Datasets:

projecte-aina
/

vilasum

text stringlengths 58 48.4k	summary stringlengths 9 157
L’economista català Xavier Sala i Martín ha respost per Twitter al governador del Banc d’Espanya, Luis María Linde, que havia apuntat que la independència de Catalunya podria derivar en un ‘corralito’ i que els bancs catalans marxarien a Espanya. ‘Si els bancs catalans passen a ser espanyols, com pot ser que es quedin fora de l’euro i sense finançament? O l’una cosa o l’altra’, ha dit Sala i Martín. També es pregunta si Linde formula ell mateix aquestes declaracions, que qualifica de ‘incongruents’, o bé rep ordres de Mariano Rajoy. Per acabar, recorda que el Banc d’Espanya va sotmetre Bankia a un test d’estrès i va concloure que era una entitat ‘sana’. Vegeu els sis piulets ordenats cronològicament: 1. El governador del Banco de España, Luis Maria Linde, diu que si Catalunya marxa, els bancs Catalans aniran a Espanya. — Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) September 21, 2015 2. Linde també diu que si Catalunya marxa, els bancs catalans quedaran fora de l’euro i no tindran finançament del BCE i risc de corralito. — Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) September 21, 2015 3. Ara bé, si els bancs catalans passen a ser espanyols, com pot ser que es quedin fora de l’euro i sense finançament? O una cosa o l’altra. — Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) September 21, 2015 4. Un es pregunta si el Sr Linde ha pensat abans de fer les seves incongruents declaracions o simplement ha llegit el que li mana Rajoy. — Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) September 21, 2015 5. Per cert, el Banco de España va fer “stress tests” i va dir que Bankia estava sana i que podíem comprar accions sense problema. — Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) September 21, 2015 6. Jo em pregunto si vull seguir a un país on el govern pot obligar institucions independents com el BdE a condicionar el vot de la gent!!! — Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) September 21, 2015	Sala i Martín desmunta les amenaces del Banc d’Espanya en cas d’independència
Josep Maria Montaner (Barcelona, 1954) és doctor en arquitectura i catedràtic de teoria de l’arquitectura a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. El 2015 va deixar les aules i va afegir-se al projecte de Barcelona en Comú. Amb la victòria electoral d’Ada Colau, es va convertir en regidor d’Habitatge, unes de les àrees més crítiques de l’ajuntament. En el primer any de mandat, la situació ha empitjorat, el preu del lloguer a Barcelona ha crescut de més d’un 5% i s’acosta als màxims del 2008. Parlem amb ell sobre un dels problemes més preocupants de Barcelona. —El preu del lloguer a Barcelona arriba a les cotes del 2008, just abans que esclatés la bombolla. —Sí, és veritat, i de llavors ençà les rendes mitjanes no han augmentat, sinó que han tendit a baixar. A moltes famílies el lloguer, 700 o 800 euros mensuals, se’ls menja gairebé tot el sou. Això no ho poden assumir ni els joves, ni les famílies monoparentals ni, és clar, els pensionistes. —Dieu que ‘la qüestió de l’habitatge és irresoluble en el sistema de mercat capitalista’. No hi ha solució? —Dins el capitalisme el problema de l’habitatge no es pot resoldre. El sistema es basa en la propietat del sòl, per tant, en el domini. Als països amb un estat del benestar fort, no s’hi ha resolt el problema, però s’ha pogut mitigar. Per exemple, Viena té el 50% d’habitatges de lloguer assequible. No és la solució definitiva, però hem d’aspirar que el dret a l’habitatge es compleixi al màxim. Hem de prendre mesures per a evitar la gentrificació i l’expulsió de la gent. És cert que totes van sempre a contracorrent i darrere dels moviments que fa el sector immobiliari, però hem d’intentar de fer de contrapunt. —I què penseu fer per lluitar contra els augments de preu? Hi ha cap solució? —La més sòlida seria disposar de més habitatge assequible, però a la ciutat en tenim poc: no arriba al 2%. Provarem de duplicar-lo amb el pla de l’habitatge 2017-2025, però és un procés lent. Podem fer moltes coses: rehabilitar, aconseguir pisos buits, construir, signar convenis amb el sector privat, però no tindrem les bases per a assolir el 15% d’habitatge assequible –mitjana europea– fins d’aquí a un parell d’anys. Parlem de tota una maquinària: disposar de sòl, inversió i projectes. —Quan es podria assolir aquest 15%? —No seria ni d’aquí a deu anys. Potser el 2030. —De quants habitatges parlem? —Uns 100.000. Dins el període del nostre pla, en podríem tenir uns 20.000 de gestió pública. La resta s’haurien d’aconseguir per mitjà d’uns altres mecanismes. De totes maneres, assequible no vol dir necessàriament de propietat pública: són lloguers un 20% per sota del preu del mercat per raons múltiples: ONG, ajudes explícites o implícites, etc. —I des d’on partim? —Ara tenim 11.000 pisos de gestió pública o del tercer sector. A més, n’hi ha 9.000 que reben una ajuda econòmica per a pagar el lloguer. —Teniu cap mesura d’efecte immediat sobre el mercat? —L’única mesura que pot tenir efecte immediat és una certa regulació dels preus del lloguer, com passa en unes altres ciutats europees, com ara París o Berlín. Però això un ajuntament no ho pot fer. A la Generalitat, de fet, el govern central tampoc no li ho permetria, però ho pot intentar. Tot i això, no té la intenció de fer-ho ara que és urgent. —I què penseu fer? —Catalunya Sí que es Pot, la CUP i l’ajuntament lluitem perquè la nova versió de la llei contra l’emergència residencial inclogui mínimament el concepte de lloguer abusiu, com fan les constitucions de Suïssa o els Països Baixos. —Però el nom no fa la cosa. De què serveix parlar de lloguer abusiu? —Això ens obre la porta a regular. Anar directament sobre els increments i evitar que no passi d’un tant per cent. A París, per exemple, el límit és del 20%. D’aquesta manera, es defensa el dret del llogater, perquè quan se li acaba el contracte no li n’augmentin el preu abusivament. —I què us responen? —Hi posen reticències, fins i tot legals. Tant CDC com ERC no hi estan d’acord. Nosaltres considerem que és urgent perquè si el Tribunal Constitucional torna a retallar aquesta llei, ho farà encara que no s’hi inclogui. —Alguns experts temen que sigui una limitació permanent i perjudiqui el mercat. —Seria temporal, sens dubte. Si tinguéssim la llei seria revisable, quatre anys o cinc, i a veure què passa. Es considera una llei d’emergència. No hi ha cap solució perfecta, màgica i definitiva. París té aquestes mesures i allà encara hi ha problema d’habitatge. Tu pots defensar la cohesió social, frenar l’expulsió de la gent, que hi hagi diversitat als barris, pots marcar una sèrie d’objectius, però si ets al món capitalista les regles del joc no et van a favor. —I si no hi ha llei per a limitar els preus, què fareu? —Si no tenim el control de preus, hi ha una mesura, que ja anem treballant, que clarifica i dissuadeix el mercat: tenir uns preus de referència oficials i acordats. Això implica que tant els propietaris com els llogaters tenen uns preus de referència per localització, superfície i estat del pis. —Una referència no vinculant? —Sense llei no pot ser-ho. —Com es marquen els preus? —A Barcelona es faria per barris. Es poden fer servir les dades de l’Incasòl, els portals immobiliaris o l’Associació de Promotors de Catalunya (APC), però s’han de recollir i treballar, de manera que aconseguim uns preus oficials. No condiciona de manera legal, però si des d’un punt de vista d’informació. És un primer pas que sí que podem fer. París, abans de poder instaurar limitacions, ja tenia uns preus de referència. —Hi ha punts d’acord amb la Generalitat? —A posar ordre al mercat immobiliari, hi estem d’acord la Generalitat, l’ajuntament i fins i tot, en certa mesura, el món immobiliari. Necessitem unes regles del joc que aclareixin els drets dels llogaters i els propietaris. Unes regles clares beneficien tothom. Un mercat on domina el qui és més espavilat i té menys escrúpols no és sostenible. Hem de dignificar el lloguer, perquè, tal com canvia la situació, serà la solució de molts sectors. De fet, ja ho és per a un 30% dels barcelonins. I augmentarà. —A què és degut l’augment? —El principal factor per a nosaltres és el turisme. El monocultiu del turisme és el que ha fet que aquests últims anys s’hagin perdut pisos de primera residència per convertir-se en pisos turístics o hotels. Els pisos disponibles s’han reduït i això expulsa la població. —Diuen que l’economia es va recuperant. —L’economia ha reprès una mica el vol, però molt poc, i no en benefici de totes les classes socials. La desocupació s’ha reduït mínimament. Els factors són més aviat externs. El 40% de les compres d’immobles a Barcelona ja són d’inversió. Tot i que és més de compra-venda, també implica que hi hagi inversors amb expectatives de treure molts beneficis del lloguer. Hi ha una bombolla. A més, hi ha una població flotant de gent que s’està una època a Barcelona per feina, estudis o unes altres raons, que té molts més recursos que no la població local. Si anem al Meeting Point, estan contents perquè el mercat es mou, però per a gran part de les classes socials de Barcelona és negatiu. —L’ajuntament no hauria de fer res per aturar-ho? —No tenim cap mesura única, ni política ni màgica. En el cas de la compra, tenim el dret de tempteig i retracte. Hem pogut aturar alguna operació de compra-venda, perquè són edificis que s’havien aconseguit a partir d’execucions hipotecàries i amb tràmits legals llargs. És una possibilitat, però només ens permet d’actuar amb comptagotes, perquè no es pot comprar tot. Seria molt millor si poguéssim comprar a un preu inferior al de mercat. —Els pisos buits són un altre gran maldecap. —Tenim un problema de poca oferta i molta demanda. Sabem que hi ha pisos buits. Disponibles, per posar directament al mercat, possiblement n’hi ha pocs, un percentatge baix. Tanmateix, volem esbrinar-ne el nombre concret i les condicions. Per això hem impulsat un cens. —Teniu un nombre aproximat d’habitatges buits? —Entre 31.000 i 88.000 (l’última dada de l’INE). —La discrepància entre xifres és enorme. —Sí, més del doble. Com diu el nostre gerent és com una piscina d’aigua remoguda, gens clara, però la piscina té aigua. —Com es fa el cens? —Fins ara s’havia fet creuant dades del padró, del cadastre, de l’institut d’estadística o les factures de l’aigua. A més, ara els inspectors i tècnics van al pis a confirmar si els indicis són certs i fan un cens de solars buits. Si l’habitatge no s’utilitza, un altre equip es posa en contacte amb els propietaris per esbrinar-ne el motiu. Amb les inspeccions oculars també podem aconseguir més dades: si l’edifici té patologies, si l’escala té ascensor, etc. —El cens és el pas previ a obtenir la cessió d’algun d’aquests pisos? —Sí, nosaltres hem fet una previsió que uns 4.000 pisos podrien passar a la borsa de lloguer municipal aquests anys vinents. En canvi d’això, els propietaris reben tota mena d’avantatges. Es paga el lloguer immediatament, fins i tot si costa de trobar llogater. Es cobreixen rehabilitacions fins a 15.000 euros. Es garanteix el pagament del lloguer dels nous llogaters i el propietari no se n’ha de preocupar perquè l’ajuntament fa d’interlocutor. També es fa un descompte del 50% de l’IBI. —Per què es promou el lloguer social i no el ple domini? —Totes les solucions tenen qualitats i la propietat dóna una certa seguretat. Nosaltres defensem que l’habitatge de protecció oficial ha de ser sempre de propietat pública, per molt que la persona tingui el dret d’ús per setanta-cinc o noranta anys. Entenem que en el context actual la gent es desplaça més i que hi ha sectors que no es poden permetre de pagar un pis en propietat. L’opció del lloguer social és la més raonable, tal com passa a la resta d’Europa.	Josep Maria Montaner: ‘Dins el capitalisme el problema de l’habitatge no es pot resoldre’
El director d’Obres Públiques, Transport i Mobilitat de la Generalitat, Carlos Domingo, ha avançat als representants del taxi i dels vehicles de transport amb conductor (VTC) la proposta de regulació per al sector en una reunió a dues bandes. L’esborrany del decret llei presenta com a principal novetat l’obligació per als VTC de contractar els clients amb 15 minuts d’anticipació, almenys, cosa que diferenciarà aquest servei del que presta el taxi. La norma també prohibeix a aquests conductors que captin clients mentre circulen i els obliga a fer-ho en garatges o aparcaments. A més, imposa una antiguitat màxima de deu anys als seus vehicles. A Barcelona, la proposta inicial també era de 15 minuts, però el govern va accedir a allargar-ho a una hora per pressions dels taxistes, cosa que va motivar la retirada d’Uber i Cabify. En un comunicat, la conselleria d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori explica que el decret llei afecta només els trajectes interurbans i trasllada als ajuntaments la regulació específica en cada municipi, als quals dóna la possibilitat d’endurir la norma si ho consideren necessari. La proposta del govern valencià no ha agradat a ningú. Els portaveus del taxi diuen que n’estan decebuts. Consideren que ha fet curt i recorden que reclamaven una pre-contractació per als VTC de 12 hores i no de 15 minuts. Tampoc no ha agradat gens a Unauto, la patronal dels VTC, que adverteix que la regulació del Consell portarà a l’eliminació de les llicències a València i a Alacant i caldrà despatxar cinc-cents treballadors directes o indirectes des de les plataformes Uber i Cabify.	El govern valencià proposa quinze minuts d’antelació per a contractar un VTC
‘Ens volen fer fora’, ‘Dret a l’habitatge, no a l’especulació’. Algunes pancartes pengen de la façana de l’edifici del carrer d’Entença 151, situat en una de les cruïlles de la presó Model. A l’edifici hi ha dotze pisos, nou d’habitats. L’anunci del tancament de la presó ha canviat la vida dels llogaters. A quatre famílies, el propietari ja els ha notificat que no els renovaria el contracte de lloguer i hauran d’anar-se’n durant els mesos vinents. Tret d’un sol llogater de renda antiga, els altres esperen rebre l’avís aviat, perquè se’ls acaba el contracte entre el 2017 i el 2018. ‘Les presons fan baixar el preu del sòl’, explica José Mantilla, antropòleg urbà i integrant de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU). ‘Fins ara –diu– aquesta zona s’havia escapat del procés especulatiu sobre el preu de l’habitatge que es viu a tota la ciutat.’ Segons ell, és previsible que hi hagi un canvi en el paisatge urbà: els qui no puguin encarar la pujada del preu del lloguer hauran d’anar-se’n del barri i hi arribaran nous llogaters amb més poder adquisitiu. Les botigues també hi canviaran, d’acord amb les necessitats de consum dels nous veïns. Segons Jaime Palomera, portaveu del Sindicat de Llogaters, el problema no és la renovació d’equipaments al barri: ‘A tota la ciutat es compren i es venen blocs sencers a curt termini amb finalitats especulatives’, recorda. Per ell, el problema d’arrel és l’actual legislació –modificada l’any 2013–, que fixa una durada dels contractes de lloguer de tres anys i no estableix cap límit al preu dels lloguers. Tanmateix, Palomera creu que cal fer força col·lectivament: ‘Cada vegada hi ha més gent que veu que organitzant-se pot trobar alguna garantia que es faci efectiu el dret d’habitatge.’ És el cas d’Entença 151. Els veïns organitzen reunions setmanals en què participen tots els llogaters. També formen part de la Xarxa d’Habitatge de l’Eixample Esquerra i estan en contacte amb el Sindicat de Llogaters, que els ha ofert assessorament legal i els ha posat en contacte amb veïns d’uns altres barris que han passat per experiències similars. ‘Hi ha una xarxa emergent de blocs en lluita’, diu. Les víctimes de l’especulació L’Olga viu en un pis del carrer d’Entença 151 des de l’any 2014, però l’1 d’agost l’haurà de deixar contra la seva voluntat. Fa gairebé tres mesos, una setmana després de l’anunci del tancament definitiu de la presó Model, va rebre un burofax en què l’informaven que el seu contracte de lloguer no seria renovat i que hauria de deixar el pis. ‘Quan reps la notícia et quedes en blanc, no entens res’, explica. I afegeix que l’administrador de la finca ha amagat informació als veïns i els ha donat missatges contradictoris per confondre’ls. Quan van aclarir la situació, els estadants van decidir d’organitzar-se. ‘Hem de pressionar perquè les institucions ens ajudin o haurem de marxar, però on marxem?’ L’Olga va néixer a Veneçuela i viu amb la seva parella en un pis de trenta metres quadrats. El d’ell és l’únic sou estable que entra a la llar, ella només troba feines esporàdiques amb contractes d’obra i servei. La finca no té ascensor i els veïns es queixen de la manca de manteniment. Pel pis paguen 400 euros, però ara el preu del lloguer a la zona ha augmentat fins a superar el miler. ‘Si ens fan fora, no podem pagar un pis –explica l’Olga–. Et sents impotent, desorientat, no saps què fer. Sense casa no tinc futur.’ En Juan fa trenta-sis anys que viu en aquest pis i cobra una pensió de 600 euros. Té un contracte de renda antiga, indefinit, i paga 335 euros cada mes. És l’únic veí nascut a l’estat espanyol i l’únic que té un contracte indefinit. Explica que quan va arribar, venint del País Basc, cobrava un sou de 30.000 pessetes –el salari mínim– i en gastava un terç en el lloguer. ‘Si ara em fessin fora no podria viure a Barcelona, no puc pagar més de 300 o 400 euros el mes’, explica. Ell tampoc no té un entorn familiar al qual pugui acudir. Explica que la pressió immobiliària va arribar després de l’anunci del tancament de la Model: ‘Abans ningú no havia rebut cap burofax.’ Els pisos del carrer d’Entença 151 són propietat d’una única família, que negocia la venda de totes les cases del bloc amb Renta Corporación. Els veïns no saben del cert si l’edifici ja ha estat venut o no, perquè no reben cap resposta clara de l’administrador de la finca. ‘M’estimo més tenir de veïns els presos que no pas un fons voltor; si més no, ells no em fan fora de casa’, diu en Juan. ‘Si un veí gran com jo es queda sol al bloc, com que no poden rescindir el contracte, els inversors et fan la vida impossible’, afegeix. Es considera una víctima potencial d’assetjament immobiliari. Per aquest motiu s’ha unit a tots els veïns en la campanya per evitar que hagin d’anar-se’n l’edifici: ‘Perquè sé que sol no podré fer res.’ De moment, les portes dels tres pisos inhabitats del bloc ja han estat segellades amb plaques metàl·liques. Els veïns expliquen que, segons el propietari, és una mesura per a evitar l’entrada d’ocupes, però no saben com interpretar-ho. Per superar aquesta situació, els llogaters s’han posat en contacte amb diverses instàncies de l’Ajuntament de Barcelona, però el resultat, ara com ara, no ha estat satisfactori. ‘L’ajuntament té eines per a frenar l’especulació immobiliària, però no hi ha voluntat política de fer-ho’, diu en Juan. Els llogaters de l’immoble reclamen a l’ajuntament que faci d’intermediari i trobi una sortida negociada a la situació. ‘De moment, ens sentim desatesos per l’ajuntament’, diu una altra veïna, la Iman. Té dos infants. El gran, de cinc anys, estudia en una escola primària del barri i la petita, d’un any, no ha pogut ocupar cap de les places de les escoles bressol públiques de la zona. D’ençà que va arribar del Marroc, fa dotze anys, la Iman ha viscut sempre en aquest pis, amb el seu marit. Ell és l’únic que treballa i paguen un lloguer de 500 euros. Encara no han rebut cap burofax. Se’ls acaba el contracte al novembre i la Iman té coll avall que el missatge els arribarà. Però diu, amb contundència: ‘Si volen que marxem ens hauran d’arrossegar pels cabells.’ En total, al bloc hi viuen nou infants. Tots estudien i fan vida al barri. Segons la Iman, la inestabilitat de no saber si hi continuaran residint els afecta més que als adults: ‘Pels nens, deixar la casa és com emigrar a un altre país.’ A excepció d’en Juan, tots els llogaters són immigrants i la majoria no tenen parents a la ciutat per acudir-hi en cas de perdre la casa. La Iman explica que fa uns mesos que va començar a arribar, diàriament, gent que venia a veure els pisos buits, però les visites es van interrompre quan les portes van ser segellades. Diu que fa mesos que hi ha rumors sobre la venda dels pisos, però l’administrador no els n’ha volgut donar cap resposta clara. ‘Quan es va convocar la trobada de la xarxa de l’habitatge del barri vaig veure clar que hi havíem d’anar –explica–: no ens podem quedar quiets veient com ens fan fora de casa.’ ‘Per trobar un pis necessites un aval, un contracte fix… D’on ho traiem, tot això?’, es demana. La Iman remarca també que els immigrants tenen dificultats afegides a l’hora de trobar pis. ‘M’he trobat amb propietaris que no acceptaven llogaters marroquins’, explica. En cas de deixar casa seva –diu–, hauria de demanar un pis de protecció oficial. Tanmateix, diu: ‘Quan vaig acudir a l’ajuntament em van informar que la llista d’espera és d’un any.’ Amb aquest futur tan incert, la Iman no pensa fer res més sinó això que fa ara: ‘Continuar defensant el nostre dret d’habitatge.’	Entença 151, veïns en perill d’expulsió
Quatre eurodiputats catalans han participat avui en una manifestació a Roma per a reivindicar la Unió Europea en el seu seixantè aniversari. En declaracions a l’ACN, Jordi Solé (ERC), Ernest Urtasun (ICV), Javi López (PSC) i Francesc Gambús (independent, ex d’Unió) han defensat el paper de Catalunya en el procés d’integració europeu. Solé ha assegurat que l’europeisme ha de plantar cara als populismes euroescèptics per a reivindicar els valors europeus. Ha defensat una Unió més federal que permeti afrontar els reptes interns i externs: ‘Reivindicar més Europa i una Europa políticament més forta és absolutament complementari a voler formar part del projecte de la manera més directa possible, esdevenint la República catalana’, ha afegit. ‘Avui reivindicar Europa significa voler-la canviar de dalt a baix’, ha afegit Urtasun. Ha afirmat que la UE necessita un gir de cent vuitanta graus i posar en marxa una alternativa a les polítiques actuals, i ha destacat que Catalunya ha de jugar un paper de motor de la construcció europea i que és una veu molt important a tenir en compte. López ha advertit que amb el procés independentista Catalunya viu una etapa més introspectiva, i ha reivindicat que el Principat té eines i bagatge suficient per a poder continuar tenint pes a la UE. Ha reclamat una Europa més justa, amb una dimensió social més forta, més influent de cara a l’exterior i més eficaç a l’hora d’abordar els problemes. ‘Catalunya sempre ha encaixat en el procés de construcció europea, sempre ha volgut ser un actor en el procés de construcció europea, estar en la primera línia en la mesura de les seves possibilitats’, ha coincidit Gambús. Ha exemplificat el projecte europeu com una mostra per l’estat espanyol i per Catalunya de com es construeixen espais comuns.	Eurodiputats catalans defensen el paper de Catalunya a la UE
L’Eurocambra ha reconegut Juan Guaidó com a president interí legítim de Veneçuela vuit dies després de la seva autoproclamació el passat 23 de gener. Amb 439 vots a favor, 104 en contra i 88 abstencions la resolució pactada pel Partit Popular Europeu, els socialistes, liberals i conservadors ha estat aprovada aquest dijous al migdia a Brussel·les. El text, que compta amb el suport de més del 60% de la cambra, expressa el reconeixement explícit a Guaidó i dóna suport al seu full de ruta. A més, l’Eurocambra reclama als estats membre de la Unió Europea que també reconeguin a Guaidó fins que es convoquin noves eleccions presidencials lliures, transparents i creïbles per tal de restaurar la democràcia.	El Parlament Europeu reconeix Guaidó com a ‘president interí legítim’
JXCat ha presentat al·legacions al Tribunal Constitucional espanyol (TC) perquè rebutgi el recurs del govern espanyol contra la investidura de Carles Puigdemont. El TC encara no s’ha pronunciat sobre l’admissió a tràmit del recurs de l’executiu de Rajoy, però ja va rebutjar les al·legacions de JxCat i del mateix Puigdemont sobre les mesures cautelars que va dictar el 27 de gener que van condicionar la candidatura del president a que fos presencial i amb autorització judicial. En l’escrit, signat per l’advocat de Puigdemont Jaume-Alonso Cuevillas, s’exposa que es vulnera l’article 23 de la constitució espanyola –sobre el dret de participació política– amb una ‘impugnació preventiva fonamentada en situacions hipotètiques i basada en meres presumpcions’. A més, considera que si el TC admet a tràmit el recurs del govern espanyol s’estaria extralimitant en les seves funcions de control de la constitucionalitat. També argumenta que Puigdemont pot ser elegit president i que no hi ha cap causa que justifiqui la impugnació de la seva candidatura, que en el cas d’admetre a tràmit el recurs seria improcedent la suspensió cautelar de la candidatura i adverteix que no es pot restringir el dret de sufragi sense una sentència condemnatòria ferma, atès que això vulnera l’article 3 del protocol I del Conveni Europeu dels Drets Humans.	JxCat presenta al·legacions al TC perquè rebutgi el recurs del govern espanyol contra la investidura de Puigdemont
