explicat, i, quan s’ha fet, se’ls ha tret importància’. Sobretot, a les històries de dones explicades per dones, perquè segons que puntualitza, no és narrar un fet i prou sinó narrar-lo des del punt de vista amb què es fa: ‘Si aquest documentari l’hagués dirigit un home, probablement no hauria arribat al cor com ho he fet jo, perquè el nivell d’empatia que hi he assolit pel fet de viure situacions semblants a les que s’expliquen al film fa que pugui anar més al fons.’ Per explicar aquestes històries, el film fa un seguiment personal de cadascuna de les bandes, no només en concerts sinó també en el seu entorn íntim per veure que, tot i ser molt diferents entre elles, totes comparteixen un missatge: que cal cedir espais i que els escenaris han de començar a canviar. Les quatre bandes escollides tenen totes un discurs obertament feminista. La selecció, com explica Madrid, va sorgir de manera molt natural: ‘Vaig pensar que triar una mostra de cada estil musical que tracta temes feministes era una bona manera de fer veure que és igual el gènere que tingui la música, perquè el gènere no és masclista sinó que ho són persones que fan la música’. Tribade és una de les bandes protagonistes de ‘Les resilients’ (fotograma del documentari, realitzat per Joel Kashila). Un documentari feminista, en forma i en contingut Les resilients és un documentari feminista pel contingut amb perspectiva de gènere transversal però també en la forma des que es va començar a gestar. ‘El món audiovisual i de les filmacions és molt intens i històricament molt masculinitzat, on es va molt per feina, tot i que això ara comença a canviar’, explica Madrid, i afegeix que en les filmacions de Les resilientss’ha procurat de tenir cura de l’equip tècnic i les persones entrevistades. ‘Com a dona feminista, en el meu dia a dia poso al centre la meva vida i no pas la retribució econòmica, i veia incoherent no aplicar això mateix a les filmacions’, comenta. ‘El feminisme ha de posar al centre la cura, la vida i la dignitat de les persones. I, evidentment, hem acabat cansades i hem fet moltes hores, però hem intentat cuidar-nos abans de tot.’ Pel que fa al contingut, les històries s’expliquen des d’una perspectiva de gènere transversal i interseccional. ‘Un feminisme que no entengui que hi ha racisme és un feminisme que no ens representa’, diuen les Sey Sisters. Totes les bandes donen la seva visió de les crítiques que reben per la manera com s’exposen als escenaris, i totes ‘aposten per un feminisme interseccional que, si no representa les minories, tampoc no les representa a elles’. És un tornar a la frase d’Angela Davis que ‘feminisme és la idea radical que les dones som persones’ i afegir-hi, com fa Madrid, que ‘totes les dones són persones, és igual d’on siguin, com siguin o com s’expressin’. Roba Estesa és una de les bandes protagonistes de ‘Les resilients’ (fotograma del documentari, realitzat per Joel Kashila). Les dones i els escenaris ‘Que una dona pugi a l’escenari ja és fer política’, diu Alba Magriñà (Roba Estesa) en un moment del documentari. Recollint la premissa de Kate Millet que allò personal és polític i posant èmfasi en el fet que al món de la música hi ha hagut una masculinització històrica. En aquest sentit, a Cristina Madrid l’ha ajudada la seva experiència en aquest món per a filmar el documentari i fer un retrat amb més coneixement. No és igual una dona damunt l’escenari que un home. Per exemple, en el cas de les tècniques, i d’això Madrid en parla en primera persona: ‘Quan faig de road manager he de ser més dolça i amable i quan faig de regidora d’escenari he de ser molt dura, he de tenir una actitud més masculinitzada.’ Passa igual, explica, amb grups de dones i homes. ‘Les actituds feminitzades fan que hi hagi persones que no les respectin igual com si un home es posa contundent i esquerp.’ Pel que fa a horaris, exigències i tracte, segons que explica, hi ha una discriminació clara entre grups d’homes i grups de dones. The Sey Sisters és una de les bandes protagonistes de ‘Les resilients’ (fotograma del documentari, realitzat per Joel Kashila). En general, les dinàmiques internes són diferents en grups d’homes i de dones, però en la mateixa mesura en què també difereixen a la societat: ‘Les dones, com que hem patit més opressions i situacions de desigualtat, intentem de no exercir alguns privilegis que sabem que tenim.’ Pel que fa al públic i els espais, fa anys que es comencen a estendre i popularitzar els punts lila contra les violències masclistes en espais d’oci nocturn. Tot i ser positiu, Madrid creu que ha d’anar lligat a una formació de l’equip tècnic i les persones que treballen en aquests espais, perquè si no es fa així, el punt lila i prou és ‘una medalla buida de significat’. Cristina Madrid, directora del documentari ‘Les resilients’ (fotografia de Manuel Arenas). ‘Coses de dones’ Un dels perills dels continguts feministes és que arribin a un públic ja conscienciat o femení. Passa igual amb els llibres escrits per dones, la música feta per dones i les sèries fetes i protagonitzada per dones. ‘Sembla que les coses fetes per dones siguin només per a un públic femení i les fetes per homes siguin per a un públic universal mixt, i això és un error monumental, perquè fins que els homes no comencin a mirar sèries fetes per dones o escoltar música feminista, això no canviarà’, denuncia Madrid. Perquè els missatges de les bandes feministes interpel·len també els homes, com el documentari, que sembla que també pot córrer aquest risc, tot i que al film hi ha molt contingut que interpel·la directament els homes, i sobretot els homes músics. Que fins que no hi hagi consciència de tothom, no es podrà omplir tot el camp de flors.

‘Les resilients’: la música feminista que brota com flors després d’un incendi

‘Catalanisme no nacionalista’, ‘sectors crítics del PDECat’, ‘els moderats’, ‘nacionalistes moderats’… són algunes de les expressions que cada cert temps poden llegir-se a La Vanguardia quan el diari del Comte de Godó publica informacions sobre un hipotètic partit catalanista moderat i no independentista que no acaba d’arribar mai. L’últim exemple ha estat precisament aquest cap de setmana. Dilluns passat, el diari recollia unes declaracions dels ex-diputats del PDECat Jordi Xuclà i Carles Campuzano, apartats de la llista de JxCat el 28-A, favorables a la investidura de Pedro Sánchez. Unes declaracions que relacionava amb els ‘moviments en el si de la formació que han constituït un corrent intern organitzat que va constituir-se a la cita del nacionalisme moderat el 21 de setembre d’enguany a Poblet.’ La Vanguardia reconeixia que ‘de moment, el procés de debat intern no pretén cristal·litzar en una formació política nova’, per a afirmar a continuació que ‘l’expressió de Jordi Xuclà d’aquest cap de setmana sembla deixar la porta oberta a la possibilitat esmentada’. La insistència en aquest nou partit autonomista que no acaba de néixer ha estat una constant els últims mesos. És l’última notícia referent a aquest suposat sector catalanista crític i moderat que sembla que pot impulsar un partit polític nou de cara a les pròximes eleccions al parlament. El darrer episodi havia estat al setembre, amb la reunió de diverses personalitats d’aquest àmbit a Poblet, amb els rumos que va desencadencar sobre la creació d’aquest partit hipotètic que pugui recollir l’herència catalanista i autonomista de CiU. La insistència en una reunió intranscendent a Poblet El 15 de setembre, referent a la reunió de Poblet, el diari publicava un article en què assegurava que el ‘nacionalisme moderat’ demanava en un document que l’independentisme tingués el valor d’admetre el ‘fracàs del procés’. La informació afirmava que d’aquesta trobada no en sortiria una formació política nova, però van començar a córrer rumors sobre quines intencions reals tenien els assistents a aquesta trobada. Tres dies després, la capçalera es feia ressò de la presentació de la plataforma El País de Demà, formada per ‘nacionalistes moderats’, relacionada amb la reunió de Poblet i impulsada pels mateixos noms: Antoni Garrell, Adrià Aldomà, Marta Pascal, Carles Campuzano, Lluís Recorder, Esperança Esteve… de nou, s’insistia en la idea que això no era la base de cap nou partit polític. Però sorprenentment, de nou el 10 d’octubre La Vanguardia insistia en donar rellevància a aquesta plataforma de ‘nacionalistes moderats’, que va tenir en aquesta capçalera un altaveu privilegiat. El mateix dia 18, es publicava que ‘el catalanisme “no nacionalista”‘ avançava cap a una coalició electoral amb la pròxima convocatòria al Parlament de Catalunya a l’horitzó. De nou, doncs, la idea d’un partit autonomista per a combatre l’independentisme. La Vanguardia tornava a fer-se ressò d’una iniciativa d’aquest sector minoritari del catalanisme, en una reunió de membres de Lliures, Units per Avançar, la Lliga Democràtica i Convergents, petites formacions sorgides de l’extinta CiU. Sobre la Lliga Democràtica, creada recentment, el diari també en parlava el 22 de juny, un ‘nou partit catalanista’ amb vocació de ser una ‘gran plataforma que aglutini tot el catalanisme de centre-dreta’, donant-li una rellevància pública que de moment no té. Sens dubte, però, les declaracions que van tenir més ressò van ser unes de l’ex-coordinadora general del PDECat Marta Pascal en una entrevista amb Enric Juliana, sub-director de La Vanguardia, el 7 d’abril d’enguany. ‘Un nou partit és una opció’, titulava Juliana, que li havia preguntat si parlava de promoure una nova opció política després que Pascal exposés que era independentista i que calia treballar per a fer un referèndum acordat. ‘Podria ser una opció’, va dir l’ex-dirigent del PDECat. De tota l’entrevista, doncs, se’n destacava aquesta resposta inconcreta al titular. El fracàs de Manuel Valls a Barcelona, malgrat haver rebut el suport de les elits econòmiques i empresarials, també ha provocat que s’hagi especulat sobre el salt de l’ex-primer ministre francès al parlament al capdavant d’un partit catalanista moderat. L’últim article sobre aquest fet és precisament de la setmana passada. La regidora de Barcelona Eva Parera, vinculada a la candidatura de Valls i ara fora del grup de Ciutadans, també ha tingut altaveu a La Vanguardia els útlims mesos. Altaveu dels sectors residuals de la dreta catalanista Però no només la insistència amb la reunió de Poblet, els articles sobre un salt de Valls al parlament que ell mai no ha verbalitzat i l’entrevista a Pascal formen part del repertori d’articles publicats en aquesta línia. La Vanguardia ja fa temps que parla d’un partit ‘catalanista moderat’ que mai acaba de crear-se ni té uns impulsors clars, més enllà d’una sèrie de noms recurrents, i n’hi ha diversos exemples, ja des del principi del 2018. El 2 de febrer del 2018, La Vanguardia ja començava a donar espai a una iniciativa de Lliures, una formació que mai no ha tingut representació, de la qual deia que pretenia bastir una ‘alternativa política que aglutini l’espai catalanista i liberal’. Aquesta formació impulsada per Antoni Fernández Teixidó va rebre el suport de La Vanguardia des del moment que va crear-se. El 12 de març del 2019, el diari deia que ‘sectors del PDECat’ esperaven que acabés el cicle electoral per a ‘reclamar un debat a fons’ sobre l’estratègia i el rumb del partit. El 10-N va acabar-se el cicle electoral del 2019, i de moment no hi ha cap novetat sobre cap moviment intern en la direcció. ‘Un sector moderat que en privat és molt actiu, però que en públic sol optar majoritàriament per a guardar silenci’, descrivia l’article. El 14 de setembre, el diari afirmava que ‘el catalanisme “no nacionalista” es mobilitza’. L’article informava sobre un dinar amb representants del catalanisme autonomista que tenia com a objectiu ‘traçar una estratègia, un itinerari i un discurs per a presentar candidatura a les pròximes eleccions catalanes’. La majoria d’aquestes informacions les signava Iñaki Ellakuría, periodista pròxim a Ciutadans i que ara ha fitxat per la redacció d’El Mundo a Madrid. L’expressió d’aquest desig és recurrent, no només en articles d’opinió que publica el diari –amb Santi Vila com un dels representants més il·lustres–, sinó també en diversos articles al llarg del temps. Un altre exemple és el suport que el diari va brindar a la campanya d’Unió Democràtica i de Ramon Espadaler i Josep Antoni Duran i Lleida a les eleccions del 27-S el 2015 i a les espanyoles del 20-D d’aquell any. El resultat va ser un fracàs estrepitós d’UDC, que va acabar desapareixent tot i el suport mediàtic que va rebre per part de La Vanguardia, i també de 8tv.