L’escriptora Irene Solà ha guanyat el quart premi Llibres Anagrama amb la novel·la curta Canto jo i la muntanya balla. Solà és una jove escriptora nascuda a Malla, Osona, el 1990. Va començar escrivint poesia i en l’àmbit de la narrativa es va donar a conèixer l’any passat amb Els dics (premi Documenta, l’Altra Editorial). Aquesta segona novel·la es publicarà el mes de maig en català i castellà alhora. El veredicte ha agafat Irene Solà enmig d’un viatge pel sud-est asiàtic. Des del Vietnam, l’escriptora ha explicat que la novel·la conta una història que s’esdevé en un tros de muntanya i s’explica des de la perspectiva de moltes veus, les que viuen i ocupen aquest tros de paisatge. Veus humanes algunes i d’altres que no ho són: les veus de les bèsties, dels núvols, dels bolets, de les plantes, de la terra i de la mateixa muntanya. Veus dels que hi són i d’alguns que ja no hi són, però que hi habiten, morts i fantasmes del lloc i de les seves llegendes, les dones d’aigua. El lloc se situa al Prepirineu, entre Camprodon i Prats de Molló. Diu Irene Solà que en la història hi ha dos fets traumàtics que marquen el lloc, un és la mort d’un pagès poeta, abatut per un llamp, i l’altre, que s’esdevé vint anys després, és la mort del seu fill, arran d’un accident de caça. I el títol, Canto jo i la muntanya balla, diu l’autora, remet a aquesta idea de novel·la coral, de moltes veus, i de la puixança, l’energia, que empenyen aquestes veus cap endavant, davant la brutalitat que genera la muntanya. I el títol és el vers d’un poema escrit per en Domènec, el pagès poeta, i que conté allò que vol ser la novel·la: la polifonia de veus que habiten el lloc i que fan una cançó que és la que fa ballar la muntanya. També es refereix a l’autoria que mou els fils i fa moure la muntanya. ‘Doncs és el poder de la paraula, de la literatura, que fa ballar la muntanya’, diu Solà. El follet que estreny el pit Mita Casacuberta, membre del jurat juntament amb Imma Monsó, Sergi Pàmies i Guillem Gisbert, ha destacat de l’obra: ‘És una gran novel·la. A mi em va passar que tot i la distància que hi poses quan llegeixes els originals, la primera frase d’aquesta novel·la em va xuclar cap a un món literari i ja no en vaig sortir fins a acabar el llibre. Aquesta primera frase prové de dos personatges no humans, són dos núvols que parlen en femení, que porten la panxa plena i descarreguen en un bosc, d’un lloc de muntanya.’ Continua Casacuberta: ‘I veus que la muntanya és un espai on passen coses que tenen a veure amb el bé i el mal. I veus com Irene Solà, a través d’un llenguatge poètic, parla del mal. El mal com a part de la condició humana i universal. La poesia és al centre de la novel·la. I cal destacar-ne la manera que té d’emprar la llengua. És una obra on ressona la millor Rodoreda, la de La mort i la primavera i la millor Víctor Català; i que empra el joc, l’experimentació i la ironia per fugir del fals ruralisme que va encaixonar les obres de Víctor Català i d’altres.’ Irene Solà ha dit que Víctor Català és una de les autores que té llegides i que té a prop sempre, i que enmig de la redacció de la novel·la se li van despertar moltes ganes de llegir Canigó de Verdaguer. L’impacte de la novel·la en Mita Casacuberta ha estat ben explícit, quan ha explicat un fet familiar i personal per mirar de descriure: ‘Aquesta novel·la m’ha permès fer un viatge cap al meu paisatge i els meus records d’infantesa. Jo sóc d’Olot i provinc del món rural. Quan era petita, a mi encara m’explicaven contes a la vora del foc i el meu pare em parlava de la presència del follet. Deia que era com una mena d’ocell que se li posava a sobre el pit i l’ofegava. Llegint Canto jo i la muntanya balla he pogut notar i entendre el que el meu pare m’explicava del follet.’ I ha conclòs: ‘Irene Solà domina el llenguatge, hi juga, experimenta i ens permet, a cadascun de nosaltres, fer també una exploració cap a la complexitat del món, on el mal és ben integrat en la vida.’	Irene Solà guanya el premi Llibres Anagrama amb la novel·la ‘Canto jo i la muntanya balla’
El govern espanyol ha fet tancar la delegació de la Generalitat a Brussel·les i ha enviat tots els treballadors ‘a casa fins a nova ordre’ mitjançant un burofax. En l’escrit, enviat des del ministeri d’Afers Estrangers, i fet arribar a la delegació a través de l’ambaixada espanyola a Bèlgica, es recorda que la seu roman sota la ‘tutela’ del govern espanyol. Poc abans, els treballadors havien rebut l’ordre del govern espanyol perquè impedissin la reunió prevista entre el president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, i el de la Generalitat, Carles Puigdemont a les oficines de la delegació. Fa un mes de les eleccions del 21-D en què va guanyar l’independentisme, però l’article 155 es continua aplicant i la Moncloa ha fet saber al personal de la delegació de Brussel·les que resta sota les seves ordres i que aquesta reunió, en què Torrent i Puigdemont han de parlar de la investidura, no es pot dur a terme. La trobada amb Puigdemont s’havia de fer a les onze del matí i una hora més tard Torrent s’havia de reunir amb Toni Comín, Lluís Puig, Meritxell Serret i Clara Ponsatí. El portaveu de Carles Puigdemont, Joan Maria Piqué, ha explicat en declaracions als mitjans que el president del parlament ha cercat un lloc alternatiu per a la reunió. Serà a la seu de l’European Free Alliance, a Brussel·les mateix, a les dotze del migdia. Segons Piqué, no hi ha cap motiu per a impedir la trobada entre Puigdemont i Torrent a la seu de la Generalitat. També ha recordat al govern espanyol que la reunió és en territori belga i no espanyol. En aquest sentit, ha avançat que estudiaran totes ‘les implicacions legals’ que pugui tenir aquesta decisió. Torrent ja ha hagut de pagar-se els vols de la seva butxaca perquè els partits unionistes van amenaçar-lo que si ho pagava la institució podria considerar-se malversació de fons públics. Fonts de la presidència del parlament han explicat que Torrent vol defensar els drets de tots els 135 diputats electes, inclosos els que hi ha a l’exili i a la presó, i tenir-hi un diàleg ‘franc, continuat i tranquil’. A més, Torrent abordarà amb Puigdemont i els consellers Toni Comín, Lluís Puig, Meritxell Serret i Clara Ponsatí la situació política prèvia a la investidura de Puigdemont.	El govern espanyol tanca la delegació de la Generalitat a Brussel·les i envia els treballadors a casa ‘fins a nova ordre’
El Mallorca ha tornat a Primera Divisió després de remuntar l’eliminatòria d’ascens contra el Deportivo de la Corunya. L’equip de Vicente Moreno va perdre a Riazor 2 a 0, però a Son Moix, els vermells van guanyar 3 a 0 amb gols de Budimir, Sevilla i Prats. Feia sis anys que el Mallorca no jugava a la màxima categoria. De fet, l’any passat ho feia a Segona B. La remuntada va fer esclatar de joia i èxtasi les graderies de Son Moix. Després del xiulet final l’afició va saltar al camp per a celebrar amb els jugadors l’ascens. La gespa es va convertir en una immensa taca vermella vibrant. A Primera! 👏 pic.twitter.com/NNk5g8c7mo — Talking LaLiga (@TalkingLaLiga) 23 de juny de 2019 El Mallorca va baixar a Segona el 2013 després de jugar quinze anys a Primera. Aquells van ser els anys més gloriosos del club que va guanyar una copa del rei i una Supercopa espanyola. A més a més, va participar a Champions League i en una final de la recopa d’Europa. 🍾 ¡El orgullo es máximo! 🎉 ¡En el vestuario fue una explosión de alegría!#JuntsSomMillors #SomeIMallorca pic.twitter.com/pfzm0VU9Gq — RCD Mallorca (@RCD_Mallorca) June 24, 2019	El Mallorca torna a Primera Divisió després de sis anys
El fiscal general de l’estat espanyol, José Manuel Maza, ha presentat una querella contra el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, contra tots els consellers del govern, contra la presidenta del parlament, Carme Forcadell, i contra els membres de la mesa que no són unionistes. Els acusa de rebel·lió, de sedició i de malversació per la proclamació de la República Catalana. El delicte de rebel·lió implica penes de fins a trenta anys de presó i requereix que la declaració d’independència vagi acompanyada de violència. Però fins i tot el redactor de l’article sobre la rebel·lió en la reforma del codi penal del 1995, el socialista Diego López Garrido, havia dit amb claredat que en aquest cas no es podia aplicar. En canvi, el fiscal José Manuel Maza diu que considera que el govern i el parlament van fer ús d’un instrument de gran violència: els catalans que volien votar. D’entrada, la querella justifica la imputació d’un suposat delicte de rebel·lió en el fet que es mantingués la resistència durant la jornada de l’1-O i també en l’actuació del govern durant aquests últims dos anys. Diu el fiscal que la ‘violència’ que requereix l’acusació de rebel·lió ‘no exigeix que s’esgrimeixin armes, ni combat, ni violències greus contra les persones’. La fiscalia basa aquesta premissa en la jurisprudència del Tribunal Suprem sobre el cop d’estat del 23-F. ‘Els rebels no poden assegurar mai que el seu alçament serà incruent, sense víctimes i sense vessament de sang’, arriba a dir. Ho explica així: ‘La violència que requereix el tipus no exigeix que s’esgrimeixin armes, ni combat, ni violències greus contra les persones, circumstàncies que es configuren com a agreujants en l’article 473.2 del codi penal. De fet, referida al delicte de rebel·lió militar del codi de justícia militar derogat o en ocasió del cop d’estat esdevingut el 23 de febrer del 1981, el TS va arribar a estimar que es podia dur a terme “de manera incruenta”, sense perjudici de “destacar que el que es projecta i convé com a incruent esdevé violent i bel·licós tan bon punt s’ofereix resistència o oposició als plans dels rebels, els quals mai no poden asseverar –perquè els humans no poden predir el futur– que el seu alçament, amb tota seguretat, serà incruent, sense víctimes i sense vessament de sang (STS del 22 d’abril del 1983). Per això, s’ha afirmat doctrinalment que la intimidació, tant si es produeix de manera expressa com en els seus actes concloents, i fins i tot la força en les coses amb eficàcia intimidatòria, poden complir els requisits que la infracció demana.’ Recorda que en la reforma del codi penal el 1995 es va incloure que l’alçament havia de ser ‘violent’, i afegeix una interlocutòria del TSJ del País Basc del 2007 que estableix que això inclou que ‘els alçats estiguin disposats a aconseguir els objectius a qualsevol preu, recorrent fins i tot, si fos necessari, a la utilització ’. Encara afegeix una interlocutòria del TSJC del 2014 que deia que ‘és un pressupòsit necessari del delicte que amb intenció de declarar la independència hi hagi un alçament violent i públic, és a dir, mitjançant una actitud activa per la força o estant disposat a utilitzar-la i de forma pública, patent o exterioritzada’. I també: ‘N’hi ha prou que amb l’alçament s’hagi produït un perill objectiu per a la consecució de les finalitats rebels.’ Més: ‘La concurrència de violència física pot no ser necessària quan l’alçament, per les seves característiques i pel nombre indeterminat de persones implicades, és d’una dimensió que té prou capacitat intimidatòria per a dissuadir les forces de l’ordre d’una possible actuació, sabent que una oposició als plans rebels esdevindrà violenta i bel·licosa.’ ‘Una insurrecció’ Sobre això, diu que els dies previs i posteriors a l’1-O, i també el dia 1, es va constituir ‘una insurrecció, un alçament violent encoratjat pels querellats, en què el sector de la població partidari de la secessió, enardida pels seus dirigents, va desobeir públicament i va mostrar la seva resistència col·lectiva a l’autoritat legítima de l’estat, mirant d’impedir per la força el compliment de les resolucions judicials mitjançant una actuació propiciada i impulsada pels querellats per a la reparació i celebració del referèndum i la conseqüent consagració de Catalunya com a república independent’. Els denunciats, diu la fiscalia, volien fer una crida ‘a la mobilització popular o ciutadana com a mesura intimidatòria i violenta per a aconseguir la finalitat secessionista’. De la gent que va voler votar l’1-O, en diu que eren ‘una multitud enardida que desplegava tota la força amb la seva superioritat numèrica’ i que s’aplegava en ‘concentracions pressionant-los perquè no poguessin acomplir les seves obligacions’. Diu que la policia ‘va ser objecte d’actes de violència material amb danys en vehicles policíacs i de violència física com en la jornada del dia 1 d’octubre, en què a més d’aquesta violència compulsiva, acompanyada de crits i d’insults, van arribar a produir-se actes violents, també relatats, com puntades de peu a agents de l’autoritat o llançament de cadires contra ells’. Vegeu també: La fiscalia espanyola denuncia Puigdemont i Forcadell per rebel·lió, sedició i malversació	La fiscalia espanyola compara els votants de l’1-O amb el 23-F per justificar la rebel·lió
El director de Televisió de Catalunya (TVC), Vicent Sanchis, ha anunciat que presentaria ‘diverses querelles’ contra el president de Ciutadans, Albert Rivera, per haver dit que en la cadena s’havia insultat Inés Arrimadas, presidenta del grup parlamentari. ‘Quan un dirigent polític assegura que es diu ‘puta’ a Arrimadas, no resta sinó la defensa legal’, ha dit Sanchis en la comissió de control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) al parlament. I ha afegit que, en veient les ‘mentides’ que s’han abocat sobre TV3, presentaria querelles per calúmnia, injúries i incitació a l’odi contra Rivera. El Consell Professional d’Informatius de TV3 va negar aquesta setmana que s’hagués qualificat de ‘puta’ Arrimadas i va exigir a Rivera que rectifiqués i a la direcció del canal que engegués mecanismes legals per defensar la seva integritat. Sanchis està preocupat per la caricaturització que es fa de TV3. Diu que molta gent que en malparla no l’ha mirada mai i apel·la al sentit comú dels polítics. ‘Sembla que som els grans miserables de la pel·lícula’, ha reblat. Escolteu ací les declaracions de Rivera: Según Rivera "en TV3 se ha llegado a llamar p..a a Ines Arrimadas"Lo sabía la Sra. Arrimadas? Si lo sabía, no protestóAhora que lo sabe, podrá una querella a la CCMA? pic.twitter.com/Edun48621V — Fulvio Capitanio 🎗 (@FulvioCapitanio) March 28, 2019 Una estona després, Rivera ha penjat un vídeo a Twitter amenaçant TV3 i reptant Sanchis a un debat. El director de TV3 se va a querellar contra mí por decirle la verdad: TV3 miente, manipula e insulta a los constitucionalistas. Dos cosas: 1️⃣Rece para que siga Sánchez: si gobernamos se le acaba el chollo 2️⃣Si se atreve, le cuento todas sus manipulaciones e insultos a la cara pic.twitter.com/3JAFZlR5w9 — Albert Rivera (@Albert_Rivera) April 5, 2019	TV3 presentarà querelles contra Albert Rivera
L’Onze de Setembre es preveu que Catalunya visqui una Diada històrica en defensa de la independència. Fa temps que l’ANC i Òmnium —aplegats a la campanya Ara és l’hora— van anunciar la mobilització que preparaven. Després de la Via Catalana el 2013 i la V el 2014, enguany s’han proposat d’omplir la Meridiana de Barcelona, del carrer de Rosselló-Pòrcel al parc de la Ciutadella, fins al parlament. La Diada és el mateix dia que el principi de la campanya del 27-S, i és per això que el president de l’ANC, Jordi Sànchez, ha insistit que la Via Lliure no seria un acte electoral i ha demanat als partits una moratòria perquè hi participessin tots els defensors del dret de decidir i de la necessitat d’impulsar un país nou. Per saber-ne tots els detalls, us oferim aquesta guia: —Les inscripcions es van obrir el 21 de juliol i ja s’hi han inscrit més de 250.000 persones. Els trams més plens són els dos extrems de la via —sobretot els trams pròxims al parlament— i la plaça de les Glòries, que ja és gairebé plena. Al mapa podeu consultar els cent trenta-cinc trams i el volum d’inscripcions que té cada un. Samarreta de la Via 2015 —Aquesta vegada també hi ha samarretes, que seran de color blanc. El pack del marxandatge inclou la fletxa, que els assistents hauran de pintar del color del tram al qual s’hagin inscrit. —La mobilització de la Meridiana començarà a les 17.14. L’acte és previst que duri, amb parlaments inclosos, una hora i mitja. —El recorregut ocuparà una distància aproximada de 5,2 quilòmetres, des del parc de la Ciutadella fins al carrer de Rosselló-Pòrcel. Enguany s’omplirà la Meridiana completament, no únicament el tram central, com passava l’any passat a la Gran Via i a la Diagonal. —La via es dividirà en deu eixos que haurà marcat la campanya de mobilització estiuenca d’enguany de l’ANC i Òmnium amb vista al 27-S: equilibri territorial (5 de juliol a Tortosa), solidaritat (11 de juliol a Manresa), oberts al món (18 de juliol a Vic), diversitat (25 de juliol a Lleida), sostenibilitat (2 d’agost a Bolvir), igualtat (8 d’agost al Vendrell), benestar i justícia social (14 d’agost a Torreforta), innovació (22 d’agost a Lloret de Mar), regeneració democràtica (29 d’agost al Voló) i educació i cultura (5 de setembre a Santa Coloma de Gramenet). Fletxes de la Meridiana —Cada eix és format per uns quants trams. N’hi haurà 135, tants com escons al parlament. —El color inicial de la Via Lliure és el blanc. Però tots els assistents tindran unes fletxes del color de l’eix del qual formaran part. —Una fletxa gegant recorrerà la Via Lliure per un carril central mentre al voltant s’alçaran les de la gent per crear una gran onada fins al parlament. —Una vegada la fletxa hagi sobrepassat cada tram, els manifestants ocuparan tota la via. —Per acabar, els assistents faran costat simbòlicament a la República Catalana aixecant a la vegada les fletxes, amb què dotaran de color tota la mobilització. A més, al final de l’acte hi haurà una sèrie de votacions simbòliques per donar suport popular a la nova república. La Via Lliure a la Meridiana: de quin color sou? Així serà, esquemàticament: Fem de la #ViaLliure11S una onada imparable d’il·lusió, color i arguments per guanyar la República catalana de tots! pic.twitter.com/bfc1wnFsyt — Assemblea Nacional (@assemblea) July 2, 2015 Heus ací els vídeos que convoquen a la manifestació: Josep Sabaté, membre del secretariat nacional de l’ANC, parla de la mobilització de la Meridiana:	Via Lliure 2015 de l’Onze de Setembre: guia informativa
Josep Sánchez Llibre serà candidat a la presidència de Foment del Treball, segons han publicat diversos mitjans. Sánchez Llibre és ex-dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya i ex-diputat al Congrés dels Diputats espanyol ha decidit de formalitzar la seva candidatura com a successor de l’actual president de la patronal catalana, Joaquim Gay de Montellà. El mandat de Montellà s’acaba formalment el mes de desembre, però diverses veus demanen que sigui abans, perquè Foment pugui presentar-se unida a les eleccions de la patronal espanyola, que es faran també el desembre.	Josep Sánchez Llibre serà candidat a la presidència de Foment del Treball
Brauli Duart tornarà a assumir les funcions de presidència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Duart va deixar el càrrec temporalment l’abril del 2016 per motius de salut i es va mantenir només com a conseller. Un cop recuperat, ha estat nomenat vice-president de l’ens, un càrrec que actualment assumeix les funcions de la presidència. Així ho ha confirmat Núria Llorach, que assumia fins ara la direcció de la CCMA. Vaig assumir la vicepresidència de la CCMA per motius de salut de Brauli Duart, en un exercici de responsabilitat i amb voluntat de transitorietat. Superada aquesta situació, avui restablim la voluntat del Parlament, retornant-li les funcions de la presidència a ell. pic.twitter.com/oSSPpXjjMK — Núria Llorach (@nllorachb) 17 de gener de 2018 El comitè d’empresa de TV3 ha explicat que celebra la recuperació de Duart, però ha criticat que torni a agafar les regnes de la CCMA per la seva gestió anterior. Els treballadors enumeren la supressió de canals, les retalladesm els acomiadaments, els intents de privatització comercial i la ‘injustificada’ petició de presó per a un treballador com a exemples de la seva direcció. ‘El que cal de forma urgent són solucions per a la Corporació: reclamem al nou Parlament de Catalunya la reforma de la Llei de la CCMA, per a deslliurar-la del control governamental i, sense demora, que es resolgui el cop de l’IVA’, han afegit. Així mateix, demanen que es renovi el consell de govern ‘amb criteris de professionalitat i independència’.	Brauli Duart torna a assumir les funcions de presidència de la CCMA
El coordinador general d’EH Bildu, Arnaldo Otegi, ha afirmat que la ‘unitat d’acció estratègica’ amb ERC inclourà probablement ‘actors d’Astúries, Galícia, Canàries i Aragó’. En un acte a Portugalete (País Basc), en el qual ha presentat Iker Gil com a cap de llista d’EH Bildu a les eleccions del municipi el 26 de maig, Otegi ha dit: ‘L’etapa en la qual participàvem en el congrés i el senat des de la perspectiva d’una sigla política ja s’ha superat.’ Ha dit que aquest model d’intervenció en les institucions espanyoles i europees és de la fase anterior, ‘autonòmica’. Pel que fa al programa, ha anunciat: ‘Serà clar, simple i de mínims i tindrà com a eixos el respecte al dret d’autodeterminació, la llibertat de tots els presos polítics de l’estat espanyol i el desenvolupament de polítiques contra l’austeritat imposada i el neoliberalisme.’ Otegi ha dit que el País Basc és una ‘petita nació que ha aportat grans coses’, i que ha de ‘continuar remant’. EH Bildu –ha afegit– representa un ‘ordre alternatiu’ i és una esquerra que ofereix ‘certeses, solucions i la seguretat que es poden fer les coses d’una altra manera’. També ha denunciat el ‘procés d’involució’ de l’estat espanyol. ‘L’estat espanyol és feble i es troba immers en una crisi estructural –ha dit–, que ha provocat una resposta autoritària i antidemocràtica. Volen tornar a la repressió, al blanc i negre, a instal·lar la por.’	Otegi diu que la ‘unitat d’acció estratègica’ entre Bildu i ERC incorporarà més actors
El moviment per a organitzar unes eleccions primàries als municipis de Catalunya amb l’objectiu de confeccionar candidatures independentistes va començar com una idea concreta per a Barcelona. La idea fou de Jordi Graupera, que pretenia forjar una llista unitària independentista per a les eleccions municipals del 2019 a Barcelona. Gairebé un any després, malgrat que no té el suport de les principals formacions independentistes –s’hi han unit l’ANC i Demòcrates–, el projecte va endavant i tindrà cinquanta-sis candidats. L’elecció del candidat independentista a Barcelona que ha de sorgir d’aquestes primàries es farà en dues voltes: la primera, del 14 al 16 de desembre, i la segona del 21 al 23 del mateix mes. Els dos candidats amb més vots de la primera volta s’hauran de presentar amb un equip format per tres persones més a la segona volta. Qui guanyi, serà el cap de llista i els membres del seu equip ocuparan els números 3, 5 i 7. El lloc número 2 l’ocuparà el rival del guanyador. Les 36 candidatures més votades en la primera volta, després de les dues primeres, podran ser votades a l’urna B de la segona volta. Els qui hagin superat el 2% dels vots en aquesta segona volta ocuparan un lloc a la llista electoral, en les posicions 4, 6 i del 8 endavant. A continuació presentem la llista dels 56 candidats que s’han presentat a les Primàries Barcelona, tot destacant les biografies dels més coneguts: Jordi Graupera. És l’impulsor de les primàries per a articular una candidatura unitària independentista a Barcelona. Té un currículum difícil de resumir. El gran públic el coneix per les seves intervencions com a tertulià i corresponsal de ‘El món a RAC1’, i els articles escrits a La Vanguardia i el Nacional. Però Graupera és, sobretot, doctor en filosofia política i, actualment, investigador de la Woodrow Wilson School of International and Public Affairs, de la Universitat de Princeton, un institut de recerca que es dedica a l’autodeterminació. Consulteu-ne el currículum. Diana Coromines. És doctora en traducció i interpretació i llicenciada en comunicació audiovisual. Aquests últims anys s’ha dedicat a la diplomàcia, com a treballadora de la Generalitat de Catalunya a la delegació dels països nòrdics, amb seu a Dinamarca. En el seu programa presenta tres grans eixos: potenciar Barcelona com a ciutat intel·ligent, reivindicar el valor democratitzador en ‘el marc de la tensió creixent entre autoritarisme i democràcia’ i situar Barcelona com a capital d’estat, explicant que Catalunya ha votat a favor de la independència el 9-N, el 27-S, l’1-O i el 21-D. Consulteu-ne el currículum. Pep Puig. Doctor en enginyeria industrial, ha col·laborat en diversos projectes d’impuls de les energies renovables, com ara Ecoserveis, Som Energia i Viure de l’Aire. Entre el 1995 i el 1999 va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona pels Verds, dins la coalició d’ICV. També ha estat professor a la UAB. És autor d’articles i llibres de divulgació científica i ha participat en actes, conferències i fòrums relacionats amb el medi, l’ecologia i les energies renovables. Consulteu-ne el currículum. Maria Vila. Advocada especialitzada en dret privat comparat, amb presència mediàtica com a opinant política. Ha col·laborat en diversos mitjans i actualment es pot veure al ‘Més 3/24’. L’any passat també col·laborava a Catalunya Ràdio, però –segons que va denunciar a les xarxes– la direcció del mitjà va decidir de prescindir-ne per motius polítics. Diu que vol convertir la ciutat en un bastió de llibertat i independència contra l’afany recentralitzador de l’estat espanyol. Consulteu-ne el currículum. Borja Vilallonga. Doctorat en història, la seva exposició mediàtica va multiplicar-se quan va ser nomenat director del setmanari el Temps. Va dimitir poc temps després i diu haver-se ‘exiliat’ a Nova York, des d’on escriu articles, alguns dels quals vinculats amb l’actualitat política catalana. També és educador espiritual i, segons la seva web, ofereix direcció i guiatge religiós i espiritual a tots aquells que cerquen un desvetllament vital. Consulteu-ne el currículum. Núria de Gispert. Política catalana amb àmplia experiència: ha estat presidenta del parlament i consellera de Justícia, Interior i Governació en diversos governs de Jordi Pujol. Va ser de les veus més crítiques amb la deriva d’UDC i va participar en el naixement de Demòcrates de Catalunya. Retirada de la vida política, va oferir-se a tancar la llista per Barcelona de Primàries Catalunya. Adrià Alsina. Periodista i politòleg, aquests darrers anys ha estat molt vinculat amb l’Assemblea Nacional Catalana. Primer en va ser cap de premsa, càrrec que va deixar enguany per presentar-se a les eleccions al secretariat nacional. A final de setembre, va deixar la direcció de l’ANC per apuntar-se a les Primàries Barcelona. A banda la seva activitat política, és professor associat de periodisme a la UVic i col·labora amb diversos mitjans. Consulteu-ne el currículum. Jordi Domingo. Advocat amb més de quaranta anys d’experiència en dret civil, mercantil, internacional i processal. Durant el franquisme va ser molt actiu a la clandestinitat. En la transició es va involucrar en comissions d’ajut parlamentari. Fou portaveu de la plataforma Constituïm i actualment és president de la Coordinadora de l’Advocacia de Catalunya. També és articulista de VilaWeb. Consulteu-ne el currículum. Àstrid Bierge. Periodista de formació, Bierge ha col·laborat amb mitjans com ara el Temps, la Xarxa i TV3. Actualment és columnista del diari digital el Món. També ha publicat dos llibres: un recull d’articles anomenat Pedacets al Sol i Sí-Sí o Sí-No, una conversa entre Vicent Sanchis i Xavier Sardà. Consulteu-ne el currículum. Jaume Alcantara Olga Amargant Christian Arbós Gerard Ardanuy Joan Babeli Aleix Báez Cristina Barón Ariadna Benet Salvador Bonada Sílvia Bonàs David Bultà David Cardenas Jordi Carreté Antoni Carulla Bernat Casanova Marc Comes Oriol Crespo Carles Domingo David Folch Joan Baptista Fonollosa Cristina Font Albert Forcades Ricardo Garnier Violeta Gràcia Núria Grau Guillem López Roberto José Madrid Roger Mallola Xavier Martínez David Mitjavila Miquel Nadal Jordi Oliver Ferran Palau Eulàlia Pascual Enric Porta Eugeni Rodoreda Carles Rojas Cristina Rúbies Cristian Salomoni Sergi Sancho Pere Solà Josep Soldevila Joan Valero Mònica Vidal Xavier Vidal Teresa Vilardell Selene Zaragoza	De Graupera a De Gispert: tots els noms de les primàries de Barcelona