L’anhelat partit moderat que La Vanguardia anuncia una vegada i una altra

El ple del Tribunal Constitucional espanyol (TC) ha anul·lat per unanimitat el nucli de dues resolucions aprovades al Parlament de Catalunya que defensaven el dret d’autodeterminació, la independència i reprovaven de nou el rei espanyol Felipe VI. Els magistrats –que ja havien suspès cautelarment les resolucions impugnades pel govern espanyol– declaren nuls els incisos dels apartats I.1 i I.2 i també els apartats I.1.3.e); I.2.6.2 i I.3.7.2 de la resolució 534/XII del 25 de juliol del 2019 ‘sobre les propostes per a la Catalunya real’. També els I.1, I.2, I.3 i I.4 de la resolució 546/XII del 26 de setembre del 2019 ‘sobre la orientació política general del govern’. A més, adverteixen el president de la Generalitat, Quim Torra, la resta de membres del govern i la Mesa del Parlament de les ‘eventuals responsabilitats, inclosa la penal, en què poden incórrer en cas d’incompliment’. El TC dóna la raó al govern espanyol, que va impugnar les resolucions sobre la ‘Catalunya real’ adduint que els punts que parlen sobre l’autodeterminació i la reprovació del rei espanyol incompleixen diverses sentències del TC que ja van anul·lar resolucions similars al parlament. Segons l’executiu espanyol la resolució sobre l’autodeterminació vulneraria la sentència 259/2015 i 136/2018 que va declarar inconstitucionals apartats de la moció del 5 de juliol de 2018 que ratificava els ‘objectius polítics’ del 9-N. Pel que fa a la reprovació del rei Felip VI el govern espanyol va denunciar una vulneració de la sentència 98/2019, de 17 de juliol, que anul·la la reprovació del monarca aprovada al parlament l’11 d’octubre de 2018. El TC també anul·la la resolució aprovada pel parlament el 26 de setembre sobre l’orientació política general del govern’ que apostava pel dret d’autodeterminació per la via de la desobediència institucional. A més, diuen al parlament, el govern i el president de la Generalitat que s’han d’abstenir de fer ‘qualsevol actuació encaminada a donar compliment’ a aquestes resolucions i que han ‘d’impedir o paralitzar qualsevol iniciativa, jurídica o material, que directa o indirectament suposi ignorar o eludir la nul·litat dels apartats i incisos’ de les resolucions. Els adverteix també de les ‘eventuals responsabilitats, inclosa la penal, en què poden incórrer en cas d’incompliment del que ha ordenat aquest tribunal’.

El TC anul·la resolucions del parlament sobre el dret d’autodeterminació, la independència i la reprovació de Felipe VI

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha convocat una manifestació dimarts a Barcelona per commemorar el segon aniversari del Primer d’Octubre. La protesta, impulsada per la secció territorial del Barcelonès, començarà a les set del vespre a la plaça de Catalunya i continuarà fins a la seu de la Comissió Europea, al passeig de Gràcia, on farà una parada. Tot seguit, es reprendrà i acabarà a l’Institut Balmes, al carrer de Pau Claris, on la policia va actuar amb violència per impedir el referèndum. EN DIRECTE I Totes les mobilitzacions i accions dos anys després de l’1-O D’una altra banda, l’ANC també ha organitzat marxes de torxes des de diversos municipis del Bages en direcció als Lledoners, on arribaran prop de dos quarts de deu, quan començarà un acte amb la intervenció de la presidenta de l’entitat, Elisenda Paluzie. Quatre marxes de torxes arribaran als Lledoners per l’aniversari de l’1-O al vespre D’actes per commemorar l’aniversari de l’1-O se n’han programats més. Demà a Vic n’hi haurà un a la plaça de l’U d’Octubre, amb Elisenda Paluzie. També demà, a les 19.45 es farà l’acte polític ‘Llum i llibertat’ al Bruc. Hi intervindran Josep Cruanyes, vice-president de l’ANC; Marcel Mauri, vice-president d’Òmnium; i Jordi Merino, president de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya. L’acte el clourà el president Quim Torra. I, tot seguit, s’encendran els 131 farells a les agulles del massís de Montserrat, en record dels 131 presidents de la Generalitat. S’il·luminen 131 agulles de Montserrat Dimarts, primer d’octubre, a banda la manifestació i les marxes, hi haurà concentracions a diverses ciutats, com ara Tarragona, Vic, Sabadell i Tàrrega, i marxes de torxes a Tordera i Cardedeu. També s’inaugurarà l’espai 1-O a Lliçà de Vall i hi haurà tot d’actes polítics a la Roca del Vallès, Vilassar de Mar, Valls i Salou. L’ANC respondrà a la sentència del Suprem amb tres grans marxes que col·lapsin la xarxa viària

L’ANC convoca una manifestació a Barcelona per a commemorar el segon aniversari del Primer d’Octubre

Ernest Maragall (1943) és el candidat a batlle de Barcelona per Esquerra Republicana de Catalunya i diputat al Parlament de Catalunya. En política catalana ho ha estat gairebé tot: regidor de l’Ajuntament de Barcelona, diputat al parlament, conseller d’Educació durant el tripartit, i d’Acció Exterior fins fa pocs mesos. En aquesta entrevista feta ahir, Maragall rep VilaWeb en una de les estances del parlament. I parla dels seus inicis en política, de la seva candidatura i del projecte independentista. —Documentant-me he vist aquesta data. 1965. Ernest Maragall entra a l’Ajuntament de Barcelona el 1965. —No. Està malament. A l’Ajuntament hi entro l’any 1969. Novembre. Més formalment el 1970. Amb el benentès que al Centre Ordinador Municipal ens pagaven amb un sobre. Cobràvem en negre, no tenia nòmina, i per inscriure les filles a la seguretat social ho va haver de fer la meva dona. Jo era programador, en aquell moment, i havia estudiat un llenguatge concret. Fins aleshores treballava en una agència de publicitat i màrqueting, 18.000 pessetes el mes. I vaig anar a l’ajuntament a guanyar-ne 12.000, amb el benentès que tenia una jornada que em permetia d’estudiar a la tarda. Estudiava econòmiques, encara. —I quins records en teniu, del batlle Porcioles? —Porcioles ni visto, ni oído, ni sabido. Al Centre Ordinador Municipal, que era a la ronda de Sant Pau, teníem una feina molt concreta, i tècnica, que era escriure programa informàtic. Fèiem, per exemple, els programes per a confegir el padró d’habitants. —Què en traieu, d’aquests primers anys, que us pugui servir ara? —Donar valor al concepte de democràcia. Inevitablement, un concepte que ara hem de tornar a tenir present. També allà em va arrelar el concepte de servidor públic, amb el qual em sento més identificat. Més que qualsevol altra cosa, servidor públic. —Els anys vuitanta arriben, i ens trobem en l’ajuntament democràtic. —On s’aferma la realitat, la vivència, el caràcter. La vida era treballar a l’administració. Continuava essent un servidor públic. Un treballador, i no un càrrec polític. No va ser fins a les eleccions del 1995 que sí que vaig tenir càrrec públic: regidor de Funció Pública. —I ara, al 2019, per primera vegada aneu de primer. Tota la vida més en segon pla (regidor, funcionari) i ara aneu de primer. Per què ara voleu ser batlle? Per què ara, de número 1, després de tants anys de número 2? —És cert. Perquè les circumstàncies m’hi han dut. Jo no ho havia considerat ni m’ho havia proposat, ni ho he perseguit. Les circumstàncies de país han pesat: el repte democràtic, la repressió, l’acció judicial, han fet fora tota una generació de representants i dirigents polítics. I ha significat una empenta, i una exigència moral i política, a assumir papers que no m’havia proposat. I pels quals encara no sé si estic preparat. —És Oriol Junqueras qui diu Ernest Maragall ha de ser candidat a batlle. Va anar així? —No crec que fos tant una idea personal, sinó de grup. Que en tot cas es transmet, s’expressa i materialitza a través d’Oriol Junqueras, sí. I no sé si és una idea. És un seguit de consideracions. Primer: tots són a la presó i a l’exili. I també hi ha una valoració dels objectius polítics d’ERC de guanyar la capital de Catalunya. I es prenen decisions. —Alfred Bosch no era ni a la presó ni a exili. La raó no devia ser aquesta, tampoc. —Les raons són aquestes que us deia. La circumstància global del país, i del conjunt de l’organització. I van creure, per les raons que sigui, que la millor opció possible era aquesta. —A la vostra llista no sabem qui anirà de número 2. Us agradaria que fos algú provinent dels comuns? —És magnífic que ERC pensi en la màxima capacitat d’obertura i d’acceptar el risc de la diversitat interna. I treballem en això. Però no solament en una direcció. —Amb l’altra, també. Heu anat a cercar en Miquel Puig, ex-Unió, per exemple. —Per exemple. De manera que ERC ho fa molt bé. Aquesta idea, amb Oriol Junqueras, ja la discutíem fa cinc anys. El fet important és aquest: que ERC afermi això que Isidre Molas en deia ser un partit d’amples fronteres. ERC ho fa. Partit d’amples fronteres. —Al senyor Maragall se li pot dir: no li agrada el model de ciutat que tenim avui, ell que ha construït precisament aquest model? Com es pot fer ara la crítica a una ciutat que heu gestionat dècades? —Precisament crec que el punt de partida és el reconeixement de la meravella que és la ciutat. Entre tots, no és un mèrit exclusiu de ningú. El punt de partida és la ciutat com a actiu, o meravella. Precisament. Ara, la gestió o la governació dels últims temps potser ofereix elements d’inquietud i desafiaments no resolts. O no ben entesos o no ben governats. —El sistema econòmic capitalista ha caigut sobre la ciutat. I el sistema polític, també. Jo no veig que ens n’hàgim sortit, de debò. —Aquest és un indicador més dels reptes que s’han de resoldre. Però la resposta no pot ser estrictament defensiva: que ningú no se’n vagi de Barcelona. Es tracta de veure avui què vol dir Barcelona. Què vol dir Àrea Metropolitana de Barcelona. Què vol dir distàncies, qualitat de vida, temps. És la dimensió, que ha canviat. Així i tot, hem de fer un esforç per a no deixar-nos dominar pel mercat, per aquesta globalització anònima i distant que ens ha colonitzat. Aquests dies dic sovint que a Barcelona ens volen comprar. Per als inversos immobiliaris, per als grans grups financers, per a ells Barcelona és un escenari més. Un escenari més de l’activitat que també fan a Londres, París, Nova York. —Serem una Cerdanya global. Els rics compren cases que faran servir un cap de setmana l’any. A Nova York ja passa. —Crec que no cal fer més catastrofisme del compte. Que aquí vingui talent, executius, científics, inversió estrangera és positiu. Hem de fer que això no impliqui l’expulsió de ningú. Ni la pèrdua de control. Això té diverses respostes. Algunes de legislatives. O reserves de terreny per a habitatge públic de lloguer. O tenir múscul financer per a tenir terreny públic. —Per què el senyor Maragall exclou el PSC de les seves aliances possibles? —És el PSC que s’ha exclòs. Encara ara, de la manera com s’ha acabat la legislatura espanyola, amb la convocatòria de noves eleccions, em sembla que és el PSC que ha preferit de restar enganxat en el bloc del 155 i no assumir les seves responsabilitats, i la possibilitat d’influència en la direcció de l’estat. Mentre estigui en aquesta explícita contradicció no és que sigui molt difícil, és que és impossible de pensar en aliances o en govern. Impossible. —PSC fora. Molt bé. Però costa de veure, també, un govern ERC, comuns i PDECat. Els republicans, que en dieu. El món postconvergent i els comuns, amb vós al mig? Costa d’imaginar. —Aquesta és la responsabilitat democràtica que és possible que ens pertoqui. Però primer de tot, hem de mirar de no especular gaire. Ara, sembla molt difícil de suposar que cap força tingui majoria absoluta. Si la nostra responsabilitat és central, estem en condicions d’expressar políticament aquest bloc democràtic del 80%? Per què no? No veig cap motiu per a no intentar-ho. —Us estimeu més aquesta opció que el bloc independentista? —No és que me l’estimi més. També hi ha una qüestió de xifres, de suma. Primer deixem que parlin els ciutadans i es vegin quines majories des poden fer. També és obvi que tot allò que ens uneix amb la indispensable unitat independentista, amb PDECat, Crida o Junts per Catalunya, ens diferencia en molts aspectes del que vol dir progressisme. Podem anar a unes eleccions de Barcelona sense parlar de Barcelona? Sense confrontar polítiques econòmiques o nivell de desigualtat? Aquesta ciutat té molts èxits al servei de molt poca gent. Necessitem un govern progressista que afronti aquestes desigualtats. —Canviem de qüestió: a la BBC vau dir que a l’exterior podríem demanar aliances quan passéssim del 50% del vot. El Primer d’Octubre vam arribar al 80% o 90% del vot. —Em sembla que en això ens fem trampes al solitari. El Primer d’Octubre és un actiu importantíssim en termes democràtics i de país, però al mateix temps és evident que no hi ha la majoria que ens… Si haguéssim fet un referèndum en condicions normals, sense violència… Quan hem tingut l’oportunitat de votar tots, en una cosa que no era un referèndum, eren unes eleccions, hem vist amb més claredat el pes real de les opcions. Tothom ho diu. Tothom, el president Puigdemont, Oriol Junqueras, el govern, el parlament, Òmnium, ANC. Necessitem una verificació democràtica de la nostra voluntat. Podem discutir quines formes pot tenir aquesta verificació democràtica. Però quan arribi, hem d’estar en condicions d’obtenir aquesta majoria. —El Brexit va tenir un 37% sobre el cens. Nosaltres, també. I si resulta que no és vot que fa falta, si no força? —Ens va faltar allò que tenien els escocesos a Escòcia. O els quebequesos al Canadà. —Un referèndum pactat? No arribarà mai. No és ingenu pensar en referèndum pactats? —Mai? No, home. Aquesta és la vostra opinió. —No creieu que és ingenu de pensar que arribarà un referèndum pactat? —Ho heu dit: és una qüestió de força. Correlació de forces. Tot això és una qüestió de poder. Hem d’aconseguir crear les condicions perquè això s’expressi en termes vinculants i reconeguts a fora. I aquesta és la feina. El referèndum pactat crec que és una perspectiva que hem de mantenir. Absolutament. I que hem de treballar per assolir-la. —I no creieu que és més realista, i tocar de peus a terra, la idea de Jordi Cuixart, que això es farà amb la desobediència civil? —Són incompatibles totes dues coses? Jo crec que el concepte de la desobediència civil és cabdal. La desobediència civil, depenent de com l’entenguem i fins on la practiquem. L’element de la desobediència civil és un tresor que ens regala en Jordi Cuixart. No únicament ell, molta més gent, però ell de manera molt destacada. Però que l’hem d’aplicar no a l’Índia de fa seixanta anys, sinó a la Catalunya d’avui. I la Catalunya d’avui és una societat que és com és. Que no vol fer perilla determinades conquestes democràtiques, econòmiques i socials d’aquests darrers vuitanta anys, també, malgrat tot. Una cosa és que es posi en qüestió el poder, la nostra manera de ser, identitat i voluntat democràtica i una altra que això vulgui dir que mitjançant la desobediència civil, o mitjançant el procés de la conquesta de la llibertat, posem en risc el que som. Aquesta societat és afortunadament diversa, amb alguna mesura pròspera, amb moltes desigualtats, i és conscient que volem desenvolupar-nos a partir del que som. Aquesta societat no vol començar des de zero. —Cuixart va dir: ja no vull sortir de la presó. No és la meva prioritat. La meva prioritat és despullar la manca de llibertat. Potser els de fora hem de dir alguna cosa semblant: la prioritat ja no és tenir seguretat, ni diners al banc. Potser ho perdem durant el camí. —Aquesta és una pregunta. Estem disposats a deixar de pagar impostos a l’estat? —Hi està disposat el senyor Maragall? —Jo crec que és legítim que es proposi. I és legítim tenir dubtes sobre la viabilitat i la voluntat real de la societat catalana d’avançar en aquesta direcció. Si fos un camí viable, compartit i majoritari, per què no? —Per acabar sobre aquesta qüestió: i si això del referèndum pactat és com un refugi? I si la proposta no es fa fruit de l’anàlisi, sinó de la por? Ui, ui, ens peguen: fem-ho pactat. —La solució segurament està en l’equilibri adequat de dues, o més, qüestions. Abans d’un referèndum pactat pot haver-hi més verificacions democràtiques, com les eleccions. I recordo que en termes electorals hem guanyat quatre vegades: la consulta del 14, eleccions del 15, el Primer d’Octubre, i el 21-D. Doncs continuem, i ampliem. Guanyem. I confirmem que hi ha una majoria electoral i social. Per això també vol dir governar i assumir responsabilitats. Posem el país a entendre i debatre i dibuixar com pot ser el camí de la independència i de la República. Fem-ho de manera solvent i oberta. —Voleu afegir-hi res? —En aquest sentit, Barcelona és cabdal. I li pot tocar aquest paper: expressar unitat sobiranista, republicana, per la independència, i fer-ho en termes de govern progressista. I fer-ho, per tant, com a expressió d’aquest bloc del 80% i de ser a la primera fila en la recuperació de drets i a l’hora de tombar tots els murs socials i polítics. A Barcelona li pot tocar el paper de guanyar-nos el cap i el cor dels ciutadans que ens veuen amb recel.