Stefanie Kremser és escriptora i ara com ara viu a Barcelona. Però té una història familiar i una actitud vital nòmades, que l’han dut a viure en molts llocs diferents. És filla de mare alemanya i de pare bolivià, va néixer a Alemanya i va créixer a São Paulo, al Brasil, on va viure des que tenia set anys fins que en tenia vint. També va passar temporades a Cochabamba, Bolívia, on vivien els avis paterns. I després se n’anà a estudiar a Alemanya. I més i més… Les tres primeres dècades de la seva vida han estat marcades pel desplaçament, instal·lada en llocs que no coneixia, amb llengües conegudes i desconegudes, amb llocs que l’han acollida (no pas sense dificultats) i llocs que l’han conformada. Una situació nòmada, d’identitat dual, que han fet que s’interrogués sobre alguns grans temes de la humanitat: qui sóc, d’on vinc, què vol dir ser d’un lloc, cap on vaig…? A partir d’aquest interès per reflexionar sobre la identitat i sobre la idea de nomadisme, sobre l’alteritat, sobre la diferència, etc., Kremser ha bastit dues novel·les: Postal de Copacabana (Club Editor, 2007) i El dia que vaig aprendre a volar (Edicions de 1984, 2016). I ara tanca la trilogia amb una obra de no-ficció, Si aquest carrer fos meu (Edicions de 1984, 2020), un mémoire en què construeix relats a partir de les seves experiències. El lector de les novel·les anteriors hi trobarà l’origen d’algunes històries ja explicades, però és una construcció literària nova, que parteix d’una història personal per anar a la història universal. Diu Kremser: ‘És un llibre especial, el primer que escric de no-ficció i després d’haver escrit tres novel·les. Tots els meus llibres transiten entre dues nacionalitats i dos continents. Per tancar aquest tema literari, havia d’escriure des de la no-ficció, com un mémoire, seguint els passos de Vivian Gornik, per trobar l’ordre d’aquest trencaclosques i ventall de països, continents, nacionalitats, llengües…’ Aquesta relació d’espai i de trànsit que estableix Kremser és un tema molt contemporani. Ja ho diu ella: ‘L’ésser humà és nòmada, perquè el món és ple de migrants i sempre serà així.’ I afegeix: ‘La novel·la és un caos en moviment fet d’episodis biogràfics, vitals, que s’esdevenen en dos continents, cinc països i vint-i-dues adreces. I tot va començar amb un fet que sembla de ficció: a casa em va arribar una postal del passat. I aquest fet em va desencadenar un seguit d’esdeveniments, que s’anaven connectant, que em van fer pensar que totes aquestes adreces on havia viscut i persones que havia conegut tenien un sentit. La postal em portava cap a una història i cap als fets, plaents o no, que s’esdevenen quan ets poliimmigrant: conèixer el lloc, entendre la llengua i la cultura d’aquest lloc… Hi ha països que ho permeten molt bé, són països d’acollida; en canvi, n’hi ha que no tant. Jo he anat ajustant la meva identitat a cada lloc on he viscut. I en aquest procés també hi he trobat entrebancs, que he hagut de resoldre.’ ‘El llibre que he escrit és un mémoire i no pas una autobiografia, perquè no és un relat cronològic, sinó que segueix unes altres normes: porto el lector d’un lloc a un altre, fent salts temporals i geogràfics. Crec que la nostra memòria també funciona d’aquesta manera. I així construeixo una història que no és previsible. Tampoc no és un llibre de viatges, sinó un llibre d’experiències.’ ‘Vaig créixer al primer món, el segon món i el tercer món alhora. Això vol dir una superposició de molts llocs, ciutats i llengües. Potser per això necessitava donar-li un ordre literari. I per això vaig triar el mémoire, perquè en aquest gènere tot allò que expliques va relacionat amb el tema que tries. En aquest cas: la descoberta d’un lloc, la identitat, què vol dir pertànyer a un lloc… Pregunto i qüestiono.’ ‘I cada lloc és marcat per la seva història geopolítica, que afecta tota la societat i també em marca a mi. No es pot separar. A Bolívia topo amb els nazis que s’hi amaguen després de la Segona Guerra Mundial; a Alemanya hi vaig anar a estudiar quan va caure el Mur de Berlín; i a Catalunya hi arribo i poc després comença el procés cap a la independència.’ Una de les característiques que donen valor a l’obra de Kremser és una manera de mirar els fets quotidians que se li presenten. N’és un bon exemple la caixa forta que ella i el seu company, l’escriptor Jordi Puntí, es van trobar al pis de Barcelona on ara viuen: una caixa forta de la mida d’una rentadora, que no es pot obrir, que ningú no sap com va anar a parar al balcó i que segurament allò que conté restarà per sempre més un misteri. Ella embolcalla circumstància i objecte en una mena de fet màgic, que fa que la vida tingui una dimensió més onírica. El realisme màgic. I diu: ‘És molt bonic conviure amb un misteri així. S’ha d’estar amatent a les sorpreses que vindran i també als misteris del passat que no es poden resoldre, i acceptar-ho.’ L’altra característica de l’obra de Stefanie Kremser és la manera de mirar i d’encara la vida: amb optimisme, amb la llibertat i el respecte cap a l’altre com un valor insubornable, el valor de l’alteritat. En aquest sentit, Si aquest carrer fos meu és un gran antídot contra l’extrema dreta en alça a tot Europa, ‘perquè convida a no tenir por de l’estrany, de l’altre, que ve d’un altre lloc, amb un altre aspecte, amb una altra llengua’. Un llibre que planta cara a ‘la por de la diferència que és d’on s’alimenta el racisme, la xenofòbia, el populisme’. Stefanie Kremser vol deixar clara una cosa: ‘No em moc per enyor, per tornar enrere. Jo ja no enyoro el passat, ja el tinc resolt. He viscut en tots aquests llocs que explico tot allò que hi podia viure i ara estic preparada per a afrontar-ne de nous, de llocs, i també per a romandre al mateix. Avui casa meva és aquí.’ I una última informació important: ‘Aquest llibre de no-ficció tanca la sèrie de novel·les on apareix la binacionalitat. M’he alliberat d’aquest tema i la novel·la següent –que ja escric– serà ben diferent. El tema de la identitat ja no hi apareix.’	Stefanie Kremser, escriptora de vida nòmada que fa literatura sobre la identitat
El govern espanyol no tan sols no farà cabal de la resolució del Grup de Treball contra les Detencions Arbitràries de l’ONU demanant l’alliberament immediat de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Oriol Junqueras, sinó que vol emprendre represàlies. Segons que ha anunciat l’ambaixador d’Espanya davant l’ONU a Ginebra, Cristóbal González-Aller, l’executiu de Pedro Sánchez demanarà avui formalment a l’ONU que inhabiliti dos dels cinc membres del Grup de Treball: el mexicà José Guevara, que n’és el president relator, i el sud-coreà Seong-Phil Hong. El diplomàtic espanyol diu que ‘hi ha un conflicte d’interessos’ entre aquests dos experts i l’advocat britànic Ben Emmerson, defensor dels tres presos polítics catalans, perquè Emmerson va formar part d’altres òrgans similars de drets humans de l’ONU en els quals va treballar amb Guevara i Hong en dues causes, com a mínim. La portaveu del govern espanyol, Isabel Celaá, ha dit que l’executiu era lleial a l’ONU, però considera que hi ha ‘errors i distorsions’ en l’informe a causa del conflicte d’interessos per part dels dos membres del grup de treball. El grup va demanar que, a més d’alliberar immediatament els presos polítics, se’ls indemnitzés i que Espanya fes una investigació exhaustiva sobre la violació d’una desena de drets fonamentals contra els presos polítics.	Espanya vol represàlies contra els experts de l’ONU que van exigir l’alliberament dels presos polítics
El sindicat Comissions Obreres (CCOO) de Catalunya ha alertat avui que el nombre de treballadors pobres ha augmentat en els últims cinc anys a Catalunya i l’any 2017 ja representaven 391.400 persones. L’any 2013 hi havia 335.800 treballadors en risc de pobresa o exclusió social. Són dades que inclou l’informe ‘Una aproximació a la pobresa en el treball’ elaborat per CCOO i que també mostra com entre el 2008 i el 2018 s’han destruït 292.000 llocs de treball, deixant més de 430.000 persones sense feina, i un increment de 140.000 aturats en aquests deu anys. Amb aquest estudi, el sindicat vol denunciar que la recuperació econòmica no s’ha traslladat a les classes treballadores sinó, que, al contrari, ‘la precarietat s’ha consolidat com a model laboral’, ha assegurat la responsable de Mercat de Treball i Polítiques d’Ocupació del sindicat, Romina Garcia en una roda de premsa.	CCOO alerta que el nombre de treballadors pobres creix des del 2013 i ja són gairebé 400.000 persones a Catalunya
Manuel Delgado (Barcelona, 1956) és antropòleg i professor universitari a la Universitat de Barcelona. Fortament polititzat i militant comunista de fa dècades, Delgado ha estat una de les veus més punyents del procés català. Sempre s’ha definit com una persona no independentista que s’afegia al procés per les oportunitats de millora social que podia oferir. Però en aquesta entrevista, feta al seu barri de Barcelona, és molt pessimista i molt crític amb la situació actual. De Torra a la CUP, passant per Pedro Sánchez i els comuns, Manuel Delgado explica els seus contundents punts de vista. —Quina valoració en feu, del govern Sánchez ? —No m’ha despertat gens d’interès perquè dubto molt que impliqui cap variable per a canviar res. És absolutament insignificant. Excepte com a coartada. Coartada perquè uns i altres facin creure que el problema és el PP. Tot conseqüència directa de la perfídia del PP i Rajoy. La coartada perfecta. —Hem de fer fora el PP! —Exacte. Si el PP és fora, es reobre la perspectiva que és possible una reforma a Espanya. La qual cosa serveix perquè els comuns continuïn confiant en aquesta mena de pastanaga penjada d’un bastó, ERC consideri la viabilitat proposada per Tardà de refer un tripartit, i el PDECat torni a ser allò que era, és a dir, Convergència. Coartada perquè tot torni a ser com era abans d’aquest parèntesi que alguns van pensar gairebé de somni. Ara es culmina el procés de desmobilització. S’ha de fer política per dalt. Ho fan els uns i els altres. I això ja es veia a venir. Quan va haver-hi la declaració d’independència algú va decidir que la gent tornés a casa. I ara en veiem les darreres conseqüències: plegar veles i conformar-nos a vindicar el retorn dels segrestats. —Tesi Cebrián. Tanqueu-los a la presó i deixaran de parlar d’independència i parlaran dels presos. —És clar. Com que l’element central és l’alliberament dels ostatges ja tenim per què lluitar. La perspectiva i l’horitzó de la República Catalana acabarà essent com una mena de fita similar a la República Socialista de l’esquerra tradicional. Sempre present però, per definició, horitzó inabastable. I, per inabastable, justificació ideal perquè res no es mogui. —I com el valoreu, el govern de Torra? —Algú va pensar que amb el seu nomenament alguna cosa canviava, i amb la seva declaració fundacional seria rupturista. Però és claríssim que aquesta perspectiva també s’ha frustrat d’una manera vergonyosa i vergonyant. Han guanyat, tu. I ja està. Som un poble derrotat. Una vegada més. —Per sempre? —Podem comptar amb lustres, segles o mil·lennis. Era aleshores o mai. Tu creus que d’aquí a cinc anys canviarà res? Estaran tots acomodats. Per cert, Puigdemont és viu o no? Pràcticament ha desaparegut. El nou govern Sánchez ha estat estratègic perquè Puigdemont es desinflés. La retòrica republicana serà vigent per imatge, però en canvi ara per ara la dinàmica per a restablir l’expectativa que vam tenir a tocar dels dits no es manté. No hi ha ambient. No descarto, tampoc, que hi hagi una sorpresa i es pugui restablir l’esperança. Però per mi no és clar que d’una manera o altra puguin dur-nos a un altre lloc que no sigui el restabliment de l’autonomia. Que bàsicament és la fita que hem aconseguit. I sembla que estem contents, tu. Ara només falta rescatar els presos polítics. No veig que s’hagi planejat tornar a comptar amb mi, com a peó. Com un d’aquells que vam ocupar els carrers i vam pensar que eren nostres. És claríssim que no. —Ningú no sap què fer. —La clau va estar sempre en la mobilització. Allò que realment donava força, la matèria primera, era la gent al carrer. Això va començar al carrer i havia d’acabar al carrer. I algú va decidir que no era bona idea. No sabrem mai què va passar. Confiar en allò que algú va anomenar les masses, la gent al carrer, i donar-los el protagonisme, era molt arriscat. Potser no ho van voler. No van gosar. No era por dels morts. Era por dels vius. Hi havia vertigen a trobar-se que els carrers no eren seus, ni dels altres. I d’aquesta perspectiva, i mirant-s’ho de la balconada de la Generalitat estant, van tenir por. —Passem a l’àmbit de la CUP. Com els veu Manuel Delgado? —La CUP ha acabat convertint-se en un altre partit qualsevol. I ja està. Ara per ara la CUP, amb el seu discurs molt més radical, ha decidit de dedicar-se a la política. Fan política. La sensació que alguns tenim, per raons històriques, és que tornem a viure la pitjor cosa que podia passar: que vinguessin els nostres. Va passar a la transició, va passar amb l’eufòria inicial dels comuns i els canvis als municipis i passa ara. —Molt optimistes no ho estem. —Si vols que sigui optimista, paga tres whiskys. Dóna’m un motiu per a ser optimista. Alguna cosa que no sigui el nou govern de Pedro Sánchez i que d’una manera o altra em doni expectativa. I ens equivoquem tantíssim amb el paper que pot fer el PSOE! Però tant! Aquí hi ha hagut un malentès històric del qual no ens n’acabem de sortir. —Quin? —Pensar que el nacionalisme espanyol més desmesurat, fanàtic, radical era el PP o Ciutadans. No és veritat. El PSOE són els hereus històrics de la Falange, no dic del franquisme. Amb noms i cognoms. Francisco Vázquez, Alfonso Guerra, Rodríguez Ibarra, José Bono. Quan dic que són els hereus de Falange parlo d’aquest nacionalisme entre cometes d’esquerres, que podia ser Falange, amb un fort factor social, però amb el factor patriota per damunt de qualsevol altra cosa. Això ho encarna molt més Susana Díaz que no pas Inés Arrimadas. No sé què esperem què pugui fer el PSOE de diferent del PP i Ciutadans. El PSOE té el patriotisme social que tenia la Falange. Està claríssim que la perspectiva d’un govern del PSOE no és gens ni mica tranquil·litzadora. —Com veu Manuel Delgado el món dels comuns, ara? —Jo m’he sentit molt a prop d’Albano-Dante Fachin i Àngels Martínez. Jo, com ells, no he estat mai independentista. Vam creure que hi havia un horitzó, una oportunitat. I ho intentàvem. Els comuns ara són el PSC. En l’àmbit municipal són el neomaragallisme. I ja està. —Escriviu cartes? —Dissabte hi ha un acte d’Òmnium a la Vall d’Hebron. I hi aniré perquè m’estimo molt Jordi Cuixart. Ell va fer que arrelés un procés de canvi a Òmnium, que durant molt de temps per mi era una vergonya. Quan jo anava a actes d’Òmnium molta gent del meu entorn no entenien res. Òmnium era la bèstia negra, la burgesia catalana. I el tipus va fer aquesta cosa tan magnífica: lluites compartides. La vindicació d’un passat que la classe treballadora catalana tenia un paper hegemònic. I on quedava clar que les lluites no eren únicament contra ells. També hi havia lluita de classes dintre. On l’enemic era català. I demostrava una cosa important: que el nostre poble té tradició de lluita. Contra qui ho mereixi. I que si alguna cosa hauria de caracteritzar el català, amb moltes cometes, seria justament la lluita. —Què n’opineu, de Torra? —Malament rai. No ho podem negar. Hi ha un catalanisme essencialista, culturalista que creia que la cultura catalana era no humana i creada per algun tipus de déu. O un fet natural. És la tradició dels comentaris de Jordi Pujol, Marta Ferrusola i Heribert Barrera. Això ha existit. Aquesta idea que el procés ens ha tornat bons no és veritat. Aquest procés ha incorporat gent que proveníem i desembocàvem en una esquerra històrica, i que creia en la igualtat dels humans. I hem hagut de compartir l’espai un temps amb una gent que creia que el nostre poble era una obra divina, com deia Folch i Torres. Creuen que Catalunya i la catalanitat és un fet natural. Per a la gent que veníem de l’esquerra Torra ha estat una autèntica mala passada, perquè amb les discussions internes ens trobàvem contra un element que no podíem rebatre. Inacceptable. Autèntica jugada que ens ha deixat amb el cul en l’aire. Hi ha hagut escoraments racistes en el catalanisme. De sempre. I hi continuen essent. No cal dir noms. I et dic una cosa: alguns estàvem en aquesta història justament per veure’ns les cares amb aquests. Del punt de vista de l’esquerra històrica era dir: voleu la independència? Doncs vinga, va. Fem-ho. I aleshores l’esquerra independentista no tindrà cap remei que ser esquerra, i els altres, que ja teníem clissats, els podrem desemmascarar. —Ciutadans. Un milió de vot a Catalunya. —Finalment s’ha acabat imposant una distribució identitària en la distribució de vot. Ciutadans s’ha endut tot el vot patriòtic espanyol que s’ha sentit amenaçat. Això de Tabàrnia sí que és greu. —Per què? —És un argument perillós. Implica la idea que existeix una bossa d’espanyolitat aïllada al si de Catalunya que justificaria en algun moment una operació de rescat. Era repetir l’esquema dels enclavaments serbs a Croàcia i Bòsnia que van justificar la intervenció de l’exèrcit iugoslau. Tremendament perillós. Ciutadans ha acabat convertint-se en la desembocadura de l’extrema dreta nacionalista espanyola. Ciutadans no és que ho sigui per si, però és el lloc on s’ha aixoplugat aquest odi. I això els fa inquietants. Ciutadans és un partit que neix de la rancúnia. A Catalunya hi ha extrema dreta catalanista, i també espanyolista. A algú li costa de creure, perquè té la visió que això no s’adiu amb el nostre tarannà. Doncs mira. —Els CDR també estan molt quiets, ara. Potser hi ha por. —La por no pot mantenir una situació com aquesta permanentment. No pot sense la complicitat d’aquells que han decidit que per què complicar-nos la vida. I mira que bé que estàvem, oi? Es vol acotar el cap, acceptar la reprimenda i aconseguir que deixin anar els presos. I ja està.	Manuel Delgado: ‘El PSOE són els hereus històrics de la Falange’
La policia turca ha fet escorcolls simultanis en 44 empreses a Istanbul aquest dimarts i té ordres d’arrest contra 120 executius en el marc de la investigació del cop d’Estat fallit del passat 15 de juliol, segons ha informat l’agència estatal Anatòlia. Segons aquest mitjà, les empreses han estat acusades de donar suport financer al moviment del clergue Fethullah Gülen, exiliat als Estats Units i al qual Ankara responsabilitza d’estar darrere de l’intent, alguna cosa que aquest nega. De moment no s’ha identificat cap de les empreses afectades. La Policia ha començat els escorcolls als districtes d’Uskudar i Umraniye d’Istanbul, segons Anatòlia. Des del cop fallit, més de 35.000 persones han estat detingudes, de les quals 17.000 han estat posades sota arrest formal, i desenes de milers més han estat suspeses dels seus llocs de treball en una purga que ha afectat al sistema judicial i educatiu, així com l’estament militar i als cossos de seguretat.	La policia turca escorcolla 44 empreses per detenir executius en relació amb el cop fallit
Agustí Carles és advocat, membre de Drets i de Constituïm. Té despatx a Barcelona. I ara també és un dels assessors dels equips jurídics de Carme Forcadell, Carles Puigdemont i el govern català. Però diu que en aquesta entrevista parla en nom propi i no pas de ningú més. Carles és de l’opinió que la declaració d’independència de Carles Puigdemont es va fer com tocava. És a dir, fora del ple i sense votació. En aquesta entrevista explica el perquè. —Agustí Carles, qui és? —Sóc advocat. Formo part del col·lectiu Drets i de Constituïm, que vam fer proposta de constitució. Per la meva feina, sóc un dels assessors de Carme Forcadell, del president Puigdemont i del govern català. L’advocat de Forcadell és Van der Eyne, que és penalista. I necessitava ajuda de constitucionalistes, com jo. Però jo parlo en nom meu, no de ningú més. —Dieu que la declaració d’independència es va fer ben feta i seguint la llei internacional. Per exemple, no s’havia de fer al ple, ni votar-la. —Ni la constitució ni l’estatut no ens dirà com es fa una declaració d’independència. Lògicament, no ho preveuen. On s’ha d’anar a buscar com fer una declaració? A la llei internacional. Què ens diu el dret internacional? Doncs el dictamen del Tribunal de l’Haia de l’any 2010 sobre Kossovo en parla. I el tribunal afirma, diu i aconsella que la independència de Kossovo de Sèrbia va ser correcta perquè les independències no les ha de declarar un parlament de l’estat matriu. I el Parlament de Catalunya, tingui la història que tingui, actualment depèn de la constitució espanyola. Agradi o no, és un parlament autonòmic. I des d’aquest parlament no es pot trencar la legalitat de l’estat matriu. Les declaracions les han de fer els representants del poble. I això es va fer. Observeu que la declaració la van signar com a representants electes. No com a diputats autonòmics. Això també havia estat estudiat. Seguia els consells del dret internacional. —La llei del referèndum sí que diu que el parlament ha de declarar la independència. —La declaració d’independència no es va votar dins el ple perquè seguia el dret internacional. Tot ha estat estudiat. Van anar a l’auditori del costat. I la van signar en una sala annexa, a l’auditori. La llei del referèndum diu que la declaració l’ha de fer el parlament? Cert. L’auditori forma part del parlament. El problema és que tenim un estat en contra, i hem d’anar avançant sense dir-ho tot. Com deia, la declaració, a més, no la van signar com a diputats, sinó com a representants del poble. I de fet es podria ampliar i que la signessin també diputats a Madrid, senadors, alcaldes. Tots ells representarien el poble de Catalunya. Tot estudiat. —Tot estudiat? No va ser improvisació signar-la fora del ple? —Tota la litúrgia havia estat pensada. Cada pas que s’ha fet, cada article, s’ha estudiat d’acord amb el dret internacional. No hi ha res basat en la improvisació. Tot havia estat previst així. És la litúrgia que toca per fer una declaració d’independència. —I el paper signat ja és la declaració, doncs? —Jo entenc que la declaració formal és aquesta, sí. —I ja està, doncs? No cal que el parlament faci res més? —Sí que ha de fer, sí. Ara el parlament ha de concedir els efectes jurídics a la declaració. És a dir: la declaració d’independència és un acte polític, no jurídic. Per això jurídicament encara no té cap transcendència. Arribarà quan el parlament faci entrar en vigor la llei de transitorietat. Aleshores sí. Aleshores tindrà efectes jurídics. I després el president, o el govern, donarà ordres executives. —La declaració és feta, falta la llei de transitorietat. És això? —Correcte. El president què va fer? Va dir que la independència no entri en vigència perquè volem diàleg, tal com ens demana la comunitat internacional. —És curiós que, segons això que dieu, la llei internacional donaria avui la declaració per feta i, en canvi, segons la llei catalana i espanyola, no. —Ni la catalana ni l’espanyola no la preveuen, la declaració. No la regulen. Em fa gràcia que la gent s’esperi una votació. On ho diu, això? Si fas un referèndum després l’has de votar? Home, no. S’ha fet la declaració formal. Deixen per escrit allò que la gent ha decidit. Això és una opinió meva. No del govern. Que quedi clar que és la meva valoració. —I quina és? —Crec que s’ha fet bé. —Una altra qüestió. Per anar al Tribunal de Drets Humans d’Europa a defensar Carme Forcadell i altres, què falta? Quan s’hi arriba? —Vam anar al TC a recusar-ne els magistrats. Ens van dir que no. I ara podem anar al Tribunal de Drets Humans Europeus. Encara no s’ha esgotat el termini ni les resolucions. I quan sigui el moment es farà. Com més aviat millor. I també pensem anar al Tribunal de Luxemburg. Allà un altre equip ja ho va preparant, i és en relació amb les càrregues policíaques. Aquestes són les dues vies que hi ha en marxa, ara. I també tenim tot d’advocats estrangers que fan arribar tota la documentació a altres instàncies, com hem vist aquests dies.	Agustí Carles: ‘La declaració d’independència no es va votar dins el ple perquè seguia el dret internacional. Tot ha estat estudiat’