Ernest Maragall: ‘Desobediència civil? Depenent de com l’entenguem i fins on la practiquem’

Les obres de la Línia 10 del Metro de València, l’antiga T-2 i el traçat que unirà el centre de València amb el barri de Natzaret, es reprendran el pròxim mes d’abril amb la construcció de la rampa de connexió entre el tram subterrani i el de superfície en el carrer Amado Granell i la prolongació tramviària fins a Germans Maristes, així com amb la construcció a l’aire lliure de la parada amb aquest nom. Així ho han avançat el president de la Generalitat, Ximo Puig, i la consellera d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori, María José Salvador, en un acte celebrat al costat del batlle de la ciutat, Joan Ribó, en el barri de Natzaret per a anunciar el reinici de les obres de la L-10. El tram en el qual es reprendran els treballs per a concloure aquest traçat correspon a la primera part de les cinc en les quals s’ha dividit l’execució de l’obra, tenint en compte que aquesta és l’única que s’ha licitat fins al moment, ha precisat la consellera. Aquesta licitació es va dur a terme per 4,8 milions d’euros el passat mes de novembre, amb la previsió que les obres es reprengueren en el primer trimestre de 2019. Salvador, que ha recordat que l’execució de l’antiga T-2 es va paralitzar en 2011 per decisió de l’anterior Consell del PP, ha agregat que els altres quatre projectes pendents es licitaran a partir del mes de març i ha detallat que contemplen l’arquitectura i equipament de parades i estacions, l’electrificació i subestacions, la senyalització i comunicacions, els tallers provisionals. Tant la consellera com el president de la Generalitat han comentat que la conclusió de la L-10 contempla una inversió de 50 milions d’euros i està prevista pel 2023. Els càrrecs polítics han valorat que aquest traçat pugui portar-se a terme i així assegurar la connexió del barri de Natzaret amb el centre de la ciutat, contribuir a la seva integració i millorar la mobilitat i connexió dels seus veïns.

Les obres de la L-10 del metro de València es reprenen a l’abril per unir el centre amb el barri de Natzaret

L’arquitecte nord-americà d’origen xinès Ieoh Ming Pei, un dels més importants del segle XX i al qual se li deu la piràmide del Louvre, s’ha mort als 102 anys, segons ha confirmat el seu fill, el també arquitecte Li Chung Pei, al diari ‘The New York Times’. Considerat un dels més reconeguts arquitectes del segle XX, I.M. Pei ha dissenyat edificis i gratacels a tot el món, destacant el Banc de la Xina a Hong Kong i la piràmide del Louvre a París. Guanyador del Premi Pritzker, el guardó més prestigiós de l’arquitectura, també és l’encarregat d’obres com el Museu Miho de Kyoto o la Nacional Gallery of Art a Washington. Fill d’un prominent banquer, va néixer a Guangzhou (Xina) el 1917 tot i que posteriorment es va nacionalitzar nord-americà. Als 18 anys es va mudar a Nova York per estudiar arquitectura, que va cursar en el prestigiós Institut de Tecnologia de Massachusetts i a Harvard. El 1955 va establir a Nova York el seu primer estudi d’arquitectes. Encara que compta amb obres en tot el planeta, molts dels seus millors edificis es troben als Estats Units, entre ells el Four Seasons Hotel de Nova York o la Biblioteca John F. Kennedy de Boston. En els anys 80 va gaudir d’una intensa i reeixida activitat caracteritzada per una arriscada successió d’arquitectures singulars d’alts costos. Entre altres de les seves moltes obres, també va dissenyar l’edifici Est de la National Gallery of Art a Washington, el Saló de la Fama del Rock and Roll a Cleveland o el Centre de Ciència de Macau a la Xina. Al llarg de tota la seva carrera ha estat reconegut amb guardons com la Medalla d’Or de l’AIA de l’Institut Americà d’Arquitectes, la Royal Gold Medal del Royal Institute of British Architects o la Medalla Presidencial de la Llibertat, considerada com la concessió civil més alta als Estats Units.

S’ha mort l’arquitecte Ieoh Ming Pei, pare de la piràmide del Louvre

Josep Maria Jové ha declarat aquest matí al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per la participació en l’organització del referèndum. L’ex-número dos d’Oriol Junqueras és investigat per delictes de desobediència, malversació i revelació de secrets. Desenes de persones s’han concentrat a les portes del tribunal per donar-li suport, amb representació de tots els partits independentistes. La declaració Durant la declaració, Jové no ha reconegut pas l’autoria de l’anomenada agenda Moleskine i del document ‘Enfocats‘, que l’acusació ha fet servir tant en aquesta causa com en el judici contra els presos polítics al Tribunal Suprem. Mai no ha quedat demostrat qui havia estat l’autor d’aquests documents, que inclouen anotacions sobre el procés i un suposat full de ruta de desconnexió amb l’estat espanyol. Ha respost a les preguntes de la seva advocada i dues preguntes que li ha fet la jutgessa Maria Eugènia Alegret, però no pas les de la fiscalia ni de Vox. La defensa de Jové ha demanat d’invalidar els escorcolls a casa seva i al seu despatx i, per tant, tot allò que s’hi va trobar. I s’ha oposat a fer una prova pericial cal·ligràfica per comparar la lletra de Jové amb la de l’agenda Moleskine, que segons la Guàrdia Civil i la fiscalia és una de les suposades proves incriminatòries principals. També ha refusat de fer una altra prova de veu a Jové per a comparar-la amb les trucades interceptades per la Guàrdia Civil durant la investigació. La concentració de suport Mentre Jové declarava, una àmplia representació de partits independentistes li han donat suport. Per ERC, que ha organitzat la mobilització, hi han assistit el vice-president, Pere Aragonès, el president del parlament, Roger Torrent, Diana Riba, Joan Josep Nuet, Ernest Maragall, Montse Bassa i Isaac Peraire, entre més. Junts per Catalunya ha estat representat per Elsa Artadi, Laura Borràs i Eduard Pujol. I la CUP per Carles Riera, Vidal Aragonès i Eulàlia Reguant. Aragonès ha encapçalat el seguici de suport i ha destacat que Jové ‘es troba sotmès a un procés judicial injust, precedit d’una investigació policíaca denunciable en què li han vulnerat la intimitat . Nosaltres no renunciarem mai als nostres objectius, malgrat un procediment penal fragmentat en diversos jutjats i que crea indefensió a tothom’. També ha parlat Elsa Artadi, de Junts per Catalunya: I Carles Riera, de la CUP: L’advocat de Jové, Andreu Van den Eynde, va demanar que no declarés fins que no s’hagués acabat el judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol, però el TSJC va desestimar-ho. Jové era la mà dreta d’Oriol Junqueras al Departament d’Economia i és considerat una peça clau per a l’organització del referèndum. Fou citat com a testimoni al Suprem, però va acollir-se al dret de no declarar perquè és investigat pels mateixos fets. Va ser detingut el 20 de setembre de 2017 a la Ronda Litoral de Barcelona i li van escorcollar el despatx i el domicili, d’on, segons que diu la Guàrdia Civil, van extreure el document ‘EnfoCATs’ i l’agenda Moleskine, dues proves que les acusacions exhibeixen contra els presos polítics.