Guillem Anglada-Escudé, nascut a Ullastrell, és professor d’astrofísica de la Universitat Queen Mary de Londres. Amb només trenta-set anys ha liderat la investigació que ha descobert l’exoplaneta Pròxima b, que orbita al voltant de l’estrella més propera al Sol i que per les característiques que té podria tenir vida. I ha estat elegit un dels deu científics més destacats de l’any 2016 per la revista Nature. En aquesta entrevista ens parla de com fou el descobriment d’aquest planeta, de la possibilitat que tingui vida, i de la probabilitat que hi hagi vida a l’univers, més enllà del nostre petit punt blau pàl·lid. Però també es mostra crític amb el model de recerca a l’estat espanyol, que ha fet que ’s’hagi deixat perdre la vitalitat i el talent de tota una generació’, de gent, com ell, que han hagut de desenvolupar la tasca investigadora en altres països. —Dieu que sobreviure com a científic és una tasca salvatge. —Sí. El científic professional no existeix massa; hi ha els caps de projecte. Tu no pots participar en un projecte essent un investigador: ets un postdoc, amb un contracte temporal de tres o quatre anys. I quan s’acaba, adéu. I no hi ha reciclatge; es tracta d’anar agafant la gent, i és gent nova, gent jove, que surt més a compte que no reciclar els altres. —A tot arreu passa això? —A tot arreu. I és un model molt brutal, perquè te’l venen com allò que has de fer: anar pel món treballant i aprenent coses. Però hi ha una doble moral, perquè proporciones mà d’obra barata altament qualificada en projectes i quan deixes de ser-ne útil, pel que sigui, te’n vas al carrer. —I quin problema afegit hi ha a Catalunya per a la recerca? —Aquí el problema és portat a l’extrem. La precarietat és molt més gran, fins i tot en gent més consolidada. Afecta a grups de recerca més grans, on hi ha l’investigador principal, que té una plaça, i els altres, que no la tenen. Quan hi ha una d’aquestes crisis cícliques tot això es destrueix. Cada x anys. Tot aquest personal que penja, se’n va. Només queden els directors de projectes, però tots els altres no; fins i tot la indústria que es genera al voltant de la investigació quan hi ha aquests col·lapses desapareix. —Per les retallades en R+D? —Sí. Tothom va patir l’austeritat. Això passa també amb la indústria. Per exemple, si tanquen la Seat a Martorell, el problema no és la Seat, és que et carregues l’economia de la zona. En investigació passa el mateix: quan tanques una línia de recerca gran et carregues l’economia de servei, de tecnologia, de suport tècnic que penja d’això. I en altres llocs encara que hi hagi una crisi això ho saben cuidar. —En quins llocs? —Com a Anglaterra o a Alemanya. Subvencionen tota aquesta indústria local a través de les universitats; no donen diners directament a les empreses perquè facin coses, sinó que hi ha molta circulació de recursos i això fa que es mantinguin totes aquestes empreses. Fins i tot els governs locals subvencionen aquestes activitats. —El sistema espanyol és massa burocratitzat, doncs. —Hi ha molt poc marge de creativitat, d’investigació i innovació. Perquè pots veure que ha sortit una cosa nova, que ens hi podríem posar, que podríem agafar aquesta empresa que fa tal cosa, i que per això necessitem vint mil euros. Vint mil euros són diners, però per a un projecte d’innovació no és res. Vint mil euros, en llocs com a Alemanya o a Anglaterra els tens en dues o tres setmanes, si els demanes. I el model espanyol és el del cunyat. S’ha de perseguir qui es fa el llest i s’aprofita del sistema per a col·locar-hi la família, qui es fa el llest, però no penalitzar tota la resta. Perquè llavors tenim el sistema més burocràtic i anacrònic de la UE. —Sentiu que formeu part d’una generació amb talent expulsada per poder-se guanyar la vida? —El meu cas és una mica peculiar. Perquè jo vaig marxar de Barcelona amb una beca el 2007, que és just quan començava a esclatar la crisi, i aleshores no se sabia ben bé l’abast que tindria. I vaig marxar amb la idea d’aprendre al costat de gent bona, per després poder tornar i crear el meu grup de recerca. —I ja no vau tornar. —No. I hi ha molta gent que ha quedat fora. No és només la quantitat de gent que ha marxat; sinó que és tota una generació amb una manera de veure el món, els anomenats ‘millenials’, que interactuen i enfoquen les coses d’una manera molt determinada, també a l’hora de fer investigació. Tota aquesta mecànica, tota aquesta vitalitat, l’hem perdut. Hem perdut una forma de veure el món aquests últims anys. Hem perdut gent en quantitat i en qualitat, en coses que no són quantificables. I en deu o quinze anys la resta del món anirà per una banda i nosaltres encara anirem per una altra. —L’estat s’autocondemna permetent que hagi passat això. —Una cosa és que hagis de reduir… si has de fer una retallada del 50%, la fas. Però és que hi ha programes sencers que s’han destruït. La gent ha sofert bastant, gent que havia tornat de formar-se a l’estranger i en sis mesos s’ha quedat sense res, al carrer. —El ministre de Treball espanyol deia encara fa uns dies que en el fons a la vostra generació ja us va bé haver de marxar perquè és molt enriquidor. —I no és la primera vegada que fan comentaris així. En realitat és molt absurd. Perquè paguen l’educació, hi ha una inversió en la formació universitària i després tot això se’n va. Dels cinc-cents físics que surten cada any no tots faran investigació puntera. I els pocs que destaquin els acabaran perdent: es forma gent que o bé se’n va a treballar a fora o gent que acaba fent de professor d’institut. I això no és gaire eficient. —Parlem del vostre descobriment. Quan vau començar la cacera de Pròxima b? —Amb un col·lega meu matemàtic l’any 2012 vam aplicar una sèrie de mètodes que consistien a combinar mesures de diversos instruments i vam observar un munt de senyals en moltes estrelles. I una d’elles era Pròxima b. —I us vau centrar en Pròxima b. —Al principi vam agafar cinc o sis estrelles i vam prendre’n més dades. I vam aconseguir tenir un telescopi, que va costar molt. Pròxima continuava mostrant els senyals, però no podíem dir si hi era o no hi era, per la manera com es prenen les dades. I aquesta ha estat la diferència: vaig organitzar un consorci amb molta gent i amb altres observatoris per fer una campanya per observar Pròxima cada nit durant dos mesos amb un instrument que detecta planetes que es diu HARPS, i també amb altres instruments simultàniament. Aquesta ha estat la novetat cientifica, la de la implementació d’aquest mètode enfocat a un objecte, posant molts recursos a fer una cosa concreta. —Què us va passar pel cap quan vau tenir la confirmació de l’existència del planeta? —Les característiques aproximades de com és Pròxima b les sabem des del 2012, quan vèiem els primers senyals; vèiem que podia ser un planeta en una òrbita temperada, un planeta terrestre. I en aquell moment es va convertir en un objectiu prioritari. I després vam treballar a fons l’estrella de moltes maneres diferents per veure si aquell senyal es confirmava o no. —Dèieu que aquest descobriment pot tenir conseqüències. Quines? —La gràcia d’aquest planeta és que orbita l’estrella més propera al sol, i això ens fa tenir l’expectativa que aquests anys vinents puguem caracteritzar-lo i mesurar-hi coses concretes: si té atmosfera i si aquesta atmosfera conté aigua, oxigen o altres gasos. Per primera vegada tindrem l’oportunitat de començar a cercar evidència de vida fora del sistema solar. És un canvi de paradigma. Fins ara ens concentràvem en la detecció dels planetes; i ara ja ens aboquem en caracteritzar-los. A més, ara també es mira en un altre sistema de planetes detectat per un altre grup d’investigació l’any passat, orbitant una estrella semblant. —Participeu directament en la investigació sobre si hi ha vida a Pròxima b? —Ara estic implicat en la planificació d’un parell d’instruments per poder caracteritzar els planetes, i pensem per a Pròxima b quina és l’estratègia i l’instrument que ens aniria millor. —I què pot passar en aquesta cerca? —Segurament es detectarà un planeta semblant a Pròxima B en una altra estrella, on hi hagi un trànsit d’aquest planeta a la seva estrella. Serà en una altra estrella, doncs, en una altra nana vermella, que és una mena d’estrella com el sol però és petita, més freda, i això fa que es pugui detectar el trànsit del planeta més fàcilment. Crec que això passarà l’any que ve: es trobarà un planeta semblant a Pròxima b orbitant una nana vermella. —I per què no es podrà detectar el trànsit a Pròxima b? —A Pròxima b la probabilitat que passi és bastant baixa, una entre cinquanta. —I detectar el trànsit en una altra estrella pot ajudar a determinar si hi ha vida a Pròxima b? —Sí, sigui quin sigui el primer planeta temperat en què poguem mirar la seva atmosfera, si trobem que hi ha atmosfera i hi ha molècules interessants d’entrada. —En un any podríem dir si és possible que hi hagi vida a Pròxima b? —Sí, quan trobem el primer planeta que transita i puguem veure’n l’atmosfera, passarà com amb les apostes: les apostes canviaran les probabilitats que sigui habitable o no. Aquestes probabilitats s’ajustaran a mesura que anem fent deteccions. Sí que podem dir que se suposa que dins de la dècada vinent, amb els instruments que es construeixen, els telescopis gegants ja haurien de ser capaços d’obtenir imatge directa d’aquests planetes. La primera evidència en un sentit o un altre vindrà la pròxima dècada. —També pot ser que hi hagi vida extraterrestre al sistema solar. On és més probable que se’n trobi? —S’escapa del meu àmbit, però si vols podem fer una aposta. —Endavant. —Jo crec que serà a Mart, alguna cosa en el subsòl; a més, hi ha una certa evidència que hi és. No s’ha demostrat, i podria ser un procés geològic. Però hi ha alguna cosa que hi genera metà, i encara no és clar de què es tracta. Podria ser vida. I si no és a Mart, seria a la lluna Europa de Júpiter, on hi ha un oceà sota una capa de gel; ara s’hi han observat uns gèisers, de manera que segurament es podrà detectar sense necessitat d’anar-hi a perforar gel. —Una altra cosa és la detecció de vida extraterrestre intel·ligent. És un propòsit més d’espècie que no pas d’una generació. —Sí, això és més a llarg termini. Ara mateix només podem escoltar. Però la comunicació serà complicada, perquè encara que sigui una estrella relativament propera, com Pròxima b, que és a quatre anys llum, el missatge d’anada i de tornada és de vuit anys. I això que és l’estrella més propera. Estadísticament és poc probable que n’hi hagués justament a Pròxima b. Si passés això voldria dir que l’univers és ple de gent i que no ho sabíem!. —I una forma de vida no necessàriament intel·ligent o avançada? —Si resulta que el primer planeta que trobem, Pròxima b, té tots aquests gasos i sembla que és consistent en vida, vol dir que segurament n’hi ha a tot arreu. —Per probabilitat podem dir que la vida no és un fet insòlit a l’univers, oi? —Ara mateix no ho sabem. Només tenim una detecció. Per això és molt important trobar-ne en un exoplaneta o en un dels planetes del sistema solar, sigui a la lluna Europa o a Mart, i que es pogués veure que no ha estat contaminació de la Terra. Seria un pas brutal perquè aleshores voldria dir que la vida pot generar-se en ambients completament diferents. Ara, potser no hi trobem res. —Però seria una mica arrogant pensar que només hi som nosaltres. —Jo crec que segur que n’hi ha, de vida, en algun lloc o en un altre. La pregunta és; quant freqüent és? I que duri anys. Perquè potser Mart va tenir vida molt exhuberant en un moment donat, però avui dia, per més que tingui alguna forma de vida no és res comparable a la Terra, amb una biosfera rica i moltes espècies.	Guillem Anglada-Escudé: ‘Hem deixat marxar la vitalitat de tota una generació’
El ministre de Finances d’Andorra, Jordi Cinca, ha explicat avui que va ser apoderat d’una societat a Panamà, concretament entre l’abril de l’any 1999 i el juliol del 2000. Segons que ha dit, no va fer servir mai aquesta societat per ocultar capitals, sinó que va seguir el consell dels seus advocats, per participar en empreses privades que operaven a Amèrica Central. Segons ell, quan es va fer apoderat no es pagaven imposts i la creació d’aquesta societat no implicava cap valoració ni cap conseqüència fiscal. Aquesta societat panamenca –ha dit– no va generar activitat i, doncs, no va incidir en les seves obligacions legals. Finalment, ha explicat que compareixia per iniciativa pròpia, com ‘un exercici de transparència’ i per evitar perjudicis al govern, atesa la seva condició de càrrec públic. I ha afegit: ‘Demano que es tracti Andorra de la mateixa manera que la resta de països.’	El ministre de Finances d’Andorra va ser apoderat d’una societat panamenca
Aamer Anwar, l’advocat de la consellera Clara Ponsatí, considera que el que ha fet l’estat espanyol amb els dirigents independentistes és ‘terrorisme d’estat’ i que, per tant, el relat del diàleg de l’executiu de Pedro Sánchez és fals. ‘Si un lladre entra a casa i apunta amb una arma una família, agafa els familiars com a ostatges i diu al pare de família “vine aquí, pren un te i negociem”, això no és negociació. Això és terrorisme. Això és terrorisme d’estat. El paral·lelisme es veu clar. No hi ha separació de poders’, ha dit al programa ‘FAQS’, de TV3. “No és negociació, estem parlant de terrorisme d’Estat” @AamerAnwar (advocat de l’exconsellera Clara Ponsatí) #FAQSbellaciaoTV3 ▶️ https://t.co/E6TZs23PdE pic.twitter.com/HbLxphoCF3 — Preguntes freqüents (@FAQSTV3) 3 de novembre de 2018 També s’ha mostrat convençut que els presos polítics no sortiran de la presó fins que Catalunya no sigui independent: ‘Tard o d’hora seran lliures, i seran lliures quan Catalunya arribi a la independència. Perquè la qüestió no és si arribarà, la qüestió és quan passarà’. “Si els polítics van a la presó, en sortiran quan Catalunya s’independitzi” @AamerAnwar (advocat de l’exconsellera Clara Ponsatí) #FAQSbellaciaoTV3 ▶️ https://t.co/E6TZs23PdE pic.twitter.com/J89TaoYKWN — Preguntes freqüents (@FAQSTV3) 3 de novembre de 2018	Aamer Anwar: ‘No és negociació, és terrorisme d’estat’
La sala segona del Tribunal Suprem espanyol, on es fa el judici contra el procés, ha desestimat els recursos dels ex-diputats de la CUP Antonio Baños i Eulàlia Reguant contra la multa de 2.500 euros a cadascú per haver-se negat a contestar les preguntes de Vox. A més, ha enviat el cas al Jutjat de Guàrdia de Madrid per tal que determini possibles responsabilitats penals. Reguant i Baños expliquen la seva actuació al Suprem: ‘A Marchena vam posar-li un mirall al davant’ Després dels fet, la CUP va fer una crida per a recollir donacions per a pagar les despeses judicials i les multes. En menys de 24 hores va recaptar 25.000 euros.	El Suprem confirma la multa a Baños i Reguant per no haver contestat a Vox
El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha anunciat que demà el Consell aprovarà ajuts directes per als autònoms que aniran dels 750 euros als 1.500, en funció de si han hagut de disminuir l’activitat o de tancar per la crisi del coronavirus 2019. Segons Puig, els autònoms necessiten una resposta immediata per a qüestions bàsiques com pagar el lloguer. Aquests ajuts van dirigits a cobrir el lucre cessant en els seus negocis, sigui per la pèrdua d’una part de l’activitat o per la suspensió total. Avui, Puig s’ha reunit amb el president de la Confederació Empresarial de la Comunitat Valenciana (CEV), Salvador Navarro, i els dirigents sindicals de CCOO i UGT, Arturo León i Ismael Sáez, a la qual també han assistit el conseller d’Economia Sostenible, Rafa Climent, i el conseller d’Hisenda, Vicent Soler. S’hi ha abordat l’acord de la setmana passada sobre la posada en marxa d’un pla per als autònoms que mobilitzarà 57 milions d’euros. El decret de la Generalitat habilita un acord amb l’Institut Valencià de Finances (IVF) perquè puguin ser ‘ajuts immediats’ per al conjunt dels autònoms del País Valencià. Per la seva banda, el govern espanyol ha descartat, per ara, de suspendre el pagament de la quota dels autònoms mentre duri la crisi.	Puig anuncia ajuts directes de 750 euros a 1.500 per als autònoms
El 2002, Jean Marie Le Pen va aconseguir passar a la segona volta de les eleccions presidencials franceses. Durant quinze dies, milers de ciutadans van sortir al carrer per protestar i demanar unitat als polítics davant del Front National. L’alternativa a la ultradreta era Jacques Chirac, un conservador clàssic admirador de Margaret Thatcher. Chirac, que cercava revalidar la presidència, es va negar a participar en un cara a cara amb Le Pen. ‘No hi ha debat possible amb la intolerància i l’odi’, va argumentar. Esquerra i dreta van fer front comú a les urnes i Chirac es va imposar amb el 82% dels vots. Un suport unànime que no es veia d’ençà de les primeres eleccions de la cinquena República francesa, quan Charles de Gaulle va guanyar en primera volta amb el 78% dels sufragis. Quinze anys després, l’escenari es repeteix. Els electors han de decidir aquest diumenge entre la ultradreta de Marine Le Pen i Emmanuel Macron, candidat liberal i ex-ministre d’Economia de François Hollande. Tanmateix, enguany no hi ha pas protestes multitudinàries als carrers. Macron ha acceptat un cara a cara en horari de màxima audiència. L’esquerra més votada, representada per la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, no s’ha unit al cordó sanitari contra Le Pen: en una consulta interna, el 65% dels militants van expressar la seva preferència pel vot en blanc o l’abstenció. Els sondatge preveuen una victòria fàcil de Macron –rondant el 60% dels vots–, però el Front National aconseguirà el seu millor resultat electoral i farà un pas més per a la seva normalització en la vida política. Per entendre què ha passat a França, però sobretot què farà l’electorat progressista aquest diumenge, parlem amb diverses veus de l’esquerra del nostre país: David Abril (coportaveu de Més per Mallorca), Marina Albiol (eurodiputada d’Esquerra Unida del País Valencià), Hugo Alvira (militant de la CUP i ex-membre del secretariat), Sara Vilà (senadora d’En Comú Podem), Manuel Delgado (antropòleg i professor universitari) i Joan Giner (diputat de Catalunya Sí Que Es Pot). Evitar un escenari polític nefast ‘A Iniciativa ens ha sorprès la tebiesa de Mélenchon, que ha evitat de donar suport a Macron’, explica Vilà. Segons la diputada, en aquest escenari límit, l’electorat d’esquerra s’ha de tapar el nas i optar per Macron. ‘Davant del populisme, de la xenofòbia i de la ultradreta, hem de fer cordó sanitari’, afirma. I fa un paral·lelisme directe amb Catalunya: ‘Quan hem patit l’amenaça de Plataforma per Catalunya en alguns ajuntaments, sempre hem optat per fer front comú, encara que això suposés pactar amb partits de dreta com Convergència’. Per a Abril, l’abstenció o el vot en blanc no tenen justificació possible davant de l’ascens de Le Pen. ‘S’ha d’evitar un escenari polític nefast’, assegura. Considera Macron un mal menor i descarta totalment l’estratègia del ‘com més malament, millor’. Segons el coportaveu de MÉS, la gent continuarà escollint entre dreta i ultradreta si l’esquerra no recupera la credibilitat. En aquest sentit, citant el professor portuguès Boaventura de Sousa, afirma que ‘un dels grans fracassos de l’esquerra a Europa ha estat haver convertit en incompatibles la reforma i la revolució’. Macron no pararà els peus a Le Pen ‘No tenim candidat a la segona volta. Estem orfes’, diu Albiol. L’eurodiputada explica que Esquerra Unida és un partit agermanat amb la França Insubmisa i que Jean-Luc Mélenchon era la persona que els representava. ‘Ara no hem de donar suport a ningú’, afirma. Sobre Macron, argumenta que l’esquerra no ha de donar el missatge erroni que pararà els peus a Le Pen. ‘Macron forma part dels qui han impulsat la ultradreta. Ha estat còmplice de les polítiques d’austeritat d’Hollande’, assegura Albiol. I acusa directament el Partit Socialista francès d’haver impedit un enfrontament d’esquerra-dreta a la segona volta de les eleccions: ‘Molts dirigents socialistes van donar suport a Macron, en comptes de Mélenchon, quan els sondatges donaven per perdut el seu candidat, Benoît Hamon.’ Giner veu en Macron un símbol dels qui han causat la crisi que ha enfortit el relat del Front National. En aquest sentit, comprèn que hi hagi una part de l’electorat d’esquerres que no se senti interpel·lat pel discurs de la por de Le Pen. A més, considera que Macron suposaria deixar un camp adobat perquè les idees lepenistes acabin d’arrelar a tota França. Per al diputat de Podem, l’esquerra s’ha de ressituar i apropar les institucions al poble. ‘Cal una alternativa que parli realment au nom du peuple , que recuperi sobiranies i que tingui el carrer de la seva part’, assegura. Alvira considera que el debat Le Pen o Macron encotilla l’esquerra, que ha de mirar molt més enllà. ‘Cal preguntar-se què han de fer els partits d’esquerres davant del nou panorama polític que s’obre per a revertir-lo’, afirma. Segons el militant de la CUP, el Front National ja fet trontollar el sistema clàssic de govern francès basat en l’alternança dels partits del consens i la cohabitació. En aquesta situació inèdita, fa ‘una crida a la raó, la responsabilitat i el sentit comú’ perquè l’esquerra recuperi la unitat i la centralitat en el panorama polític. Alvira ressalta que l’esquerra alternativa –França Insubmisa, el Nou Partit Anticapitalista i Lluita Obrera– va captar més vot que la candidatura del Front National, però la seva fragmentació els va barrar el pas a la segona volta. Uns candidats que generen abstenció Manuel Delgado compara el Le Pen / Macron amb el Trump / Clinton de les eleccions estatunidenques. Considera que ambdós candidats generen desinterès o desafecció en certs sectors de l’electorat d’esquerres. Per tant, a Macron li podria passar com a Clinton, que va veure com ‘centenars de milers de votants d’Obama es van quedar a casa’, malgrat ser l’alternativa a l’extremisme. Delgado manifesta poc interès per les eleccions i assegura que, en cas de ser francès, probablement s’abstindria: ‘Ja s’ho faran, pensaria.’ L’atomització com a sinònim de derrota ‘L’esquerra ha estat històricament dividida, i això fa que no acabi sumant mai prou per governar. És un problema que veiem a França, però que també ens ha afectat a nosaltres. Amb una esquerra unida, Le Pen no hauria passat a segona volta’, explica Vilà. Una idea que comparteix Abril, que considera que l’esquerra europea s’hauria d’emmirallar, en aquest cas, amb l’Amèrica Llatina, on ‘s’han generat grans moviments populars, d’una esquerra molt diversa i plural, i on tots els actors s’han posat d’acord a l’hora d’accedir el poder’. El coportaveu de MÉS també posa com a exemple d’unitat, malgrat que no es pot aplicar en unes eleccions presidencials, el govern de Portugal, format pel Partit Socialista amb el suport del Partit Comunista i l’esquerra alternativa del Bloco. Per Alvira, les forces d’esquerra s’haurien d’haver constituït abans de les eleccions, tenint en compte els sondatges que situaven Le Pen a la segona volta, en una mena de ‘front antifeixista’. Una candidatura que ‘hauria estat una opció seriosa per a guanyar Macron’ perquè hauria atret bona part de l’electorat socialista a la segona volta. Alvira recorda que les bases del PS van optar enguany per un candidat molt més esquerranós que no pas l’aparell del partit, representat per l’ex-primer ministre Manuel Valls. Segons Giner, la França Insubmisa és l’eina que ha de concentrar el vot progressista i esdevenir, d’aquesta manera, el tallafoc contra ‘la xenofòbia i el conservadorisme’. Un projecte que, certament, és una aposta arriscada, però és l’únic que, des de l’esquerra, pot arrelar a tot el país i governar. Albiol explica que Mélenchon ha estat capaç de posar d’acord una part de l’esquerra sota el paraigua de la França Insubmisa, com ara el Partit Comunista, l’Esquerra o la Nova Esquerra Socialista, però reconeix que hi ha hagut fuites ‘cap a minories d’esquerra’ que han debilitat la seva posició. L’eurodiputada creu absolutament necessària la unitat de l’esquerra per a ‘parar els peus al filofeixisme de Le Pen’, però especifica: ‘Per més unitat no vull dir un pacte amb la socialdemocràcia, penso en l’esquerra real’. El Front National, el partit dels obrers i les classes populars? En la primera volta, Le Pen va arrasar entre les classes més desafavorides. La candidata del Front National va obtenir més del 30% dels vots entre les rendes baixes i sense estudis. Un suport que va créixer fins al 40% entre els obrers. Són sectors de la societat en què, clàssicament, s’havia imposat l’esquerra, especialment el PCF. Segons Giner, Le Pen ha aconseguit obrir ‘un espai, no únicament electoral, sinó també amb uns valors i pensaments amb els quals s’identifica una bona part de la societat francesa’. Una reflexió que també comparteix Alvira, que assegura que ‘no ens podem aventurar a encasellar Le Pen dins de l’espai polític de l’extrema dreta’. En el seu parer, el Front National ha aconseguit reformular-se sota el lideratge de Marine Le Pen, deslliurant-se de l’herència més feixuga del seu pare, i ha virat cap a un discurs de perfil nacionalista i popular. ‘El Front National s’ha convertit en un partit atrapa-vots, que sedueix votants gaullistes moderats, conservadors i antisistema d’esquerra’. Abril argumenta que, davant de la crisi, l’esquerra –especialment els socialistes– no ha sabut oferir respostes a les classes més pobres. ‘En els barris obrers de la rodalia de París, el roig i l’esquerra ja no es perceben’, explica. Un forat que ha anat omplint a poc a poc el partit de Le Pen. En aquest sentit, Vilà expressa preocupació perquè la França Insubmisa no ha estat capaç de foragitar el Front National dels seus nius de vots. Mélenchon sempre ha estat segona opció: ‘Entenem que és complicat. Però és molt preocupant que l’espai polític de Mélenchon perdi vots que hauria d’acaparar.’ Per a Vilà, l’èxit electoral de Le Pen –va aconseguir el millor resultat del Front National– s’explica sobretot ‘pel discurs de caràcter social i amb el punt xenòfob de “França pels francesos”‘. Segons la senadora, aquest és un relat que cala entre unes classes populars ‘massacrades per la desigualtat i les polítiques d’austeritat, impulsades moltes vegades pels socialistes, i que llegeixen la immigració com a competència directa pels llocs de treball i els serveis públics’. Albiol, per la seva part, reflexiona que la candidatura de Mélenchon va començar la campanya electoral molt enrere en els sondatges, però va anar remuntant, amenaçant fins i tot de passar a la segona volta. Segons l’eurodiputada, França Insubmisa no va arribar a més votants per dos motius: la deserció d’alguns dirigents socialistes cap a Macron i la manca de pressió al carrer. ‘Les mobilitzacions contra la reforma laboral anaven de caiguda durant la campanya electoral’, conclou. Més informació: —Macron com a consens. Opinió d’Hugo Alvira —En aquesta entrevista al periodista nord-català Aleix Renyé, podeu llegir una anàlisi acurada de la situació electoral de Catalunya Nord.	El dilema de l’esquerra: entre el perfil propi i el cordó sanitari a Le Pen