Josep Maria Jové es desmarca de l’agenda Moleskine en la declaració al TSJC

El consell polític extraordinari de la CUP d’avui al matí ha aprovat de presentar-se a les eleccions espanyoles del 10-N amb una candidatura pròpia. En una conferència de premsa, la membre del secretariat nacional Mireia Vehí ha anunciat que ‘per primera vegada en la història, l’esquerra independentista i la CUP decideix de presentar-se a les eleccions espanyoles, una decisió que no ha estat fàcil’. Optaran per defensar l’autodeterminació, exigir l’amnistia dels represaliats i la conquesta de drets. ‘Hem vingut a dir a l’estat que deixi en pau la nostra gent’, ha assegurat Vehí. A banda la candidatura pròpia, els militants han obert la porta a repetir les aliances amb la Crida Constituent, però en la reunió d’avui no s’ha determinat com seran les llistes, el programa electoral i l’acció política, qüestions que es deixen per al consell polític del 5 d’octubre. Vehí ha assegurat que la situació és d’excepcionalitat i ha lamentat: ‘Cada vegada tenim més presos polítics, cada vegada tenim més persones detingudes.’ De fet, en un comunicat als militants s’afirma que la decisió ‘és el resultat d’un debat afrontat pel conjunt de la militància per a donar resposta a un context canviant, un context de repressió i de criminalització de l’independentisme, com hem pogut comprovar aquesta setmana, i a les portes de la publicació de les sentències’. Candidatura en solitari El consell polític havia de pronunciar-se sobre quatre documents. Dos dels texts preveien de presentar-se a les eleccions i els altres dos n’eren contraris. En una primera votació han apostat per presentar-s’hi i més endavant s’ha considerat que la millor opció era tirar endavant una candidatura pròpia. ‘Això no és una qüestió de llistes unitàries, de cadires, ni de fer política per garantir un pacte estrany’, ha argumentat l’ex-diputada, quan li han demanat si s’obrien a la possibilitat d’aliar-se amb més forces polítiques independentistes. De fet, la CUP destaca que la decisió es pren en un context en què ‘algunes forces independentistes es veuen disposades a garantir la governabilitat a l’estat espanyol. Un context on cal articular accions polítiques al voltant de la defensa dels drets socials, civils, econòmic i polítics per poder fer efectiu l’exercici del dret d’autodeterminació’. D’aquí que insti a tots els agents, actors socials, organitzacions polítiques a participar d’aquesta candidatura. Amb aquest canvi de posició respecte d’unes eleccions espanyoles, la CUP no vol fer política institucional, sinó impedir la governabilitat que no garanteixi el reconeixement al dret d’autodeterminació, l’amnistia per als represaliats i la conquesta de drets, els tres eixos del programa polític que ha divulgat la formació anticapitalista. ‘No hem vingut a blocar o desblocar, hem vingut a fer política des de tots els àmbits que tenim’, ha dit. Pirates de Catalunya aprova de coalitzar-se amb la CUP Pirates de Catalunya ha aprovat de concórrer a les eleccions espanyoles en coalició amb la CUP i ha optat per articular, juntament amb més organitzacions, ‘una llista rupturista que defensi els drets socials i respecti el mandat de l’1-O’. ‘Davant la impossibilitat de reeditar el Front Republicà (…) Pirates fa el pas per formar una candidatura més forta i més àmplia per portar al Congrés les idees del partit i les de la CUP-Crida Constituent, així com els pilars fonamentals del Front Republicà’, han informat en un comunicat. Som Alternativa, per la seva banda, ha anunciat que renuncia a presentar-se a les eleccions atesa la impossibilitat de fer un front unitari o un front republicà. COMUNICAT URGENT: https://t.co/bjPiCIN8Rt. No ha estat possible un Front Unitari. No ha estat possible un Front Republicà.No volem dividir encara més el vot. Fem un pas al costat. Gràcies a tots i totes les que ens heu ajudat. — Som Alternativa (@somAlternativa) September 28, 2019

La CUP es presentarà a les eleccions espanyoles del 10-N amb una candidatura pròpia

BOGOTÀ, 18 (EUROPA PRESS) La Sala Plena del Tribunal Constitucional de Colòmbia ha avalat aquest dilluns a la nit el Plebiscit per la Pau, el mecanisme amb el qual es ratificaran els acords que signi el Govern amb les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC). Fins ara, es coneix que el llindar de votació per aprovar els acords de pau serà del 13% del cens electoral, que equival a 4,5 milions de vots. Alhora, la Cort Constitucional ha determinat, per sis vots a favor davant de tres en contra, que el resultat del plebiscit serà de caràcter vinculant per al president, Juan Manuel Santos, tal com ha informat ‘El Colombiano’. Tant el president del Govern com el seu ministre d’Interior, Juan Fernando Cristo, han defensat en repetides ocasions l’aprovació del Plebiscit, per la qual cosa han instat el Constitucional a avalar aquest procés per ratificar els acords.

El constitucional de Colòmbia avala el Plebiscit per la Pau com a mecanisme per ratificar els acords

El passat diumenge 2 d’agost la senyora Casajoana publicava, en aquest mateix mitjà, un article d’opinió sobre les bondats del Tractat Transatlàntic de Lliure Comerç i Inversions (TTIP) per a Catalunya i Europa. La plataforma Catalunya No al TTIP, composta per més de noranta entitats, li voldríem respondre. No és gens clar que aquest tractat, negociat a porta tancada entre el govern dels Estats Units i la Comissió Europea —això és important, perquè els qui ens representen a la banda europea no han estat escollits per la ciutadania en cap moment—, serveixi per a estimular els intercanvis, l’ocupació i la riquesa mútua. Sí que sabem que probablement no ho farà, i molt menys per a les petites i mitjanes empreses catalanes. Com ho sabem? Perquè, a les rondes de les negociacions per al tractat, només hi són convidats els grans ‘lobbies’ europeus i americans, bàsicament la banca i les indústries agroalimentàries, cap no és catalana, òbviament. I també ho sabem per comparació amb les negociacions d’uns altres tractats, com ara el NAFTA. L’Àrea de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord, un tractat negociat entre els Estats Units, Canadà i Mèxic que va entrar en vigor el 1994, ha tingut efectes negatius per als tres països. Per ser breus només parlarem de la pèrdua de llocs de treball als Estats Units, no fos cas que se’ns acusés d’antiamericans: fins el 2002 es van perdre 879.280 llocs de treball a causa de relocalitzar empreses i de tancar-ne, sobretot a estats com ara Califòrnia, tal com denuncien els sindicats nord-americans. I això que llavors no hi havia crisi econòmica! També sabem que el CERP, la Fundació que va fer l’estudi mencionat per la Sra. Casajoana, encarregat per la UE, que pronosticava uns minsos resultats positius en termes de PIB i ocupació, té per patrocinadors entitats tant ‘neutrals’ en aquest tema com tots els bancs centrals europeus, el Grupo Santander, Citigroup, Commonwealth Opportunity Capital, Credit Suisse, JP Morgan, La Caixa, Lloyds Banking Group, UBS, entre molts més. I sabem que l’Atlantic Community, que es defineix com el principal ‘think tank’ online en polítiques exteriors atlàntiques, desmentia a la Sra. Casajoana ja el passat mes de desembre assegurant que ‘els funcionaris i polítics que destaquen que el TTIP portarà grans beneficis econòmics corren el risc de ser acusats de falta de sinceritat. En el millor dels casos els guanys econòmics seran molt modestos, i prometre el cas contrari augmentaria les pors, ja existents, sobre l’erosió regulativa’. El TTIP desperta recels Segons la senyora Casajoana, no s’han identificat sectors econòmics en què hi pogués haver un impacte negatiu, perquè l’harmonització d’estàndards entre els Estats Units i la Unió Europea ens faria ser ‘més competitius’. Estàndards com, per exemple, els laborals que, suposadament, són un obstacle per al creixement econòmic. La llibertat d’associació o el dret a la negociació col·lectiva són, entre més, acords de l’Organització Internacional del Treball (OIT) signats per la majoria de països de la Unió Europea, però no pels Estats Units. Centrem-nos, tanmateix, en un sector concret: l’agroalimentari. A Catalunya apreciem especialment els productes de la terra, oi? Doncs amb el TTIP ja ens en podem oblidar! Serà molt més difícil per a la petita i mitjana agricultura del país de ser competitiva amb les grans empreses agroalimentàries de les dues costes de l’Atlàntic i els productes transgènics, i uns altres amb baixos estàndards de protecció de la salut de la ciutadania. I serà impossible que les administracions continuïn promovent el teixit local a través de la compra pública de proximitat, de temporada o ecològica. Tot això no són mites que nosaltres ens inventem, sinó que qualsevol lector interessat pot cercar i comparar la legislació nord-americana i europea per veure-hi les diferències. La OIT també posa a disposició pública els països que han signat els seus acords. I, ja que la senyora Casajoana ens remet al web de la Comissió Europea, seria adequat que expliquéssim que els documents publicats allà són d’un punt concret de les negociacions i no estan actualitzats. Per tant, no podem saber què és allò que negocia a les rondes de negociacions més recents. Però és clar, segons la Comissària de Comerç Cecilia Malmström: ‘algunes àrees són massa sensibles per publicar-se’. Sensibles per als interessos de qui? La Sra. Casajoana, com alguns defensors del TTIP, quan se’ls acaben els arguments diuen que ‘darrere de les vociferants crítiques contra el TTIP es percep un corrent de fons antiamericà i anticapitalista’. Doncs els països d’Europa on avui dia hi ha un rebuig més majoritari al TTIP són Alemanya, Àustria i Luxemburg. Societats antiamericanes i anticapitalistes? La resposta és més senzilla i menys maniquea: són les societats en què s’ha aconseguit un debat real i la informació pública sobre el TTIP. I en el cas de Luxemburg s’afegeix un factor més: és el país on coneixen millor Jean-Claude Juncker. També us convidem a visitar la web de la campanya Stop Fast Track per veure les desenes d’entitats, com ara la principal central sindical AFL-CIO, que s’oposen a les actuals negociacions, tant del TTIP com del Tractat Transpacífic, que el govern del Estats Units negocia alhora pels mateixos motius que les entitats europees, i amb qui estem coordinats. Un acord per a mantenir Europa al capdavant de l’economia del món El TTIP és un reflex de la por que provoca a les elits financeres occidentals el canvi d’unes relacions comercials diferents que les que hi ha hagut fins ara, dominades per certs col·lectius d’Estats Units i Europa. Vol fer tornar la competitivitat ‘perduda’ per tornar a tenir les regnes de l’economia mundial. Al capdavall, si el TTIP s’aprovés, això tindria efectes globals: serien els estàndards acordats, molt més rebaixats els que s’imposarien —-perquè si es negocia a partir dels grans interessos econòmics no es negocia pensant en l’interès comú de la ciutadania—, els qui s’imposarien. Els països de l’anomenat ‘Sud Global’ no tindrien cap remei més que adaptar-se a aquests nous estàndards, perquè un acord com el TTIP, juntament amb els més de dos mil acords de lliure comerç existents a tot el món, acabarien marcant les regles del joc, no solament del comerç, sinó de la governabilitat mundial. Les empreses multinacionals aconseguirien d’aquesta manera allò que els va quedar a mig fer a l’OMC per la resistència de molt d’aquests països. Allò que ens ha portat fins aquí Aquest discurs, el d’haver de guanyar força econòmica per combatre els nous reptes, el del creixement macroeconòmic i financer per sobre de tot, és el que ens ha portat a la crisi econòmica. No cal que parlem de bombolles immobiliàries ni d’especulació financera, perquè ja ho tenim totes i tots prou present. El TTIP no solament perpetuarà la precarietat instaurada durant la crisi, sinó que tindrà més efectes. Com passa amb el medi ambient, en què la competència entre països per ‘aportar béns i serveis amb un alt valor afegit’ ha portat a ignorar completament la contaminació, l’escalfament global i el canvi climàtic. Aspectes que es tornaran a ignorar amb aquest tractat, perquè al capdavall són obstacles per a la competitivitat. Com la legislació contra el ‘fracking’ aprovada pel Parlament de Catalunya o per evitar casos com els terratrèmols a les Terres de l’Ebre que tan bé coneixem; als Estats Units el fracking és legal. Però també afectarà greument la sobirania política, perquè deixarà en no res les nostres lleis i referèndums per culpa de tribunals d’arbitratge privat (ISDS, o com el vulguin anomenar ara) dels quals la Sra. Casajoana no parla. Les multinacionals tindran la capacitat de denunciar la legislació d’un país si va en contra dels seus interessos econòmics. Si el tribunal troba culpable un govern, aquest indemnitzarà l’empresa afectada per les ‘pèrdues presents o futures’ causades per la legislació, tal com demostren casos com les demandes contra la moratòria del ‘fracking’ al Quebec, contra les advertències sobre els riscos del tabac per Philip Morris contra Austràlia i Uruguai o la de Veolia contra Egipte per la pujada del sou mínim. Catalunya pot decidir, juntament amb la resta d’Europa, si realment vol viure amb totes aquestes condicions. Però decidim-ho ara, abans que sigui massa tard i el nostre futur depengui només dels grans interessos econòmics que cerquen ‘competitivitat’. Marc Martorell Escofet, Gemma Julio, Carolina Montoto, Judith Espuny i Àlex Guillamón Catalunya No al TTIP

Per què el TTIP no és bo per a Catalunya i Europa

L’anunci del Banc Sabadell de reunir avui el consell d’administració urgentment per una possible aprovació del seu canvi de domicili fiscal s’ha convertit en la notícia del dia. Aquest moviment arriba pocs dies abans del ple al parlament que ha de fer la declaració d’independència. El banc amb matriu catalana havia previst aquest escenari fa temps, ja que, com totes les grans empreses, té plans de contingència per a qualsevol canvi que pugui produir-se en l’economia. Per aquest motiu, va decidir de canviar els estatuts fa temps per tal que aquesta decisió pogués ser aprovada pel consell d’administració sense necessitat de passar per la junta d’accionistes. El consell del Banc Sabadell es planteja el trasllat de seu social per la independència Però què implica un canvi de seu social? No significa un trasllat d’oficines ni tampoc de la seu central. L’entitat simplement canviaria el seu domicili oficial per continuar sota l’aixopluc del Banc Central Europeu (BCE), ja que una de declaració d’independència podria deixar Catalunya fora de la UE. Així, encara que mantinguessin el domicili fiscal a Catalunya, el banc podria continuar accedint al crèdit europeu a través de la filial espanyola, encara que de manera més limitada.

Què pot implicar que un banc traslladi la seva seu social?

L’aeroport de Barcelona ha anul·lat almenys cent vuit vols, ara per ara, segons que indica Aena, enmig de la protesta per la sentència de l’1-O. Els avions havien de sortir de Barcelona amb destinació a ciutats com París, Madrid, Milà, Nàpols, Lisboa o Menorca. El personal d’atenció al client de les diverses companyies aèries recomana als passatgers afectats que no surtin de la zona d’embarcament i que esperin dues hores per veure com evoluciona la situació. A més, hi ha diversos vols amb retards. Amb tot, fonts d’AENA ho desvinculen de la protesta del Tsunami Democràtic i ho atribueixen a l’operativa de les companyies. D’altra banda, dins la zona d’embarcament la situació és de normalitat. El ritme és l’habitual entre passatgers i membres de la tripulació que fan cua per agafar un vol i turistes que arriben i recullen l’equipatge. Con motivo de las concentraciones en los accesos al Aeropuerto Josep Tarradellas #Barcelona–#ElPrat, se hancancelado una veintena de vuelos. 📲 Consulta con tu aerolínea el estado de tu vuelo. — Aena (@aena) October 14, 2019

Almenys cent vuit vols anul·lats a l’aeroport de Barcelona

El futbolista del FC Barcelona Gerard Piqué ha desmentit una informació d’Antena 3 que assegurava que la seu de la seva empresa, Kerad Games, és a Madrid. La cadena espanyola relacionava aquesta presumpta informació amb el suport reiterat de Piqué al referèndum català. L’empresa de Piqué és situada concretament a Sant Joan Despí i es dedica al desenvolupament de videojocs. Mentira. La sede de @KeradGames está en Catalunya. https://t.co/cshOPrSDoj — Gerard Piqué (@3gerardpique) October 12, 2017

Gerard Piqué desmenteix Antena 3 i diu que la seu de la seva empresa és a Catalunya