La polèmica per l’actuació de la policia espanyola diumenge passat a l’estadi Castàlia de Castelló continua. Una dotzena d’afeccionats del Sant Andreu van fer ahir una conferència de premsa per a denunciar la vulneració del dret de llibertat d’expressió que van patir per part dels agents de la policia espanyola, essent expulsats de l’estadi per exhibir estelades i cantar ‘llibertat presos polítics’ al minut 17:14 de partit. L’agrupació de socis Coordinadora Andreuenca va explicar que presentarà una queixa al Síndic de Greuges i al Defensor del Poble i que portarà la defensa de la llibertat d’expressió a les Corts Valencianes, al Parlament de Catalunya i al congrés i senat espanyol. També han denunciat que tres afeccionats van ser agafats ‘amb violència’ pels agents. Tots ells van ser identificats i amenaçats de poder rebre una multa sense quantificar. El portaveu de la Coordinadora, David Carmona, ha relatat que la policia espanyola va aprofitar que els afeccionats anaven al lavabo o al bar per a identificar-los i expulsar-los del camp del Castelló. Carmona ha reivindicat l’actitud pacífica dels afeccionats i ha recordat que hi ha sentències judicials que avalen la presència d’estelades als estadis de futbol perquè no són un símbol que inciti a l’odi ni a la violència. ⚽️@CoordAndreuenca denuncia la irrupció violenta de la Policia Nacional i la identificació de diversos seguidors del @uesantandreu el passat cap de setmana al camp del @CD_Castellon pic.twitter.com/BsxeRp76dZ — btv esports (@btvesports) June 7, 2018 En aquest vídeo enregistrat per afeccionats es pot veure com un agent de la policia espanyola se n’emporta un agafat pel coll. L’afeccionat que es veu al vídeo és Jorge Pérez, que va explicar el seu cas a Catalunya Ràdio. Segons la seva versió, els agents de la policia espanyola va irrompre a la grada, van colpejar-lo, van arrossegar-lo per les escales i van estampar-lo contra una tanca. A més, van colpejar afeccionats amb les porres. A més d’agredir-los i expulsar-los de l’estadi, diu que van amenaçar de denunciar-los per desordres públics si es quedaven a prop de l’estadi. A més, la Coordinadora Andreuenca ha convocat un acte de protesta el diumenge vinent, quan es disputarà el partit de tornada entre el Sant Andreu i el Castelló de la semifinal de la fase d’ascens a Segona Divisió B. Han fet una crida perquè l’estadi Narcís Sala cridi ‘llibertat’ al minut 17:14 en defensa dels drets bàsics i de la llibertat d’expressió. De fet, diversos afeccionats del Castelló van protestar contra l’actuació policíaca diumenge passat.	Els afeccionats del Sant Andreu denunciaran la repressió de la policia espanyola a Castelló
L’herència del Maig del 68 és ben present a la Literal, la fira d’idees i llibres radicals, que es farà aquest cap de setmana a l’Ateneu l’Harmonia de Barcelona i que ja s’ha guanyat un lloc com a cita obligada de l’agenda cultural. Parafrasejant un dels eslògans que va fer forat a París fa cinquanta anys, la Literal presenta, amb el lema ‘Sota les llambordes, els llibres’, una programació farcida de conferències i presentacions amb la sacsejada de pensament com a ingredient principal. Els reclams més destacats del certamen, que és possible gràcies al micromecenatge, són tres noms propis: Elaine Brown, ex-dirigent del Black Panther Party; Mireya Andrade, guerrillera de les FARC; i Leo Bassi, bufó irreverent. I què hi ha, de l’esperit del Maig del 68 a la Literal? ‘Una expressió de pluralitat de les idees radicals’, ens respon Laura Arau, coordinadora de la fira. ‘Una constatació que el pensament crític és divers i conflictiu, fins i tot contradictori, i que aquesta pluralitat no ha de ser senyal de debilitat sinó una forma de ser.’ El primer nom serà el del còmic Leo Bassi, que actuarà divendres, 11 de maig, a les deu del vespre a la Fabra i Coats. En temps de retallades de drets tan bèsties, un crit desacomplexat i provocador en defensa de la llibertat d’expressió. ‘Bassi centra part de la seva performance en la crítica a la dreta política, el sistema capitalista i la religió i ens encoratja a alçar-nos contra el poder’, explica Arau, qui diu que han volgut inaugurar la fira ‘amb una declaració d’intencions mitjançant l’espectacle “El último bufón” i promocionant la idea de l’alçament bufonesc popular’. Les dues grans conferències de la Literal són de dues dones. Això ja no hauria de ser notícia, però encara ho és. I, de fet, hi ha una voluntat conscient darrere de la decisió. ‘Volem generar noves referències, noves brúixoles. Moltes dones han estat protagonistes de la història, però no s’han fet visibles. Per això, des de fa dos anys, hem volgut que les figures rellevants de la fira siguin dones. Va passar el 2016 amb Svetlana Aleksiévitx i el 2017 amb Leila Khaled. Enguany, hem volgut conversar amb dues dones que ens sembla que poden aportar reflexions interessants i inspiradores per a les lluites que vivim al nostre país.’ Elaine Brown conversarà amb la periodista Mònica Terribas diumenge, 13 de maig, a les set del vespre a la Fabra i Coats. Cantant, escriptora i conferenciant, va ser militant i presidenta del Black Panther Party i encara avui manté el seu activisme polític. ‘És una figura clau del pensament revolucionari negre dels Estats Units i ha estat una ferma lluitadora contra la violència policíaca cap a la població negra’, destaca Arau. Esmenta el llibre Una cata de poder (Oriente y el Merditerráneo, 2015), on Brown ‘descriu com operava el patriarcat dins el partit i fa una anàlisi feminista de les estructures de poder revolucionàries’. La Literal havia programat i anunciat la participació de la guerrillera Camila Cienfuegos, però una urgència d’última hora farà impossible que pugui assistir-hi. Finalment, serà la colombiana Mireya Andrade, també de les FARC, qui oferirà una conferència dissabte, 12 de maig, a les set del vespre a la Fabra i Coats. Nascuda amb el nom de María Lucelly Urbano, va ingressar a les FARC el maig de 1989, quan va passar a anomenar-se Mireya Andrade. Prèviament, havia estat diputada de la Unió Patriòtica. Andrade ha tingut càrrecs de direcció a les FARC i va participar activament en els Diàlegs de l’Havana del 2014 i el 2015, aportant sempre la visió de gènere en les resolucions. Actualment, centra els esforços a assolir la pau completa a Colòmbia. Les altres quatre conferències de la Literal també tenen com a eix la llibertat d’expressió i el feminisme, idees transversals en la programació, a més de l’herència del Maig del 68. D’aquesta manera, la conversa amb el dibuixant Miguel Brieva (dissabte, a les 12.00) servirà per a reflexionar sobre la societat del present i el futur i el paper que hi té l’humor gràfic. D’una altra banda, com que la Literal té clar que vol posar les dones al centre, enguany hi haurà un debat sobre feminisme i classe (diumenge, a les 12.00), amb Isabel Benítez, militant de la COS i coautora de Panrico, la vaga més llarga; Nines Maestro, històrica militant comunista de Red Roja; i Marina Sánchez Cid, economista feminista. I una entrevista a l’ex-guerrillera Yolanda Colom (diumenge, a les 17.00), que servirà per acostar-se a la vida de la comunitat guerrillera, especialment de les dones, ‘que van plantar cara no solament al govern i a l’exèrcit sinó també al masclisme i el conservadorisme a Guatemala’. Diuen els organitzadors de la Literal que la fira vol ‘intervenir sobre la realitat’. I això, com es fa? ‘Generant pensament crític mitjançant llibres i idees radicals’. Uns llibres que es podran trobar al mercat del llibre, a l’espai Kanalla i a l’espai de lectura, a més de les presentacions de les editorials que participen en la fira. I unes idees que es transmeten en els debats, conferències i converses. ‘La proposta que fem és la de repensar-nos i pensar el món en què vivim, quines eines tenim per a canviar-lo i quines són les nostres aliances.’ Impulsada per les editorials Tigre de paper, Edicions Bellaterra i Icària Editorial, les biblioteques Trinitat Vella – José Barbero i Ignasi Iglesias – Can Fabra, la llibreria la Carbonera, l’Ateneu l’Harmonia i l’equip de Münster Studio, la fira compta amb un mercat del llibre on poden participar les editorials i llibreries que ho vulguin, prèvia inscripció. Enguany, n’hi ha una vuitantena. Només cal complir dos criteris: llibres d’editorials independents i llibres de contingut radical. ‘Per independent entenem aquelles empreses editorials que no formen part d’un grup empresarial; i per radical, tots aquells continguts, al marge del gènere, que volen anar a l’arrel dels problemes’. Arau explica que, enguany, el nombre d’inscripcions ha crescut un 30% respecte de l’any passat, fet que els desafia a repensar la fira i el seu volum de cara a l’any vinent. Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu ací.	Maig del 68, dones i llibertats: una nova cita amb la Fira Literal
La universitat està lluny d’aconseguir una equitat a les aules i no reflecteix encara la composició de les diferents classes socials, segons la segona edició de l’estudi ‘Via Universitària (2017-2019)’ impulsat per la Xarxa Vives d’Universitats, que engloba les institucions d’educació superior dels Països Catalans. L’estudi, que es presenta avui en una jornada a la Universitat de Barcelona (UB), l’han explicat el catedràtic de Pedagogia de la UB Miquel Martínez, el catedràtic de Sociologia de la Universitat de València Antonio Ariño (UV) i el professor d’Estadística de la UB Ernest Pons. Producte d’una enquesta en línia en què hi han participat més de 40.000 estudiants de grau i de màster de vint universitats de la Xarxa, l’estudi pretenia ‘conèixer les condicions de vida dels estudiants i proposar polítiques universitàries’, i s’ha portat a terme amb una triple mirada: diversitat, equitat i qualitat. Els resultats mostren que la diversitat a les aules segueix augmentant de manera lenta i progressiva, però que la universitat està lluny de ser equitativa en la seva composició social, perquè un 40% de la població adulta té un nivell formatiu baix, però els fills d’aquests representen el 22% del total estudiantil en els estudis superiors. En aquest sentit, els investigadors han assenyalat que la universitat ha de prendre mesures polítiques per aconseguir un accés equitatiu dels diversos perfils socials i pal·liar la segregació horitzontal, que legitima la desigualtat social en la distribució de les titulacions. Així mateix, l’estudi apunta al fet que l’augment de l’espectre estudiantil requereix noves vies de formació universitàries, que ofereixin itineraris lents que permetin als estudiants compaginar els estudis i el món laboral, amb els mateixos serveis i garanties que qualsevol altre alumne. Necessitat de combinació metodològica Quant a la metodologia, es valoren més positivament els exercicis pràctics que les classes magistrals, malgrat que només un 35% de les assignatures apliquen metodologies actives i un 5% innovadores, i els resultats mostren que les tecnologies digitals ‘són residuals en les metodologies’, i que es fan servir en investigació. Ariño ha dit que és necessari combinar la diversitat de les metodologies, però reconeix que la Llei Wert ha deixat la universitat en una ‘situació de manca de recursos molt greu’. Trencar els estereotips de gènere Malgrat que les dones segueixen sent majoria a la universitat, ‘els graus reprodueixen les tasques de l’àmbit domèstic marcades pel gènere’, perquè elles tenen més presència en àrees de la salut i de les cures, mentre que els homes s’orienten cap als ensenyaments vinculats a la presa de decisions i a l’espai exterior de poder. Pons ha explicat que en les ‘titulacions masculinitzades’ – com les enginyeries i les titulacions mixtes – les dones són minoria i algunes pateixen la ‘síndrome de la impostora’, que consisteix en una pitjor percepció de les capacitats pròpies i del reconeixement extern. Visibilitzar els models masculins i femenins que trenquin els estereotips de gènere i transversalitzar la perspectiva de gènere en la docència de totes les àrees de coneixement són algunes de les propostes que han fet els investigadors. Destaca també més disciplina, assistència i constància en els estudis de les dones que, en paral·lel, es troben exposades a una ‘sobrecàrrega de tasques’ respecte als homes, i l’escletxa salarial augmenta amb l’edat. Sota els efectes de la Llei Wert Els investigadors han conclòs que els resultats demostren que les conseqüències de la Llei Wert són encara presents i que ‘moltes conclusions de l’estudi han d’emmarcar-se sota l’impacte d’aquest decret’. Com a dada positiva, els estudiants han demostrat tenir millors perspectives de futur – l’expectativa d’ascens social amb els estudis s’ha incrementat 11 punts – i un 44,6% es consideren ‘molt d’acord’ amb què la principal motivació per elegir la titulació és la correspondència amb una professió del seu grat.	La universitat està lluny de l’equitat a les aules segons un estudi de Xarxa Vives
Un llunyà 1998 la Unió Europea va demanar que tots els grans rius europeus tinguessin un pla hidrològic. Volien regular-ne els usos i els regadius. En quinze anys, Espanya ha posat damunt la taula el pla d’Aznar, el de Zapatero i ara el de Rajoy, que el govern espanyol en funcions va aprovar el dia 8 d’aquest mes. Quinze anys després, finalment el mes de març Europa hauria de donar-hi el vist-i-plau, o no. Per això hi ha convocada una gran manifestació de rebuig al pla hidrològic, el dia 7 de febrer a Amposta. VilaWeb entrevista avui Joan Antoni Panisello, un dels quatre portaveus de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) –una entitat assembleària, sense president–, que organitza la manifestació. La PDE fa quinze anys que remou cel i terra per evitar que el pla hidrològic que finalment s’aprovi no elimini el delta de l’Ebre. —Què n’espereu, del govern del PP? —Aquest pla hidrològic no l’ha fet el PP. El va fer el PSOE, i el PP només hi ha fet modificacions. Això la gent no ho sap, i ho ha de saber. Recordem que el 2004 es van derogar els articles del pla hidrològic (PH) d’Aznar que es feien servir per als transvasaments. Però després va venir Zapatero, que és a qui devem l’actual pla. Zapatero, a diferència d’Aznar, no parlava de fer grans transvasaments, sinó de canals. I aquí és on som. —I què n’espereu, del govern català? —Demanem que faci tant com pugui, com fem des de la societat civil. Que posi els recursos per a dir a Europa que el pla hidrològic atempta directament contra els interessos del delta de l’Ebre. Fins ara el govern català l’única cosa que ha fet són unes al·legacions a la llei dins la comissió de sostenibilitat del govern. Creiem que podria fer alguna cosa més. Aviat, abans de la manifestació, tindrem una entrevista amb el president de la Generalitat, i això li ho deixarem clar: les Terres de l’Ebre són una part de Catalunya i, per tant, el pla hidrològic també és una agressió a Catalunya. No només al delta. Per això aquesta mobilització del dia 7 nosaltres l’hem enfocada en clau de país. —Podeu concretar més quines mesures n’espereu, del govern de Puigdemont? —Des del punt de vista jurídic, s’hi poden posar recursos. Nosaltres ho hem fet. Ells també podrien fer-ho. I després mobilitzar Europa a través dels contactes que tenen amb els eurodiputats. Nosaltres ja ho fem, perquè treballem paral·lelament. Però nosaltres podem moure humilment una certa maquinària. Ells tenen molts més recursos, i poden arribar molt més lluny. Per nosaltres el canal Segarra-Garrigues és la desviació del Segre cap a l'àrea metropolitana de Barcelona. I el Xerta-Sénia és la desviació de l'Ebre cap a Sagunt —Teniu calculat quin mal pot rebre el delta, si s’executa el pla? —Estudis pessimistes diuen que en trenta anys el delta podria desaparèixer. I els no tan pessimistes parlen de cinquanta, seixanta anys. És clar que hi ha una degradació flagrant. Platges com la de la Marquesa van desapareixent. I si continuem així, d’aquí a setanta o vuitanta anys no hi haurà delta. Serà un estuari. No tindrà la forma del delta, ni els braços. Serà una desembocadura normal. L’origen de tot plegat és el pla hidrològic de la conca de l’Ebre, que assignava un cabal insuficient. Ara és de 100 metres cúbics per segon. I amb el nou pla de Rajoy, si s’aplica, es pot abaixar, durant deu mesos de l’any, a 80 o 70 metres cúbics per segon. Nosaltres parlem d’un mínim de 150, 180, 200 metres cúbics per segon. Depèn de l’època de l’any. Però menys de 100 metres cúbics durant deu mesos com volen ara…? És de bojos. —Sabem les víctimes del pla hidrològic actual. Qui en són els beneficiaris? —D’una manera immediata són els regants de la Rioja i l’Aragó. Els han atorgat més hectàrees de regadiu, que ells saben perfectament que no regaran. Però la reserva d’aigua, la tindran feta. I els indirectes seran els regants de Múrcia o el País Valencià. O el qui demani aigua. Perquè aquestes excedents de les concessions faran cap, a través dels bancs d’aigua, a les zones d’aigua que demanin aigua. Hi haurà el Banc d’Aigua, que serà una entitat pública, o semipública, que posarà d’acord qui vulgui comprar i qui vulgui vendre. Si un regant de la Rioja té aigua per a vendre i Múrcia vol comprar, doncs automàticament faran la transferència. —Com la mouran, l’aigua? —A través de séquies i canals que ja hi ha, o nous. Per exemple, els canals Xerta-Sénia, o Segarra-Garrigues. Per a nosaltres el canal Segarra-Garrigues és la desviació del Segre cap a l’àrea metropolitana de Barcelona. I el Xerta-Sénia és la desviació de l’Ebre cap a Sagunt. Aquesta és un dels objectius que tenen. Per sort, som dins la UE. I la UE té molta sensibilitat ambiental. Si una empresa tanca, Europa dirà que ho ha de solucionar el país. Però quan dius que un hàbitat perilla, aleshores la UE és molt sensible. —Interessos privats, en teniu de detectats? —El món privat hi té molt a veure, però està molt amagat. Amagat rere les comunitats de regants. Quan nosaltres parlem d’una comunitat de regants a Múrcia i una altra a la Rioja, no parlem del pagès que va a obrir la boia per engegar l’aigua. Parlem de comunitats de regants. I el problema està en les comunitats de regants. Que representen poder. Són entitats amb molt de poder, que fan servir a costa d’especular amb l’aigua. Per vendre-la, i moure-la per tot el territori. —Us heu mogut a Europa, on heu presentat al·legacions. Què us han dit? —Vam presentar ja fa temps una queixa del pla hidrològic a Europa. Ens van dir que ells encara no l’havien rebut de mans del govern espanyol. I és cert. Perquè el pla hidrològic es va aprovar tot just el 8 de gener i es va publicar el BOE aquest dimarts. Per tant, la queixa la vam reconvertir en petició, que es va admetre a tràmit. Per això ja hem anat tres vegades a Brussel·les, a la comissió de peticions, a defensar la queixa. I, a conseqüència de la queixa, s’ha iniciat un procés de tutela del PH. Per això el dia 8 de febrer ve una delegació d’eurodiputats a visitar el delta. Seran vuit eurodiputats. Cinc d’estrangers, i tres d’espanyols. Els espanyols no podran fer l’informe. L’han de fer els altres. Nosaltres la manifestació la convoquem el dia 7 perquè vegin que hi ha molta població que ens dóna suport. Per això demanem a la gent que vingui el dia 7. Que vegin que no estem sols. —Quina rebuda tindran els eurodiputats? —Els rebem a les tres de la tarda al peatge de l’Aldea, perquè vénen amb autobús. Els portarem a dos llocs del delta on hi ha miradors. I que puguin veure tot el delta. I després anirem al restaurant de la casa de fusta, i a la barraca de fusta que hi ha al costat, i farem una taula rodona. Hi hem invitat un aqüicultor, un pagès, i un pescador. I aquesta gent els explicaran en primera persona els efectes negatius respecte dels cabals. Ho centrarem en la visió personal de la gent. I els farem un dossier. I marxaran, que han d’anar a Madrid, a reunir-se amb la gent del Ministeri d’Agricultura. —Vosaltres no hi anireu, a Madrid? —Hem demanat si algú de la PDE els pot acompanyar a Madrid. De fet, hem invitat el Ministeri d’Agricultura a la reunió del delta. No volem impedir que presenciïn la visita, i vegin què expliquem als eurodiputats. Esperem que ells tampoc no posin bastons a les rodes a la nostra estada a Madrid. No ens han respost. —Les vostres demandes de correcció a Europa, quines són exactament? —Hem demandat que en alguns aspectes es vulneren les lleis d’ocells i hàbitats de la UE. Per sort, som dins la UE. I la UE té molta sensibilitat ambiental. Si una empresa tanca, per exemple, Europa dirà que és un problema social que ha de solucionar el país. Però quan dius que un hàbitat perilla, aleshores la UE és molt sensible. De fet, el pla hidrològic es presenta perquè Europa el demana. Parlem de l’any 1998. No és iniciativa de cada país. És Europa, que els demana. Va dictar una resolució dient que tots els rius d’Europa havien de tenir pla hidrològic. És a dir, estudis d’usos, regadius, conreus, concessions. Aquest és el projecte que s’envia a Europa. I és qui fa modificacions. O no. I qui l’aprova, o no. Per això diem que nosaltres volem un pla hidrològic. Però no aquest. No tenim president. La PDE és un nucli de trenta o quaranta persones que fa quinze anys i mig que cada dimecres ens reunim. —Els eurodiputats catalans us han ajudat? —Molt bona acollida, hem tingut. Cada vegada que hi anem la gent ens rep molt bé. Tant en Tremosa com en Romeva, quan hi era. Cap queixa. Fins i tot diputats del Grup Popular ens han atès. I per què? Ens ho diuen ells: vostès fa quinze anys que diuen el mateix. Rere vostre no hi ha cap partit polític, ni ningú, i a vostès se us ha d’escoltar. Els nostres interessos són els dels territoris. I, per cert, si nosaltres el defensem és potser perquè els polítics no el defensen prou. Si nosaltres fem tot això que fem és que potser hi ha una classe política que no fa allò que ha de fer. Nosaltres tenim mitjans molt reduïts. Ells tenen més mitjans. I a vegades n’esperaríem més. —Diu que a la PDE no teniu president? —No tenim president, no. Tenim quatre portaveus. Dos hòmens i dues dones. Portem la veu de l’assemblea i les decisions que es prenen als mitjans de comunicació. Aquí hi ha un cercle d’unes trenta, quaranta persones que ens reunim cada dimecres. Tot l’any. Menys a l’agost. I ho fem des del 2001. Fa quinze anys i mig que cada dimecres ens reunim. I quan fem mobilització, o moguda, o assemblea, hi vénen dues-centes, tres-centes persones.	Joan Antoni Panisello: ‘Si continuem així, d’aquí a setanta o vuitanta anys no hi haurà delta’
El president del PSC i alcalde de Lleida, Àngel Ros, ha assegurat que no s’ha ‘venut l’ànima’ i continua sent socialista i catalanista després d’haver pactar amb Ciutadans per poder govern amb estabilitat a la Paeria. Ho ha dit en declaracions a RAC1 i a Catalunya Ràdio aquest divendres al matí després de la polèmica que ha generat aquest acord i el rebuig que s’ha manifestat des de les forces i sectors sobiranistes ja que s’inclou, entre d’altres, una revisió d’us de la llengua catalana a la institució. Segons Ros ‘el català a Lleida no recularà’ però cal que el reglament de l’any 96 ‘s’adapti a la legislació vigent’. Ros ha explicat que l’acord s’ha fet a la Paeria però és un pacte que el que busca és la ‘governabilitat, el respecte institucional i el respecte a la legalitat’. En aquest sentit, ha reivindicat el dret del PSC de poder governar i ha afegit que quan no es té majoria absoluta cal dialogar amb la segona força, CiU. Malgrat això, l’endemà de les eleccions, ha explicat Ros que va oferir un pacte amb la federació nacionalista però el van rebutjar, i per això va buscar acords en ‘d’altres àmbits’. Ros ha definit Ciutadans com ‘la força amb més bona sintonia i possibilitat d’acords’. En aquest sentit, ha remarcat que els socialistes són catalanistes però no volen la independència. En relació a la polèmica pel punt del pacte on s’insta a una revisió del reglament d’ús de la llengua catalana, Ros ha dit que és necessari perquè cal adaptar-la a la legislació vigent, ja que aquesta és de l’any 96 i ha afirmat que a Lleida hi ha tres llengües: el català, el castellà i l’aranès. D’altra banda, l’alcalde de Lleida ha considerat que ‘no és just’ que es criminalitzi al PSC i a C’s per arribar a un pacte, que no busquen un conflicte de llengües a Lleida i que del que s’ha pactat ‘no hi ha res vergonyant’, sinó que és ‘profunda democràcia’. Sobre el punt de l’acord en que es diu que la Paeria en cap cas s’adherirà a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), Ros ha dit que en el seu moment l’Ajuntament ja va rebutjar una moció al respecte, i pel que fa a la bandera estelada, que també s’ha vetat a la institució, l’alcalde ha manifestat que el símbol de Catalunya és la senyera i és la que es penja a l’Ajuntament. ‘No hi ha canvis sensibles’, ha assegurat. Finalment, Ros ha dit que mai ha contemplat que si l’acaben imputant hagi de dimitir, i ‘en l’acord signat, tampoc’. L’alcalde ha afegit que els qui ara critiquen el pacte són els que intentaven pactar amb C’s per ‘fer una pinça’ contra els socialistes.	Àngel Ros, després del pacte amb Ciutadans: ‘No m’he venut l’ànima’
Els partits del Botànic respiren tranquils després de veure finalment com Pedro Sánchez ha superat el debat d’investidura i podrà formar govern amb Unides Podem. L’esperança del govern valencià és que l’executiu espanyol estableixi un nou sistema de finançament que, segons el pacte entre el PSOE i Compromís, reblat per Joan Baldoví, hauria d’estar enllestit d’ací a vuit mesos. El PSPV-PSOE, Compromís i Unides Podem han aplaudit la investidura, mentre que el PP, Ciutadans i Vox pronostiquen que no beneficiarà la població valenciana ni durà cap canvi de finançament autonòmic. El president de la Generalitat, Ximo Puig, que ha assistit al debat d’investidura al congrés espanyol, ha dit que l’executiu de Sánchez treballarà per la justícia social i atendrà ‘les necessitats dels valencians’. Segons Puig, ara es podran alinear les polítiques progressistes dels governs valencià i espanyol. Per Compromís, el nou govern serà una porta d’esperança si Sánchez compleix, com ha remarcat Baldoví. El síndic de Compromís a les Corts, Fran Ferri, ha dit que era una investidura històrica per als valencians, perquè per primera vegada les reclamacions valencianes formen part de l’acord de governabilitat a Espanya, gràcies al vot de Baldoví. A parer de la síndica d’Unides Podem a les Corts, Naiara Davó, d’ara endavant els dos governs actuaran com a aliats en les polítiques de progrés. Per la dreta, òbviament, passarà a l’inrevés: PP, Cs i Vox preveuen una claudicació de Puig davant Sánchez.	El Botànic celebra la investidura de Sánchez per a desblocar el finançament
El president de la Generalitat ha comunicat a Rajoy que està decidit a convocar la consulta, d’acord amb un marc legal i, ‘si pot ser’, d’acord amb l’estat espanyol.	Mas comunica a Rajoy que està decidit a fer la consulta
El Consell Nacional del Partit Demòcrata (PDeCAT) ha avalat que la consellera Elsa Artadi sigui la número dos de Quim Forn a les eleccions municipals de Barcelona, i que la candidata del partit, Neus Munté, sigui la número tres. El president de la formació, David Bonvehí, ha traslladat als quadres del PDeCAT els acords presos amb l’entorn de JxCat sobre les eleccions municipals del 26 de maig. El Consell Nacional del partit es reuneix des de les 10.40 a l’hotel Hesperia Tower (l’Hospitalet) per abordar, sobretot, les llistes dels comicis del 28-A. El grup parlamentari de JxCat, reunit també aquest matí, té previst anunciar el mateix acord en una roda de premsa prevista per les 13.00.	El PDeCAT avala que Forn, Artadi i Munté encapçalin la llista de JxCat a l’Ajuntament de Barcelona