Avui fa una setmana del desallotjament del local anomenat ‘Banc Expropiat‘, a la Travessera de Gràcia de Barcelona. Des d’aleshores, la tensió es manté al barri sense que s’hagi desblocat el conflicte, i els ocupants reclamen de recuperar l’espai per a les activitats que hi havien fet aquests últims anys. L’ajuntament governat per Ada Colau no vol pagar el lloguer al propietari –la societat Antartic Vintage SL– que havia pagat durant un any el govern municipal de Xavier Trias: 4.000 euros al mes, més un primer pagament de 6.000 euros. Ara la fiscalia de Barcelona investiga Trias per suposada malversació de diner públic. I el diàleg entre el consistori i els ocupants s’ha malmès. En els aldarulls que hi va tornar a haver ahir durant el nou intent de reocupar el Banc Expropiat hi hagué deu ferits, entre els quals set agents dels Mossos d’Esquadra. Un dels afectats és un fotògraf del Punt Avui que es va fer un trau per l’impacte d’una llauna. També va resultar ferit un jove, d’uns 18 anys, que fou ruixat amb lleixiu i se’l van haver d’endur amb una ambulància del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. Durant els aldarulls, també va rebre un cop de porra d’un agent dels mossos el regidor de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona Josep Garganté, quan era a la capçalera de la manifestació de protesta. I, per la seva banda, la policia catalana ha informat que set agents va resultar ferits de consideració diversa. Quatre d’aquests mossos van haver d’agafar-se la baixa laboral a causa de les ferides rebudes. Ahir no hi va haver cap detingut. Una vintena de persones ha acampat aquesta nit davant del Banc Expropiat. Ho ha explicat el mateix número de compte del banc, que va demanar als acampats que no fessin soroll: ‘els veïns i les veïnes estan tenint molta paciència aquests dies.’ A la gent del #BancAcampat tingueu en compte el soroll. Les veïnes estan tenint molta paciència aquests dies i ara sou el @Banc_Expropiat. — Banc Expropiat (@Banc_Expropiat) May 29, 2016 Aquest matí, en declaracions a Catalunya Radio, Josep Lluís Trapero, comissari en cap dels Mossos d’Esquadra, ha afirmat que molts dels manifestants ‘violents’ involucrats en els aldarulls no són del barri de Gràcia i tampoc formen part del col·lectiu del Banc Expropiat. ‘A Gràcia hi ha uns 120.000 habitants, dels que uns 200 o 300 es manifesten, i d’ells uns 50, 60 o 100 criden fora policia’, ha assegurat. Trapero també ha admès que els agents dels mossos van intentar envoltar una cinquantena de persones per a detenir-les. No obstant això, els carrers estrets del barri van entorpir l’operació que va acabar fracassant. De totes maneres, ha afegit que si els aldarulls continuen ‘un dia hi haurà una desgràcia’. Des del Banc Expropiat, en un comunicat publicat aquesta matinada, s’ha denunciat la criminalització que s’està fent del col·lectiu. Afirmant que no hi ha ‘divisió entre ocupes i veïns’. Respecta la violència i l’origen d’aquesta, el grup ha donat una resposta irònica: ‘Sembla que si som de Gràcia ens ha d’agradar el pacifisme i els cupcakes‘. Afegint, a més, que la qüestió no és la violència sinó ‘per què encara hi ha gent a Gràcia que no està baixant al carrer’. Sense interlocució Malgrat la manca d’interlocució, l’ajuntament diu que cerca solucions. Segons el primer tinent batlle, Gerardo Pisarello, una possible solució és facilitar un edifici de titularitat pública perquè s’hi continuïn fent les activitats que aquests últims cinc anys s’havien fet al Banc Expropiat. Segons Pisarello, si hi ha projectes comunitaris amb suport del veïnat ‘l’obligació de l’ajuntament és donar espais perquè es puguin dur a terme’.

El conflicte del Banc Expropiat de Gràcia continua encallat, una setmana després

Moure el pensament, fer-lo sortir al carrer, que s’estengui per tota la ciutat i que aconsegueixi que les àgores físiques recuperin el significat grec d’espais públics de debat. En definitiva, situar la filosofia al mapa. Això pretén Ciutat Oberta a Barcelona, una iniciativa que se suma a un interès recent de les ciutats europees per a programar ambiciosos festivals filosòfics. Si el Barcelona Pensa, organitzat per la UB, va ser pioner a portar la filosofia al carrer a la ciutat de Barcelona i va inspirar festivals com l’Avivament a València, ara l’ajuntament de la ciutat ha apostat fort per aquesta idea amb la Biennal Ciutat Oberta, que començarà dilluns i s’allargarà fins el 21 d’octubre. A diferència del Barcelona Pensa, de vora 15.000 euros de pressupost i amb personal voluntari, el Ciutat Oberta, produït per l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), no escatima esforços i, amb 700.000 euros disponibles, ha programat un centenar d’activitats en una setantena d’espais alternant prestigiosos pensadors internacionals i activistes i institucions locals. A més, deixarà una estela a la ciutat els mesos de novembre i desembre amb més activitats paral·leles, entre les quals s’inclou el mateix Barcelona Pensa, la programació del qual ha estat molt reduïda. Amb el títol ‘Pensar, debatre, experimentar’, la Biennal s’articularà al voltant de quatre grans itineraris: Ciutat Democràtica, on es reflexionarà sobre la salut i la qualitat democràtica enfront el poder dels mercats; Ciutat Diversa, que se centrarà en la manera que s’expressen i reconeixen les diferents diversitats de gènere, d’opció sexual, alimentària, cultural, religiosa i fins i tot de mobilitat; Ciutat Digital, que versarà sobre els perills i oportunitats de la revolució tecnològica; i, finalment, Ciutat Habitable, que es preguntarà sobre el futur de la ciutat com a conjunt d’habitatges, equipaments i espais públics. Entre els grans noms convidats hi ha filòsofs de nivell internacional, com la pensadora Judith Butler, el sociòleg Richard Sennet, la crítica literària Gayatri Spivak, l’historiador de l’art Georges Didi-Huberman, l’escriptor Gonçalo M. Tavares o l’arquitecta Marina Tabassum. Entre els ponents catalans hi haurà Fina Birulés, Marina Subirats, Marina Garcés, Itziar González, Llàtzer Moix, José María Lassalle o César Rendueles. On es congregarà bona part de la programació serà al CCCB, la plaça de la Virreina o la plaça de Joan Coromines, però també obriran les biblioteques públiques dels barris; indrets de valor patrimonial com el recinte modernista de Sant Pau, el fossat del Mercat de Sant Antoni o el Palau de la Música Catalana; sales de teatre com la Sala Beckett o el Teatre Tantarantana; i centres de creació com Hangar o la Fabra i Coats. Aquests darrers anys també han proliferat més festivals de pensament com els italians Festival Filosofia de Mòdena, la Biennale Democrazia de Torí, Festival Filosofia Verità o La Filosofia il Castello e la Torre; els londinencs Philosophy Now Festival o HowTheLightGetsIn; el neerlandès el Thinking Planet, International Philosophy Festival a Utrecht; o l’alemany phil.Cologne Philosophy Festival. Pocs mesos abans de les eleccions municipals, aquesta és la proposta més ambiciosa del govern d’Ada Colau quant a la cultura, una biennal que els organitzadors no han pogut assegurar si podrà repetir-se el 2020. Recomanacions: el punt destacat de cada dia Dilluns 15. L’embolic del gènere. Per què els cossos importen? Amb Judit Butler, Fina Birulés i Marta Segarra La investigadora del Seminari Filosofia i Gèner-ADHUC, Fina Birulés, mantindrà un diàleg amb la filòsofa Judith Butler, moderat per Marta Segarra (LEGS-CNRS i ADHUC-Universitat de Barcelona). Serà centrat en qüestions de gènere i sexualitat i relacionarà el pensament feminista amb la reflexió sobre la vida en comú. Butler i Birulés consideraran conceptes com la biologia i la materialitat del cos, la cultura i les normes socials, la precarietat, la vulnerabilitat i l’acció política. Dimarts 16. L’educació del futur. Gayatri Spivak i Marina Garcés La globalització i la nova era d’informació en massa i accelerada exigeixen una reflexió profunda sobre l’ensenyament. L’educació corre el risc de caure en una tendència que imposa paràmetres com l’eficiència, el rendiment o la velocitat. Contra aquesta realitat, la pensadora índia Gayatri Spivak reivindica l’ensenyament lent i el paper de les escoles i mestres locals. Coneguda internacionalment pels seus estudis sobre el postcolonialisme, Spivak proposa de crear espais independents de la cultura dominant per donar veu als més vulnerables i oferir-los la possibilitat d’abandonar la seva condició subalterna. Ella mateixa ho posa en pràctica mitjançant un projecte amb mestres d’escoles rurals de Calcuta. Gayatri Spivak dialogarà amb la filòsofa Marina Garcés, que defensa que l’educació ha de ser emancipadora i que no solament s’ha de produir a l’escola i a la llar, sinó que afecta el conjunt de la vida col·lectiva. Dimecres 17. Ciutats i sobiranismes. Laia Bonet, David Fernàndez, Ignacio Sánchez-Cuenca, Marina Subirats i Xavier Antich Tradicionalment, el concepte de sobirania ha estat identificat amb el ‘poder suprem’, superior, de l’estat. Però el canvi d’època, amb la digitalització i la globalització, l’hegemonia dels mercats o el sorgiment d’una consciència social que la rebutja, li ha atorgat significats nous. A les ciutats, per exemple, es parla de ‘sobiranies’, en plural, per referir-se a la necessitat de ser autònomes en l’energia, l’aigua o les dades massives. En aquest diàleg, el 17 d’octubre a la plaça de Bonet i Muixí, es reflexionarà sobre si podem continuar parlant de sobirania tal com abans, i es preguntarà quina evolució cal esperar-ne els anys vinents i com es veu tot plegat a Barcelona i Catalunya. Dijous 18. Populismes, contra el poder instituït. Jose Maria Lassalle, Máriam Martínez-Bascuñán, Fernando Vallespín, Josep Ramoneda Molts cops parlem de populisme per referir-nos de manera genèrica a fenòmens que tenen poc a veure entre si. Parlem de ‘populisme de dretes’ per referir-nos als moviments xenòfobs actius en diversos països europeus, però també per caracteritzar 5 Estels o catalogar Podem. Més aviat ens referim a una reacció de rebuig del poder instituït i les complicitats amb l’oligarquia que no pas a un corrent polític específic. En aquesta sessió es debatrà sobre aquest concepte i s’analitzarà fins on ens pot ser útil per a superar l’erosió progressiva de la percepció sobre qualitat de les nostres democràcies. Divendres 19. Construir i habitar. Carles Muro i Richard Sennet Richard Sennett acaba de publicar Building and Dwelling, el darrer volum d’una trilogia sobre la cultura material iniciada fa deu anys amb The Crafstman (El artesano ). Sennett, observador precís i subtil de la societat, ha centrat aquest volum en la relació de l’homo faber, capaç de transformar el seu entorn, i una de les seves invencions més fascinants: la ciutat. L’autor estableix una distinció entre la ciutat física i la viscuda, com també entre els qui la projecten i la transformen (arquitectes i urbanistes) i els qui l’habiten (els ciutadans). Aquesta conversa precisament tracta d’habitar la suposada frontera entre aquestes dues ciutats i reflexionar sobre si la consciència de la manera en què hi vivim, juntament amb el desenvolupament d’una ètica urbana que valori la diversitat, pot canviar com són projectades i construïdes. Dissabte 20. Les limitacions de la llibertat d’expressió en ple segle XXI. Renata Ávila, Simona Levi i la plataforma NoCallarem L’advocada de drets humans i tecnologia Renata Ávila; la directora de teatre, dramaturga, estratega tecnopolítica, artista, investigadora i activista Simona Levi i la plataforma NoCallarem participaran en un diàleg sobre les limitacions a la llibertat d’expressió en la societat digital. A partir del fet que la llibertat d’expressió és un dels pilars dels sistemes democràtics, el debat abordarà els desafiaments que li presenten les noves tecnologies i la cultura digital. Què passa quan l’abast de la llibertat d’expressió és qüestionat? Qui decideix quins en són els límits? Com hauria de ser tractada en una ciutat oberta? El debat provarà d’abraçar les visions i experiències de les convidades i els convidats. Diumenge 21. Passar, costi el que costi. Diàleg entre Georges Didi-Huberman i Niki Giannari El mes de març del 2016 la Comissió Europea tanca la ruta dels Balcans. A Idomeni hi ha milers de persones esperant entrar a Grècia; retingudes al camp, blocaran les vies de tren que travessen la frontera. És en aquest context que Nikki Giannari escriu ‘Espectres recorren Europa’, un poema epistolar al qual respondrà amb un assaig el filòsof i historiador de les imatges Georges Didi-Huberman. Viatjant d’Idomeni als escrits de Walter Benjamin i Hannah Arendt sobre la condició d’apàtrida, l’exili o el pària, el pensador reflexiona sobre l’hospitalitat, la ciutadania, la pèrdua i la supervivència. Els dos autors conversaran sobre la seva obra en comú i sobre la necessitat de reconèixer tota aquesta gent que passa a les portes de les nostres ciutats per tal d’acollir-la.

Barcelona: la filosofia al mapa

L’Ajuntament de València ha anunciat que l’Entitat Metropolitana del Transport garantirà en la xarxa nocturna que les dones puguen demanar on volen que s’ature el bus, per a garantir-ne la protecció, tal com ja s’ha començat a implantar a Terrassa i també, fora del país, a Vigo i Bilbao. La companyia municipal diu que les mesures contra l’assetjament masclista s’aplicaran quan es complete el remodelatge de línies que s’ha de fer enguany. El regidor de mobilitat sostenible, Giuseppe Grezzi, ha dit que ‘les dones són les principals usuàries de la companyia, tant en horari diürn com nocturn i, tant, protegir-les és un objectiu prioritari.’ Segons l’últim índex de satisfacció del client, el 66,5% dels usuaris de l’autobús públic són dones, una xifra que s’ha mantingut estable des del 2011.

Els autobusos de València pararan quan les dones ho demanen durant la nit

Els partits polítics de govern i de l’oposició de Xile, tret del Partit Comunista (PC), han arribat de matinada a un acord històric per a començar un procés constituent inèdit al país, en resposta a un mes de protestes contra la desigualtat social al país llatinoamericà. L’acord ‘per la pau social i la nova constitució’, com l’han batejat, són dues pàgines amb dotze punts en què formulen una via que fins ara no s’havia provat a Xile per a elaborar una Carta Magna. El procés començarà a l’abril amb un plebiscit en què els xilens respondran a dues preguntes: ‘Voleu una nova constitució?’ i, en el cas de vot afirmatiu, ‘Quina mena d’òrgan hauria de redactar la nova constitució?’. Per a aquesta segona pregunta es proposen dues possibilitats: una Convenció Constitucional, que estarà formada al cent per cent per ciutadans triats per a aquesta finalitat, o una Convenció Mixta Constitucional, en què la meitat dels membres serien parlamentaris. Els membres es triarien l’octubre del 2020, coincidint amb les eleccions regionals i municipals, amb un sistema de sufragi universal. L’òrgan constituent tindrà com a únic objectiu redactar la constitució, de manera que es dissoldrà un cop acabi aquesta tasca. El termini serà de nou mesos, prorrogables tres mesos més, i l’esborrany s’haurà de sotmetre a referèndum abans de seixanta dies. En aquest cas, el vot serà obligatori. La nova constitució regirà un com promulgada i publicada, quan derogarà l’actual, que data de 1980, en plena dictadura militar, i que és coneguda com la llei Pinochet.

Els partits xilens acorden un procés constituent que començarà amb un referèndum a l’abril

Un dels dirigents històrics del PP valencià, el senaor Pedro Agramunt Font de Mora, ha caigut finalment en desgràcia. Després d’haver aconseguit sortir ben parat de les denúncies d’implicació en un gran escàndol de corrupció a l’Azerbaitjan, finalment un altre escàndol li ha costat ser desautoritzat per tota l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa. Agramunt és el president d’aquesta Assemblea Parlamentària, i avui hi havia d’anar per a dir si dimitia del càrrec pel fet d’haver anat a reunir-se, convidat per Rússia, amb el president de Síria, Baixar al-Assad; i d’haver-ho fet d’amagat, sense donar explicacions. Però Agramunt ha amagat el cap sota l’ala i ni tan sols s’ha presentat a la reunió de l’Assemblea d’avui. La renúncia al càrrec de president de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa només la pot prendre el president mateix personalment. Per això, els membres de l’Assemblea Parlamentària han decidit retirar-li la confiança en bloc en un comunicat molt dur: ‘El senyor Agramunt no està autoritzat a fer més visites oficials, a atendre més reunions o a fer declaracions públiques en nom de l’Asssemblea’. I afegeix unes declaracions del vice-president de l’Assemblea, el britànic Sir Roger Gale: ‘El president ha decidit de no assistir a la reunió d’avui, i no ha presentat cap carta de dimissió. Com a resultat, tenint en compte les normes de procediment per les quals el president no pot ser forçat a dimitir, hem cregut necessari de prendre aquestes mesures. Les normes i els principis de l’Assemblea Parlamentària són més importants que cap membre a títol individual, i la integritat de la nostra Assemblea ha de ser preservada’. L’escàndol de la visita a al-Assad, fa aproximadament un mes, va esclatar quan van començar a transcendir detalls de la reunió, de la qual cap membre de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa no havia estat informat. Agramunt, a la dreta de la fotografia; a l’esquerra, un diputat rus. Agramunt va viatjar amb alguns altres membres de l’Assemblea Parlamentària, com el diputat Jordi Xuclà, del PDECat, i membres del parlament rus. La reunió amb el president de Síria va durar tres hores. Aquesta setmana Agramunt va donar explicacions, dient que ell no hi havia anat pas com a president de l’Assemblea Parlamentària sinó com a senador espanyol. I que en va informar al ministre d’Afers Estrangers, Alfonso Dastis. Però el govern espanyol insisteix que no van tenir cap comunicació formal d’aquell viatge, i que Dastis es va limitar a desaconsellar a Pedro Agramunt de fer-lo. S’esperava que Agramunt presentés ahir la dimissió, però va voler ajornar la decisió un dia perquè just ahir rebia la visita del rei espanyol, Felipe VI. Tots dos es van deixar fotografiar, somrients, malgrat l’escàndol polític. Gracias a Su Majestad el Rey por su primera visita al Consejo de Europa como jefe del Estado de España. pic.twitter.com/kSSWf3syYc — Pedro Agramunt (@pagramunt) April 27, 2017 La diplomàcia del caviar Però aquest escàndol, que fonalment li ha costat la confiança de tota l’Assemblea del Consell d’Europa, no és pas l’únic, ni el més destacat d’aquest polític històric del PP, molt lligat a Rita Barberà i a l’antic aparell del PP al País Valencià. Agramunt Font de Mora fa temps que és observat de prop per organitzacions de defensa dels drets humans i del think tank European Stability Iniciative (ESI). En denuncien el paper que ha tingut encobrint el règim de l’Azerbaitjan en la violació sistemàtica dels drets humans i la persecució de l’oposició política. Sembla que es va valer del paper de membre del Consell d’Europa en canvi de suborns, segons les denúncies presentades. Recentment, una nova investigació de l’ESI posava encara més en evidència Agramunt Font de Mora. Aquest cas és conegut com el de ‘la diplomàcia del caviar‘, unes pràctiques que incloïen regals, viatges de franc i diners, amb l’objectiu de crear un grup dins el Consell d’Europa que, amb silenci o amb elogis, legitimés el règim autoritari d’Ilham Alíev a l’Azerbaitjan, fent els ulls grossos a les denúncies de violacions dels drets humans. Agramunt sempre ha negat aquestes pràctiques. Però l’ESI ha denunciat repetidament la gestió d’aquest senador del PP valencià.

Escàndol al Consell d’Europa per l’actitud d’un històric del PP valencià caigut en desgràcia