L’oposició ja disposa dels vots suficients perquè la Diputació Permanent del Congrés aprovi aquest dijous la celebració d’un Ple extraordinari perquè el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, ofereixi explicacions sobre el finançament del PP a la vista de la seva implicació en casos com la Gürtel i els papers del seu extresorer, Luis Bárcenas. La compareixença de Rajoy va ser sol·licitada pel PSOE i Units Podem, d’una banda, i per Esquerra (ERC) i el PDeCAT per un altre, en tots dos casos després de la declaració del president del PP com a testimoni en el judici de la trama Gürtel que es desenvolupa a l’Audiència Nacional. Aquests grups de l’oposició creuen insuficients les explicacions que Rajoy va oferir davant el tribunal de Gürtel i volen un debat més polític sobre el finançament del PP. Les peticions es van registrar el 27 de juliol, però la decisió final sobre si prospera o no la compareixença de Rajoy correspon a la Diputació Permanent del Congrés, que assumeix les funcions del Ple en els mesos fora dels períodes ordinaris de sessions. Ciutadans ja no és determinant Cs ja va avançar que no pensa donar suport a aquesta compareixença extraordinària de Rajoy, ja que prefereix esperar al fet que acudeixi a la comissió d’investigació creada al Congrés per analitzar el finançament del Partit Popular, on es permet a l’oposició interrogar en lloc d’assistir a una successió de discursos. A més, subratllen que mentir en una comissió d’investigació està tipificat com a delicte, cosa que no s’aplica en els Plens. El partit taronja no ha aclarit si s’abstindrà o directament votarà en contra de la petició de compareixença, però al final la seva posició ja no serà determinant. Fins i tot si s’oposa a citar Rajoy, el possible empat serà desfet pel PNB, que aquest dimecres ja ha anunciat que donarà suport a les sol·licituds.	El Congrés donarà via lliure a la compareixença urgent de Rajoy sobre la Gürtel
El 24 d’octubre de 1975, Islàndia es va aturar: les fàbriques de peix van tancar, el servei de telèfon no funcionava, les escoles no van obrir, els avions no es van envolar i, fins i tot, es van suspendre les funcions de teatre. El 24 d’octubre de 1975, Islàndia va viure una aturada de dones sense precedents, amb un seguiment del 90%. Aquell dia, les dones van deixar d’anar a la feina i no es van fer càrrec de les tasques de la llar. Amb aquesta acció, les islandeses van aconseguir de fer visible la feina indispensable que fan les dones tant en l’economia com en la societat. Aquesta acció, que van secundar 25.000 dels 220.000 habitants que tenia llavors Islàndia, es coneix com el Dia Lliure de les Dones. La convocatòria no va ser tècnicament una vaga, sinó un dia que les dones es van agafar lliure. Segons les entitats convocants, entre les quals hi havia el grup de feministes radicals Red Stockins, amb aquesta estratègia es guanyaria acceptació popular i s’evitarien conflictes laborals. És també el precedent més reeixit que hi ha hagut mai d’una aturada femenina i es vol imitar amb la convocatòria d’avui, 8 de març. Les cròniques de l’època expliquen que, com que la majoria de dones no van anar a treballar, el país va començar a fallar. No hi havia telefonistes, secretàries, mestres, obreres ni assistents de vol. Als bancs, els caps van haver d’assumir les tasques de les caixeres per evitar tancar i els diaris no es van imprimir perquè la majoria de mecanògrafes que picaven les notícies eren dones. A més, com que la vaga també afectava les tasques de la llar i les de cura, molts homes es van haver d’emportar els fills a la feina. I com a anècdota, també es diu que a les botigues es va esgotar el menjar preparat. Les reivindicacions de les dones islandeses de 1975 no són gaire diferents de les que es fan avui. Entre les més destacades, hi havia la reducció de la bretxa salarial, la infrarepresentació de les dones a les institucions, el reconeixement de les tasques de la llar o la millora dels serveis socials per a l’atenció dels infants. Perquè l’any 1975 les islandeses que treballaven fora de casa guanyaven un 60% menys que els seus companys masculins i moltes tenien dificultats per a compaginar una carrera professional amb les tasques de la llar i la criança dels fills. El Dia Lliure de les Dones va tenir un seguit de conseqüències immediates a Islàndia: un any més tard, el parlament va crear un consell per l’equitat de gènere que va redactar la primera llei del món que posava el focus en la discriminació de gènere. Aquesta llei també va facilitar el camí per a l’elecció, l’any 1980, de Vigdís Finnbogadóttir, la primera dona del món escollida democràticament com a cap d’estat. I ara, més de quaranta anys després d’aquell 24 d’octubre, Islàndia és un dels països capdavanters en el rànquing mundial d’igualtat de gènere i és conegut popularment com ‘el millor país del món on es pot ser dona’.	Què va passar a la vaga de dones d’Islàndia de 1975?
Ahir al vespre es va fer la presentació del llibre del polític d’ICV Joan Coscubiela sobre el procés. Es titula Empantanados. Una alternativa federal al sóviet carlista i l’edita el Grup Planeta, per mitjà d’Editorial Península. A l’obra, l’ex-professor d’Esade explica els darrers mesos del procés català, i critica durament els independentistes, però també Ada Colau i el govern espanyol del PP. Amb aquest llibre Joan Coscubiela es desfoga. Arriba a dir que ‘escriure ha estat com una catarsi. Com anar al divan’. La presentació va deixar petit l’auditori de la Casa del Llibre de Rambla Catalunya, a Barcelona. Gent dreta als passadissos, gent dreta al fons de la sala, i gent dreta fora de la sala. Èxit de convocatòria per a escoltar durant una hora curta l’autor, l’editor Ramon Perelló i els periodistes Javier Pérez Andújar i Neus Tomàs, sots-directora d’El Diario. Entre els assistents, hi vam veure membres de l’esquerra catalana com ara Lluís Rabell, Jèssica Albiach, Marta Ribas, Miquel Iceta, Jaume Collboni, Joan Herrera, Joan Carles Gallego i Javier Pacheco. Entre les absències, Ada Colau, Xavier Domènech, Albano-Dante Fachin i Àngels Castells. Aquests dos darrers, de fet, no hi surten ni tan sols esmentats, al llibre. I quan ahir al vespre Neus Tomàs va preguntar a Coscubiela sobre Dante Fachin, Coscubiela va respondre sobre Dante Alighieri. L’obra, segons l’editor Ramon Perelló mateix, neix amb el discurs que va fer Coscubiela al parlament el dia 7 de setembre, quan la cambra va aprovar la llei del referèndum. Aquell discurs es va fer viral: ‘No vull que el meu fill visqui en un país on una majoria pugui tapar els drets dels qui no pensen com ells’, va dir Coscubiela entre aplaudiments dels diputats de PP i Cs. L’autor diu que primer els aplaudiments van incomodar-lo, i més tard no. El llibre arrenca amb aquest fet. L’obra, i l’acte d’ahir, permeten de tornar a constatar la fixació de Coscubiela amb els independentistes i Ada Colau. Dues de les seves obsessions. L’obra conté una primera confessió interessant: explica per primera vegada que el primer d’octubre no va votar. No va seguir la consigna dels comuns perquè diu que no volia que el seu vot avalés l’1-O. Dit això, Coscubiela també diu: ‘Després he pensat que potser la decisió de no anar a votar havia estat més condicionada pel fet que aquell dia era als peus d’un llit d’hospital, acompanyant la meva mare, que no per raons polítiques. Potser aquell va ser el seu darrer acte d’amor cap a mi, oferint-me una coartada per no haver de decidir entre dues opcions que em produeixen, ambdues, una gran angoixa i desassossec interior.’ El llibre, de 320 planes, va ser escrit durant la tardor passada, quan els independentistes entraven a la presó, una situació que Coscubiela diu que troba injusta del tot. Per tant, diu, ‘em vaig adonar que el sentiment de solidaritat que em despertava el seu empresonament em condicionava i em portava a una excessiva autocensura. Vaig haver de parar d’escriure uns dies, fins a recuperar un cert equilibri emocional.’ A fe de Déu que ho va aconseguir. Autocensura, al llibre, no sembla haver-n’hi, no. Sobre la violència del primer d’octubre, per exemple, Coscubiela escriu: ‘Els qui hem participat en conflictes laborals i socials sabem la duresa amb què de vegades treballen els cossos de seguretat –tots– i aquell dia no crec que fos més dura que en altres ocasions.’ I de la posició dels comuns sobre el referèndum unilateral, Coscubiela creu que va ser massa tova (‘La Galàxia dels comuns no va voler explicitar nítidament la seva oposició al referèndum unilateral’). A la batllessa de Barcelona Ada Colau li dedica un capítol (‘Ada nos dejó en la estacada’) i ahir va dir que no se sentia decebut per ella, però sí distanciat. L’obra, en canvi, és un elogi a Lluís Rabell, el comandant de la ‘patrulla nipona’. Patrulla nipona perquè Coscu explica que tots dos se sentien com els soldats enviats a lluitar al Pacífic durant la Segona Guerra Mundial, soldats que no sabien si l’estat major després els ajudaria o els abandonaria. Lluitant contra l’enemic i abandonats pels seus. Això seria la patrulla nipona. I no n’amaga el desencís. ‘Nosaltres reconeixem Barcelona en Comú, i ells a nosaltres no. Aquesta és una frase literal del llibre’, va dir ahir Pérez Andújar en la seva ditiràmbica intervenció inicial. Coscubiela, per cert, va oferir-li de fer la segona part del llibre a quatre mans, no sabem si seriosament o com a mostra d’agraïment. Neus Tomàs va optar per fer una petita entrevista a Coscubiela davant l’audiència, cosa que va permetre de caçar al vol alguns titulars: ‘Quan Carles Puigdemont diu que els pobles i els estats són en descomposició i Espanya és irreformable, es construeix un imaginari de poble elegit. Per això parlo de soviet carlista. Tenen moltes coses en comú. Espanya no és la societat irreformable que ens pinten alguns. Ni Catalunya som la terra d’un poble elegit.’ L’audiència de l’acte no era claca, però sí molt favorable. No hi vam veure gairebé cap llaç groc, entre el centenar d’assistents. En quatre ocasions van esclatar els aplaudiments i un cop va saltar la rialla quan des de la taula es va comparar el vice-president Oriol Junqueras amb el cardenal Mazarino. Allà, ahir, molta gent va riure.	Joan Coscubiela es desfoga
L’ex-primer ministre de França Manuel Valls ha fet una crida a conformar una plataforma àmplia espanyolista que es presenti a les eleccions de Barcelona. ‘Jo no he sortit d’un partit de França per entrar-ne a un altre’, ha dit en una entrevista al programa ‘El suplement’ de Catalunya Ràdio. Valls, a qui Ciutadans ha ofert ser candidat a la batllia, ha dit que encara no ha decidit si s’hi presentarà o no, però ha dit que ho comunicarà ‘abans de l’estiu’. El periodista Ricard Ustrell li ha demanat qüestions relatives a Barcelona com quants barris té la ciutat o quin té la renda per càpita més baixa, cosa que ha incomodat Valls i que ha evitat de respondre. ‘Això és una entrevista de preparació per a les municipals’, ha dit. L’ex-primer ministre de França diu que ha parlat de la possible candidatura amb tots els partits i ‘gent de Barcelona’ de la societat civil i del món empresarial, però diu que encara és massa aviat per a concretar res.’Puc ajudar a donar una solució per a Barcelona, però hem de veure si les condicions són possibles’, ha insistit.	Valls vol una plataforma espanyolista àmplia a les eleccions de Barcelona
Un mínim d’onze nadons nounats han mort en un incendi registrat la nit de dimarts a dimecres en un hospital de la capital iraquiana, Bagdad, segons ha informat el Ministeri de Salut iraquià. L’incendi va començar al departament de Maternitat de l’hospital Yarmuk, situat a l’oest de Bagdad. Unes 19 dones van ser traslladades a un altre hospital per cremades i per inhalació de fum, segons informa la BBC. El Ministeri de Salut ha dit que el foc podria haver-se originat per una fallada elèctrica.	Moren onze nounats en un incendi en un hospital de Bagdad
ERC i JxCat es conviden mútuament a fer una reunió per a abordar una resposta consensuada de cara a la investidura de Pedro Sánchez. El primer moviment l’ha fet la cap de files de JxCat a Madrid, Laura Borràs, que ha demanat a ERC i a la CUP una reunió dels 23 diputats electes al congrés espanyol. Borràs vol que serveixi per a ‘forçar una posició’ conjunta i fer-la arribar a PSOE i Unides Podem perquè sàpiguen les condicions dels independentistes. Més tard, ERC, en una carta signada pel seu cap al congrés espanyol, Gabriel Rufián, i la portaveu del partit, Marta Vilalta, s’ha dirigit a Borràs proposant de ‘continuar avançant’ en la unitat de l’independentisme i acordar una ‘unitat d’acció’. Els republicans també tenen previst de reunir-se amb la CUP i amb Bildu. La CUP ja ha dit que obrirà la setmana que ve la ronda de contactes amb ERC per donar ‘una resposta conjunta’ per a rebutjar el preacord de PSOE i Podem. Dijous, els anticapitalistes van emplaçar els republicans, JxCat i els comuns, a més de les altres forces sobiranistes i independentistes de l’estat espanyol, a formular un front per a no facilitar la investidura de Pedro Sánchez. La CUP posa l’amnistia, el dret d’autodeterminació i la defensa dels drets socials al centre de la seva acció política ‘com una clara voluntat destituent del règim del 78’. En aquest sentit, reclama un compromís conforme no garantiran la governabilitat als socialistes.	ERC i JxCat, disposats a trobar una estratègia unitària per a la investidura de Sánchez
La sectorial Sindicalistes per la Independència i la República Catalana de Comissions Obreres ha organitzat avui a les 18.30 un acte amb familiars dels presos polítics a la seu del sindicat, a Barcelona. L’obrirà el secretari general de CCOO a Catalunya, Javier Pacheco, amb una salutació. Amb el lema ‘Us volem a casa’, l’acte comptarà amb la presència de la companya de Raül Romeva, Diana Riba; el cunyat d’Oriol Junqueras, Francesc Ribera; el germà de Jordi Sànchez, Xavier Sànchez; i el cosí de Jordi Cuixart, Pep Navarro. Durant l’acte, també es llegiran els escrits de la presidenta Carme Forcadell i de Tamara Carrasco, la membre del CDR de Viladecans (Baix Llobregat) represaliada. Sindicalistes de CCOO per las Independència i la República Catalana és un grup d’afiliats i afiliades a CCOO de Catalunya, que es va formar l’octubre del 2015 per treballar per la construcció de la República catalana i per consolidar una societat més justa, socialment progressista i lliure.	CCOO acull un acte de solidaritat amb els presos polítics i els exiliats
Va ser la societat alemanya qui va revelar a Albert Einstein el seu propi judaisme, segons va assegurar ell mateix. «Aquest descobriment li’l dec més als no jueus que als jueus», va escriure en 1929 (citat en Folsing, 1998, p. 488). Poc després del boicot a les empreses jueves a començament d’abril de 1933, l’Associació Alemanya d’Estudiants, encoratjada per l’ascens d’Hitler al poder absolut, va declarar que calia netejar la literatura de l’«esperit antialemany». El resultat d’aquestes paraules va arribar el 10 de maig amb una crema ritual de desenes de milers de llibres «embrutats» per l’intel·lectualisme jueu. Entre aquests hi havia els treballs de Sigmund Freud, Bertolt Brecht, Karl Marx, Stefan Zweig, Walter Benjamin i, per descomptat, Albert Einstein. Com és que una teoria científica va acabar sotmesa al judici pseudomoralista basat en motius racials? Una teoria no és simplement correcta o incorrecta? Per descomptat, la majoria dels qui van cremar aquells llibres no devien haver dedicat ni un segon a reflexionar sobre aquestes qüestions. El fet que Einstein fora un jueu prominent ja va ser suficient perquè els seus llibres cremaren en la foguera. Però els atacs a la seua ciència es basaven en motius racials. L’assalt va ser orquestrat per dos premis Nobel de Física que defensaven que els trets racials estereotípics afectaven el pensament científic. Les seues accions mostren que la ideologia pot infectar i modular l’activitat científica –i que això pot ocórrer en tots els nivells d’estatus i experiència de la jerarquia científica–. Aquesta idea no hauria de sorprendre’ns en una era en la qual s’ha demostrat que els biaixos personals, professionals i polítics afecten l’activitat científica i la manera com se’n presenten els resultats en camps que van des de l’epidemiologia i la investigació sobre malalties (la connexió entre el tabaquisme i el càncer, i entre el VIH i la sida) fins al canvi climàtic. Però, per aquesta mateixa raó, l’hostilitat que la física d’Einstein va trobar a Alemanya en els anys vint i trenta continua sent una història amb una moralitat molt instructiva. Albert Einstein era als Estats Units quan Hitler va arribar al poder, i va jurar no tornar mai. La fotografia mostra el físic rebent el seu certificat de ciutadania nord-americana del jutge Phillip Forman l’1 d’octubre de 1940. / Al Aumuller / New York World-Telegram & Sun Newspaper Photograph Collection / Library of Congress Einstein eliminat Quan Hitler va arribar al poder, Einstein estava visitant l’Institut Tecnològic de Califòrnia. El 10 de març va anunciar que no tornaria a viure al seu país natal i que triava «un país en el qual prevalga la llibertat civil, la tolerància i la igualtat davant la llei» (Clark, 1973, p. 431). La nacionalista Acadèmia Prussiana de Ciències es va ofendre. Com a president, s’esperava que Max Planck condemnara la resposta del seu amic. Ho va fer, argumentant que els comentaris i accions d’Einstein no ajudaven la situació. Però Einstein no havia de fer marxa enrere. «No compartisc el seu punt de vista», va escriure al seu company Max von Laue, «que un científic hauria de guardar silenci en assumptes polítics, és a dir, en els assumptes humans en sentit ampli… Aquesta moderació no comporta una falta de responsabilitat?» (Cassidy, 2009, p. 207–208). Com a secretari general de l’Acadèmia Prussiana de Ciències, el meteoròleg Heinrich von Flicker va instar Planck a exigir la renúncia d’Einstein. Einstein se li va avançar i va presentar la dimissió abans de rebre la carta de Planck. Preocupat per com veurien això les autoritats alemanyes, un altre dels secretaris de l’Acadèmia, l’orientalista Ernst Heymann, va redactar una declaració acusant Einstein de «participació en la propaganda d’atrocitats des de França i Amèrica» (Einstein, 1949, p. 82). En les actes de les reunions de l’Acadèmia, Planck va deixar constància tímidament de la importància incontestable i duradora del treball científic d’Einstein, abans d’escriure que era «profundament lamentable que Einstein haja fet impossible la seua continuació en l’Acadèmia a causa del seu propi comportament polític» (Heilbron, 2000, p. 159). Llavors Einstein va emetre un comunicat en el qual rebutjava les afirmacions de «propaganda d’atrocitats» i assegurava que ell «no volia viure en un país en el qual l’individu no és igual davant la llei i no té llibertat d’expressió ni d’ensenyament» (Einstein, 1954, p. 206). Acceptar la situació d’Alemanya, va dir Einstein després a les autoritats de l’Acadèmia, «hauria estat equivalent a repudiar totes les nocions de justícia i llibertat que he defensat tota la meua vida» (Einstein, 1949, p. 86). Les conseqüències de la posició de Planck, que opinava que un no podia rebutjar les demandes dels nazis, i la d’altres autoritats de l’Acadèmia, que no pensaven que fora necessari fer res, van ser en última instància indistingibles. «Quan van haver de triar entre fer perillar la seua acadèmia o consentir la porga racista de l’Acadèmia Prussiana de Ciències», diu Walker, «els científics de l’acadèmia van cedir la seua independència i es van convertir en còmplices: van ajudar l’estat nacionalsocialista a expulsar els científics jueus de l’acadèmia» (Walker, 1995, p. 92–93). Llig l’article complet al web de Mètode Philip Ball. Escriptor i comunicador científic (Londres, Regne Unit). Ha treballat com a editor en Nature. Entre els molts llibres sobre la ciència i les seues interaccions amb la cultura general destaca Al servicio del Reich: La física en tiempos de Hitler (2014). El seu últim llibre és Cuántica: Qué significa la teoría de la ciencia más extraña (2018). Què és Mètode?	Einstein i la física nazi
El departament de Justícia ha interposat un recurs contenciós-administratiu davant l’Audiència espanyola contra el govern espanyol per la discriminació del català en les noves proves de selecció de funcionaris de jutjats. El ministeri espanyol de Justícia ha incorporat el coneixement de llengües estrangeres a una llista de mèrits puntuables a la prova, però ha obviat el del català. Segons els criteris establerts per l’equip de la ministra Dolores Delgado, per a l’accés al cos de funcionaris, el català no és ni un requisit, ni un mèrit. Una llengua pròpia i oficial té menys consideració que llengües estrangeres com el danès, el francès o l’alemany. Els aspirants, per tant, sumaran punts per tenir idiomes com l’alemany o el danès, però no per saber el català malgrat vulguin treballar a Catalunya. Les llengües cooficials continuen sense ser necessàries per presentar-se a les oposicions de l’administració de justícia, ‘un greuge encara més evident després que, per primera vegada, el Ministeri reconegui les llengües estrangeres com a mèrit’, segons Justícia. Els aspirants de les oposicions fan un examen inicial. En cas d’aprovar-lo, accedeixen a la fase de mèrits, en la qual el ministeri de Justícia puntua el coneixement de les llengües estrangeres, juntament amb altres títols, graus acadèmics i cursos informàtics. Un cop superades aquestes fases, de forma voluntària, les persones que obtenen plaça de funcionari i que volen treballar a Catalunya, poden acreditar llavors els coneixements de català amb certificats o proves de nivell. Els resultats, però, no influeixen en el resultat de les oposicions, sinó que exclusivament serveixen per millorar la posició per escollir plaça de destí. També és el cas dels funcionaris que vulguin treballar a Galicia, el País Basc, les Illes o el País Valencià. Fins ara, les oposicions de funcionaris de jutjats constaven d’un únic examen i no hi havia cap fase de mèrits. El coneixement del català es podia acreditar igualment un cop aconseguida la plaça. Madrid s’hi nega El govern ha interposat el recurs després d’adreçar un requeriment a Madrid per posar de manifest la necessitat que el català puntués per a l’accés al cos de funcionaris. El ministeri de Justícia, però, s’hi va negar amb el pretext que el procés de selecció ha de garantir ‘les mateixes condicions d’igualtat, mèrit i capacitat per tots els aspirants de tots els àmbits territorials’. La Generalitat considera que la solució passa perquè el departament de Justícia convoqui les oposicions per a les places de Catalunya i determini que el coneixement del català sigui un requisit per a poder presentar-s’hi. El procés de selecció servirà per cobrir un terç de la plantilla dels jutjats de Catalunya. És a dir: 2.497 persones de les 7.444 que hi treballen. Les oposicions es faran a la tardor i serviran per cobrir places de gestors processals, tramitadors processals, auxilis judicials i metges forenses. Les proves per a places de promoció interna s’han fet aquest juny. La llengua catalana a l’administració de Justícia té un ús residual, que no es correspon amb la realitat sociolingüística de Catalunya. L’ús del català als jutjats ha caigut per catorzè any consecutiu, tocant fons. Només s’escriuen en català el 7,7% de les sentències. És el mínim històric. La Generalitat alerta que els treballadors de l’administració tenen el deure de saber el català, i que els ciutadans que s’adrecen a la justícia tenen el dret d’utilitzar-lo. L’article 33 de l’estatut indica que els professionals de l’àmbit judicial han d’acreditar ‘un nivell de coneixement adequat i suficient’ de les llengües oficials –també del català– per prestar els seus serveis a Catalunya i garantir el dret d’opció lingüística. En canvi, la llei estatal permet que jutges, magistrats, fiscals, lletrats i personal funcionari dels jutjats de Catalunya no tinguin cap coneixement de la llengua catalana. El Consell d’Europa, en aquest sentit, ha advertit, consecutivament, en els seus últims cinc informes, que el govern espanyol incompleix de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, que compromet els estats signants –entre els quals Espanya– a garantir l’ús d’aquestes llengües a la justícia, l’administració pública o als mitjans de comunicació. En relació amb això, el Comitè de Ministres del Consell d’Europa ha instat l’estat a fer canvis legals per augmentar el percentatge de personal judicial competent en aquesta llengua.	La Generalitat denuncia el govern espanyol per discriminar el català en les oposicions de funcionaris de jutjats
El conseller d’Hisenda, Vicent Soler, no descarta que la Generalitat hagi de prorrogar el pressupost d’enguany per a l’exercici següent, un fet insòlit en els comptes del País Valencià. Soler ho ha anunciat en la conferència de premsa després del ple del Consell, que extraordinàriament s’ha fet un dilluns. Ha dit que el govern valencià avalua ‘tranquil·lament’ els pros i contres d’una pròrroga del pressupost. Sobre això, ha afegit que és possible que es disposi de la informació relativa a la liquidació del 2017, però no la relativa al pagament de les bestretes, cosa que implica un risc a l’hora de pressupostar els ingressos: ‘Et pots equivocar molt’, ha dit. Quant a les retallades, que es presentaran la setmana entrant, ha assenyalat que qualsevol modificació tindrà l’aprovació dels tres integrants del govern i s’explicaran a les Corts el 15 d’octubre. Aquestes són algunes de les iniciatives que ha fet públiques Vicent Soler, a les quals ha afegit la creació d’un observatori fiscal, l’obligatorietat d’un auditor intern en les fundacions públiques i l’ampliació del pla d’inversions productives i per a sol·licitar la protecció de l’horta. Aquest projecte de llei de mesures fiscals, que ha presentat al costat de la vice-presidenta del Consell, Mónica Oltra, es convertiria en una llei ordinària en el cas que es prorrogués el pressupost de la Generalitat.	Soler no descarta de prorrogar el pressupost de la Generalitat
El líder de Podem, Pablo Iglesias, dóna per fet que l’acord del Prado proposat des de Compromís Podem no reeixirà. N’ha responsabilitzat directament el PSOE: ‘La proposta m’ha semblat molt sensata, però he comprovat amb tristesa que el PSOE ha dit que no’. ‘Pedro Sánchez ha dit massa cop no’, li ha retret Iglesias, que creu que el líder socialista es troba tancat en una gàbia i li prohibeixen governar amb Podem.	Pablo Iglesias: ‘Pedro Sánchez ha dit massa cops no’
La Generalitat ha imposat la primera sanció econòmica per homofòbia per un cas d’insults a un treballador d’un centre residencial per a ancians que va tenir lloc el març passat i de la qual ja s’ha fet efectiu el pagament de 300 euros per part de la persona infractora. La Conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat ha explicat avui en un comunicat que ha rebut 81 denúncies des que es va aprovar fa dos anys la Llei 11/2014 per garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals (LGTBI). La víctima va ser increpada i menyspreada per la seva orientació, davant del que la consellera, Dolors Bassa, ha destacat que la seva valentia al denunciar ha permès instrumentar la sanció, així com gràcies a les persones que han estat testimonis. Ha destacat que la sanció té ‘un gran simbolisme’, perquè posa de manifest la tolerància zero de l’administració i la societat davant de les conductes contra el col·lectiu LGTBI, així com un pas endavant en la lluita pels drets d’aquestes persones, i ha animat que denunciïn qualsevol vulneració dels drets que pateixin. Aquesta llei ha estat dotada fa poc d’un règim de sancions administratives per perseguir les conductes LGTBIfòbiques no previstes en el codi penal i que són formes de discriminació que es produeixen de manera quotidiana. De les 81 denúncies que ha rebut l’Àrea per a la igualtat de tracte LGTBI, 67 fan referència a insults, entre les quals hi ha 34 insults en persona, 16 a través dels xarxes socials i 17 en altres mitjans. Dels fets denunciats, s’han obert 32 expedients administratius, mentre que la resta s’han derivat a la via penal o laboral, o quedaven fora de l’àmbit competencial de la Generalitat. A més del règim sancionador, la Direcció General d’Igualtat preveu mesures pedagògiques, de formació i de mediació per abordar aquests casos. També s’han atès 140 notificacions de vulneracions de drets rebuts en aquesta llei, així com centenars de consultes al telèfon 012. Acte de reconeixementLa consellera ha recordat que la Generalitat es presentarà com a acusació popular contra un veí de Mataró (Barcelona) per presumptament amenaçar al col·lectiu LGTBI, i ha anunciat que aquest divendres celebraran un acte de reconeixement a les persones i entitats que han defensat històricament els drets LGTBI, a les 19.00 hores al Palau Moja de Barcelona. La Conselleria treballa a estudiar la implementació de la Llei 11/2014, mentre que es preveu l’elaboració d’un protocol sobre la persecució contra persones LGTBI, davant del que Bassa ha afirmat: “Encara ens queda molta feina a fer i tenim molt marge de millora, som conscients”.	Els insults homòfobs a un treballador d’una residència, primera multa per la Llei LGTBI
Aquest matí s’ha començat a difondre de sorpresa un nou eslògan entre l’independentisme que fa una crida a la unitat. Es diu ‘Tsunami democràtic‘. Amb un compte a Twitter que ja acumula més de setze mil seguidors amb un dia de vida i un canal a Telegram, els promotors asseguren que és una resposta dels ciutadans a la sentència del Tribunal Suprem espanyol amb desobediència civil i no-violència. El moviment ha irromput a les nou de matí amb una pàgina web i un vídeo que té com a lema ‘Canviem l’estat de les coses’. També hi ha impressionat un compte enrere que venç dijous a mig matí. En el seu manifest demana de no desistir en la defensa dels drets individuals i col·lectius i diu que per això cal una lluita democràtica, organitzada i determinada, que es fonamenti en la desobediència civil i en la lluita no violenta. Sense violència de cap mena, ‘però amb tota la fermesa’. Com es farà i en què consistirà encara no es concreta, però sí que es diu: ‘L’autocrítica, la ironia, la creativitat, la diversitat, la imperfecció i tot allò que potenciï un moviment col·lectiu i transversal seran les nostres eines. No defugim la incomoditat que pot resultar de l’exercici dels drets fonamentals i la transformació social. L’assumim i la confrontem.’ Llegiu ací el text de presentació, íntegre: «El viatge a l’autodeterminació és llarg i complex. En el trajecte sembla que algunes paraules hagin perdut significat i fermesa. ‘Unitat’, ‘referèndum’, ‘democràcia’, ‘drets’, ‘justícia’. La desorientació i la frustració acumulades per les conseqüències de la repressió són evidents i no cal ni defugir-les ni dramatitzar-les. Són les que són. Però en el moment en què tot sembla aturat sorgeix un nou impuls. Perquè la gent sempre hi ha estat. No podem desistir en la defensa dels drets individuals i col·lectius, perquè no són només paraules o convencions que sonen bé. Són accions que s’exerceixen dia a dia. I si no s’exercissin perdrien sentit fins a desaparèixer. Ens hi va tot. Per tornar a generar esperança cal que ens posem en moviment. El compromís d’homes i dones que durant generacions han exercit i guanyat els seus drets en tantes lluites ens encoratja. Aquest compromís amb el present és el que genera futur. En aquest sentit, la lluita pels drets fonamentals no es pot deixar per a més endavant. És ara que ens interpel·la. I estem a punt. Ho farem pacíficament, amb serenor i convenciment. Ho farem democràticament, amb determinació i de manera organitzada. Els nostres ideals defensen les llibertats irrenunciables i persegueixen la justícia social. Ens servim de la lluita no violenta i de la desobediència civil com a estratègies transformadores. Cap violència, però tota la fermesa. L’autocrítica, la ironia, la creativitat, la diversitat, la imperfecció i tot allò que potenciï un moviment col·lectiu i transversal seran les nostres eines. No defugim la incomoditat que pot resultar de l’exercici dels drets fonamentals i la transformació social. L’assumim i la confrontem. Conservem una convicció: hi érem, hi som i hi serem. No som una nova organització: som una campanya constant, contínua i inesgotable. Hi ha resposta. Hi ha estratègia. Comença una nova onada i tu n’ets protagonista.» Diversos dirigents de l’independentisme han començat a difondre la iniciativa a les xarxes amb missatges diferents, començant pels presidents Quim Torra i Carles Puigdemont, el vice-president Oriol Junqueras, la secretària general d’ERC, Marta Rovira, el vice-president del govern, Pere Aragonès, el president del parlament, Roger Torrent, el vice-president primer del parlament, Josep Costa, el conseller Lluís Puig, les ex-diputades de la CUP Mireia Boya i Mireia Vehí i l’ex-diputat David Fernàndez. Els drets, si no s'exerceixen, perden sentit. La defensa de la democràcia i dels nostres drets civils, polítics i socials, inclòs el dret d’autodeterminació s’ha de fer cada dia. Hi estem compromesos. Sort i endavant #TsunamiDemocràtic https://t.co/hYP6GxiE3y — Quim Torra i Pla (@QuimTorraiPla) September 2, 2019 Cal recuperar la iniciativa, i en tots els àmbits. Aquesta és una bona manera, intel·ligent. El compromís amb la no violència ens fa més forts, que ningú en tingui cap dubte. I sí, ara comença el temps de la represa. https://t.co/RNXvdkKKoi — Carles Puigdemont (@KRLS) September 2, 2019 Junqueras: Votar no és delicte! La democràcia prevaldrà per sobre de tot i ens conjurem per defensar-la! Sempre! #tsunamidemocratic https://t.co/VVvwTgWc1A — Oriol Junqueras 🎗️ (@junqueras) September 2, 2019 Tal com vam sortir a defensar les urnes i el dret a vot, sortirem a defensar la democràcia i exercir els drets i llibertats tantes vegades com faci falta. Fer un referèndum no és cap delicte. Defensar la independència, tampoc. #TsunamiDemocràtic https://t.co/XOC0ngW8U4 — Marta Rovira Vergés🎗 (@martarovira) September 2, 2019 Davant la involució democràtica de l’Estat, conjurem-nos per defensar els drets i les llibertats des de la no violència. Votar mai pot ser un delicte! #TsunamiDemocràtic https://t.co/uR9mYPQqCc — Roger Torrent 🎗 (@rogertorrent) September 2, 2019 Molta gent creu que l’independendentisme té el dilema de com respondre a la sentència, i no és cert.El dilema el té l’Estat, que ha de decidir quina sentència dicta.Nosaltres només tenim l’opció de reaprendre i reprendre el camí.#TsunamiDemocràtic #Independència — Josep Costa🎗 (@josepcosta) September 2, 2019 La força del poble de Catalunya és qui te l’energia capaç de generar tot allò que es proposi, i des de l’estratègia i la #noviolència . Benvingudes propostes del @tsunami_dem https://t.co/NrcTUYzsT0 — Lluís Puig i Gordi (@LluisPuigGordi) September 2, 2019 Votar, fer un referèndum no és cap delicte. Tampoc ho és la independència! Sortirem sempre i arreu a defensar-ho! La democràcia i la llibertat sempre, conjurem-nos! #TsunamiDemocràtic https://t.co/uCBElU8cP5 — Pere Aragonès 🎗 (@perearagones) September 2, 2019 La gota forada la roca.#tsunamidemocràtichttps://t.co/eug8DrTz1p — David Fernàndez (@HiginiaRoig) September 2, 2019 Obrim nou cicle, recuperem la iniciativa, sempre des de la noviolència #Tsunamidemocratic #ObjectiuIndependència https://t.co/BxRJVKRUvx — Elisenda Paluzie (@epaluzie) September 2, 2019 Cal organitzar la resposta a la sentència des de la desobediència civil massiva i continuada. Provoquem junts un #TsunamiDemocràtic. Som-hi! https://t.co/czqMT3FWjG — Mireia Boya Busquet (@yeyaboya) September 2, 2019 La sentència al Tribunal Suprem marcarà com l’Estat gestionarà la dissidència política, toca respondre massivament, amb desobediència i amb un #TsunamiDemocràtic Alerta a la compta @tsunami_dem — Mireia Vehí (@Mireia_veca) September 2, 2019 Som-hi ! https://t.co/JlOHmFFcMH — Toni Morral (@MorralToni) September 2, 2019 Comença setembre. TSUNAMI DEMOCRÀTIC. https://t.co/ynttSEdFBp Davant l'inacceptable, desobediència. — Albano-Dante Fachin (@AlbanoDante76) September 2, 2019 No hi ha sentència possible que justifiqui la vulneració constant dels nostres drets. Organitzem-nos, defensem-nos i alliberem-nos amb la independència! #TsunamiDemocratic https://t.co/EgbqhCq1VT — Marta Rosique i Saltor (@MartaRosiq) September 2, 2019 La sentència del #JudiciFranquista provocarà un #TsunamiDemocràtic pels drets, la llibertat i l’autodeterminació! Uneix-te al @tsunami_dem, organitzem la resposta a la sentència! https://t.co/XZ40YTFiVC — Joventuts d’Esquerra Republicana🎗 (@JoventRepublica) September 2, 2019 I tant que les coses es movien. I més que es mouran. SEGUIM🌹 #TsunamiDemocràtic — Lluís Llach (@lluis_llach) September 2, 2019 📢 Les estudiants també ens avancem a la sentència! 💪🏿 Ens sumem al #TsunamiDemocràtic per canviar l'estat actual de les coses. Fem part del Tsunami! 🌊 https://t.co/ldRpIFdYrd — SEPC (@SEPC_nacional) September 2, 2019 Trenquem el mur de repressió, que l'Estat ha volgut construir, amb un #TsunamiDemocràtic que tingui l'impuls de la mobilització, l'acció col·lectiva i la defensa de la democràcia i de les llibertats, començant per la dels que pateixen presó o exili. https://t.co/O1UcFy0XMH — Ernest Maragall i Mira (@ernestmaragall) September 2, 2019 Som una mobilització constant, contínua i inesgotable.#TsunamiDemocràtic https://t.co/TTSgkJiHu3 — Meritxell Serret (@MeritxellSerret) September 2, 2019	Tsunami Democràtic: un nou eslògan fa irrompre de sorpresa la unitat independentista
Ciutadans ha demanat a Mariano Rajoy que convoqui ‘eleccions ‘en les pròximes setmanes’ i li ha advertit que si s’enroca i continua en la seva ‘paràlisi habitual’, donaran suport a la moció de censura, que consideren ‘instrumental’, per tal de ‘donar la veu als espanyols’. Així ho ha anunciat José Manuel Villegas en una conferència de premsa l’endemà de conèixer-se la culpabilitat del PP en el cas Gürtel. Villegas ha dit que la corrupció ‘està asfixiant la política a Espanya i agreujant la convivència democràtica’. Aquest cop d’efecte de Ciutadans dóna resposta a la moció de censura presentada per Pedro Sánchez avui mateix. Això sí, ha advertit que si en la moció de censura també hi prenen part partits independentistes, ells no hi votaran a favor. Ciutadans dóna per fet que el PSOE ‘està cercant el suport dels separatistes i populistes’: ‘I aquí no nosaltres no hi serem’.	Ciutadans demana a Rajoy que convoqui eleccions o donarà suport a la moció de censura
El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) ha denunciat que la UAB espia algunes activitats polítiques que es fan al campus universitari i els estudiants que hi participen. Segons que ha explicat la Directa, el sistema de càmeres de videovigilància del campus s’ha utilitzat per enregistrar i emmagatzemar vídeos i fotogrames dels estudiants en diverses accions, com ara paradetes informatives, xerrades i actes polítics. ‘Hi ha llistes negres confeccionades per la UAB per motius ideològics i organitzatius’, ha denunciat el SEPC, que ha demanat una investigació del Síndic de Greuges per les possibles irregularitats en la recopilació de dades de manera il·lícita i per motius ideològics. La documentació l’ha lliurada el Servei de Seguretat i Vigilància de la UAB als Mossos d’Esquadra, que investiguen el boicot a diversos actes de Societat Civil Catalana al campus. Els serveis jurídics de la universitat neguen que es facin seguiments a persones concretes i asseguren que les càmeres enregistren sempre. A més, afirmen que les imatges es conserven durant trenta dies i que, si cap autoritat no les demana, se n’eliminen els discs durs. No obstant això, les imatges obtingudes mostren que no són plans generals del campus. Hi ha zooms de les paradetes informatives, de les taules amb els ponents de les xerrades i de grups d’estudiants que s’asseuen a la plaça Cívica. Segons la Directa, els Mossos utilitzen aquests enregistraments per elaborar fitxes individualitzades amb informacions de l’activitat política dels estudiants vinculats a la Plataforma Antifeixista. El 2015, la Directa també va denunciar casos d’espionatge polític a la UAB. Concretament, van elaborar-se reports sobre les activitats polítiques i sindicals contra les polítiques de l’equip de govern de la universitat i també arran d’una visita de David Fernàndez, que aleshores era diputat de la CUP, a col·lectius d’estudiants.	Denuncien espionatge d’activitats polítiques i ‘llistes negres’ dels estudiants al campus de la UAB
Ian McEwan, un dels novel·listes contemporanis de més prestigi internacional, ha passat per Barcelona aquesta setmana per presentar la seva darrera novel·la, Closca de nou, publicada en català i espanyol per Anagrama. Dijous va protagonitzar un diàleg al CCCB amb el periodista Antonio Lozano, ‘El moment McEwan’, entès com a prèvia del Kosmópolis (que començarà el dia 22), i ahir es va trobar amb la premsa i va estar prop d’una hora responent preguntes sobre la novel·la i també sobre la seva postura en fets d’àmbit polític i social, no pas literari, com ara la crisi dels refugiats i el Brexit. Ian McEwan té una veu timbrada que no acaba d’acompanyar les seves maneres polides i respectuoses. Però en cap moment no es mossega la llengua, sinó tot el contrari. És un escriptor compromès amb la seva societat i el món que li ha tocat de viure, amb uns valors sòlids, i amb uns elements de partida, pel que fa a la creació, interessants i estimulants, perquè contenen risc i llibertat. Closca de nou és una novel·la on el narrador protagonista és un fetus que encara ha de néixer. Dins la panxa, escolta tot allò que diu sa mare i que passa al seu voltant, i degusta amb gran plaer hedonista les dues copes de vi que es pren la seva progenitora. Però aquest protagonista intrauterí està inquiet, perquè s’assabenta que la seva mare i l’amant volen assassinar el seu pare per raons econòmiques. El protagonista se sent impotent per interrompre aquella bogeria, una mica com Hamlet, en el seu context. La primera pregunta versa sobre la relació de la novel·la amb el Hamlet de Shakespeare. I diu Ian McEwan: —Sóc un gran lector de Shakespeare i en especial m’agrada el Hamlet. Per a mi és el text fundador de la modernitat, perquè reflecteix la manera que tenim de pensar nosaltres mateixos. Avui vivim un moment on tot es qüestiona, és un món ple de dubtes. I això ens capbussa en un procés del jo. Aquest procés també el va tractar molt bé Montaigne. El jo és la pedra angular que determina la individualitat del món en el qual vivim, és la pedra angular de la modernitat. En el context social actual se’ns plantegen grans desafiaments, perquè patim atacs oberts contra la societat, contra l’ordre democràtic. Això passa als Estats Units i a Europa, però tampoc no hem d’oblidar Rússia i la Xina. Davant d’aquests fets que fan trontollar l’ordre democràtic, sentim impotència, perquè ens costa donar forma a aquests esdeveniments i també perquè sentim que no podem incidir en aquests fets per canviar les coses. Això li passava a Hamlet i això li passa al protagonista intrauterí de Closca de nou: percep la realitat però no hi pot incidir per canviar-la. I, malgrat tot, jo volia que la novel·la aportés llum, oferís algun grau d’optimisme, cosa que no té Hamlet. Hamlet acaba mort a dalt de l’escenari, com gairebé tots els personatges de l’obra. I després de la mort, què? El silenci. En canvi, el meu personatge va néixer per interrompre el flux dels esdeveniments. El meu home protagonista, malgrat la seva joventut (és a punt de néixer), es planteja que el seu objectiu és la recerca del sentit de la vida. La resta és caos. Per a un artista, també és una mica això: en un artista la voluntat de creació consiteix a cercar el sentit de la vida. I jo ho he volgut fer en un context de novel·la còmica. —Ja volíeu d’entrada fer una novel·la còmica o va anar venint? —Per a mi escriure una novel·la és un viatge exploratori. Pots tenir un mapa que et doni una certa guia, però només t’aporta una idea aproximada. Un dels grans plaers de ser escriptor de novel·les és el de la sorpresa. Perquè no tens mai una noció plena i completa de com sortirà el viatge. En aquest cas, de seguida vaig descobrir que el narrador intrauterí era un compendi de tot allò que ha estat la meva carrera: hi és tota la violència i la crueltat, però també tota l’esperança. I també hi ha la meva passió per la poesia i la passió per Shakespeare, etc. Només vaig tenir un dubte, que no he resolt: si el protagonista intrauterí representava Hamlet o representava Shakespeare. És una pregunta que no m’he arribat a respondre. —I sobre l’ús del gènere negre? —Certament té un element de thriller, però no n’és l’element central. Perquè sabem qui ha comès el crim, la pregunta se centra a saber si els assassins se’n sortiran o no. Jo no sóc lector de novel·la negra, però com a autor m’agrada jugar amb altres gèneres, per servir-me de les seves convencions. —Hi ha un moment que el protagonista pensa que els actes de la seva mare el convertiran en un personatge marginal i sap que allò que trobarà més a faltar és la cultura. —Quan pensem en la pobresa tots tendim a pensar en la manca de diners. Però hi ha altres coses que afecten aquesta condició, que són vinculades a l’esperit humà. El protagonista s’imagina que aniria a viure en un pis petit, brut, ple de fum, sorollós, d’un gratacel insalubre. I la cosa que més l’afecta quan pensa en aquesta situació és que en aquest ambient li mancarà la cultura. En condicions de pobresa no hi ha llibres ni música. I fins i tot, la pobresa ens oprimeix tant que no ens deixa espai per estar sols ni ens proporciona silenci. La soledat i el silenci són un luxe. I és aquí quan s’adona que cal extreure algun sentit a la vida. Però això també és un luxe, perquè per fer-ho cal tenir les necessitats bàsiques cobertes. —Us va costar la primera frase de la novel·la? Diu: «I aquí em teniu, cap per avall dins d’una dona.» Fa una certa basarda descobrir que la criatura que hi ha dins la panxa d’una mare no sent cap vincle per ella. —Aquesta primera frase em va caure del cel i la vaig anotar. Quan la vaig escriure no sabia qui la pronunciava ni en quines condicions ni on es trobava. La vaig anotar tot i no saber el qui, el què i el com. I la vaig deixar descansar dos o tres mesos, sense escriure res més. —En la vostra vida, gaudiu del vi com a font de plaer i hedonisme, com el protagonista? —Oi tant! El vi, més que qualsevol altra beguda alcohòlica, és un acompanyant necessari, imprescindible, per als moments de plaer. Perquè el vi invoca la tradició i tots els processos que cal per aconseguir de fer-lo. És un punt àlgid, de civilització. És un compendi d’allò més bo que tenim com a civilització. A més, el vi ens porta bones converses amb amics, s’acompanya de bon menjar… Molt necessari. —Al final del llibre féu una referència a la situació dels refugiats. Quin és el vostre punt de vista sobre aquest drama? —La Unió Europea ha estat sotmesa a una prova molt difícil, greu i severa. La UE no s’ha comportat com ho hauria d’haver fet, però no ha estat un fracàs del tot. És clar que hem d’acceptar els refugiats i que n’hem d’acceptar molts més. El Regne Unit s’ha compromès a acollir-ne vint mil. No, més, sempre i quan sigui un nombre que puguem sostenir i integrar. I, és clar, cal que la càrrega sigui distribuïda millor entre tots els països de la UE. I s’han de gastar molts diners, molts milers d’euros, perquè aquesta situació sigui més digne, perquè es dignifiquin els camps de refugiats, si més no, fins que els països d’on arriben aquests refugiats s’estabilitzin i ells puguin decidir si volen tornar-hi. La UE no ha tingut una actitud exemplar, tot i que no tots els països han reaccionat igual: uns han tancat fronteres i s’han tancat en banda. D’altres han col·laborat i van rebent refugiats, però n’estan pagant un preu polític molt alt. Perquè l’extrema dreta fa l’agost amb aquesta crisi, una extrema dreta que abans de la crisi dels refugiats ja tenia el terreny adobat. —Dèieu en una visita anterior a Barcelona, que la literatura no podria ser igual després de l’11-S de les Torres Bessones. Manteniu aquesta idea avui encara? — No recordo aquesta afirmació, tot i que segurament la devia fer. I, certament, estava equivocat. Perquè passi el que passi, la vida continua. S’han escrit molts llibres al voltant de l’11-S. Per a mi s’han escrit massa ràpid. La literatura necessita més temps. Aquests llibres tenen a veure més amb reports que amb literatura. Penseu que a una escala superior, després de la Segona Guerra Mundial, molts intel·lectuals deien que l’art després de l’holocaust ja no seria possible. S’entén l’impuls que va motivar aquesta afirmació, però hem constatat que no ha estat així. I això passa davant la crueltat humana una vegada i una altra. D’una altra banda, encara vivim el capítol de l’11-S: certes accions governamentals, la crisi dels refugiats, etc., són un corol·lari de l’11-S. Hauríem de cercar una resposta cultural davant de tot això. Però ens passa que avui la novel·la reflecteix un món a petita escala, a escala individual. Només un Tolstoi ha estat capaç de construir una novel·la a escala total. De fet, aquest capítol va començar amb Salman Rushdie per a la nostra generació i va arribar a la culminació de l’11-S. I avui continuem en el mateix capítol: la intervenció a l’Irac, la no-intervenció a Síria, etc. —I sobre el Brexit, quina posició heu adoptat? —Disset milions de britànics van votar a favor d’abandonar la UE i setze milions de mantenir-s’hi. Un petit grup de polítics enèrgics han envaït aquest procés. Són impacients, gens clars, opacs. Parlen del poble com si la societat britànica no estigués dividida en aquest tema i tothom estigués a favor d’abandonar la UE. En l’àmbit polític, econòmic i cultural, el Brexit és un autèntic desastre. Em sap greu perquè el Regne Unit som una democràcia parlamentària i guanyar a toc de plebiscit em recorda el Tercer Reich. I passa que aquest grup de polítics ataca sistemàticament tot aquell que és contrari als seus principis i ataquen de mala manera tot aquell que qüestiona abandonar la UE. L’aire està molt carregat i fa pudor en la política del Regne Unit actual. Des del referèndum del 1974, on es va aprovar l’entrada a la UE, que aquest petit grup polític no ha parat de burxar i intoxicar fins que ha aconseguit tornar a sortir. Per a mi la UE és un projecte heroic. Amb les seves imperfeccions, però ha permès que hàgim viscut un període de seixanta anys en pau, fet sense precedent. Ho trobaré molt a faltar. —Per tancar, vint-i-cinc anys després del naixement del grup de la vostra generació literària, que el conformeu juntament amb Martin Amis, Julian Barnes, etc., com diríeu que ha evolucionat? Us hi trobeu bé encara dins del grup, vós que en cada novel·la féu una cosa diferent? —No ens hem considerat mai un grup. Heu de pensar que en el context de la literatura britànica som contraris a les escoles, corrents o manifests, a diferència dels francesos, per exemple. Els escriptors britànics, des d’un punt de vista filosòfic, som materialistes, empírics. En aquest sentit, el grup és resultat de l’atzar: vàrem néixer a final dels anys quaranta; vam anar a viure a Londres en una mateixa època i llegíem les mateixes revistes. Però considero que no compartim cap mena d’estètica literària. Amb Barnes i Amis, quan ens trobem, no parlem mai de la nostra obra ni de què escrivim en cada moment. Fem safareig o parlem d’una altra literatura, però no parlem entre nosaltres de què fem. I sobre això que dèieu al final, heu de saber que cada novel·la que escric és com si fos la primera. Escric com si no tingués passat. Perquè el plaer d’escriure novel·les és explorar en cada una noves fronteres. Puc passar-me temps sense escriure, m’hi passo llargues temporades. I en aquests períodes, jo mateix canvio completament. Me’n sorprenc jo mateix. Potser per això també se’n sorprenen els lectors. I em costa molt de començar una novel·la. La següent que preparo ja veig que serà a anys llum d’aquesta.	Ian McEwan i el Shakespeare intrauterí
La Crida no demanarà el vot per a JxCat, ni per a cap altra llista de les eleccions espanyoles del 28 d’abril, tot i que el seu president, Jordi Sànchez, sigui el número u de Junts per Catalunya. Així ho ha anunciat el propi Sànchez a través d’un missatge als membres de la Crida, que ha fet arribar a través d’un correu electrònic avui al vespre. Empresonat a Soto del Real, i jutjat al Suprem pels fets del 20-S i l’1-O del 2017, Sànchez diu que la unitat és tan important que la Crida no la pot posar en perill fent campanya per alguna llista: ‘No seria encertat ni just que la Crida demanés el vot per uns o altres’, afegeix. El també president del grup de JxCat sí que demana que la ciutadania vagi a votar.	La Crida no demanarà el vot per a cap llista en les eleccions espanyoles

End of preview. Expand in Dataset Viewer.

Dataset Card for VilaSum

Dataset Summary

VilaSum is a summarization dataset for evaluation. It is extracted from a newswire corpus crawled from the Catalan news portal VilaWeb. The corpus consists of 13,843 instances that are composed by the headline and the body.

Supported Tasks and Leaderboards

The dataset can be used to train a model for abstractive summarization. Success on this task is typically measured by achieving a high Rouge score. The mbart-base-ca-casum model currently achieves a 35.04.

Languages

The dataset is in Catalan (ca-ES).

Dataset Structure

Data Instances

{
  'summary': 'Un vídeo corrobora les agressions a dues animalistes en un correbou del Mas de Barberans',
  'text': 'Noves imatges, a les quals ha tingut accés l'ACN, certifiquen les agressions i la destrucció del material d'enregistrament que han denunciat dues activistes d'AnimaNaturalis en la celebració d'un acte de bous a la plaça al Mas de Barberans (Montsià). En el vídeo es veu com unes quantes persones s'abalancen sobre les noies que reben estirades i cops mentre els intenten prendre les càmeres. Membres de la comissió taurina intervenen per aturar els presumptes agressors però es pot escoltar com part del públic victoreja la situació. Els Mossos d'Esquadra presentaran aquest dilluns al migdia l'atestat dels fets al Jutjat d'Amposta. Dissabte ja es van detenir quatre persones que van quedar en llibertat a l'espera de ser cridats pel jutge. Es tracta de tres homes i una dona de Sant Carles de la Ràpita, tots ells membres de la mateixa família.'
}

Data Fields

summary (str): Summary of the piece of news
text (str): The text of the piece of news

Data Splits

Due to the reduced size of the dataset, we use it only for evaluation as a test set.

test: 13,843 examples

Dataset Creation

Curation Rationale

We created this corpus to contribute to the development of language models in Catalan, a low-resource language. There exist few resources for summarization in Catalan.

Source Data

Initial Data Collection and Normalization

We obtained each headline and its corresponding body of each news piece on VilaWeb and applied the following cleaning pipeline: deduplicating the documents, removing the documents with empty attributes, and deleting some boilerplate sentences.

Who are the source language producers?

The news portal VilaWeb.

Annotations

The dataset is unannotated.

Annotation process

[N/A]

Who are the annotators?

[N/A]

Personal and Sensitive Information

Since all data comes from public websites, no anonymization process was performed.

Considerations for Using the Data

Social Impact of Dataset

We hope this corpus contributes to the development of summarization models in Catalan, a low-resource language.

Discussion of Biases

We are aware that since the data comes from unreliable web pages, some biases may be present in the dataset. Nonetheless, we have not applied any steps to reduce their impact.

Other Known Limitations

[N/A]

Additional Information

Dataset Curators

Text Mining Unit (TeMU) at the Barcelona Supercomputing Center (bsc-temu@bsc.es)

This work was funded by MT4All CEF project and the Departament de la Vicepresidència i de Polítiques Digitals i Territori de la Generalitat de Catalunya within the framework of Projecte AINA.

Licensing information

Creative Commons Attribution 4.0 International.

Citation Information

If you use any of these resources (datasets or models) in your work, please cite our latest preprint:

@misc{degibert2022sequencetosequence,
      title={Sequence-to-Sequence Resources for Catalan}, 
      author={Ona de Gibert and Ksenia Kharitonova and Blanca Calvo Figueras and Jordi Armengol-Estapé and Maite Melero},
      year={2022},
      eprint={2202.06871},
      archivePrefix={arXiv},
      primaryClass={cs.CL}
}